31 de maig 2007

RCTV: l'èxit d'una gran trola


Fins a quin punt una mentida mil vegades repetida esdevé una veritat?

Els mitjans de comunicació de masses acaben de retre un sentit homenatge al gran innovador en les arts de propaganda que va ser Joseph Goebbels.

El context. El president electe de Veneçuela des de 1998, que ha anat revalidant la presidència en eleccions on ha aconseguit repetidament un immens suport electoral, en conteses electorals avalades per la comunitat internacional, el president de Veneçuela, dèiem, Hugo Chávez, ha retirat la concessió d'emissió a la cadena de televisió privada Radio Caracas Televisión.

Ipso facto, just després que es sabés la notícia una onada d'indignació ha omplert les pàgines, les ones hertzianes i els píxels dels mitjans occidentals. Uns mitjans que han titllat la mesura de dictatorial en el que s'ha presentat com un autèntic i aberrant atac a la llibertat de premsa.

Segons es desprèn de la informació dels mitjans, RCTV era l'últim bastió que resistia contra el govern, ja que Chávez ha aconseguit que li siguin afins la resta dels mitjans de comunicació veneçolans.



1. No obstant resulta que és el govern qui té la potestat de concedir les llicències de televisió a qui estimi convenient. En aquest cas, la no-renovació de la llicència a RCTV respòn a la seva estreta implicació en el cop d'estat contra Chávez de l'11 d'abril de 2002. Només cal recordar els espais cedits gustosament als líders de la temptativa colpista per tal d'animar els manifestants a marxar contra el palau presidencial. Com va afirmar el mateix dia un dels alts càrrecs implicats en el cop, "les nostres armes han estat els mitjans de comunicació, i vull aprofitar l'ocasió per felicitar-vos".
Quan Chávez però va aconseguir sortir-se d'aquest 23-F veneçolà i va tornar al poder, els canals comercials no van cobrir la notícia i es van dedicar a passar pel·lícules. Aquesta pràctica que a alguns ens pot recordar el tractament mediàtic que TVE va fer de l'11 al 14 de març a Espanya, i que consisteix en no informar durant un període de crisi nacional perè allò que passa no t'agrada, a Veneçuela i a Amèrica del Nord viola el què és un requisit per operar en l'espai radioelèctric. En aquest sentit, encara és estrany que s'hagi esperat cinc anys a què acabés la llicència per tancar RCTV.

2. I l'atac contra la llibertat de premsa? I l'al·levosia censora del tirà Hugo Chávez?
Es veu que és absolutament falsa la informació que ja no queden mitjans que s'escapin al control del Govern. De fet, és una mentida com una catedral. Vegem una carta firmada conjuntament perl Nobel Adolfo Pérez Esquivel, l'escriptor John Pilger, l'analista internacional Tony Benn, l'escriptor i periodista Tariq Ali i l'acadèmica Julia Buxton i que va ser publicada al The Guardian del 27 de maig. En la carta afirmen que: no hi ha censura a Veneçuela, país on el 95% dels mitjans de comunicació es troben en mans de l'oposició, amb cinc canals de televisió en mans privades, que controlen el 90% del mercat.

Valorant aquestes dades el que està clar és que hem estat víctimes d'una presa de pèl considerable per part dels nostres mitjans. Ja sigui per nocturnitat, com per incompetència, diaris, ràdios i televisions s'han fet eco d'una notícia que ja d'un principi estava viciada d'una càrrega ideològica que la falsejava des de l'inici. La notícia era que Chávez castigava l'actitud de RCTV durant el cop no concedint-li la renovació de la llicència. No que havia acabat amb la llibertat de premsa a Veneçuela!

Una reflexió final: Hugo Chávez és un escolanet al cantó de José Luis Rodríguez Zapatero. Mentre que Chávez no ha renovat la llicència d'una televisió, al nostre benvolgut estat, quan s'implanti arreu la TDT i arribem a l'apagada de la senyal analògica, totes les televisions a qui no s'hagi concedit llicència en digital (la majoria) desapareixeran. El cas és que a les comunitats governades pel PP totes les llicències han anat a raure a mitjans afins... pel que ZP n'és responsable. No és això un atac a la llibertat d'expressió molt més frontal que el de RCTV?

