50 píndoles per entendre la crisi

El lúcid economista Juan Torres López, a qui ja fa temps que segueixo la pista, fa uns dies que ha publicat una llista amb el que ell anomena "50 píndoles per entendre la crisi". Uns amics li van demanar un petit guió que per explicar l'actual conjuntura econòmica, i el bo d'en Juan Torres els hi va fer la següent relació en cinquanta punts. Esquemàtic, concís i clarificador:


El origen y el desarrollo de la crisis
1. La crisis se origina en Estados Unidos.
2. Para evitar que después del 11-S la economía se viniera abajo se bajaron mucho los tipos de interés.
3. Como al bajar los tipos de interés los bancos ganarían menos, buscaron la manera de no dejar de ganar.
4. Para ello se lanzaron a la búsqueda desesperada de clientes para sus préstamos y los daban cada vez más a familias con pocos recursos.
5. Los préstamos que daban (sobre todo los hipotecarios) eran muy arriesgados pero gracias a eso los podían dar a tipos de interés más altos.
6. Los bancos (y en general los inversores en los mercados financieros) no se guardan en un cajón los contratos de los préstamos que dan sino que los venden. Esa es una actividad llamada "titulización" que les permite cambiar papel por dinero líquido. Y a partir de ella nacen los "productos derivados", llamados así porque van naciendo, derivándose, unos de otros. Forman el corazón de las finanzas internacionales, como una gran pirámide invertida (porque de uno inicial surgen muchísimos más) que mueve billones de euros solo a partir del papel, sin riqueza productiva alguna detrás.
7. Los bancos hipotecarios estadounidenses vendían sus contratos hipotecarios a unos fondos de inversión que ellos mismos habían creado para tal fin. En realidad se los vendían a ellos mismos pero formalmente aparecían como si fueran otras empresas y eso les permitía que en sus balances el papel se sustituyera por dinero y así podían dar más créditos, que es lo que les proporciona rentabilidad.
8. Esos fondos de inversión vendían a su vez esos contratos a otros fondos, y estos a otros, y así esos contratos se fueron difundiendo por el sistema bancario internacional.
9. La inversión en esos contratos era muy rentable porque como respondían a hipotecas con tipos de interés más alto que el del mercado también podían dar más rentabilidad que la del mercado.
10. Para colmo, los bancos que originalmente vendían esas hipotecas trataron de disimular que eran muy arriesgadas. Para ello hacían "paquetes" en donde había unas buenas y otras malas. Y, además, contrataban a unas empresas especializadas (llamadas agencias de "rating") para que "evaluaran" si esos paquetes eran buenos o malos. Les pagaban por ello, así que esas empresas decían que, por supuesto, era de la mejor calidad financiera.
11. Pero era mentira.
12. Las familias empezaron a no pagar sus hipotecas y así, lo que antes era muy rentable para el banco ahora dejaba de tener valor.
13. Quienes habían comprado esas hipotecas o los paquetes que las contenían empiezan a tener que registrar las pérdidas patrimoniales correspondientes.
14. Fueron quebrando unos bancos detrás de otros.
15. El sistema bancario de USA y el de Reino Unido llegaron a la bancarrota y los demás le siguieron o están a punto de llegar a la misma situación.
16. Al ver los bancos que los demás estaban en tantos apuros y que ellos mismos tenían pérdidas muy grandes dejan de darse créditos unos a otros.
17. Cuando los bancos dejan de tener confianza y liquidez para prestar, el dinero empieza a no llegar a la economía real, a los empresarios y los consumidores.
18. La economía real no puede funcionar sin crédito (¿quién puede comprar un coche o una casa o casi cualquier cosa hoy día sin financiación?).
19. Las empresas empezaron a cerrar y a despedir trabajadores.
20. En mitad de ese proceso se produce otro fenómeno: los inversores que ven que las finanzas se han puesto feas para especular allí (que es lo que saben hacer) apuestan por invertir en otros mercados.
21. ¿En dónde? En los que tienen tendencia a subir los precios, como antes había pasado con el inmobiliario. Ahora lo harán en el del petróleo y en el alimentario.
22. La especulación en el mercado del petróleo subió estrepitosamente sus precios y la de los mercados alimentario también, provocando mucha más hambre y sufrimiento en los países más pobres.
23. Los efectos de la crisis financiera, de la subida del petróleo y del precio de los alimentos desató la descomunal crisis económica que estamos viviendo.

España
24. La situación española tiene algo de particular.

25. Los bancos y cajas españolas no habían adquirido grandes cantidades de hipotecas basura y de paquetes contaminados (aunque algunos sí).

26. Pero tenían otra basura: se dedicaron a financiar al sector inmobiliario y crearon una burbuja que ha explotado.

27. Solo de 2002 a 2008 pasaron de dar créditos por 700.000 millones de euros a 1,8 billones. Es imposible que ese aumento no haya ido acompañado de un incremento inmenso del riesgo, de la insolvencia y de la morosidad. Ahora empiezan a pagarlo y a tener los mismos efectos que los que acabo de mencionar a escala global.

Los Estados frente a la crisis
28. ¿Qué han hecho las autoridades?

29. En primer lugar, establecer las normas contables y financieras que permitieron que los bancos pudieran hacer todas las inversiones super arriesgadas que han hecho y que han provocado la debacle. Y, por supuesto, hacer la vista gorda cuando los peligros y los problemas empezaban a manifestarse sin remedio.

30. Cuando estos ya no se podían disimular dijeron que solo se trataba de una crisis limitada a las hipotecas y a Estados Unidos. Mintieron a la gente.

31. Luego empezaron a darle dinero a mansalva a los bancos (las multimillonarias "inyecciones de liquidez" de los bancos centrales) para que taparan el agujero y se siguieren prestando entre ellos y prestaran a la economía real.

32. Pero el agujero era tan grande que no arreglaron nada. Los bancos quebraban uno detrás de otro,

33. Propusieron que los bancos les vendieran los "activos tóxicos" (las hipotecas basura que habían ido difundiendo por la economía) pero no consiguieron nada porque estaban difuminados por todo el mundo y porque son de un valor gigantesco, prácticamente imposible de compensar.

34. La realidad es que toda la ayuda que han venido recibiendo los bancos la destinaban a compensar sus pérdida o a lavar la cara de sus balances. Algunos, incluso la dedicaron a repartir beneficios entre sus accionistas y directivos.

35. Los dirigentes de los países más poderosos se reunieron en Washington y en unas pocas horas aprobaron un documento vago y de generalizaciones en el que se daban algunos golpes de pecho y en el que fundamentalmente acordaron dos cosas: que iban a tomar medidas en los mercados financieros y que los gobiernos tenían barra libre para gastar lo que fuese necesario porque la crisis de la economía real se hacía ya muy grave.

36. De las medidas financieras nada se sabe pero sí han aprobado planes de gasto para tratar de que el paro y las quiebras de empresas no sigan aumentando.

El futuro
37. ¿Servirán de algo esas medidas?

38. Una cosa está clara: mientras no se curen las causas del cáncer éste seguirá avanzando. Ahora ya han caído muchos bancos. Seguirán cayendo los demás y después vendrá la caída de los fondos de inversión y de pensiones...

