Anarcocapitalisme penal

D’una forma similar, per bé que més exagerada, que a finals del segle XIX, sembla que en els últims trenta anys hem assistit a un retorn del laissez faire a tota ultrança en la forma d’un neoliberalisme econòmic radical que vol convertir els diferents Estats en mers gestors d’uns recursos cada cop més limitats (entre els quals s’hi compta la mà d’obra, id est, persones) deixant a la mà invisible del mercat que dugui als pobles pel camí unilinial i inequívoc del desenvolupament. En aquest sentit, la democràcia esdevé mercantil i hom arriba a decisions en base a un exercici de compra-venda.


En aquesta conjuntura en que les polítiques keynesianes semblen haver-se abandonat a la categoria de vestigis del pleistocè -quan precisament s’havien tret del barret per treure del mal pas a una cangrena generada per semblants postulats salvatges de no intervencionisme estatal, d’especulació i de lliure competència-, l’Estat se sorprèn de veure minada llur sobirania en camps que tradicionalment se li havien associat tals com el de garantir el benestar de la societat amb variables com el control públic de l’educació i la sanitat, així com la creació de polítiques socials i oportunitats per als més desfavorits. En un article al diari El País, el filòsof Josep Ramoneda argumentava com la globalització ha atorgat al poder econòmic la capacitat normativa tan en el camp jurídic com en el moral, pel que l’Estat abandona les seves responsabilitats en matèria econòmica i ha renunciat a compensar els efectes colaterals de la lògica del mercat.

“De què serveix l’Estat si no ens protegeix dels vaivens d’un sistema econòmic cada cop més inestable i de més alt risc que s’ha carregat les fronteres i els valors que conformaven els nostres marcs de referència i d’adscripció?”. En opinió de Josep Ramoneda, “l’Estat ha descobert en la seguretat la legitimació perduda al deixar de complir la demanda dels ciutadans com a Estat social”. Davant la incapacitat de l’executiu de combinar polítiques dedicades a la reducció de l’atur, a un manteniment del sistema de pensions i subsidis i de l’Estat del Benestar en general, amb els preceptes del dogma de l’economia neoliberal de flexibilització de la mà d’obra i reducció del cost públic, l’Estat ha esdevingut una gestoria de serveis que només troba en el monopoli de la seguretat l’únic referent per a autoafirmar-se.

Teoria marxista aplicada

Com diria Marx, certes coses demostren les extremes tensions de la realitat social del capitalsme... Explícita mostra del lumpenproletariat, segons el gran teòric alemany, "aquest producte passiu de la putrefacció de les capes més baixes de la vella societat".



Celebridad en marketing

Se llama Marcos, tiene 32 años y desde hoy es noticia por aparecer en todos los quioscos. Los cazatalentos que lo descubrieron, cuatro agentes de los Mossos d’Esquadra para más inri, aún están alucinando. De profesión camello de hachís, el hombre se le acudió una novedosa estrategia comercial con el fin de vender droga a los menores de un instituto cercano. Bajo una letra naíf y con un estilo particular, empezó a repartir octavillas por el barrio de Sant Roc de Barcelona con el explícito y cervantesco título “Costo del gueno”, indicando su dirección y pidiendo a sus clientes potencials “no llamar la atension o no su vendo na”. Para que aprendan los de ING Direct.

El viento de Valencia

Y no la luna. Después de publicitar a bombo y platillo el festival pijillo de la Copa América, las velas no se hinchan y las embarcaciones no se mueven un ápice. Otra víctima del biruji ché es el Valencia C.F. que con su derrota ante el Madrid se ha descolgado de la Liga. Me comentan que Rita Barberá está cerrando los porticones del Ayuntamiento con clavos y tacos del 15. No vaya a ser.

Madonna

Parece que la diva del pop le tiene medio al aburrimiento. Si ya no tiene bastante con su carrera musical, aeróbica, después de haber probado sus pinitos en una serie de bodrios cinematográficos y mientras no cesa de recolectar para su jardín privado bebés cosmopolitas a golpe de talonario, Madonna ha decidido hacerse directora de cine. Uno que ya lo es, su marido Guy Ritchie, estará estirándose los pelos por algo que ella le dijo hace un tiempo: "Cariño, todo lo que tú hagas, yo puedo hacerlo mejor". Algo parecido cuentan que musitó a su cónyugue una tal Hillary.

