100 anys d'Hergé

Llamps de llamps! Avui és el centenari del mític Hergé, i com que un a vegades és de fullola del 0,3 i té una estranya composició genètica peterpànica el fet de veure el burgès tupè del belga més famós de la història a tots els diaris m'emociona una barbaritat

El meu lligam amb les aventures del Tintín comencen al 1987 quan va néixer la meva germana i jo, que per naturalesa sóc un gelós de mena, vaig recórrer a l'art per trobar un recer davant d'aquesta competidora (ja se sap, l'art per l'art, escapisme 100%). Vaig aprendre a llegir aviat, però dubto que amb tres anyets el bordegàs que era comprengués res d'aquell Tintín al Tíbet que els meus pares em van regalar en un gest d'absoluta irresponsabilitat. El que per mi és la millor aventura del reporter del tupè (l'expedició al Nepal per salvar al jove Xang, després d'una visió onírica d'en Tintín) ara es troba a l'estanteria d'Ivars en un estat deplorable. Pintades de tots colors (plastidecor tots), retallades amb estisores de dents de serra, alguna que altra mossegada...


Un rera l'altre van anar caient tots els episodis, que en aquell temps costaven 600 pessetes la unitat. Jo ho trobava una barbaritat.

Malgrat que aleshores era incapaç de percebre tots els tints de les trames del còmic, no es necessitava ser un fletxa per quedar esmaperdut davant la neteja ètnica de gasel·les del ros belga en el seu periple al Congo on cada negre és més imbècil que l'altre. El parafeixisme inicial d'Hergé, que fa riure sobretot al País dels Soviets, amb el temps es va anar diluint fins a esdevenir una espècie de dibuixant democristià pacifista amb idees prou progressistes.

Malgrat que en els meus bordegassos set, nou, onze anys, d'això no me'n enterava, sí que considerava fort que l'únic personatge femení amb cert paper era el del rossinyol milanès, la Bianca Castarfiore (Ah, que em veig tan bella en el mirall...). També trobava molt bèstia la residència oficial del Capità Haddock. De la nit al dia, passa de llobarro alcohòlic de mar a amo i senyor de l'aristocràtic castell de Moulinsart.

El mèrit indiscutible d'Hergé és haver-nos obert el món del món, de la voluntat d'imaginar i de forçar l'impossible. Ja sigui a lloms d'un elefant amb el Maharajah de torn, ja sigui a bord del Sírius a la recerca del tresor de Rackham el Roig, ja sigui als seients posteriors d'un jeep conduït pels bessons Dupondt pel mig del Sàhara, ja sigui preparant la revolució amb els pícaros del general Alcázar, o sobre la rodona forma d'un meteorit flotant enmig del mar, o presoner a la última casa reial dels inques o com a tripulant de l'expedició que arribaria a la Lluna abans que Neil Amstrong... Corn de boc!

Gràcies.