39. Los planes de gasto compensarán la pérdida de empleos pero su coste (que recaerá sobre los más débiles y sobre las generaciones futuras) será inmenso si no se cierra pronto la sangría.

40. Y, mientras tanto, los bancos siguen sin abrir el grifo de la financiación. Los gobiernos hacen como que se molestan con ellos pero aquí paz y después gloria. Es más, para dorarle la píldora le hacen rebajas fiscales vergonzosas e inmorales a los banqueros y grandes propietarios, como acaba de suceder en España.

Alternativas de progreso frente a la crisis
41. ¿Qué se debería hacer entonces?

42. Hay que tomar medidas urgentes como las siguientes: Evitar la sangría financiera interviniendo los bancos. Abrir inmediatamente el grifo de la financiación. Aumentar la cuantía de los planes de gasto (en particular poniendo capital fondos de financiación a disposición de las empresas que creen empleo) y procurar que no sea inversión despilfarrada (como la que están proponiendo en España algunos ayuntamientos en el plan del gobierno). Establecer impuestos extraordinarios en todos los países sobre las grandes fortunas, sobre los movimientos especulativos y los beneficios extraordinarios.

43.Y por supuesto también son imprescindibles otras medidas con carácter estructural y global: Nuevas normas que regulen y disciplinen las actividades financieras y garanticen la financiación para la actividad productiva. Entre ellas, control de los movimientos de capital, eliminación total de los paraísos fiscales, establecimiento de Impuestos internacionales, y creación de instituciones internacionales democráticas....

Más allá de la debacle financiera
44. Lo que hay detrás de la crisis es la especulación financiera que ha llegado a ser gigantesca y peligrosísima. Pero los capitales se han ido yendo a la esfera financiera especulativa porque allí tienen más rentabilidad relativa.

45. Hay que evitar que la especulación sea más rentable que la actividad que crea riqueza.

46. Para eso hay que penalizar la especulación y sus beneficios, extraordinarios pero letales para el resto de la economía, y hacer que los mercados reales sean más dinámicos y rentables. Y para que esto último sea posible es necesario que haya mucha más demanda y mucha mayor capacidad de compra: hay que subir los salarios reales. De hecho, fue su caída en los últimos años lo que disminuyó la demanda, y con ella las ventas, la producción y la rentabilidad.

Lo que hace falta para cambiar las cosas
47. Las medidas y políticas alternativas que acabo de señalar son perfectamente posibles y por supuesto necesarias pero no se podrán adoptar mientas que el poder esté en manos de los banqueros, de los grandes financieros y de los grandes propietarios.

48. Para que haya una economía diferente es necesario que los ciudadanos tengan el suficiente poder para asegurar que sus preferencias democráticamente expresadas se conviertan en decisiones. Lo que hoy día sucede es lo contrario: las preferencias de los ricos son las únicas que lo consiguen.

49. La crisis está mostrando el lado inmoral y criminal de muchas actividades financieras y económicas. Por la ganancia se permite todo. Hay billones euros para ayudar a los bancos y no unos pocos miles para evitar que cada día mueran 25.000 personas de hambre.

50. Las crisis seguirán produciéndose y con ellas el sufrimiento innecesario de millones de seres humanos si no logramos que lo inmoral sea inaceptable, si la ética del respeto a la vida y de la cooperación no se impone sobre la del beneficio. No sufrimos solo una crisis económica. No nos engañemos, es la crisis de un sistema social y económico, de nuestra civilización, de una humanidad que se ha pervertido a sí misma solo para que una minoría se harte de disfrutar y de ganar dinero.

La insostenible lleugeresa dels transgènics

La Vanguardia entrevistava ahir a la periodista francesa Marie Monique Robin, que els darrers tres anys ha estat investigant la famosa Monsanto, multinacional nord-americana líder en producció de transgènics. Resulta que hi ha molts dubtes sobre els efectes d'aquest tipus de productes sobre la salut. La periodista cita uns experiments que la mateixa Monsanto va realitzar en ratolins sans que havien consumit aquest tipus de productes... i que per obra i gràcia de la transgènia van acabar convertits en ratolins diabètics amb problemes de fetge. Pel que sembla, Espanya és l'únic Estat de la Unió Europea on es poden cultivar transgènics.

Tot plegat resulta d'allò més tranquilitzador. Com que un no és expert en ciències naturals, serà millor que em limiti a apuntar els efectes socials i econòmics que una aposta pels transgènics pot dur al nostre món. Segons el meu parer, alguns efectes perniciosos dels transgènics. Es diu que en última instància, i en la seva accepció més perversa, el boom dels transgènics ve a ser una segona "Revolució Verda", és a dir, un paquet tecnològic destinat a augmentar els rendiments -sobretot cerealítics- en la producció amb la finalitat bonhomiosa de disminuir la fam al món. Des del punt de vista d'un Mr. Scrooge és evident que els transgènics ofereixen múltiples possibilitats, però sostinc que des d'un punt de vista autènticament democràtic són un dels nous perills que amenacen la humanitat. Per pams:

1. En la vessant agrícola, els grans beneficiats d'aquest augment de la producció són els grans productors excedentaris. Què en faran sinó, amb els grans estocs de producció que no poden col·locar en el seu propi mercat? Envair-ne de foranis, a un preu rebaixat, provocant de passada l'agonia dels petits productors que observen impotents com no poden competir amb el preu d'aquests productes.

2. Els transgènics, com la revolució verda abans, aposten per l'eficiència en els cultius, accelerant la desaparició de les diferents varietats autòctones de cada producte.

3. Qui té la paella dels transgènics pel mànec són les corporacions internacionals amb seu als països del Nord. Tradicionalment, els productors utilitzaven una part de la collita per sembrar el cultiu de l'any següent. Ara bé, els transgènics no deixen llavor de reemplaç, són estèrils. Així, els petits productors entren en un cicle de dependència vers les multinacionals ja que es veuen obligats a seguir comprant-los-hi les llavors.

4. Des de posicions massa ben intencionades es diu que l'augment de la producció d'aliments que faciliten els transgènics pot ajudar a fer desaparèixer la misèria als països del Sud. Ara bé, si en l'actualitat els països pobres ja exporten més matèries primes de les que importen, realment és creïble que la seva situació millori amb els transgènics? Més aviat -podria pensar algú- els transgènics estan sent el mitjà a través del qual els països del Nord puguin mantenir a un preu regalat la base de matèries primes necessària pel seu creixement. La revolució dels transgènics podem dir que comparteix el mateix objectiu que la Revolució Verda que va començar a Mèxic als anys quaranta i que aviat es va estendre al món. Ara bé, el tret de sortida als primers fertilitzants, pesticides i herbicides químics va coincidir, de forma prou sospitosa, amb l'inici de l'extensió de la misèria arreu del Tercer Món. Igual que la fracassada Revolució Verda, els transgènics volen arreglar el panorama. Com deia aquell, éramos pocos y parió la abuela.