Brindis

Se habrá despechado a gusto el siempre ponderado Mijáil Gorbachov ante el deceso del hombre que tuvo el acierto de destruir la URSS y el suspenso de hundir la nueva Rusia en el caos y el capitalismo salvaje. La muerte del que fuera el primer azote de Chechenia parece haber llegado a los periódicos como si hubiese muerto un moranco. Por todas partes nos aparecen como su legado a la humanidad la dinámica de sus michelines al ritmo de pop y las filigranas que hacía el hombre para mantenerse de pie en las recepciones oficiales. Las destilerías de vodka de los Urales están de luto.

Al sastre

Cuando perdió una de sus camisas, Bill Clinton debió coincidir al sastre con Paul Wolfowitz, presidente del Banco Mundial que iba allí a repostar calcetines, después que un avispado fotógrafo lo retratara mostrando los pulgares de los pies en una visita a una mezquita. Por lo que se ve, hubo feeling en el encuentro y ahora el abogado de Clinton ha aceptado hacerse cargo con el afaire del sueldazo que la mujer de Wolfowitz cobraba con los fondos para cooperación y desarrollo.

(O com aprofitar una pràctica de Redacció Periodística pel blog)

Catàstrofe

Nova deslocalització massiva, aquest cop de les destil·leries de vodka dels Urals i dels Càrpats. Una tragèdia sense precedents ha reduït a la meitat la quota de mercat del licor espirtuós rus.

Ecce homo

L’home que va facilitar la transició de la URSS de l’autoritarisme decadent a l’autoritarisme caòtic, ha mort. Dediquem-li un brindis.

Avec le coeur, avec la pluie...

Amb la participació més elevada dels últims quaranta anys els francesos han elegit que els galls que saltin a l'arena siguin Sarkozy i Royal. No obstant, amb el fantasma de la desfeta socialista de 2002 sembla mentida la poca mobilització de l'electorat d'esquerres que, en els càlculs més optimistes, no passaria del 35 %. Diuen que a la segona volta es vota amb el cap, però que a la primera amb el cor. Com que aquest òrgan sol trobar-se en la majoria dels humans a l'esquerra, cal preguntar-se per la peculiar anatomia dels fils de France.


Caldrà veure com se reparteixen les paperetes a la segona volta. Al croupier Bayrou li trucaran a la porta el nòvio de blau i ella, de vermell. Malgrat que la Ségolène ho té complicat, ja veurem com acabaran declinant-se els suports de Bayrou a qui hauran acabat votant molts joves. Un dels enigmes serà descobrir la mobilització política i el sentit del vot dels habitants dels suburbis que, en paraules de Martí i Font, el corresponsal del País a França davant d'una pregunta que li vaig fer,

"es una de las grandes incógnitas. Ha habido una importante movilización en los suburbios. Muchos grupos se han dedicado a convencer a la gente para que se inscribiera en las listas para poder votar (en Francia es necesario). "Si no votas, no existes", decían. Es un electorado nuevo, que probablemente no cuenta en los muestreos de los institutos de opinión que hacen los sondeos. Puede cambiarlo todo."

En tot cas es confirma la flema francesa. En temps de crisi, les oques poden anar descalces i poden ploure tortugues. Entre les aportacions més destacades dels presidenciables, Le Pen, el reumàtic candidat de l'ultradreta proposava la masturbació com a mètode infalible d'anticonceptiu; el candidat d'una dreta prou bonapartista, Nicolas Sarkozy, afirma que els gens determinen els suïcidis i les vandalitats dels adolescents; i pel que respecta a la reina de la socialdemocràcia francesa, la Royal, es mostra com la paladina de la família, de l'ordre i de la identitat, en un exercici de tufo contrarrevolucionari esquizofrènic que faria tornar boig al Jean Jaurès si s'atrevís a treure el caparró de la tomba.


