15 d’agost 2007

¿?


"Ésas son las preguntas que le dan vueltas en la cabeza a Teresa desde la infancia. Y es que las preguntas verdaderamente serias son aquellas que pueden ser formuladas hasta por un niño. Sólo las preguntas más ingenuas son verdaderamente serias. Son preguntas que no tienen respuesta. Una pregunta que no tiene respuesta es una barrera que no puede atravesarse. Dicho de otro modo: precisamente las preguntas que no tienen respuesta son las que determinan las posibilidades del ser humano, son las que trazan las fronteras de la existencia del hombre".

Milan Kundera, La insoportable levedad del ser

PD: Com a nota al marge, avui és el sant de la Mariona. Felicitats!

14 d’agost 2007

Xirinacs. Entre el compromís i el deliri


Tot un homenatge a la coherència. Fins a la seva mort, en Xirinacs ha actuat en consonància amb el seu demon particular. Defensor acèrrim de les llibertats ha dedicat la seva vida a una causa, molt més enllà de les claudicacions de tants i tants membres de la classe política. L’altre dia tots el reverenciaven, en Pujol el va arribar a anomenar profeta. Segurament pel fet que va predicar en el desert, sol, a la Plaça Sant Jaume. La Caputxinada, l’Assemblea de Catalunya, la presó Model, les vagues de fam, els desvariejos, els processaments, els desvariejos i el suïcidi. Un home que va tenir l’encert d’insistir salvatgement que, sense Franco, els somnis que es van crear en temps republicans segueixen perennes. També, però, un home que va tenir la follia de declarar-se amic d’ETA.
Entre el compromís i el deliri, fins al suïcidi. Ara bé, com em va comentar un bon camarada, a vegades ens hem d’apropar al deliri per comprendre la realitat.
La trista història d’un personatge a qui trobarem a faltar.

12 d’agost 2007

Alberto Montt o el foll món de les paraules

Farà un meset que sóc consumidor insaciable d'unes tires còmiques (i diàries!) que un tal Alberto Montt penja al seu blog i que són una mostra atípica i gens tòpica del que pot ser l'humor gràfic. Sense pretensions de ser res més que un bon fart de riure, juga amb les paraules i les expressions fetes, així com amb els mites i històries particulars que, malgrat ni creure'ns nosaltres mateixos, els hi donem caràcter de ciència infusa en l'univers de les relacions socials. Dos petites mostres d'aquest geni:

08 d’agost 2007

Visca la terra

Un altre article que he colat a la Manyana i que a casa ha agradat força. És molt mossèncinto.


Visca la terra




Com més elevada és una persona, més sofreix. Qui ho deia era Schopenhauer i, seguint aquesta simple i terrible regla de tres, tots aquells i aquelles que treballen amb tenacitat alexandrina la terra de la Plana d’Urgell són tan elevats, es troben tan amunt, que volten pel cel mentre estan dempeus al tros.

Té mèrit. Mantenir-se serè i continuar amb els tràfecs del dia a dia en té molt de mèrit quan et ve un regal endimoniat del cel -observi’s la paradoxa- en forma de pedra i et destrossa la collita d’enguany. Aquests dies aneu a Vilanova, a Castellnou i ja em direu. Aneu a Barbens i, una mica més enllà, a Tornabous. Són un cúmul de forces i de braços que es passen l’any esperant les gotes de pluja i que, quan per fi semblen poder-les abraçar, han de precipitar-se a tota velocitat a cobert pel poder colpidor de les pedres de gel.
I aguanten. Amb el mateix amor tel·lúric envers una terra i un temps que en teoria no són els seus. Ai, que els fills ja no treballen la terra dels seus pares. Ai, que els pares treballen amb una inseguretat econòmica mai vista pels seus avis. Ai, que l’únic que es manté són les pedregades. Algun teòric hauria d’establir una ciclologia de pedregades. Cicle de Juglar, cicle de Schumpeter, cicle de Kondratieff, cicle de pedregades: de cada quatre anys un cau segur.

La defensa a tota ultrança de la pagesia no sorgeix in media res. Resulta que jo em trobava fent un reportatge sobre les cases rurals de la comarca i vet-ho aquí que vaig conèixer una família suïssa que s’esmerçava per explicar a la gent del Pla que trobaven la contrada idíl·lica. Pel que es veu, els suïssos van trobar que tenim un complexe d’inferioritat de la mida d’un autobús. “Però si aquí no hi ha res!” els hi etzibaven. Però a veure. Per Tutatis. Si precisament la immensa gràcia del Pla, allò que ens fa únics en espècie, és precisament que aquí no hi ha res!

Que no em malinterpreti ningú. No hi ha res que pugui desitjar el turista de borratxera. I heus ací que la resposta ens ve de Suïssa, de la família suïssa, dic, que ens diu que la Plana és un remanso de pau inaudit en cap més lloc. Els enamora la tranquilitat que s’hi respira als pobles i la frescor i la verdor d’uns camps que s’ofereixen al llarg d’un territori pla com una truita.

No ens enganyem. Espais idíl·lics com els camins de la banqueta del Canal, amb l’ombriu espectacular dels arbres -si us plau, no en talem més- i les postes de sol eternes sobre un horitzó traçat amb escaire i cartabó, no es fan sols. En un submón de yuppies i brokers la Plana seria una entel·lèquia. Els artífexs del que tenim són les generacions de pagesos que un darrrera l’altre, passant-se el testimoni, o més ben dit l’arada, han dibuixat el nostre paisatge. Amb el sofriment de Schopenhauer sens dubte, però també amb l’alegria de poder veure que una cosa que neix es perpetua més enllà de la seva existència, en l’entorn. No seran ells els qui crearan Blade Runner. Com a molt un Matrix amb el motor d’un Super Ebro.

