Món feliç (I)

La societat d’Un món feliç ha arribat al seu punt més alt de progrés tècnic. Sota l’encisador encant de la tecnologia, han anat caient totes les parcel·les de sociabilitat humana fins a arribar a la mateixa intimitat de l’individu i a la seva mentalitat. El Món Feliç és, doncs, un món d’autòmats tel·ledirigits amb una nul·la consciència de sí mateixos com a individus. D’alguna manera aquesta fantasia es pot relacionar amb la situació actual?

Arribats a aquest punt, Aldous Huxley pren prestades unes paraules del psicoanalista Erich Fromm: “la nostra societat occidental moderna, malgrat els seus progressos materials, intel·lectuals i polítics, mena cada vegada menys a la salut mental i tendeix a minar la seguretat interior, la felicitat, la raó i la capacitat d’amor en la persona; tendeix a convertir-la en un autòmat, el qual paga el seu fracàs humà amb una creixent extensió de les dolences i amb una desesperació amagada sota un frenètic impuls cap al treball i el que anomena plaer”.

Huxley argumenta que aquesta situació, que al Món Feliç es combat amb la droga, crea neuròtics fruit de no compartir el mateix model de felicitat que la societat els ofereix. Però segons l’escriptor, les víctimes incurables de malalties mentals no es troben entre els individus afectats per cap patologia mental. Com afirma Fromm, les víctimes reals són els individus que semblen quasi normals. Són normals “perquè estan tan ben ajustats a llur forma d’existència, perquè llur veu humana ha estat silenciada tan aviat en llur vida, que ni tan sols no lluiten o ofereixen o manifesten símptomes com fan els neuròtics.”

En la línia d’anorrear el sentiment de la pròpia identitat de l’individu, Huxley acaba denunciant la nova ètica social fonamentada en la idea heretada de Hegel de que el total social té més valor i significat que els homes i les dones que el composen, i que les diferències entre els individus haurien de sacrificar-se a la uniformitat cultural.

Sí, estava pensant en Virgínia.