Paul Krugman i el retorn dels heretges

La periodista Naomi Klein ha estat una de les primeres en establir l'analogia segons la qual la caiguda del mur de Berlín va ser al comunisme el que la crisi financera mundial de l'actualitat és al neoliberalisme. De la mateixa manera que la fi del Bloc soviètic va suposar la decadència dels seus fonaments ideològics -per més que Marx s'hauria tallat les venes en contemplar l'exemple de fraternitat universal que era l'URSS-, la crisi actual ha suposat el descrèdit més absolut al personatge que en els darrers trenta anys ha estat el màxim profeta de l'economia de lliure mercat: Milton Friedman.

El fracàs de les teories del neoliberalisme s'havia fet palès fa temps. Llatinoamèrica n'és potser la millor prova: el Xile de Pinochet va ser el primer país en "vendre" l'economia nacional sota les directrius de l'Escola de Xicago. El corol·lari del procés és que en els darrers trenta anys els índexs de pobresa d'aquests països només han començat a reduir-se en el moment que dirigents populistes han decidit intervenir massivament en l'economia, començant per la nacionalització dels sectors estratègics. A escala global, el neoliberalisme ha empitjorat l'esquerda que separava el Nord del Sud i no ha fet res per pal·liar la pobresa global -en els darrers anys, el retrocés percentual de la pobresa a escala planetària és mèrit gairebé exclusiu de la Xina postcomunista.


En aquestes altures de la pel·lícula, el nou Nobel d'Economia s'ha apressat a enterrar a Milton Friedman. El mèrit de Paul Krugman és que el seu discurs no arrenca de l'agost de l'any passat, quan va començar la crisi de les subprime, sinó de fa vuit anys, quan George W. Bush va arribar a la presidència dels Estats Units i amb ell tot el seguici neocon, la minoria ultraconservadora del Partit Republicà fanàtica dels postulats de Friedman i Hayek. Neokeynesià convençut, afirma que enmig de la crisi dels anys 30 Keynes va ser el Martí Luter de l'època: partidari d'un Estat més intervencionista, partidari d'augmentar la despesa pública en temps de vaques magres per tal de reactivar l'economia. Segons Krugman, Keynes "aportava el rigor intel·lectual necessari per fer l'heretgia respectable". A la vegada, "si Keynes era Luter, Friedman era Ignasi de Loyola, el fundador dels jesuïtes". Igual que aquests, els abduïts friedmanites van abraonar-se en una contrarreforma que a finals del segle XX havia aconseguit una "àmplia, però incompleta, retirada de l'heretgia keynesiana". Però els heretges tornen, més forts que mai.

Just un any després de l'inici de la Gran Depressió, John Maynard Keynes va escriure: "ens hem ficat en un desordre colossal, hem comès enormes errors en el control d'una màquina delicada el funcionament de la qual no comprenem". Ara, un any després de la crisi financera actual, Krugman aposta per un nou sistema financer mundial. La seva, segurament serà una opinió que serà tinguda en compte en la reunió -que serà el preàmbul d'una altra reunió, llavors potser sí, més seriosa- d'aquest cap de setmana a Washington. En temps de la Gran Depressió va caldre esperar una dècada i una guerra mundial descartar el laissez-faire a Bretton Woods. Veurem quan temps tardarà el capitalisme per salvar-se de la desfeta. La factura, és clar, la pagaran els innocents.

Per entendre millor la crisi

Nens

Estava remenant entre els hits que s'han multiplicat del no res d'ençà la lletania de la nena del Rajoy (n'hi ha de genials!) i he trobat aquest vídeo. En un to sensacionalista i segurament tendenciós el vídeo es pregunta si els nens i les nenes destrossats per les bombes i la metralla durant la II Guerra del Golf votarien al Partit Popular a les properes eleccions del 9 de març.

Si en faig difusió és perquè en la voràgine de la informació dels temps actuals no hi ha temps per pair i discernir el gra de la palla i, sobretot, no hi ha temps per memoritzar i recordar els esdeveniments que ens són contemporanis. O el que és el mateix, fins a quin punt som capaços de copsar les repulsives conseqüències de la violència.

És evident qui més ha patit el despropòsit de la guerra d'ocupació i de les seves seqüeles actuals és la població civil, i dins d'aquesta, els col·lectius històricament desemparats: dones, vells i nens que sobreviuen com poden enmig de la pobresa. El vídeo no aporta res de nou. Només serveix per recordar perquè hi ha tants milers de persones al món que ens odien.

El David Irving de la Casa Blanca

- Cliqueu la imatge per ampliar -

Notes aïllades sobre un poble en diàspora

Els jueus en la diàspora medieval van viure la seva edat d'or a la Península Ibèrica sota domini musulmà mentre els que es trobaven a França i Anglaterra eren ferotjament perseguits pels cristians.

***

En general pot afirmar-se que els jueus van gaudir de prosperitat a les zones dominades pels musulmans ... Als regnes cristians van rebre un tracte molt desigual: hi va haver moments en què van acaparar el comerç i les finances ... i en d'altres van ser massacrats, perseguits i expulsats.

***

En temps de les Croades hi va haver jueus que van tornar a Palestina, però no per mòbils religiosos o amb intencions de restaurar el regne d'Israel, sinó per motius comercials.

***

En les negociacions a les Nacions Unides sobre la creació de l'Estat d'Israel els països àrabs s'hi van oposar argumentant que "el món esdevindria un manicomi si tots els pobles desplaçats de la Història tractessin ara de retornar a les terres dels seus avantpassats; més encara: que la població autòctona de Palestina no tenia cap motiu per pagar per les persecucions seculars del món cristià contra els israelites i, menys encara, pel genocidi nazi.

***

Al 1896, un periodista austrohúngar anomenat Theodor Herzl publica Der Judenstaat després de l'afer Dreyfuss. El llibre clama per crear un Estat jueu a Palestina on els descendents d'Abraham poguessin sentir-s'hi segurs. Com escriuria temps després l'historiador jueu Eric Hobsbawm, "més li hauria valgut quedar-se a la Neue Freie Presse en qualitat de columnista estrella" que posar-se a fer d'ideòleg del futur estat israelià. "Si fem l'experiment mental d'imaginar que el somni de Herzl es fa realitat i que tots els jueus acabem en un petit Estat territorial independent, en què s'hi exclou dels plens drets de ciutadania a tots aquells que no siguin fills de mare jueva, veurem com seria això de nefast per a la resta de la humanitat, i inclús per al mateix poble jueu".

Font: El laberinto de Palestina, de David Solar

Diplomàcia pública ianqui. La veritat és la mentida

Farà cosa de nou mesos ens va visitar a la facultat ni més ni menys que el portaveu de l'ambaixada nord-americana a Espanya, John Law. Més enllà d'un discurs que qualsevol amb una mica d'enteniment en podia flairar la perversió, un concepte semblava aflorar de les seves paraules (totes elles dites amb un somriure incondicional).

La que segueix és la crònica de l'esdeveniment que aleshores vaig fer. Molt edificant.

El somriure de les Amèriques

John Law és un home a qui li agrada citar a Thomas Jefferson, l’artífex de la Declaració de la Independència dels Estats Units. Portaveu de l’Ambaixada del país nord-americà a Espanya, Law sembla dur apresa aquella màxima de l’històric president il·lustrat de la nació de les barres i de les estrelles que afirma que no s’ha de ser massa severs amb els errors del poble, sinó que s’ha de tractar d’eliminar-los amb educació.

