29 de febrer 2008

Nens

Estava remenant entre els hits que s'han multiplicat del no res d'ençà la lletania de la nena del Rajoy (n'hi ha de genials!) i he trobat aquest vídeo. En un to sensacionalista i segurament tendenciós el vídeo es pregunta si els nens i les nenes destrossats per les bombes i la metralla durant la II Guerra del Golf votarien al Partit Popular a les properes eleccions del 9 de març.

Si en faig difusió és perquè en la voràgine de la informació dels temps actuals no hi ha temps per pair i discernir el gra de la palla i, sobretot, no hi ha temps per memoritzar i recordar els esdeveniments que ens són contemporanis. O el que és el mateix, fins a quin punt som capaços de copsar les repulsives conseqüències de la violència.

És evident qui més ha patit el despropòsit de la guerra d'ocupació i de les seves seqüeles actuals és la població civil, i dins d'aquesta, els col·lectius històricament desemparats: dones, vells i nens que sobreviuen com poden enmig de la pobresa. El vídeo no aporta res de nou. Només serveix per recordar perquè hi ha tants milers de persones al món que ens odien.

25 de febrer 2008

El Tercer Home

Obra mestra inqüestionable, el Tercer Home retrata un món que surt d’una convulsió estrident, i que lluita per retornar a ser el d’abans. La narració es centra en un escriptor nordamericà mediocre de novel·les de l’Oest, Holly Martins (Joseph Cotten) que arriba a la Viena de la postguerra dividida en quatre jurisdiccions militars, per tal de treballar en una empresa farmacèutica dirigida per un amic de la infància, Harry Lime (Orson Welles).

A la seva arribada se li comunica la mort del seu amic en circumstàncies misterioses. Coneixerà aviat la nòvia de Harry, de la qual se n’enamorarà ràpidament, i junts investigaran els últims dies de Harry, fent la sensacional descoberta que el seu vell amic continua viu i que, oh, sorpresa!, ara en realitat és un criminal arribista. Aprofitant-se de l’escassetat de penicil·lina de Viena, Lime ha establert una xarxa encarregada de robar-ne als hospitals militars. Després d'adulterar-la, la vèn als mateixos pacients necessitats que, lluny de curar-se, pateixen els terribles efectes del medicament estrafet.

Podríem estar d’acord que, de la mateixa manera que Shakespeare, cada obra on participa de forma activa Orson Welles (dirigeix Carol Reed, sí, però és evident que sota la batuta del film hi ha la batuta d’aquest geni que és Welles, amb unes analogies tècniques i argumentals amb Ciutadà Kane d’altra banda massa sorprenents) adopta un leit motiv particular. Si en el film en què Welles interpretava el gran magnat de la premsa, Charles Foster Kane, el motiu de fons era l’elegia d’una infància aturada de socarrel, al Tercer Home el motiu es situa en el territori ètic. Concretament, en l’absoluta amoralitat del personatge de Welles i l’abominació que provoquen llurs actes. Són fruits d’una època, per suposat, que ha oblidat la raó de ser dels éssers humans a partir del moment en que l’escala d’observació ha passat de l’individu o del petit grup a les grans concentracions de gent. La massa és anònima i aliena al jo, aquest fet és el que explica l’absoluta manca de remordiments de Harry Lime quan explica la raó dels seus actes al seu amic des de dalt de la nòria.

Aquest excés d’individualisme per part del personatge que centra tota la pel·lícula inclús en els plans en que no hi surt present (en aquest sentit el títol està realment ben trobat, ja que és el tercer home qui ocupa les atribulacions de tots els personatges: de l’amic, a la nòvia, passant pel comandant britànic i els seus propis còmplices) és el que li retreu el personatge que en principi és el fil conductor de la història, l’escriptor mediocre intepretat per Joseph Cotten. Lime ha viscut suposadament la guerra a l’Europa de l’Est i viu, des del cantó de l’ocupació soviètica, enriquint-se gràcies a l’oportunitat del mercat negre. No massa lluny se sap dels experiments macabres que els nazis van realitzar en éssers humans com a conillets d’índies als camps d’extermini. La frivolitat de la vida humana del desconegut, així com la frivolitat de les xifres que quan passen a multiplicar-se deixen de poder ser comprensibles per l’home comú, expliquen l’actitud de Lime, però també la conscendència de la seva nòvia en no denunciar-lo. Però l’amic de Lime, l’escriptor, no ha viscut la barbàrie de la guerra i davant la realitat despullada optarà per esdevenir el botxí del seu amic.