La cita de cara a la segona volta: a escollir entre un estat policial més neoliberal i atlantista o una socialdemocràcia igualment liberal que pot intentar donar, encara que sigui a compta-gotes, una sortida a la crisi que vagi del bracet de mesures més socials i menys penals.

Polònia desvarieja (I)

Quan plou i fa sol, les brúixes ja no surten. Nous caçadors es troben a l’aguait. Anys després del maccarthisme, noves caces de brúixes s’anuncien des de la terra del Vístula. És el retorn ideològic a l’Antic Règim en un context d’expansió capitalista. Una carlinada amb vistes de reeixir, una Vendée que hauria d’espantar tot Europa.

L’esperpent va començar el passat setembre, quan els bessons Kaczynski van ocupar un, la presidència del govern, i l’altre el càrrec de primer ministre. La seva primera obra: les “lleis de lustració”, és a dir, de purificació ritual. Polònia, un dels països més castigats per la història, s’empara en el misticisme catòlic fonamentalista tan inspirat pel papa Wojtila i s’ha posat el deure de netejar el seu solar dels esquerrosos que pululin porai. El país on més ha calat la religió de l’amor i del perdó, les noves lleis obligaran a set-cents mil polacs a confessar si van col·laborar amb el comunisme entre 1945 i 1989. Aquells que es descobreixi la seva implicació de qualsevol manera seran automàticament despedits. Poc importa que si no arriba a ser pels comunistes avui els polacs parlarien alemany.

Les mesures de la fonamentalista coalició al govern estant tenint en l’actualitat nous destinataris. En primer lloc, s’està elaborant una llei que permetrà perseguir a qui parli sobre l’homosexualitat “o de qualsevol altra desviació sexual” als col·legis i a les universitats, en una mesura homòfoba inèdita a l’Europa del segle XXI.

En segon lloc, i en la línia de purificar la memòria històrica del país, l’Institut per la Memòria Nacional no només satanitzarà tota colaboració amb el govern comunista, sinó que considerarà traïdors tots aquells que en algun lloc van aliniar-se contra una causa anti-comunista. En altres paraules, es considerarà als brigadistes internacionals que van venir a la Guerra d’Espanya contra el feixisme (l’aperitiu i assaig de la gran contesa mundial) com a traïdors d’Estat i els hi serà retirada la pensió. A la tomba del soldat desconegut de Varsòvia on figuren el nom de les principals batalles on van participar els polacs, l’ostracisme guvernamental ja ha passat comptes amb noms com Ebre, Brunete i Jarama.

No sembla que els auguris prometin. Quan l’Estat passa a definir-se pel fervor religiós vol dir que alguna cosa falla. Mentre es llança en una guerra oberta contra els seus ciutadans, és la primera en accceptar l’escut d’anti-míssils que els Estats Units volen a Europa per protegir-se d’atacs des del Pròxim Orient.

Bufen mals temps per la democràcia a l’est europeu.

Gran cançó, en homenatge als brigadistes de la Brigada Lincoln... No passaran!

Món feliç (I)

La societat d’Un món feliç ha arribat al seu punt més alt de progrés tècnic. Sota l’encisador encant de la tecnologia, han anat caient totes les parcel·les de sociabilitat humana fins a arribar a la mateixa intimitat de l’individu i a la seva mentalitat. El Món Feliç és, doncs, un món d’autòmats tel·ledirigits amb una nul·la consciència de sí mateixos com a individus. D’alguna manera aquesta fantasia es pot relacionar amb la situació actual?

Arribats a aquest punt, Aldous Huxley pren prestades unes paraules del psicoanalista Erich Fromm: “la nostra societat occidental moderna, malgrat els seus progressos materials, intel·lectuals i polítics, mena cada vegada menys a la salut mental i tendeix a minar la seguretat interior, la felicitat, la raó i la capacitat d’amor en la persona; tendeix a convertir-la en un autòmat, el qual paga el seu fracàs humà amb una creixent extensió de les dolences i amb una desesperació amagada sota un frenètic impuls cap al treball i el que anomena plaer”.