En una conferència pronunciada davant d’estudiants de Periodisme de la Universtitat Pompeu Fabra, Law es va dedicar a exposar (i al mateix temps a intentar convèncer) davant del seu públic la injustícia que representa la mala imatge dels Estats Units arreu del món. “Per què ens odien?”, es preguntava el diplomàtic nord-americà mentre dibuixava entre orella i orella el millor dels seus somriures. I és que l’home fa justícia al càrrec. Segurament l’Administració dels Estats Units deu haver près nota de l’antiamericanisme preocupant dels espanyols, manifestat fins a la sacietat en el conjunt de manifestacions que en el seu dia van omplir els carrers del país en contra de la Segona Guerra del Golf. I això preocupa Washington fins al punt de redefinir el concepte de propaganda política que tenim generalment entès com a tal.

Law personifica la nova diplomàcia, o com ell l’anomena, “la diplomàcia pública”. Històricament la diplomàcia ha estat patrimoni dels estats. Al segle XIX eren els Tayllerands i els Bismarks els qui s’entretenien en les llargues maratons que cristalitzaven en pactes secrets entre les potències, i al segle XX directament han estat les bombes les que ens ha ensenyat la cara més unilateral de la diplomàcia entre estats. Amb la diplomàcia pública Law afirma que és el torn de la població dels estats la qui ha d’entendre el perquè de les decisions del poder, en aquest cas de la Casa Blanca.

No és una línia nova. El seu precedent es troba amb la creació de la USIA en temps d’Eisenhower amb l’objectiu “d’explicar Amèrica al món”, un objectiu compartit per l’Ambaixada nord-americana a Espanya, la de persuadir l’opinió pública espanyola de l'autèntica veritat, l'oficial, sent creïbles i veritables, en un acte que de política no en té res.

No obstant, per molt que Law es va afanyar en exposar la cara més positiva de la política exterior nord-americana al llarg de la darrera centúria, sempre sense perdre el clotet de l’alegria a les comisures dels llavis, no va passar desapercebut per als oients el fet que mencionés a Woodrow Wilson i a Roosevelt, i alhora passés per alt a Truman i Reagan. Moltes celles també es van arquejar quan Law va afirmar que la diplomàcia pública que encarna no és un acte de propaganda, i alguna mirada de desaprovació va creuar l’auditori quan va citar les propietats hagiogràfiques de la USIA, agència amb una història tan edificat que va des del recolzament incondicional del cop d’estat de Pinochet a Xile al recent intent frustat de cop d’estat contra Hugo Chávez a Veneçuela.

Si una cosa és evident, però, és que John Law és un home que no només ha llegit Jefferson. També és una persona bregada i formada en les arts de la retòrica. Amb total desimboltura va saber escapolir-se com va poder de les preguntes que els assistents a la conferència van acabar adreçant-li sobre temes tan espinosos com Iraq, Guantànamo, la doble moral amb la que es jutja als països que no s’adscriuen al Tractat de No Proliferació Nuclear o l’aliança de ferro dels Estats Units amb dictadures tan denunciades com Aràbia Saudita i el Paquistan i, quan observava que els arguments l’abandonaven, es va treure de la màniga fins a sis vegades el cas de les beques anomenades Fullbright que tan bé reuneixen els valors de la “diplomàcia pública” i que els membres de l’auditori, tots estudiants de periodisme, se’n podien beneficiar.

Abans de concloure, i conscient que no havia deixat un públic convençut, va acceptar amb un rictus amarg que l’Administració nord-americana no acaba de triomfar en difondre la bona imatge del seu país. “Encara no som prou hàbils com per competir amb la CNN o Al-Jazeera”, va afirmar.

(sic)

El problema del nacionalisme, com a concepte irracional, és que (precisament perquè no entén de raons) és incapaç de discernir i calibrar els diferents perills als què aquesta nació magnífica està sotmesa.

(Nota entre parèntesi i paràgrafs: no confondre nacionalisme amb independentisme, llegeixi's Rubert de Ventós)

El cas és que l'Espanya eterna, amb la fantàstica tribuna que són uns mèdia venuts al sensacionalisme de l'estirabot, ha judicat que la insuportable actitud de Chávez amb el Rei (sic) es mereix una resposta diplomàtica contundent perquè on s'és vist, un zambo que... mmm... bé, que faci quedar com un preescolar al Borbó fent callar al personal com si al temps de les colònies estiguéssim (sic).

El cas és que ara Espanya està ofesa amb el nou Bolívar, una espècie de Carod a la veneçolana. De baix continu, Espanya continua ofesa amb tots els qui van de perifèrics en un Estat que per pebrots ha de ser centralista. I sobretot, Espanya està ofesa amb tots aquells que se'n riuen de tot plegat i tant se'ls hi en dóna el Chávez, el Rei, Unión Fenosa i les papereres d'Uruguai.

Anem al gra, però, que és tard i vol ploure. Amb tant de rebombori ha passat desapercebut el què és un dels atacs més bèsties a la insígnie pàtria. I és que l'altre dia vaig anar a veure en companyia d'un carnisser Elizabeth. The Golden Age, una pel·lícula que, dit sigui de pas, és genial, immensament ben muntada, històricament fascinant i on podem veure en la seva màxima esplendor a la que per un servidor és la millor actriu del firmament, Cate Blanchett.


És la resposta a moltes preguntes. 1588, l'inici d'una amnèsia que dura fins avui en dia. Inclús la Monarquia Hispànica gloriosa i bruta del XVII resta oblidada dels annals hipnopèdics dels espanyolets d'avui en dia. Només resta un fantasme vague de quan eren (érem) l'hòstia (sic). Els millors del món. El imperio donde nunca se pone el sol. Un integrista Felip II que li passa deu mil tombs a l'Ahmadinejad, amb les cames conjuntivítiques, envia en nom de la cristiandat, una flota de 137 naus amb 30.000 homes a salvar Anglaterra i llevar del món la reina del dimoni. I, ai las. Amb la Reforma, l'anglicanisme, la bona estrella de França i Anglaterra comença a pondre's el sol hispànic. I Elizabeth és la crònica del moment precís en què la Monarquia Hispànica comença a ser contestada (avui en diríem desacceleració imperial).

Plantejada en evidents termes de xovinisme anglo-saxó (la coda del film esguerra la testimonial però agraïda presència de la tortura anglesa), la pel·lícula ve en un moment històric que tampoc és res de l'altre món. Només que, com sempre, per tots aquells que convindria que s'eclipsessin amb el seu Sol de 24 hores, la peli els porta una reflexió escagarrinant. No cal ser els reis del mambo, per ser els millors., ni cavalcar en onades de petroli i superar en mig punt el creixement anual de la Xina per recrear-te com a país. Potser hi ha coses més importants que l'orgull de pertanyer a una raça que no existeix.

Enlaire Espanya (sic).

Gamba

Aprofito les meves vacances esporàdiques, just abans de començar a veremar, per ordenar alguns articles en arxivadors de colors, encara que ja sé prou que allà s'hi quedaran fins a la fi del temps.