Goebbels 1 - Descartes 0

_____

Més info: Aquí i aquí

No ens van deixar



No ens van deixar somiar. Ens vam posar a llegir.
No ens van deixar rebel·lar-nos. Ens vam fer artistes.
No ens van deixar ser agnòstics. Ens vam fer ateus.
No ens van deixar ser federals. Ens vam fer independentistes.
No ens van deixar abolir els privilegis. Ens vam fer socialistes.

27 de maig 2007

Potlatch

La campaña electoral hace tiempo que se desarrolla como una parodia de tiempos pasados y su diaria machaconería responde menos a un fin real que a un ritual, un potlatch* de la palabrería, los presupuestos y los kilómetros viajados.

Vicente Verdú, El País, 25-V-2007

Cada matí anem a l’armari per vestir-nos. Tenim tres samarretes a escollir. Ens sentem en un tamboret i contemplem com els partidaris de cada samarreta pengen banderoles del color de la seva samarreta per tota l’habitació. Entre ells s’esbatussen i s’escridassen amb els seus lemes (“Vota al blau, banau”, “Si no vols tornar al barroc, vota al groc”, “Fes goig, vota el roig”) que es caracteritzen per l’enginy amb el què han estat pensats.

Aleshores files i files de partidaris de cada samarreta omplen pabellons. Les grades estan buides. Els partidaris estan darrera el púlpit del portaveu. El portaveu, tot pintat del color, té el seu rostre reproduït per arreu.

El portaveu brama el lema a un públic inexistent en el precís moment que veu que una llum vermella s’encèn al fons.

A la tarda, els portaveus de cada samarreta fan un debat que es caracteritza per la seva profunditat temàtica.

- Groc.

- Blau?

- Roig!

I quan arriba a la nit, els partidaris tornen a l’armari amb la seva samarreta. Però nosaltres, que encara ens queda una mica de seny, veiem que ja són les tantes. D’una puntada tanquem l’armari i l’apuntalem amb despit inhumà. Ens posem el nostre pijama preferit, aquell del Wally, i sortim al cel obert, a beure (amb b alta) la nit pèl-roja.

Propostes:

- Limitar la propaganda electoral a un document, tan extens com es vulgui, que inclogui el programa de cada formació. Aquest document ha de ser repartit a cada domicili.

- Prohibir les falques publicitàries als mitjans de comunicació. Suprimir, de passada, el control polític de la informació que des dels mitjans públics es fa de les informacions de la campanya.

- Prohibir dràsticament les banderoles de les faroles i els cartells de cada partit. Finançats pel poble, com a molt s’admetria una pancarta en blanc amb quatre lletres, vota.

- Suprimir el concepte la jornada de reflexió. Ja no farà falta perquè abans haurem proposat...

- Suprimir la campanya electoral. Amb el programa a la bústia els ciutadans en tenen prou i de sobres per saber a qui votar. I com a cirereta del pastís, proposem des d’aquesta bitàcora empedernida...

- Establir el sistema de llistes obertes, almenys per les municipals, trencant així la rigidesa de la tirania del partit, de les vendettes personals per tots aquells qui no accepten el clientelisme dins de les formacions polítiques.

____________

* Potlatch: nom d’una cerimònia practicada pels poblats indis de la costa del Pacífic al nord-est de Nordamèrica i que qualsevol que hagi fet alguna assignatura d’antropologia en la seva vida li hauran repetit cinquanta mil cops.

Vigent fins al segle XX, és un banquet en el que els grups reprodueixen la seva jerarquia social: l’amfitrió demostra la seva riquesa i importància tot oferint una burrada descomunal de menges i regalant i destruint una gran part de les seves possessions, volent fer veure que en té tantes que pot permetre’s desprendre-se’n a voluntat, valgui el difícil joc de pronoms febles. Lògicament, davant del banquet els seus rivals han de competir fent-ne de més grossos, malgastant al màxim.

