Formigues

La última vegada que veus a una persona, en vida em refereixo, rarament és com hauries desitjat que fos. Recordes que vas passar pel seu costat li vas dir hola, com va i adéu i vas desaparèixer. I al cap d’un mes et diuen que ja no hi és. També passa que la idea de mort l’entenem com un procés, més lent o més ràpid, que t’arrabassa poc a poc la vida. Sempre relacionem la mort amb el dolor –físic i psíquic- i amb la derrota després d’una guerra per mantenir el més valuós que tenim. Això és així perquè la vida és la cosa més valuosa que tenim i que pugui desaparèixer en un instant és quelcom que sempre ens ha de corprendre. Alguns diran que aquesta reflexió és estúpida. Quan camines pel tros i, sense fixar-t’hi, aixafes una formiga i la mates a l’instant, la formiga no ha tingut temps ni de plantejar-se la seva mort. Però no podem concebre el fet de ser nosaltres les formigues, o el que ens envolten, i que qualsevol ens pugui aixafar en una mil·lèssima part de segon sense donar-nos temps a concebre el nostre final. I tanmateix, és ben bé així: al cap d’un mes, et diuen que ja no hi és.

Pel Ruben, que a banda de saber-se tots els pobles de més de mil habitants del planeta, era un dels personatges més autèntics de la facultat de Lletres de la UdL.