El cas és que entre els articles d'opinió hi ha dos temes que no podrien ser més recurrents:

- L'encís Sarkozy i la petició dels nostres intel·lectuals empresarials de crear-ne un d'autòcton a imatge i semblança seva.
- El pessimisme de l'esquerra, la falta de perspectives, la incapacitat de reinventar el marxisme després de 1989 i la negació a reconèixer que potser en altres latituds ja està reinventat, com seria el cas d'Amèrica Llatina.

Sobre el segon tema, que m'interessa força més que la promoció d'un bulldog xenòfob de barri, l'altre dia hi vaig tenir una prometedora aproximació. Per primer cop en tot l'estiu vaig poder escapar-me cap a la platja. L'escenari, Vinaròs, el primer poble del País Valencià i, deixant de banda el seu passeig marítim, un dels més ni fu ni fàs dels Països Catalans. El cas és que les meves conviccions roges es van veure més reforçades que mai en una sessió de cinc hores sota el sol. Em vaig untar com si de mantega es tractés, però, ai las! Pel que es veu no era crema solar. Era after sun.

Mai m'he sentit tan dolorosament roig.

I picant.

Le Diplo i Hugo Chávez

Des de la passada tardor que sóc un subscriptor entusiasta de Le Monde Diplomatique. La desacomplexada i històrica publicació d'esquerres que sense caure en tòpics típics i judicis de valor completament sense fonament -com molts diaris, llibres, bitàcores, documentals, etc.- té la virtud d'oferir-te una visió profunda i hol·lística del què s'esdevé al món, acompanyant d'un aparell argumental inaudit en d'altres publicacions que es puguin trobar al quiosc. Més enllà del "para saber más" de les revistes especialitzades, cada article del Diplo va acompanyat amb les seves respectives notes al peu de pàgina per fonamentar tots els arguments i totes les dades que s'hi donen.

Pels que encara creiem en la informació lliure i fonamentada, llarga vida al Diplo!
Us deixo l'article que obre l'edició espanyola del mes d'agost. Impagable.

HUGO CHÁVEZ

Per Ignacio Ramonet

Pocos Gobiernos en el mundo son objeto de campañas de demolición tan cargadas de odio como Hugo Chávez, presidente de Venezuela. Sus enemigos no han vacilado ante nada: golpe de Estado, huelga petrolera, éxodo de capitales, intentos de atentados... Desde los ataques de Washington contra Fidel Castro no se había visto un ensañamiento semejante en América Latina.

Contra Chávez se divulgan las más miserables calumnias, concebidas por las nuevas oficinas de propaganda -National Endowment for Democracy, Freedom House- financiadas por la Administración del presidente de Estados Unidos George W. Bush. Dotada de recursos financieros ilimitados, esta máquina de difamar manipula repetidores mediáticos (entre ellos los diarios de referencia) y organizaciones de defensa de los derechos humanos, enroladas a su vez al servicio de designios tenebrosos. Sucede también, ruina del socialismo, que parte de la izquierda socialdemócrata sume su voz a este coro de difamadores.

¿Por qué tanto odio? Porque en momentos en que la socialdemocracia pasa en Europa por una crisis de identidad, las circunstancias históricas parecen haber confiado a Chávez la responsabilidad de asumir la conducción a escala internacional de la reinvención de la izquierda. Mientras que en el viejo continente la construcción europea ha tenido como efecto hacer prácticamente imposible toda alternativa al neoliberalismo, en Brasil, Argentina, Bolivia y Ecuador, inspirados por el ejemplo venezolano, se suceden experiencias que mantienen viva la esperanza de realizar la emancipación de los más humildes.

En ese sentido el balance de Chávez es espectacular. Se comprende que se haya convertido en referencia obligada en decenas de países pobres. ¿No ha refundado la nación venezolana sobre una base nueva, legitimada por una nueva Constitución que garantiza el involucramiento popular en el cambio social, siempre dentro del más escrupuloso respeto de la democracia y de todas las libertades? (1). ¿No ha devuelto a unos cinco millones de marginados, entre ellos las poblaciones indígenas, su dignidad de ciudadanos? ¿No ha recuperado la empresa pública Petróleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? ¿No ha desprivatizado y devuelto al servicio público la principal empresa de telecomunicaciones del país como así también la empresa de electricidad de Caracas? ¿No ha nacionalizado los campos petrolíferos del Orinoco? Por último, ¿no ha consagrado parte de la renta petrolera a conseguir una autonomía efectiva frente a las instituciones financieras internacionales, y otra al financiamiento de programas sociales?

Más de tres millones de hectáreas de tierra han sido distribuidas entre los campesinos. Millones de niños y adultos han sido alfabetizados. Se han instalado millares de dispensarios médicos en los barrios populares. Decenas de miles de personas sin recursos con afecciones oculares han sido operadas gratuitamente. Los productos alimentarios básicos son subvencionados y ofrecidos a los pobres a precios inferiores en un 42% respecto de los del mercado. La duración del trabajo semanal ha pasado de 44 horas a 36, mientras que el salario mínimo ascendía a 204 euros mensuales (el más alto en América Latina después de Costa Rica).

El resultado de todas estas medidas es que entre 1999 y 2005 la pobreza disminuyó del 42,8% al 33,9% (2), mientras que la población que vive de la economía informal cayó del 53% al 40%. Este retroceso de la pobreza permite sostener con fuerza el crecimiento, que en el curso de los tres últimos años fue de un 12% promedio, entre los más altos del mundo, estimulado por un consumo que ha aumentado un 18% por año (3).

Ante estos resultados, para no hablar de los logrados en política internacional, ¿cabe sorprenderse de que el presidente Hugo Chávez se haya convertido en un hombre contra el cual disparar para los dueños del mundo y sus agentes?

Notas:
(1) Las mentiras a propósito de Radio Caracas Televisión acaban de ser desmentidas, dado que esta cadena ha reanudado sus programas por cable y satélite a partir del pasado 16 de julio.
(2) Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right , Center for Economic and Policy Research, Washington DC, mayo de 2006.
(3) Leer el dossier "Chávez, not so bad for business", Business Week , New York, 21 de junio de 2007.

Baixada de pantalons amb sushi

És sabut per tothom que el Japó és un poble orgullós de la seva història i llegat cultural. És sabut també que des del temps de la modernització amb la revolució Meiji els sectors més nacionalistes i folclòrics del país nipó s'han queixat amargament de l'occidentalització de l'illa.

Des de la Segona Guerra Mundial, però, la flema orgullosa de la nació japonesa ha renascut de les seves cendres en la forma de l'exalçament de la invasió militar japonesa contra la Xina l'any 1937. Ja sigui a les escoles o en monuments, el Japó ret homenatge als criminals de guerra d'un conflicte que va provocar uns quants centenars de milers d'assassinats i desenes de milers de violacions.