25 de maig 2007

Diarrea mental postmoderna

Continuant les cites, avui robo el tema de la melòmana txé.

Hi ha ocasions, comentava el gran periodista de la Vanguardia, Carles Castro, que a un li ve diarrea mental davant segons quines notícies.

L'últim engendre del maligne resulta que és una pintura del famosíssim (?) Mark Rothko (que em disculpin els entesos) que s'ha subastat per la xifra rècord de 72,8 milions dòlars. La pintura en qüestió és la següent, i no cal que us en digui el títol perquè total, ja em direu el què:


...

Deia l'arqueòleg Eudald Carbonell que els humans de la nostra generació som una colla de malalts que vivim en una societat de malalts.

No estic fent en absolut un atac contra l'art abstracte... De fet, sí, diguem-ho sense embuts. La nostra història contemporània està feta d'un conjunt de mites i no ens n'hem d'amagar. En un món dels comandaments vibradors, de les paranoies wii, de les drogues de síntesi, no es pot exigir a l'art que ofereixi interpretacions de la realitat. Tampoc de la ciència ficció. Només s'exigeix que no interpreti. Que sigui un conjunt de trames que estèticament causin un cert impacte.

Independentment de si considerem la sinalefa de les estovalles de casa art o simple decoració, el que és evident és que tot ho tendim a valorar relacionant-ho amb el que coneixem. En el cas de la pintura que protagonitza aquest post podria suggerir-nos...

- Els camps de tulipans dels Països Baixos des de l'aire.
- Un nino del duplo (sísí, la versió per a nadons del lego)
- Un primer pla d'un cetrill on oli i vinagre resisteixen a barrejar-se.
- El color vermell, vestit.
- Quatre rectangles de diferent color, gruix i disposició, repartides segons un criteri arbitrari.


Total. Que tot plegat no és sinó el vell joc dels sopars desesperats en què el més optimista ensenya el paral·lelogram que ha construit amb el seu tovalló i pregunta "aviam, qui em diu què pot ser?"

Una reflexió postrera de Thomas Mann a Mort a Venècia:

"Per a que una obra espiritual rellevant pugui tenir ràpidament una incidència ampla i profunda, ha d'haver-hi una secreta afinitat, certa harmonia inclús, entre el destí personal del seu autor i el destí universal de la seva generació. Els homes no saben perquè consagren una obra d'art. Però la veritable raó és un imponderable: la simpatia."

Què vol dir això? En poques paraules, que la nostra postmodernitat és una farsa total, que naixem i morirem aculturats, preferim la televisió als llibres perquè ens sentim més llestos que els subjectes de la petita pantalla i que, si Hamlet ens pregunta un bon dia què fer davant d'un mar d'adversitats d'ultratjant fortuna, li xiuxiuegem "La Máscara, la Máscara...", la paupèrrima cançó de la Marisol.

Diarrea mental, amics.

24 de maig 2007

Google et vigila

Davant les facècies de la premsa convencional, on les sensacionetes es reprodueixen i on és impossible arribar a entendre els moviments de fons més enllà de la pura anècdota, els mitjans han d'exprémer la imaginació al màxim per explicar què passa al món. Explicar que passa al món, però, no només un dilluns 24 de maig a dos quarts de dotze del matí quan representa que jo hauria de ser a classe de Redacció Periodística, sinó què està succeint i en quin context es troben, posats a dir, els últims esdeveniments al Pròxim Orient; o com s'insereixen les declaracions del papa sobre el marxisme dins una estratègia curosament planificada pel Vaticà; o, en el cas que ens ocupa, què es belluga per Internet.

Avui el The Independent obre portada amb un orwellià "Google et vigila". Es veu que, oh misteri, el cercador registra el què busca la gent i està creant la més gran base de dades, classificant els gustos i preferències de cada usuari, en funció de la IP del seu ordinador.

