Polònia desvarieja (i II)

No passa un sol dia que la situació de Polònia preocupi més i més a la resta d’Europa. Sota la batuta dels bessons Kackzynski s’està conformant una espècie d’estat fonamentalista catòlic, amb l’estel·la de Joan Pau II com a patró, en la que la coalició és capaç d’emprendre processos de caça de brúixes demodés contra els sectors de la població que suposadament van col·laborar amb el comunisme.

Convé tenir clars els factors que han conjurat aquesta espècie de “revisionisme blanc” que no dubta en atacar els principis de llibertat que Europa es creia tenir tan ben configurats des de 1945.

Avui en dia, Polònia experimenta una curiosa paradoxa. Per un cantó, és una de les economies més dinàmiques de la Unió Europea, ja que amb els seus baixos salaris i els incentius del govern, moltes empreses veuen el sòl polonès com el lloc perfecte per deslocalitzar les seves fàbriques. No obstant, Polònia conjuga aquesta realitat amb una realitat social preocupant, on cada cop més gent es troba sota el llindar de pobresa i es veu forçada a engrossir les files de la immigració. En aquest context convuls hem d’entendre els desvariejos de la classe política polonesa com una manera de distreure els seus habitants dels problemes importants del país.

Amb la caiguda del Mur de Berlín i la fi del bloc soviètic es va posar fi a la utopia que havia nascut amb la revolució d’octubre. En el seu lloc, una altra utopia s’imposava, l’economia ultraliberal, de la mà invisible smithiana, del laissez-faire a tota ultrança. En el pas d’un sistema a l’altre tenim el clau de volta de tot plegat. Com afirma James Petras, “els polítics dels antics estats comunistes van vendre a preu de rebaixes totes les indústries principals a monopolis estrangers o locals, provocant monstruoses desigualtats i deixant d’ocupar-se de la salut i dels interessos dels treballadors”.

El corol·lari del procés de transició: unes taxes d’atur que s’han disparat en relació a l’època soviètica; proliferació de treballs marginals tals com la prostitució, el contraband o el tràfic de drogues.

La desaparició dels coixins socials de les antigues democràcies populars ha significat arreu la desaparició d'un Estat benefactor que ha passat a relegar tota responsabilitat al mercat. Així no és estrany que s'observi com els nivells de la cobertura de sanitat i d’educació dels individus hagin experimentat un descens espectacular en relació al període soviètic. La costosa reconvesió industrial que ha experimentat tota la regió ha significat en gran part la pèrdua de llocs de treball en massa, sobretot de dones que fins aleshores treballaven de forma important en les fàbriques nacionalitzades. La metàfora més gràfica del procés: les draçanes de Gdansk, símbol de la rebel·lió de Solidarnosk a les acaballes del règim comunista, que amb el capitalisme han fet fallida i s’han hagut de tancar.

L'extensió de cinturons de pobresa - entre 1991 i 1996 a Europa central i oriental ha passat d'un 4% a un 22%, el que representa a 70 milions de persones- no són sinó la manifestació aguda d'un fenomen que empeny a milers d’individus a l'emigració cap a Occident. Factors com el deteriorament de la “classe mitjana” dels temps comunistes formada per treballadors de la indústria, administratius, professionals liberals, i el desequilibri cada cop major entre el camp i la ciutat no fan sinó accentuar aquesta consciència de crisi col·lectiva.

Una dada important a tenir en compte: segons un enquesta el 44% de la població de la catòlica Polònia valora positivament l’antic règim comunista i només el 41% opina que l’actual sistema és millor.

En aquest context, la retallada de les llibertats i el maccarthisme que sembla imperar a la Polònia dels germans Kackzynski només es poden entendre com un intent del govern per distreure les ires del poble en una situació de crisi social. Davant la pobresa, fonamentalisme religiós i anticomunisme. No s’hi valen mitges tintes. I si pel camí s’han de declarar persones non gratas els brigadistes internacionals polacs que van lluitar a la Guerra d’Espanya i el difunt insgine periodista Richard Kapuscinski, endavant.

I mentrestant, Europa calla.