Així doncs, El tercer home és una història de fatalitats i passions i sobretot de reivindicació dels drets dels éssers humans. I al mateix temps també és una obra mestra que ens va deixar una de les millors interpretacions de Welles, del potser massa enfarinat Cotten, i seqüències inoblidables de la història del cinema com la que Holly Martins descobreix qui és el “tercer home”, al llindar d’un portal, amb el gat als seus peus, l'escena del sainet de la nòria o la frenètica persecució pel clavegueram vienès, per no parlar de l'impressionant pla final en què la noia passa de llarg un Cotten que l'espera i l'observa recolzat al cotxe que l'ha de dur de retorna a l'aeroport.

23 de febrer 2008

Un any dels Suburbis!


Els suburbis estan de bonanova. No només tenen un any (aproximat) sinó que gaudeixen d'un bon estat de salut, de visites i d'entrades, la qual cosa omple d'alegria a la família nord-vietnamita de la imatge. Mil gràcies als que no teniu res millor què fer que passar-vos de tant en tant per aquí, ja que és per vosaltres que això encara tira. La república del Bon Salvatge és cada dia més a prop. No defallim!

Les categories del bloc


I el setè dia Déu descansà, però el sisè, feu dissabte. I heus ací que avui tocava passar la mopa pel bloc. En el temps que hom diria "nabucodonosor" tres vegades he classificat el fins ara cafarnaüm d'entrades en les següents categories (que sant Siminitri vulgui com definitives):

- Com a casa enlloc: Actualitat sobre el nostre país (i, tangencialment, sobre el nostre Estat).

- Món foll: Actualitat internacional.

- Distopia 451: Anàlisi de la contemporaneïtat des del barroc món de les idees.

- Annals republicans: Història.

- El tresor de Rackham el Roig: Entrades de cultura i de narracions per l'ocasió.

- Habitus: Secció costumista del bloc.

- Reliquiari ateu: Continguts relacionats amb l'herència o la crosta religiosa de la nostra societat.

- Mitjans de confusió: Cop d'ull crític envers els mitjans de comunicació.

- Vis còmica: Els meus intents -infructuosos- de fer tires còmiques.

- Òpera bufa: Calaix de sastre amb andròmines i cabòries d'arreu.

- Perles coaxials: Recomanacions genials trobades a la xarxa.

- Abecé del bloc: Entrades explicades a explicar què són i què pretenen aquests suburbis.

20 de febrer 2008

Apunts per una biografia de José Ignacio Llorens


Candidat pel Partit Popular de Lleida a les eleccions del 9 de març

- és el de la dreta, òbviament -


Sota el sol despietat d'un matí d'agost, a la ja antiga seu del PP de Lleida, Jordi Montanya formalitzava la seva renúncia davant de la premsa com a president de la formació popular a la capital del Segre. Ho feia sol com un mussol, sense el recolzament de cap company de partit i amb l'única companyia dels mitjans i del cap de premsa del partit.

Un cas trist el de Montanya. Passava per ser l'home fort de Piqué a Lleida. El descrèdit i la posterior -obligada- autodefenestració del seu tutor polític l'havia acabat arrossegant. Els creixents aires de radicalització procedents de la calle Génova volien apostar fort a les eleccions del 9 de març: volien mobilitzar el seu electorat més ranci i cavernícola, el de la caspa, la pandereta i la gomina a la vegada, el que estableix un pont màgic entre la pijería pepera i els nostàlgics del franquisme.

Amb Montanya decapitat, era l'hora del retorn de l'Home. Es diu José Ignacio Llorens, i en absolut és un desconegut en el món de la política a Lleida. Amb un llarg currículum polític a Madrid i a Barcelona, la mà negra d'Acebes creia que l'aureòla Llorens era el personatge ideal per recuperar el diputat que Montanya va perdre el 14 de març de 2004 per 300 vots.