Felicitats als nois d'en Simon Kelner. Malgrat tot, però, res d'això és una primícia. Ja ho va destapar en el seu moment la nostra intrèpida reportera del Tängrâm, Laia Balasch, a la primera edició del magazín més sonat dels últims temps. En aquella mítica edició, Balasch va proposar-nos un cercador alternatiu, Scroogle, per fintar la fal·lera espieta de Google. El mètode és senzill: Scroogle cerca el que tu vols a Google, sense que el Gran G(ermà) et registri com a usuari.


Aplaudiments.

PD: És una curiosa paradoxa que aprofiti un blog de Blogger (Google) per despotricar contra Google.

23 de maig 2007

Polònia desvarieja (i II)

No passa un sol dia que la situació de Polònia preocupi més i més a la resta d’Europa. Sota la batuta dels bessons Kackzynski s’està conformant una espècie d’estat fonamentalista catòlic, amb l’estel·la de Joan Pau II com a patró, en la que la coalició és capaç d’emprendre processos de caça de brúixes demodés contra els sectors de la població que suposadament van col·laborar amb el comunisme.

Convé tenir clars els factors que han conjurat aquesta espècie de “revisionisme blanc” que no dubta en atacar els principis de llibertat que Europa es creia tenir tan ben configurats des de 1945.

Avui en dia, Polònia experimenta una curiosa paradoxa. Per un cantó, és una de les economies més dinàmiques de la Unió Europea, ja que amb els seus baixos salaris i els incentius del govern, moltes empreses veuen el sòl polonès com el lloc perfecte per deslocalitzar les seves fàbriques. No obstant, Polònia conjuga aquesta realitat amb una realitat social preocupant, on cada cop més gent es troba sota el llindar de pobresa i es veu forçada a engrossir les files de la immigració. En aquest context convuls hem d’entendre els desvariejos de la classe política polonesa com una manera de distreure els seus habitants dels problemes importants del país.

Amb la caiguda del Mur de Berlín i la fi del bloc soviètic es va posar fi a la utopia que havia nascut amb la revolució d’octubre. En el seu lloc, una altra utopia s’imposava, l’economia ultraliberal, de la mà invisible smithiana, del laissez-faire a tota ultrança. En el pas d’un sistema a l’altre tenim el clau de volta de tot plegat. Com afirma James Petras, “els polítics dels antics estats comunistes van vendre a preu de rebaixes totes les indústries principals a monopolis estrangers o locals, provocant monstruoses desigualtats i deixant d’ocupar-se de la salut i dels interessos dels treballadors”.

El corol·lari del procés de transició: unes taxes d’atur que s’han disparat en relació a l’època soviètica; proliferació de treballs marginals tals com la prostitució, el contraband o el tràfic de drogues.

La desaparició dels coixins socials de les antigues democràcies populars ha significat arreu la desaparició d'un Estat benefactor que ha passat a relegar tota responsabilitat al mercat. Així no és estrany que s'observi com els nivells de la cobertura de sanitat i d’educació dels individus hagin experimentat un descens espectacular en relació al període soviètic. La costosa reconvesió industrial que ha experimentat tota la regió ha significat en gran part la pèrdua de llocs de treball en massa, sobretot de dones que fins aleshores treballaven de forma important en les fàbriques nacionalitzades. La metàfora més gràfica del procés: les draçanes de Gdansk, símbol de la rebel·lió de Solidarnosk a les acaballes del règim comunista, que amb el capitalisme han fet fallida i s’han hagut de tancar.

L'extensió de cinturons de pobresa - entre 1991 i 1996 a Europa central i oriental ha passat d'un 4% a un 22%, el que representa a 70 milions de persones- no són sinó la manifestació aguda d'un fenomen que empeny a milers d’individus a l'emigració cap a Occident. Factors com el deteriorament de la “classe mitjana” dels temps comunistes formada per treballadors de la indústria, administratius, professionals liberals, i el desequilibri cada cop major entre el camp i la ciutat no fan sinó accentuar aquesta consciència de crisi col·lectiva.