Huxley argumenta que aquesta situació, que al Món Feliç es combat amb la droga, crea neuròtics fruit de no compartir el mateix model de felicitat que la societat els ofereix. Però segons l’escriptor, les víctimes incurables de malalties mentals no es troben entre els individus afectats per cap patologia mental. Com afirma Fromm, les víctimes reals són els individus que semblen quasi normals. Són normals “perquè estan tan ben ajustats a llur forma d’existència, perquè llur veu humana ha estat silenciada tan aviat en llur vida, que ni tan sols no lluiten o ofereixen o manifesten símptomes com fan els neuròtics.”

En la línia d’anorrear el sentiment de la pròpia identitat de l’individu, Huxley acaba denunciant la nova ètica social fonamentada en la idea heretada de Hegel de que el total social té més valor i significat que els homes i les dones que el composen, i que les diferències entre els individus haurien de sacrificar-se a la uniformitat cultural.

Sí, estava pensant en Virgínia.

Crea el monstre, i mor

El fet de voler crear un papu perquè et jugui a favor té les seves conseqüències. Sota el pla virtual, a Matrix, el virus repressiu (Agente Smith) que assegura la seguretat del món artificial, s’escapa del control ferri del sistema i es dedica a destruir-lo. En un pla més terrenal, al Pròxim Orient, l’Estat d’Israel va promoure l’organització i l’armament de Hamas per tal que es confrontés amb el creixen poder d’Al Fatah. El tir els va sortir per la culata.

La figura de l’islamista radical l’ha creat Occident. Per un cantó, potenciant els sectors més fonamentalistes del món islàmic durant la Guerra Freda. Però també fent ulls clucs a la realitat social dels països del món àrab, autèntiques terres de ningú on impera la llei de la selva i del més fort. L’Estat s’ha replegat i on s’acaba, el buit l’omplen les madrasses, les escoles d’ensenyament religiós. El fonamentalisme és l’únic lloc on aferrar-se per a molts, perquè també és l’únic lloc on aferrar-se.

Occident també és culpable. Culpable en el sentit que ha propiciat la realitat social i la jerarquia de poders durant la seva etapa colonial i, ara, neocolonial. Culpable en el sentit que ha mantingut relacions excel·lents en països dictatorials com Aràbia Saudita, mentre els seus habitants viuen en la pobresa més extrema. Culpable, en definitiva, de la hipocresia d’envair Iraq per motius falsos, i ser el millor amic de la monarquia saudita que, com tothom sap, alberga en el seu territori el més gran viver de terroristes islàmics conegut fins ara.

Però un cop creat Frankenstein, com caram l'atures? Un comunicat confirma que en Keanu Reeves ha rebutjat participar a Matrix. The Redemption.

Ressucita el primer hippie de la humanitat!

Endevina el personatge segons els trets proposats per Luis Britto García, de Rebelión, en un fantàstic article.

Obrer i comunitari

Era autònom, no tenia caps i amb els seus vivien de les almoines, patrimoni del col·lectiu

Solidari

"Quin pare, si un fill li demana pa, li donarà una pedra?"

Enemic de l'acumulació

"No acumuleu tresors a la terra, on la carcoma i l'or els corrompen. On es troba el teu tresor, allí hi haurà el teu cor".

Enemic de la usura

"Però estimeu als vostres enemics, feu el bé i presteu sense esperança de remuneració, i serà gran la vostra recompensa"

Enemic dels rics

"En veritat us dic: que difícilment entra un ric al regne del cel. Us repeteixo: és més difícil que un camell entri pel forat d'una agulla que entri un ric al regne del cel"

Assot dels mercaders

"La meva casa serà casa d'oració per tothom. Però vosaltres l'heu convertit en una cova de lladres"

Igualitari

"Si algú vol ser el primer, que sigui l'últim de tots i el servidor de tots"

Venut per diners

Per l'inefable Iscariot

Pels fets el reconeixeràs

"La multitud dels que havien cregut tenien un cor i una sola ànima, i ningú tenia per pròpia cap cosa, sinó que tots ho tenien en comú. No hi havia entre ells indigents, ja que els que eren amos de masos o cases les venien i el preu del venut el dipositaven als peus dels apòstols i a cada un se li repartia segons la seva necessitat." Com diria un teòric barbut, de cadascú segons llur capacitat; a cadascú segons les seves necessitats.