Creuen no tenir res i tenen tot un imperi. Visca la terra. En tots els sentits.

Descobriment - Sigur Ros

04 d’agost 2007

Le Diplo i Hugo Chávez

Des de la passada tardor que sóc un subscriptor entusiasta de Le Monde Diplomatique. La desacomplexada i històrica publicació d'esquerres que sense caure en tòpics típics i judicis de valor completament sense fonament -com molts diaris, llibres, bitàcores, documentals, etc.- té la virtud d'oferir-te una visió profunda i hol·lística del què s'esdevé al món, acompanyant d'un aparell argumental inaudit en d'altres publicacions que es puguin trobar al quiosc. Més enllà del "para saber más" de les revistes especialitzades, cada article del Diplo va acompanyat amb les seves respectives notes al peu de pàgina per fonamentar tots els arguments i totes les dades que s'hi donen.

Pels que encara creiem en la informació lliure i fonamentada, llarga vida al Diplo!
Us deixo l'article que obre l'edició espanyola del mes d'agost. Impagable.

HUGO CHÁVEZ

Per Ignacio Ramonet


Pocos Gobiernos en el mundo son objeto de campañas de demolición tan cargadas de odio como Hugo Chávez, presidente de Venezuela. Sus enemigos no han vacilado ante nada: golpe de Estado, huelga petrolera, éxodo de capitales, intentos de atentados... Desde los ataques de Washington contra Fidel Castro no se había visto un ensañamiento semejante en América Latina.

Contra Chávez se divulgan las más miserables calumnias, concebidas por las nuevas oficinas de propaganda -National Endowment for Democracy, Freedom House- financiadas por la Administración del presidente de Estados Unidos George W. Bush. Dotada de recursos financieros ilimitados, esta máquina de difamar manipula repetidores mediáticos (entre ellos los diarios de referencia) y organizaciones de defensa de los derechos humanos, enroladas a su vez al servicio de designios tenebrosos. Sucede también, ruina del socialismo, que parte de la izquierda socialdemócrata sume su voz a este coro de difamadores.

¿Por qué tanto odio? Porque en momentos en que la socialdemocracia pasa en Europa por una crisis de identidad, las circunstancias históricas parecen haber confiado a Chávez la responsabilidad de asumir la conducción a escala internacional de la reinvención de la izquierda. Mientras que en el viejo continente la construcción europea ha tenido como efecto hacer prácticamente imposible toda alternativa al neoliberalismo, en Brasil, Argentina, Bolivia y Ecuador, inspirados por el ejemplo venezolano, se suceden experiencias que mantienen viva la esperanza de realizar la emancipación de los más humildes.

En ese sentido el balance de Chávez es espectacular. Se comprende que se haya convertido en referencia obligada en decenas de países pobres. ¿No ha refundado la nación venezolana sobre una base nueva, legitimada por una nueva Constitución que garantiza el involucramiento popular en el cambio social, siempre dentro del más escrupuloso respeto de la democracia y de todas las libertades? (1). ¿No ha devuelto a unos cinco millones de marginados, entre ellos las poblaciones indígenas, su dignidad de ciudadanos? ¿No ha recuperado la empresa pública Petróleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? ¿No ha desprivatizado y devuelto al servicio público la principal empresa de telecomunicaciones del país como así también la empresa de electricidad de Caracas? ¿No ha nacionalizado los campos petrolíferos del Orinoco? Por último, ¿no ha consagrado parte de la renta petrolera a conseguir una autonomía efectiva frente a las instituciones financieras internacionales, y otra al financiamiento de programas sociales?

Más de tres millones de hectáreas de tierra han sido distribuidas entre los campesinos. Millones de niños y adultos han sido alfabetizados. Se han instalado millares de dispensarios médicos en los barrios populares. Decenas de miles de personas sin recursos con afecciones oculares han sido operadas gratuitamente. Los productos alimentarios básicos son subvencionados y ofrecidos a los pobres a precios inferiores en un 42% respecto de los del mercado. La duración del trabajo semanal ha pasado de 44 horas a 36, mientras que el salario mínimo ascendía a 204 euros mensuales (el más alto en América Latina después de Costa Rica).

El resultado de todas estas medidas es que entre 1999 y 2005 la pobreza disminuyó del 42,8% al 33,9% (2), mientras que la población que vive de la economía informal cayó del 53% al 40%. Este retroceso de la pobreza permite sostener con fuerza el crecimiento, que en el curso de los tres últimos años fue de un 12% promedio, entre los más altos del mundo, estimulado por un consumo que ha aumentado un 18% por año (3).

Ante estos resultados, para no hablar de los logrados en política internacional, ¿cabe sorprenderse de que el presidente Hugo Chávez se haya convertido en un hombre contra el cual disparar para los dueños del mundo y sus agentes?



Notas:
(1) Las mentiras a propósito de Radio Caracas Televisión acaban de ser desmentidas, dado que esta cadena ha reanudado sus programas por cable y satélite a partir del pasado 16 de julio.
(2) Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right , Center for Economic and Policy Research, Washington DC, mayo de 2006.
(3) Leer el dossier "Chávez, not so bad for business", Business Week , New York, 21 de junio de 2007.