Procedent del sector "búnquer" d'Alianza Popular, Llorens té l'honor de ser considerat el màxim exponent de l'antipiquerisme a Catalunya des del 2003 -"Piqué vol ser el Maragall del PP", deia-, l'historiador J.B. Culla en recull un seguit de vivències que diuen bastant del personatge:

"Vuelta atrás en las ideas, pero también en las personas, como lo prueba el cabeza de lista por Lleida, el amigo de Vidal-Quadras, el señor José Ignacio Llorens, quien ya ocupaba idéntico puesto en 1982, en los apolillados tiempos de la Alianza Popular de Manuel Fraga y Miguel Ángel Planas. Todo un carácter, el de Llorens: la noche del 6 de junio de 1993, creyéndose vencedores de los comicios generales -els darrers que guanyaria Felipe González-, él y numerosos correligionarios se presentaron muy excitados en el Gobierno Civil ilerdense con ánimo de asumir el poder a la brava entre vivas a Franco y saludos en brazo en alto; el 18 de diciembre de 2004, durante el último y tumultuoso congreso del PP de Lleida, el mismo Llorens trató de agredir a Josep Piqué, lo que impidieron diversos militantes...".

16 de febrer 2008

Drets i deures


Clic per ampliar

12 de febrer 2008

Perseguint descobrir

El contrari de descobrir és perseguir. El perseguidor sap que busca alguna cosa, encara que no sapigui el què. Un descobridor, en canvi, pot descobrir per sorpresa.
Així, perseguir és més antipàtic. Hi ha gent que es passa la vida buscant el significat de la vida, i quan l'està a punt de trobar, es mor. Igualment, hi ha gent que té tanta por de no perdre el temps que gasta el temps pensant en galimaties per no perdre'l. Qui persegueix, per definició, és un desgraciat.
Els descobridors, en canvi, no busquen, troben. Són la gent més feliç del món. Als llocs més inhospitats, als indrets més inesperats, a la dutxa, a la boca del metro, al somier de molles rovellades de la parenta. Troben grans minúcies i petites felicitats. I en el saber fer de cada dia, en tenen prou amb una culleradeta de sucre al cafè.

10 de febrer 2008

El diable va de TDT (i 2)


A ulls dels analistes progres que veuen El último samurai al seu mp4 mentre es fan una truita a les fines herbes i per l’orella esquerra escolten l’últim butlletí informatiu de Catalunya Informació –que prèviament s’han descarregat d’internet-, resulta verament inexplicable el fet que els telespectadors no apostin en massa per la millora de la quantitat i la qualitat que ofereix la TDT. Potser, amb excepció de les pel·lícules (per això ja hi ha el dvd), hi ha la possibilitat que la gent no cerqui els mèrits de la televisió quan s’asseu davant la petita pantalla, sinó més aviat els demèrits. En d’altres paraules, qui sap si un 90% de persones només busquen una forma senzilla d’evasió de la realitat; per això van igual de bé vuit canals en analògic com quaranta en digital.

No obstant, encara que l’euro no entusiasmi, tothom acaba fent servir l’euro. En aquest sentit, resulta evident que una reconfiguració del camp de la multimèdia està en marxa. La particular forma d’adjudicació de llicències de la TDT a l’Estat espanyol determinarà la consolidació d’alguns grups i l’extinció d’altres mitjans de comunicació. Enlloc de seguir el model nord-americà d’adjudicació de llicències a partir de l’existència d’una emissora analògica prèvia, el model de repartiment de les regalies de la TDT des dels organismes competents ha tendit a beneficiar abans que res els grans grups: primer atorgant a cadenes generalistes entre quatre i sis canals digitals quan ja tenen prou feines per mantenir un o dos canals en analògic i, segon, discriminant mitjans de comunicació de llarga història en benefici d’un grup mediàtic amic que pugui sortir a última hora. Els desajustos davant d’aquesta situació són nombrosos i potser ens hauríem de preguntar fins a quin punt no estem erosionant encara més la llibertat d’expressió (nosaltres afegíriem, corporativa) d’aquesta societat democràtica en la què vivim.

En aquest sentit, el redisseny de l’espai televisiu és inevitable. Per il·lustrar la problemàtica, ens podríem centrar en les terres de Lleida on els darrers anys tan el grup Segre com La Mañana han tret el seu respectiu canal analògic. En el ball del repartiment de llicències de la TDT, el multiplex de quatre canals destinat a la província ha anat a raure íntegrament al grup Segre, pel que s’obligarà al canal de La Mañana a tancar la paradeta pròximament. Aquest, és un fenomen únicament comprensible si la decisió s’hagués près per subhasta pública i no per decisió d’un organisme públic que almenys teòricament ha de vetllar per la redistribució d’interessos entre els diferents actors en concurs.