Una dada important a tenir en compte: segons un enquesta el 44% de la població de la catòlica Polònia valora positivament l’antic règim comunista i només el 41% opina que l’actual sistema és millor.

En aquest context, la retallada de les llibertats i el maccarthisme que sembla imperar a la Polònia dels germans Kackzynski només es poden entendre com un intent del govern per distreure les ires del poble en una situació de crisi social. Davant la pobresa, fonamentalisme religiós i anticomunisme. No s’hi valen mitges tintes. I si pel camí s’han de declarar persones non gratas els brigadistes internacionals polacs que van lluitar a la Guerra d’Espanya i el difunt insgine periodista Richard Kapuscinski, endavant.

I mentrestant, Europa calla.


22 de maig 2007

100 anys d'Hergé


Llamps de llamps! Avui és el centenari del mític Hergé, i com que un a vegades és de fullola del 0,3 i té una estranya composició genètica peterpànica el fet de veure el burgès tupè del belga més famós de la història a tots els diaris m'emociona una barbaritat

El meu lligam amb les aventures del Tintín comencen al 1987 quan va néixer la meva germana i jo, que per naturalesa sóc un gelós de mena, vaig recórrer a l'art per trobar un recer davant d'aquesta competidora (ja se sap, l'art per l'art, escapisme 100%). Vaig aprendre a llegir aviat, però dubto que amb tres anyets el bordegàs que era comprengués res d'aquell Tintín al Tíbet que els meus pares em van regalar en un gest d'absoluta irresponsabilitat. El que per mi és la millor aventura del reporter del tupè (l'expedició al Nepal per salvar al jove Xang, després d'una visió onírica d'en Tintín) ara es troba a l'estanteria d'Ivars en un estat deplorable. Pintades de tots colors (plastidecor tots), retallades amb estisores de dents de serra, alguna que altra mossegada...


Un rera l'altre van anar caient tots els episodis, que en aquell temps costaven 600 pessetes la unitat. Jo ho trobava una barbaritat.

Malgrat que aleshores era incapaç de percebre tots els tints de les trames del còmic, no es necessitava ser un fletxa per quedar esmaperdut davant la neteja ètnica de gasel·les del ros belga en el seu periple al Congo on cada negre és més imbècil que l'altre. El parafeixisme inicial d'Hergé, que fa riure sobretot al País dels Soviets, amb el temps es va anar diluint fins a esdevenir una espècie de dibuixant democristià pacifista amb idees prou progressistes.

Malgrat que en els meus bordegassos set, nou, onze anys, d'això no me'n enterava, sí que considerava fort que l'únic personatge femení amb cert paper era el del rossinyol milanès, la Bianca Castarfiore (Ah, que em veig tan bella en el mirall...). També trobava molt bèstia la residència oficial del Capità Haddock. De la nit al dia, passa de llobarro alcohòlic de mar a amo i senyor de l'aristocràtic castell de Moulinsart.

El mèrit indiscutible d'Hergé és haver-nos obert el món del món, de la voluntat d'imaginar i de forçar l'impossible. Ja sigui a lloms d'un elefant amb el Maharajah de torn, ja sigui a bord del Sírius a la recerca del tresor de Rackham el Roig, ja sigui als seients posteriors d'un jeep conduït pels bessons Dupondt pel mig del Sàhara, ja sigui preparant la revolució amb els pícaros del general Alcázar, o sobre la rodona forma d'un meteorit flotant enmig del mar, o presoner a la última casa reial dels inques o com a tripulant de l'expedició que arribaria a la Lluna abans que Neil Amstrong... Corn de boc!

Gràcies.

19 de maig 2007

Marx esmaperdut


Si Karl Marx aixequés el cap li vindria torticòli. Primer, perquè comprovaria que al món occidental, l'únic lloc on segons ell es donaven les condicions pel desenvolupament del comunisme, aquest mai es va arribar a implantar. En el seu lloc, es posaria paranoic en saber que en canvi sí que va establir-se en estats agraris, de règim demogràfic antic i amb una estructura social més pròpia de l'Ancienne Régime que del món burgès de l'Alemanya del XIX.