Les visites entusiastes de l'exprimer ministre Koizumi al santuari Yasukuni, clara mostra de la memòria sel·lectiva del Japó, és el paradigma d'aquest hybris nipó en matèria de memòria històrica. Ara bé, davant d'això i l'embolcall nacionalista que tot ho impregna, el govern japonès no sembla aplicar el conte a la mare dels ous d'or, malgrat tenir en la retina l'espectre del record dels 210.000 morts amb la bomba nuclear de Hiroshima i els 140.000 (només, per un error de càlcul) de Nagasaki sembla que haurien de fer enarborar tota la verborrea nacionalista japo fins a la cima del Mont Fuji. Mais non:

Fer clic per ampliar i descobrir què significa la diferència entre metròpoli i metròpoli perifèrica.

RCTV: l'èxit d'una gran trola

Fins a quin punt una mentida mil vegades repetida esdevé una veritat?

Els mitjans de comunicació de masses acaben de retre un sentit homenatge al gran innovador en les arts de propaganda que va ser Joseph Goebbels.

El context. El president electe de Veneçuela des de 1998, que ha anat revalidant la presidència en eleccions on ha aconseguit repetidament un immens suport electoral, en conteses electorals avalades per la comunitat internacional, el president de Veneçuela, dèiem, Hugo Chávez, ha retirat la concessió d'emissió a la cadena de televisió privada Radio Caracas Televisión.

Ipso facto, just després que es sabés la notícia una onada d'indignació ha omplert les pàgines, les ones hertzianes i els píxels dels mitjans occidentals. Uns mitjans que han titllat la mesura de dictatorial en el que s'ha presentat com un autèntic i aberrant atac a la llibertat de premsa.

Segons es desprèn de la informació dels mitjans, RCTV era l'últim bastió que resistia contra el govern, ja que Chávez ha aconseguit que li siguin afins la resta dels mitjans de comunicació veneçolans.



1. No obstant resulta que és el govern qui té la potestat de concedir les llicències de televisió a qui estimi convenient. En aquest cas, la no-renovació de la llicència a RCTV respòn a la seva estreta implicació en el cop d'estat contra Chávez de l'11 d'abril de 2002. Només cal recordar els espais cedits gustosament als líders de la temptativa colpista per tal d'animar els manifestants a marxar contra el palau presidencial. Com va afirmar el mateix dia un dels alts càrrecs implicats en el cop, "les nostres armes han estat els mitjans de comunicació, i vull aprofitar l'ocasió per felicitar-vos".
Quan Chávez però va aconseguir sortir-se d'aquest 23-F veneçolà i va tornar al poder, els canals comercials no van cobrir la notícia i es van dedicar a passar pel·lícules. Aquesta pràctica que a alguns ens pot recordar el tractament mediàtic que TVE va fer de l'11 al 14 de març a Espanya, i que consisteix en no informar durant un període de crisi nacional perè allò que passa no t'agrada, a Veneçuela i a Amèrica del Nord viola el què és un requisit per operar en l'espai radioelèctric. En aquest sentit, encara és estrany que s'hagi esperat cinc anys a què acabés la llicència per tancar RCTV.

2. I l'atac contra la llibertat de premsa? I l'al·levosia censora del tirà Hugo Chávez?
Es veu que és absolutament falsa la informació que ja no queden mitjans que s'escapin al control del Govern. De fet, és una mentida com una catedral. Vegem una carta firmada conjuntament perl Nobel Adolfo Pérez Esquivel, l'escriptor John Pilger, l'analista internacional Tony Benn, l'escriptor i periodista Tariq Ali i l'acadèmica Julia Buxton i que va ser publicada al The Guardian del 27 de maig. En la carta afirmen que: no hi ha censura a Veneçuela, país on el 95% dels mitjans de comunicació es troben en mans de l'oposició, amb cinc canals de televisió en mans privades, que controlen el 90% del mercat.

Valorant aquestes dades el que està clar és que hem estat víctimes d'una presa de pèl considerable per part dels nostres mitjans. Ja sigui per nocturnitat, com per incompetència, diaris, ràdios i televisions s'han fet eco d'una notícia que ja d'un principi estava viciada d'una càrrega ideològica que la falsejava des de l'inici. La notícia era que Chávez castigava l'actitud de RCTV durant el cop no concedint-li la renovació de la llicència. No que havia acabat amb la llibertat de premsa a Veneçuela!

Una reflexió final: Hugo Chávez és un escolanet al cantó de José Luis Rodríguez Zapatero. Mentre que Chávez no ha renovat la llicència d'una televisió, al nostre benvolgut estat, quan s'implanti arreu la TDT i arribem a l'apagada de la senyal analògica, totes les televisions a qui no s'hagi concedit llicència en digital (la majoria) desapareixeran. El cas és que a les comunitats governades pel PP totes les llicències han anat a raure a mitjans afins... pel que ZP n'és responsable. No és això un atac a la llibertat d'expressió molt més frontal que el de RCTV?

Goebbels 1 - Descartes 0

_____

Més info: Aquí i aquí

Polònia desvarieja (i II)

No passa un sol dia que la situació de Polònia preocupi més i més a la resta d’Europa. Sota la batuta dels bessons Kackzynski s’està conformant una espècie d’estat fonamentalista catòlic, amb l’estel·la de Joan Pau II com a patró, en la que la coalició és capaç d’emprendre processos de caça de brúixes demodés contra els sectors de la població que suposadament van col·laborar amb el comunisme.

Convé tenir clars els factors que han conjurat aquesta espècie de “revisionisme blanc” que no dubta en atacar els principis de llibertat que Europa es creia tenir tan ben configurats des de 1945.

Avui en dia, Polònia experimenta una curiosa paradoxa. Per un cantó, és una de les economies més dinàmiques de la Unió Europea, ja que amb els seus baixos salaris i els incentius del govern, moltes empreses veuen el sòl polonès com el lloc perfecte per deslocalitzar les seves fàbriques. No obstant, Polònia conjuga aquesta realitat amb una realitat social preocupant, on cada cop més gent es troba sota el llindar de pobresa i es veu forçada a engrossir les files de la immigració. En aquest context convuls hem d’entendre els desvariejos de la classe política polonesa com una manera de distreure els seus habitants dels problemes importants del país.

Amb la caiguda del Mur de Berlín i la fi del bloc soviètic es va posar fi a la utopia que havia nascut amb la revolució d’octubre. En el seu lloc, una altra utopia s’imposava, l’economia ultraliberal, de la mà invisible smithiana, del laissez-faire a tota ultrança. En el pas d’un sistema a l’altre tenim el clau de volta de tot plegat. Com afirma James Petras, “els polítics dels antics estats comunistes van vendre a preu de rebaixes totes les indústries principals a monopolis estrangers o locals, provocant monstruoses desigualtats i deixant d’ocupar-se de la salut i dels interessos dels treballadors”.

El corol·lari del procés de transició: unes taxes d’atur que s’han disparat en relació a l’època soviètica; proliferació de treballs marginals tals com la prostitució, el contraband o el tràfic de drogues.

La desaparició dels coixins socials de les antigues democràcies populars ha significat arreu la desaparició d'un Estat benefactor que ha passat a relegar tota responsabilitat al mercat. Així no és estrany que s'observi com els nivells de la cobertura de sanitat i d’educació dels individus hagin experimentat un descens espectacular en relació al període soviètic. La costosa reconvesió industrial que ha experimentat tota la regió ha significat en gran part la pèrdua de llocs de treball en massa, sobretot de dones que fins aleshores treballaven de forma important en les fàbriques nacionalitzades. La metàfora més gràfica del procés: les draçanes de Gdansk, símbol de la rebel·lió de Solidarnosk a les acaballes del règim comunista, que amb el capitalisme han fet fallida i s’han hagut de tancar.