Així doncs, les cadenes sense llicència digital estan condemnades a morir quan es produeixi l’apagada analògica. Ens trobem en un escenari en el que ens hauríem de preguntar si no constisteix en això el mètode de censura sofisticada del segle XXI. Per sortir dels circuïts preestablerts, haurem de recórrer a la pirateria televisiva, a l’estil de la pel·lícula Riders of the storm, en que un grup de veterans del Vietnam que sobrevolaven amb la seva avioneta atrotinada els Estats Units, emetent una emissora de televisió clandestina mentre eren perseguits per caces del Pentàgon?

Segurament el futur no pinta tan negre. No es deu trobar massa lluny el dia que podrem veure els matins del Cuní a la pantalla del microones mentre escalfem un boniato, a la tapa de la rentadora mentre centrifuguem mitges foradades, al revers dels quadres, als coixins de punta i a les portades dels llibres que ens preguntin a quants graus cremen els llibres. Per aleshores, però, serà molt probable que televisió, ràdio i internet siguin ja el mateix. Si la TDT s’envia per telèfon, passa per un router i el router passa per l’ordinador, un endemà on La televisió dels anarquistes escurats es pugui emetre per la xarxa potser no és tan surrealista. Amb pocs mitjans es podrà fer tele per internet, sí, però llavors qui sap si el perill serà una xarxa amb censura, control i dominis restringits.

08 de febrer 2008

El diable va de TDT (1)

Aquí us deixo la primera part d'un articlet que vaig escriure l'any passat sobre la TDT. Realment no en tenia ni idea de què anava el tema fa un any, i segueixo igual. Si és que en el periodisme es pot aplicar aquella gran màxima de vet a saber quin literat del XIX (Chesterton potser?) que deia que el periodisme és la legitimació per parlar de qualsevol tema invertint-hi només trenta minutets del teu temps.

Una revolució virtual

El 3 d’abril de 2010 marcarà la fita a partir de la qual totes les emissions de televisió es passaran a realitzar mitjançant tècniques digitals. Els profetes geek del tercer mil·leni estan expectants de les possibilitats que la Televisió Digital Terrestre (TDT d’ara en endavant) ens oferirà als telespectadors de forma exclusiva d’aquí tres anys. Els avantatges de la TDT es poden reunir en tres aspectes:


1) A Espanya, curiosament, els qui en aquest moment ja tenen accés als canals digitals gaudeixen d’una qualitat d’emissió semblant a la de la senyal analògica, per no dir pitjor,. Malgrat això, ens diuen que quan es generalitzi el model digital la qualitat de la imatge televisiva serà comparable a la d’un DVD, gràcies al fet que el pas al codi binari permetrà que la senyal sigui molt més immune a les interferències. Al seu cantó, la senyal analògica serà equiparable a una vella cinta VHS reutilitzada ininterrompudament des del 1990.


2) Dels tres factors que els apòstols de la TDT ens diuen que canviaran les nostres vides, el que més notarem serà l’augment de les emissores en un mateix espai radioelèctric. Si abans només es podia dur la senyal d’una cadena per canal UHF, els multiplexes permeten ara poder transmetre entre sis i cinc senyals de cadena per canal, permetent que on abans s’hi rebien vuit canals analògics ara n’arribin quaranta de digitals.

3) El tercer factor és més metafísic i difícil de comprendre. S’afirma que la TDT permetrà la interactivitat entre emissor i receptor del producte televisiu, malgrat que no s’especifica de quina manera, i crea lògics malentesos. Interactivitat implica per a l’espectador rebre, però també transmetre, pel que podríem concloure que la TDT permetrà un succedani digital i televesiu del Tria la teva aventura. També hi ha la possibilitat que amb aital misteriós concepte amaguin que el públic de la TDT podrà accedir a noves i sofisticades formes de publicitat que deixarien caduc el model SMS, convertint la tele en un mercat del dilluns, o el que és el mateix, en una Tienda en Casa per ordinador, que a més t’oferiria programació televisiva (espais de descans entre els blocs publicitaris).


El pas a l’era digital va començar a l’Estat el novembre del 2005 quan alguns dels canals analògics van començar a emetre també en digital. Malgrat que la fi dels canals analògics locals i autonòmics està prevista pel 2007, i el de les cadenes generalistes al 2010, no sembla percebre’s un entusiasme encomanadís entre els consumidors d’hores de televisió per tal d’adaptar els aparells receptors a la nova era. Potser és pel model de televisió per barba que impera a les llars domèstiques espanyoles, o perquè ningú pensa ja invertir un cèntim a la tele, o perquè entre d’altres coses el consumidor no hoolligan inclou en la definició de l’aparell la gratuïtat dels seus continguts, o pel gust amb el què les televisions analògiques estan assaborint els seus últims moments, untant-se amb l’increment dels ingressos per una publicitat que sempre es relaciona amb l’alta audiència (impossible d’assolir amb el model digital)... El que és evident és que ningú sembla apostar decididament per la TDT, amb l’excepció de la classe política i de la indústria electrònica que feia temps necessitava el seu particular Pearl Harbour; el pas d’un sistema de televisió a un altre és, a la indústria electrónica d’equips de producció i difusió, el que en el seu temps devia ser per la indústria barretinera el pas al barret d’ala curta.