Com a home pragmàtic, però, aniria al gra. Observant la realitat social del moment, quedaria d'allò més esmaperdut (que em perdonin els lectors l'abús del mot, però s'ho val). Les desigualtats i les injustícies socials es mantenen al segle XXI, i on abans hi havia una reduïda burgesia ara hi ha una àmplia classe mitjana. Les èlits són ara molt més poderoses que abans i els Estats molt més dèbils, també, que abans.

I les classes oprimides? I el proletariat? El pobre Karl es tustaria la barba en comprovar que els sectors amb menys recursos, lluny d'haver alterat les relacions socials de producció, segueixen sent explotats pel jou del propietari dels mitjans de producció. Amb una diferència: ara no hi ha consciència obrera de classe, el poder dels sindicats és infinitament menor i les reivindicacions laborals queden en mans de quatre incenciaris. En el seu lloc, la classe obrera competeix entre els seus membres pel lloc de treball. L'obrer francès ja no lluita contra els interessos del capitalista, sinó contra els de l'obrer de pell torrada que li fa la competència. El racisme en la lluita fratricida de classe ha substituït la lluita de classe.

I les classes mitjanes, èxit absolutament imprevist per Marx? Ai las, segons un estudi del Ministeri de Defensa britànic recollit per Andrés Ortega resulta que sembla que a llarg termini la middle class es pot sentir amenaçada i esdevenir revolucionària (!), substituint en aquest paper a la funció tradicional del proletariat de la teoria marxista. El desordre social, les pensions en crisi i el desclassament, és a dir, els interessos de classe, unirien a tot un sector de la població per conformar una consciència de classe que voldria canviar les normes de joc.

Marx sospira i es pregunta per les èlits. I es sorprèn de saber que mai hi ha hagut tants tan rics i tants tan pobres. Li diuen que si abans la riquesa dels rics estava justificada per dret diví, ara ho està pel dret al benefici en l'economia de mercat. I sense més explicacions, el nostre primer i genuí marxista s'embolica en un embarbussament dialèctic i de forma ben coronària se'n torna al clot. Que encara no és mitjanit i la fressa s'aixeca.

18 de maig 2007

La comèdia inhumana


Dos neardenthals passegen pel bosc. Un d'ells, tot caminant, es clava una arrel a la planta del peu i comença a fer saltirons de dolor. L'arrel, que és d'allò més ominosa, li travessa el peu i se li caragola per tot el cos. A l'altura del melic treu la primera rama i un cop arriba al nas tot el neardenthal ja és un desmai dansaire. Ca barret, pensa el ca que fent camí fa cas de la seva bufeta i li castiga els peus amb un càlid present. A l'ombreta de l'arbre, l'altre neardenthal es fa un panxó de riure. Ha nascut el teatre.


CIA Altente. Un petit pas per la humanitat, un pas de gegant per l'absurd.

12 de maig 2007

La majoria silenciosa


En plena recta final de les eleccions presidencials franceses, el candidat conservador Nicolas Sarkozy va fer una crida per enterrar l’herència del Maig del 68. Acompanyat d’un dels protagonistes del moviment, l’ara convertit filòsof André Glucksmann, Sarkozy va afirmar que la revolta del barri llatí parisenc de 1968 ha significat a posteriori la pèrdua dels referents morals per una França que ha vist com les velles consignes d’ordre i autoritat eren posades en entredit sota el triomf dels postulats relativistes que es podrien resumir sota la consigna estudiantil “prohibit prohibir”.