Qui és?

Lenin, Rosa Luxemburg, el Che, Mao, Carrillo? Nein!

Com cantava un gran grup d'ska...

Jesucristo era un tío normal, pacifista, intelectual
Siempre al lado de los pobres defendiendo sus valores
Siempre en contra del capital

Crucificado como un animal, defendiendo un ideal
El abuso de riqueza se convierte en la miseria más injusta
De la humanidad

Cantemos, hermanos, todos juntos hacia el vaticano
Suelta prenda, ¡coño!, que mueren niños de inanición
Un negocio millonario con la fe de los cristianos
Que utilizan a Jesús como el perpetuo salvador

Fue la iglesia la que se lo montó
Y de su muerte un negocio creó
El Vaticano es un imperio que devora con ingenio
Predicando por la caridad

25, ya es navidad (sic), todos juntos vamos a brindar
Por un revolucionario que intentó cambiar el mundo
El primer hippie de la humanidad

El món segons Bush

Perquè ens donem compte dels tronats que han estat governant la vessant diplomàtica del món en els últims set anys. Si algú s'ha près la molèstia de llegir la novel·la gràfica "V de Vendetta" o n'ha vist la pel·lícula (malgrat les crítiques dels fans del còmic segueix sent la peli política més desafiant dels últims temps) que pensin si el règim de terror ja no està institucionalitzat als Estats Units. Una nació governada pels fonamentalistes religiosos. Uns il·luminats que veuen un món que és massa imperfecte per ser explicat per la ciència. Al final de la història, a Palestina s'aixecarà l'Estat hebreu entre la resta del món. Perquè ho diu la Bíblia. I quan arribi tots es passaran al cristianisme. Jesús ens guia a tots. Homosexuals, àrabs i drogaadictes darrera dels atemptats de les Torres Bessones. Pregàries col·lectives al Consell de MInistres. Canviar la imatge del Pròxim Orient perquè s'adigui a la imatge i semblança del poble d'Israel. "La nostra guerra contra el terror començarà contra Al-Qaeda. Però no s'acabarà aquí. No s'acabarà fins que tots els grups terroristes hagi estat detinguts i derrotats." G.W. Bush, discurs al Congrés, nou dies després de l'11-S."

Falcons com Wolfowitz, Pearl, Cheney. Es demostra l'evidència que l'11-S va ser l'excusa per acabar amb el règim de Saddam. La mentida més sonada la connexió entre Al-Qaeda i Saddam Hussein. "Mentre la gent es llançava de les Torres Bessones en flames, vaig rebre una trucada que em deia 'culpa a Saddam'", General Clark. "Ése bastardo de Saddam Hussein fue el responsable del 11-S", Richard Pearl.

Un documental magnífic de William Karel, destruint les mentides oficials a través de declaracions de funcionaris del govern, consellers, agents de la CIA, analistes polítics i inclús el seu redactor de discursos.

Distreu i venceràs

Davant d’un empitjorament galopant de les condicions de vida en un país com els Estats Units, resulten necessaris elements força més contundents que l’agonia de la Terry Schiavo o el pit de la Janet Jackson a la final de la Superbowl per distreure al personal d’allò que és important.

Els ianquis amb això però, com en moltes d’altres coses, ens han ensenyat, als Estats dèbils amb complexe de kamikaze rondinaire, a defugir les qüestions més candents per d’altres nímies. En paraules del gran Noam Chomsky, el mètode infalible es troba en inculcar a les masses unes preguntes que a ulls dels receptors resulten ser imperioses, però que, no obstant, estan totalment mancades de contingut. En efecte, el patriotisme, l’orgull a ser ciutadà dels Estats Units, no és sinó la principal de les virtuts socials creades pel consens nord-americà, rera la qual va el suport a les tropes a l’estranger, la defensa de la família, etc. Qui està en contra, a part de Malcolm X, de ser nord-americà? Qui no dóna suport a les “nostres” tropes? Qui no recolza la família? Aquest és el tipus de pregunta que es repeteix dia rera dia al telespectador de la CBS mentre esmorza, però pot ben estar segur que aquesta no serà mai substituïda per una pregunta imperiosa, i realment compromesa, sobre si recolza o no les decisions governamentals.