L'extensió de cinturons de pobresa - entre 1991 i 1996 a Europa central i oriental ha passat d'un 4% a un 22%, el que representa a 70 milions de persones- no són sinó la manifestació aguda d'un fenomen que empeny a milers d’individus a l'emigració cap a Occident. Factors com el deteriorament de la “classe mitjana” dels temps comunistes formada per treballadors de la indústria, administratius, professionals liberals, i el desequilibri cada cop major entre el camp i la ciutat no fan sinó accentuar aquesta consciència de crisi col·lectiva.

Una dada important a tenir en compte: segons un enquesta el 44% de la població de la catòlica Polònia valora positivament l’antic règim comunista i només el 41% opina que l’actual sistema és millor.

En aquest context, la retallada de les llibertats i el maccarthisme que sembla imperar a la Polònia dels germans Kackzynski només es poden entendre com un intent del govern per distreure les ires del poble en una situació de crisi social. Davant la pobresa, fonamentalisme religiós i anticomunisme. No s’hi valen mitges tintes. I si pel camí s’han de declarar persones non gratas els brigadistes internacionals polacs que van lluitar a la Guerra d’Espanya i el difunt insgine periodista Richard Kapuscinski, endavant.

I mentrestant, Europa calla.

La majoria silenciosa

En plena recta final de les eleccions presidencials franceses, el candidat conservador Nicolas Sarkozy va fer una crida per enterrar l’herència del Maig del 68. Acompanyat d’un dels protagonistes del moviment, l’ara convertit filòsof André Glucksmann, Sarkozy va afirmar que la revolta del barri llatí parisenc de 1968 ha significat a posteriori la pèrdua dels referents morals per una França que ha vist com les velles consignes d’ordre i autoritat eren posades en entredit sota el triomf dels postulats relativistes que es podrien resumir sota la consigna estudiantil “prohibit prohibir”.

El cas és, però, que es pot fer un paral·lelisme entre la figura de Sarkozy i la del general De Gaulle. El vell general, president de la República durant el maig del 68, va haver de contemplar com els estudiants i els obrers sortien al carrer per reclamar la part que els hi pertocava de la dècada daurada de creixement econòmic francès iniciada amb la postguerra. Igualment, com a ministre d’Interior, Sarkozy ha hagut de veure com els habitants dels suburbis i els estudiants se li revoltaven reclamant, els primers, els drets de ciutadania i, els segons, el fre a les polítiques de flexibilització laboral.

En ambdós casos, però, De Gaulle i Sarkozy han sabut guanyar-se l’opinió pública de la França de sauche. El suport d’una majoria silenciosa que es va manifestar just després del maig del 68 amb la majoria absoluta del vell general francès, i just fa una setmana, donant la presidència de la República a Sarkozy, en una de les eleccions amb més participació de la història de la V República.

Ai las! La majoria té por de la competència que la immigració pot significar a l’hora de trobar treball. Ai las! La majoria té por dels bullicis obrers i estudiantils. Ai las! La majoria vol ordre. I vota. Ai las! Al 1933, al 1968 i al 2007. És democràcia? Sí. Però els països fills de la Il·lustració requereixen d’una classe d’intel·lectuals amb valor per denunciar els perills que comporta circular sense intermitents pel camí del pedregal. I en un món on els pensadors duen logos de pal sec, poques pomes podran caure per aquesta via.

Preparem-nos

Demòcrates de pa sucat amb oli

Si hi ha una cosa que ha de fer treure de polleguera a les ments benpensants que esporàdicament visiten aquest blog, i no és el fet de no figurar al rànquing de Juga a la Pompeu, és la hipocresia de tot hom (que no tothom) que defensant una cosa sobre el paper, a la pràctica resulta ser el més gran dels estafadors a la causa.

L’exemple, el d’un personatge molt admirat pel bonsalvatgisme d’aquest bloc, Jean-Jacques Rousseau. Al mateix temps que escrivia eminents disertacions sobre com ha de ser l’educació de les persones, tenia tancada tota la seva prole de cinc fills en un lúgubre orfenat de províncies. Curiosa paradoxa, la d'els il·lustrats, apòlegs de la raó humana i de l’individu, també odiaven al mateix temps el comú del mortals, a qui consideraven presos de la ignorància i de les supersticions. Uns barbamecs esmaperduts, vaja.

En una mostra de singular coherència, sovint els que passen per més demòcrates poden resultar ser els més grans fariseus de tots els temps... Posem el cas del sociòleg Enrique Gil Calvo que a les pàgines d'EL PAÍS em dóna l’excusa per a dedicar-li el post d’avui:

“La ciudadanía francesa ha demostrado con su muy elevada participación electoral que es capaz de aprender de la experiencia previa, pues lejos de recaer en el trágico error cometido en 2002, cuando la imprudente irresponsabilidad de los electores arrojó un resutado en la primera vuelta [...], en esta ocasión la elección ha sido modélica.”

Malgrat dels malgrats (o a pesar de los pesares, que diria aquell), em veig obligat a preguntar-me perquè caram cal deixar votar a la xusma si hi ha el perill que s’equivoquin. Previnguem el “tràgic error” de la “irresponsabilitat” dels votants. No deixem votar a ni quisqui. O, en el seu defecte, il·legalitzem les opcions polítiques que qüestionem.* (vegi’s asterisc, més avall).

Naturalment, res d’això és nou. Un bon conegut de tot teòric de la prestigitació, Walter Lippman, em comentava fa setanta anys que “no hauríem de sucumbir a certs dogmatismes democràtics que diuen que els homes són els millors jutges de llurs interessos particulars, perquè no ho són.”

De la mateixa manera, un bufó no menys hilarant de nom Mayor Oreja justificava el desastre sonadíssim de la candidatura del PP a Euskadi que ell mateix encapçalava, tot afirmant que la societat basca encara no estava prou madura per rebre el seu missatge. Coi de bascos. A veure quan entren en raó.

Arribats a aquest punt, es fa necessària una llei Antiperdulària que es dediqui a establir llibertats sota fiances astronòmiques a tots aquells esperpents que es dediquen a inflar paraules màgiques com “llibertat”, “poble” o “democràcia” sota discursos enganyosos i hipòcrites. En democràcia, el govern palestí encapçalat per Hamàs ha de poder ser plenament legítim, així com cert islamista moderat que pot fer el salt a un Estat tan europeu com és Turquia.

* Impugnació de llistes abertzales. El sol motiu de no condemnar la violència pot dur a no poder-se presentar a les eleccions. La violència, clar, de grup terrorista clandestí s’entén, ja que si s’haguessin d’impugnar les formacions que no condemnen el terrorisme d’estat, com és el cas de la dictadura franquista, els Rajoy, Acebes, Pujalte, Basagoiti, Aguirre i un immens etcètera deixarien de figurar en els nostres baluards mediàtics gràcies a l’aplicació de la llei antiterrorista...