El cas és, però, que es pot fer un paral·lelisme entre la figura de Sarkozy i la del general De Gaulle. El vell general, president de la República durant el maig del 68, va haver de contemplar com els estudiants i els obrers sortien al carrer per reclamar la part que els hi pertocava de la dècada daurada de creixement econòmic francès iniciada amb la postguerra. Igualment, com a ministre d’Interior, Sarkozy ha hagut de veure com els habitants dels suburbis i els estudiants se li revoltaven reclamant, els primers, els drets de ciutadania i, els segons, el fre a les polítiques de flexibilització laboral.

En ambdós casos, però, De Gaulle i Sarkozy han sabut guanyar-se l’opinió pública de la França de sauche. El suport d’una majoria silenciosa que es va manifestar just després del maig del 68 amb la majoria absoluta del vell general francès, i just fa una setmana, donant la presidència de la República a Sarkozy, en una de les eleccions amb més participació de la història de la V República.

Ai las! La majoria té por de la competència que la immigració pot significar a l’hora de trobar treball. Ai las! La majoria té por dels bullicis obrers i estudiantils. Ai las! La majoria vol ordre. I vota. Ai las! Al 1933, al 1968 i al 2007. És democràcia? Sí. Però els països fills de la Il·lustració requereixen d’una classe d’intel·lectuals amb valor per denunciar els perills que comporta circular sense intermitents pel camí del pedregal. I en un món on els pensadors duen logos de pal sec, poques pomes podran caure per aquesta via.

10 de maig 2007

El nas del martell d'heretges creix

La societat de la informació, si es pot dir així, va a ritme de teletips. El tema de fons, esdevé anècdota i arriba el punt en què molts són incapaços de percebre, projectades a la història, les incoherències i hipocresies vàries dels poderosos.

En una acció tant sorpresiva, com revisionista, com execrable i com hipòcrita, el papa Benet XVI ha anunciat que el procés de beatificació de Monsenyor Romero, arquebisbe d'El Salvador segueix endavant, lloant-lo per ser un "gran testimoni de la fe catòlica" per haver-se enfrontat a la dictadura militar del país.


Situem-nos a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Un nou papa, jove, esportista, carismàtic com un Rolling i reaccionari convençut arriba al Vaticà. És Joan Pau II i amb la seva mà dreta, el martell d'heretges inquisitorial Joseph Ratzinger encapçalarà una intensa activitat política i idiològica contra tots els sectors de l'Església que s'identificaven amb la Teologia de l'Alliberament. Tots aquells sacerdots que, principalment a Llatinoamèrica arriscaven les seves vides per denunciar la injustícia social, l'explotació de classe i les violacions dels drets humans, van veure silenciades les seves veus i molts van acabar excomunicats.

El context és prou explícit. Llatinoamèrica vivia una efervescència democràtica basada en els principis d'un nou marxisme popular que pregonava la fi dels privilegis de les èlits oligàrquiques i de les injustícies socials. Com sigui que l'imperialisme nord-americà no veia precisament amb bons ulls aquests moviments, com sigui que les èlits aristocràtiques dels diferents països, grans finançadores de l'Església, ni pensaven en perdre ni un pam de les seves prevendes, arreu els moviments democràtics van ser aplastats per establir en el seu lloc dictadures militars genocides que en tot moment van comptar amb el recolzament implícit del papa Wojtyla.


El papa polac tant donava la comunió a dictadors genocides com Pinochet, com condemnava per atea la revolució sandinista de Nicaragua i es dedicava a censurar i ignorar les pastorals desesperades en què Monsenyor Romero denunciava, vegada rere vegada, la indignant repressió de la dictadura militar d'El Salvador que curiosament es cobrava la vida dels capellans més d'esquerres.

Romero no s'explicava perquè el Vaticà no li donava el seu recolzament. Després de presentar-se a Roma per sorpresa i amb penes i treballs, va conseguir reunir-se uns minuts amb el papa Wojtila. Pel que es veu el papa es va mostrar indignat per la immensa quantitat de fotografies i documents que evidenciaven les aberracions que s'estaven cometent a la dictadura militar d'El Salvador. Indignat, però no en el sentit que s'hauria esperat. L'encantador papa mediàtic li va sermonejar:
"Ja hem dit que no vinguin carregats amb tants papers ... Si vostè supera les seves diferències amb el govern treballarà cristianament per la pau. El teu deure és tenir com a amic el govern del teu país"
Al cap d'uns mesos, Monsenyor Romero era assassinat per un franctirador a sou del govern mentre deia missa.