Potser caldria preguntar-se si realment les cadenes digitals que ja s’emeten poden ajudar-nos a explicar aquest poc interès per la TDT. Una ràpida mirada a aquests canals ens posarà ràpidament en situació. Lluny d’oferir-nos continguts novedosos, d’alta qualitat i amb un nivell d’interactivitat metafísic, ens trobem, per exemple, que Televisió de Catalunya (de la mateixa manera que Antena 3) omple la parrella amb sèries de ficció com Els Joves, Starsky i Hutch o Dallas, terriblement valorades en el seu moment (i encara ara restem acèrrims incondicionals d’aquestes reposicions mítiques). Ara bé, si es pretén fer la televisió del futur amb productes de la primeria dels vuitanta és evident que ja podem plegar: és la conclusió d’un públic passota que no s’interessa en massa per aquesta oferta i, el que és pitjor, també la d’una publicitat que se sent discriminada a la TDT davant la falta d’audiència.

06 de febrer 2008

L'altra cara del Bícing

El primer reportatge que hem fet al Taller de Tele. La qualitat del mateix és un xic deficient -fixeu-vos en la "taca" que apareix a l'stand up- i el so, pel camí de la compressió, ha quedat absolutament distorsionat.

Tanmateix aquestes lletanies tècniques no han de desmerèixer la càrrega de fons del reportatge: la precària situació dels treballadors del Bicing. Contractats sota un conveni de publicitat, quan en realitat hauria de ser de transport, mal pagats, desprotegits de la guàrdia urbana i sense el material suficient per fer la seva feina, l'empresa que els contracta és ni més ni menys que la Clearchannel nord-americana.

05 de febrer 2008

Formigues


La última vegada que veus a una persona, en vida em refereixo, rarament és com hauries desitjat que fos. Recordes que vas passar pel seu costat li vas dir hola, com va i adéu i vas desaparèixer. I al cap d’un mes et diuen que ja no hi és. També passa que la idea de mort l’entenem com un procés, més lent o més ràpid, que t’arrabassa poc a poc la vida. Sempre relacionem la mort amb el dolor –físic i psíquic- i amb la derrota després d’una guerra per mantenir el més valuós que tenim. Això és així perquè la vida és la cosa més valuosa que tenim i que pugui desaparèixer en un instant és quelcom que sempre ens ha de corprendre. Alguns diran que aquesta reflexió és estúpida. Quan camines pel tros i, sense fixar-t’hi, aixafes una formiga i la mates a l’instant, la formiga no ha tingut temps ni de plantejar-se la seva mort. Però no podem concebre el fet de ser nosaltres les formigues, o el que ens envolten, i que qualsevol ens pugui aixafar en una mil·lèssima part de segon sense donar-nos temps a concebre el nostre final. I tanmateix, és ben bé així: al cap d’un mes, et diuen que ja no hi és.

Pel Ruben, que a banda de saber-se tots els pobles de més de mil habitants del planeta, era un dels personatges més autèntics de la facultat de Lletres de la UdL.

03 de febrer 2008

Els guionistes dels capellans

Des que tinc ús de raó (o més aviat des que l'he perdut) l'instint m'obliga a que quan tinc un llapis a la mà he de fer un gargot. Quan no era més que un mocós de metre vint i em tocava el dubtós honor d'escriure a la pissarra la data del dia, 3 de febrer de 1993, sempre havia de rematar la jugada amb una creació en guix, preferentment antropomorfa, que solia generar hil·laritat, expectació i rebuig a parts iguals entre el públic que contemplava l'operació.

Tant és així que he decidit que de tant en tant aprofitaré aquesta desviació per anar penjant caricatures, tires còmiques i demés. No cal dir que la idea m'ha vingut pul·lulant per la reserva espiritual d'un dels llamàntols marxistes més genuïns del Rif que porta fent aquest tipus de coses molt temps i, dit sigui de passada, fent-ho massa bé pel meu gust.