Avec le coeur, avec la pluie...

Amb la participació més elevada dels últims quaranta anys els francesos han elegit que els galls que saltin a l'arena siguin Sarkozy i Royal. No obstant, amb el fantasma de la desfeta socialista de 2002 sembla mentida la poca mobilització de l'electorat d'esquerres que, en els càlculs més optimistes, no passaria del 35 %. Diuen que a la segona volta es vota amb el cap, però que a la primera amb el cor. Com que aquest òrgan sol trobar-se en la majoria dels humans a l'esquerra, cal preguntar-se per la peculiar anatomia dels fils de France.


Caldrà veure com se reparteixen les paperetes a la segona volta. Al croupier Bayrou li trucaran a la porta el nòvio de blau i ella, de vermell. Malgrat que la Ségolène ho té complicat, ja veurem com acabaran declinant-se els suports de Bayrou a qui hauran acabat votant molts joves. Un dels enigmes serà descobrir la mobilització política i el sentit del vot dels habitants dels suburbis que, en paraules de Martí i Font, el corresponsal del País a França davant d'una pregunta que li vaig fer,

"es una de las grandes incógnitas. Ha habido una importante movilización en los suburbios. Muchos grupos se han dedicado a convencer a la gente para que se inscribiera en las listas para poder votar (en Francia es necesario). "Si no votas, no existes", decían. Es un electorado nuevo, que probablemente no cuenta en los muestreos de los institutos de opinión que hacen los sondeos. Puede cambiarlo todo."

En tot cas es confirma la flema francesa. En temps de crisi, les oques poden anar descalces i poden ploure tortugues. Entre les aportacions més destacades dels presidenciables, Le Pen, el reumàtic candidat de l'ultradreta proposava la masturbació com a mètode infalible d'anticonceptiu; el candidat d'una dreta prou bonapartista, Nicolas Sarkozy, afirma que els gens determinen els suïcidis i les vandalitats dels adolescents; i pel que respecta a la reina de la socialdemocràcia francesa, la Royal, es mostra com la paladina de la família, de l'ordre i de la identitat, en un exercici de tufo contrarrevolucionari esquizofrènic que faria tornar boig al Jean Jaurès si s'atrevís a treure el caparró de la tomba.


La cita de cara a la segona volta: a escollir entre un estat policial més neoliberal i atlantista o una socialdemocràcia igualment liberal que pot intentar donar, encara que sigui a compta-gotes, una sortida a la crisi que vagi del bracet de mesures més socials i menys penals.

Polònia desvarieja (I)

Quan plou i fa sol, les brúixes ja no surten. Nous caçadors es troben a l’aguait. Anys després del maccarthisme, noves caces de brúixes s’anuncien des de la terra del Vístula. És el retorn ideològic a l’Antic Règim en un context d’expansió capitalista. Una carlinada amb vistes de reeixir, una Vendée que hauria d’espantar tot Europa.

L’esperpent va començar el passat setembre, quan els bessons Kaczynski van ocupar un, la presidència del govern, i l’altre el càrrec de primer ministre. La seva primera obra: les “lleis de lustració”, és a dir, de purificació ritual. Polònia, un dels països més castigats per la història, s’empara en el misticisme catòlic fonamentalista tan inspirat pel papa Wojtila i s’ha posat el deure de netejar el seu solar dels esquerrosos que pululin porai. El país on més ha calat la religió de l’amor i del perdó, les noves lleis obligaran a set-cents mil polacs a confessar si van col·laborar amb el comunisme entre 1945 i 1989. Aquells que es descobreixi la seva implicació de qualsevol manera seran automàticament despedits. Poc importa que si no arriba a ser pels comunistes avui els polacs parlarien alemany.

Les mesures de la fonamentalista coalició al govern estant tenint en l’actualitat nous destinataris. En primer lloc, s’està elaborant una llei que permetrà perseguir a qui parli sobre l’homosexualitat “o de qualsevol altra desviació sexual” als col·legis i a les universitats, en una mesura homòfoba inèdita a l’Europa del segle XXI.

En segon lloc, i en la línia de purificar la memòria històrica del país, l’Institut per la Memòria Nacional no només satanitzarà tota colaboració amb el govern comunista, sinó que considerarà traïdors tots aquells que en algun lloc van aliniar-se contra una causa anti-comunista. En altres paraules, es considerarà als brigadistes internacionals que van venir a la Guerra d’Espanya contra el feixisme (l’aperitiu i assaig de la gran contesa mundial) com a traïdors d’Estat i els hi serà retirada la pensió. A la tomba del soldat desconegut de Varsòvia on figuren el nom de les principals batalles on van participar els polacs, l’ostracisme guvernamental ja ha passat comptes amb noms com Ebre, Brunete i Jarama.

No sembla que els auguris prometin. Quan l’Estat passa a definir-se pel fervor religiós vol dir que alguna cosa falla. Mentre es llança en una guerra oberta contra els seus ciutadans, és la primera en accceptar l’escut d’anti-míssils que els Estats Units volen a Europa per protegir-se d’atacs des del Pròxim Orient.

Bufen mals temps per la democràcia a l’est europeu.

Gran cançó, en homenatge als brigadistes de la Brigada Lincoln... No passaran!

Món feliç (I)

La societat d’Un món feliç ha arribat al seu punt més alt de progrés tècnic. Sota l’encisador encant de la tecnologia, han anat caient totes les parcel·les de sociabilitat humana fins a arribar a la mateixa intimitat de l’individu i a la seva mentalitat. El Món Feliç és, doncs, un món d’autòmats tel·ledirigits amb una nul·la consciència de sí mateixos com a individus. D’alguna manera aquesta fantasia es pot relacionar amb la situació actual?

Arribats a aquest punt, Aldous Huxley pren prestades unes paraules del psicoanalista Erich Fromm: “la nostra societat occidental moderna, malgrat els seus progressos materials, intel·lectuals i polítics, mena cada vegada menys a la salut mental i tendeix a minar la seguretat interior, la felicitat, la raó i la capacitat d’amor en la persona; tendeix a convertir-la en un autòmat, el qual paga el seu fracàs humà amb una creixent extensió de les dolences i amb una desesperació amagada sota un frenètic impuls cap al treball i el que anomena plaer”.

Huxley argumenta que aquesta situació, que al Món Feliç es combat amb la droga, crea neuròtics fruit de no compartir el mateix model de felicitat que la societat els ofereix. Però segons l’escriptor, les víctimes incurables de malalties mentals no es troben entre els individus afectats per cap patologia mental. Com afirma Fromm, les víctimes reals són els individus que semblen quasi normals. Són normals “perquè estan tan ben ajustats a llur forma d’existència, perquè llur veu humana ha estat silenciada tan aviat en llur vida, que ni tan sols no lluiten o ofereixen o manifesten símptomes com fan els neuròtics.”

En la línia d’anorrear el sentiment de la pròpia identitat de l’individu, Huxley acaba denunciant la nova ètica social fonamentada en la idea heretada de Hegel de que el total social té més valor i significat que els homes i les dones que el composen, i que les diferències entre els individus haurien de sacrificar-se a la uniformitat cultural.

Sí, estava pensant en Virgínia.