I diuen que ara el volen beatificar.


06 de maig 2007

Preparem-nos

05 de maig 2007

Demòcrates de pa sucat amb oli

Si hi ha una cosa que ha de fer treure de polleguera a les ments benpensants que esporàdicament visiten aquest blog, i no és el fet de no figurar al rànquing de Juga a la Pompeu, és la hipocresia de tot hom (que no tothom) que defensant una cosa sobre el paper, a la pràctica resulta ser el més gran dels estafadors a la causa.

L’exemple, el d’un personatge molt admirat pel bonsalvatgisme d’aquest bloc, Jean-Jacques Rousseau. Al mateix temps que escrivia eminents disertacions sobre com ha de ser l’educació de les persones, tenia tancada tota la seva prole de cinc fills en un lúgubre orfenat de províncies. Curiosa paradoxa, la d'els il·lustrats, apòlegs de la raó humana i de l’individu, també odiaven al mateix temps el comú del mortals, a qui consideraven presos de la ignorància i de les supersticions. Uns barbamecs esmaperduts, vaja.

En una mostra de singular coherència, sovint els que passen per més demòcrates poden resultar ser els més grans fariseus de tots els temps... Posem el cas del sociòleg Enrique Gil Calvo que a les pàgines d'EL PAÍS em dóna l’excusa per a dedicar-li el post d’avui:

“La ciudadanía francesa ha demostrado con su muy elevada participación electoral que es capaz de aprender de la experiencia previa, pues lejos de recaer en el trágico error cometido en 2002, cuando la imprudente irresponsabilidad de los electores arrojó un resutado en la primera vuelta [...], en esta ocasión la elección ha sido modélica.”

Malgrat dels malgrats (o a pesar de los pesares, que diria aquell), em veig obligat a preguntar-me perquè caram cal deixar votar a la xusma si hi ha el perill que s’equivoquin. Previnguem el “tràgic error” de la “irresponsabilitat” dels votants. No deixem votar a ni quisqui. O, en el seu defecte, il·legalitzem les opcions polítiques que qüestionem.* (vegi’s asterisc, més avall).

Naturalment, res d’això és nou. Un bon conegut de tot teòric de la prestigitació, Walter Lippman, em comentava fa setanta anys que “no hauríem de sucumbir a certs dogmatismes democràtics que diuen que els homes són els millors jutges de llurs interessos particulars, perquè no ho són.”

De la mateixa manera, un bufó no menys hilarant de nom Mayor Oreja justificava el desastre sonadíssim de la candidatura del PP a Euskadi que ell mateix encapçalava, tot afirmant que la societat basca encara no estava prou madura per rebre el seu missatge. Coi de bascos. A veure quan entren en raó.

Arribats a aquest punt, es fa necessària una llei Antiperdulària que es dediqui a establir llibertats sota fiances astronòmiques a tots aquells esperpents que es dediquen a inflar paraules màgiques com “llibertat”, “poble” o “democràcia” sota discursos enganyosos i hipòcrites. En democràcia, el govern palestí encapçalat per Hamàs ha de poder ser plenament legítim, així com cert islamista moderat que pot fer el salt a un Estat tan europeu com és Turquia.


* Impugnació de llistes abertzales. El sol motiu de no condemnar la violència pot dur a no poder-se presentar a les eleccions. La violència, clar, de grup terrorista clandestí s’entén, ja que si s’haguessin d’impugnar les formacions que no condemnen el terrorisme d’estat, com és el cas de la dictadura franquista, els Rajoy, Acebes, Pujalte, Basagoiti, Aguirre i un immens etcètera deixarien de figurar en els nostres baluards mediàtics gràcies a l’aplicació de la llei antiterrorista...