El tema d'estrena, els deliris de la cúria eclesiàstica.

02 de febrer 2008

La utilitat social del futur Felip VI

Sis mesos després de la publicació a tots els mitjans de comunicació de la caricatura amb còpula reial més famosa de tots els temps (amb o sense censura a les parts del cos més estratègiques), el comitè de deontologia del bloc ofereix un petit anàlisi del cas de la portada d'El Jueves.



La setmana del 18 al 24 de juliol la revista satírica El Jueves va aprofitar la proposta del govern del xec nadó per construir una portada on els hereus a la Corona apareixien caricaturitzats representant una escena sexual tendra, però també explícita. Els dibuixants, a través de l’humor, van convertir als Prínceps d’Astúries (de forma consabuda abstencionistes en matèria de treball) en treballadors al servei de les Espanyes; tot plegat per aprofitar la recompensa econòmica que el Govern socialista havia promès oferir per un nounat (el famós xec nadó). La portada, després de ser publicitada a l’opinió pública per la telebrossa, va escandalitzar als sectors més monàrquics de la societat espanyola i el jutge del Olmo en va ordenar el segrest de tots els exemplars de la publicació per haver atacat -suposadament- el prestigi de la màxima institució política de l’Estat, la monarquia. A aquest esdeveniment el succeïria una sanció de sis mil euros als dibuixants després que el jutge de l’Audiència Nacional, José María Vázquez Honrubia, considerés que la portada ultrapassava un límit infranquejable com suposadament és menyscabre “el prestigi de la casa reial”.

El diagnòstic:

Les injúries han de ser tractades per igual pel Codi Penal espanyol i el tema és que no tothom és igual davant la llei en aquesta rebregada pell de brau. És inadmissible que en una societat democràtica es mantinguin privilegiats que gaudeixin dels mateixos drets que el comú de mortals, però només hagin de complir amb certs deures. Amb l’Església, la monarquia és l’últim reducte de l’Antic Règim que s’ha salvat de l’esporga de la revolució liberal del vuit-cents.

L’argument utilitzat pel jutge és falaç. El motiu de la condemna es va deure a que es van ultrapassar “límits infranquejables”, que en aquest context i si fem d’hermeneutes improvisats entendrem que es refereix a un atac a les institucions públiques. L’atac, doncs, és intolerable perquè és a la institució monàrquica, i no perquè sigui un atac als drets d’imatge de dos persones que responen als noms de Felip de Borbó i Letizia Ortiz; és des d'aquest prisma que hem d'analitzar l'afer. La incongruència està servida.
D’entrada, i abans d’aquest afer indigestiu, comprendríem que una crítica destructiva i despietada contra la monarquia a través dels mitjans seria una acció que generaria la crispació i la confrontació de l’opinió pública espanyola, s’enervarien les ànimes i s’exalçarien vells odis falsament entrerrats. I resulta que tot això és un bluf. Una supèrbia estafa. El que realment ofèn no és més que ingeniosa postal caricaturesca dirigida a un públic que espera això, caricatures satíriques. I mentrestant, les andanades que es puguin fer contra la monarquia des de tribunes públiques amb falses ínfules d’objectivitat -com poden ser la cadena COPE- són, pecata minuta, pets de monja (mai més ben dit).

Per últim, com que l’argument del jutge en la sentència condemnatòria no és la violació dels drets d’imatge dels Prínceps d’Astúries, sinó l’atac a la institució monàrquica, el que aquí ha de prevaldre en qualsevol cas és el principi de llibertat d’expressió. Altrament, podem enfollir comprovant que fa més de 150 anys, coincidint amb la Gloriosa i la I República, els germans Bécquer van publicar amb tota la llibertat del món un llibre que, entre l'escatologia, la sàtira i la pornografia, es mofava a base de bé de la monarquia, amb escenes bastant més explícites i contundents que la innocent portada d’El Jueves. Què ha passat en aquests 150 anys? (pregunta retòrica la resposta de la qual potser fins i tot endevinem).

Si ens faltava algun paràgraf per confirmar-nos com n’estem d’alterats en paràmetres d'evolució històrica, el jutge Del Olmo ens va ajudar a comprendre que per més que les dècades vagin passant, en realitat mai ens hem mogut d’on érem. I és que la mesura del segrest de tots els exemplars d’El Jueves, així com l’exigència als autors a entregar el motlle de la portada (¿!¿?!) ens situa a una postal del barroc castellà.