Els assajos del mètode venen de lluny, però tenen la seva més magnífica cristalització en la doctrina de la por permanent: fer creure a ulls clucs que la teva societat té un enemic pertorbador que es passa les nits en blanc desitjant la teva destrucció.

En un primer moment foren els vaguistes als Estats Units, Mentre a l’Alemanya nazi els mass media van ser els artífexs d’inculcar sobre la població civil el perill que representaven els gitanos i els jueus, als Estats units es creava una imatge semblant del poderós moviment sindicalista que s’havia gestat durant el primer terç de segle. En ambdós escenaris l’èxit seria rotund: la societat satanitzaria l’objectiu i no posaria pegues davant la seva erradicació.

Recollint aquest pòsit històric només cal seguir les identitats dels grans malvats dels films de James Bond per descobrir qui és el gran enemic de torn. Després de la Segona Guerra Mundial, els comunistes i la febre nuclear eren un filó d’or per uns interessos que els volien convertir en els nous genets de l’Apocalipsi.

Però a partir de la caiguda de la URSS va fer falta trobar nous fronts, que a més li permetessin seguir endavant amb una política exterior agressiva en pro d’establir perifèries econòmiques subministradores de matèries primeres per tot el planeta. Primer van venir els narcotraficants, pel que el 1989 es va ocupar el Panamà. L’atemptat contra les Torres Bessones l’any 2001 va situar a la palestra a l’actual arxienemic de la humanitat, Ossama Ben Laden i, amb l’excusa –probablement fundada- de que Afganistan, un país esclafat per trenta anys de guerra, s’estava convertint amb un camp d’entrenament d’Al-Qaeda es va optar per envair aquest país i situar-hi un govern de palla. Darrera l’operació, es va poder construir un oleoducte de 2.500 km de propietat nord-americana, estalviant-se les taxes i els costos del borrador original que hauria tingut 5.500 km.

Encara més revelador del que volem suggerir, va ser l’aparició com a enemic número 1 dels Estats Units d’un personatge com Saddam Hussein, que en qüestió de setmanes, i no per mèrits propis, va desplaçar al mateix Ben Laden en el llistat d’enemics del Pentàgon. L’atac contra l’Iraq, a la I Guerra del Golf, en motiu d’alliberar Kuwaitva deixar molt a desitjar per a Estat suposadament demòcrata veritablement compromès amb els ideals liberals. Per un cantó, abans de començar la guerra, l’Iraq havia proposat retirar-se de Kuwait a canvi que el Consell de Seguretat resolgués el conflicte de Palestina i el de les armes de destrucció massiva; no cal dir que llur oferta no va ser ni tinguda en compte.

Igualment es tenia coneixement d’una oposició democràtica a l’exili que es va oposar des d’un primer moment a l’ocupació i que va fer els impossibles per entrar en contacte amb el govern nord-americà, però a la fi de la guerra la situació política va mantenir-se perenne, al contrari d’una població cada cop més llastrada pels conflictes bèl·lics que havien començat amb la guerra contra l’Iran l’any 1980. Paradoxalment, el que havia de ser una missió humanitària va acabar sent un negoci rodó (Es calcula que el guany pel major preu del petroli es situa entorn als trenta mil milions de dòlars pels Estats Units (21 d’aquests per al govern en qualitat de propietari de cinc de les set petrolieres al territori) i dels quaranta mil milions que va costar la guerra, el 75% dels quals els van pagar països àrabs, van acabar recaient a la indústria bèl·lica nord-americana).

A la II Guerra del Golf, el mateix Sadam Hussein, dèspota d’un país tercermundista sense cap possibilitat de defensar-se, va ser presentat com el gran tirà que gràcies a les armes de destrucció massiva tenia pensat destruir els Estats Units. Amb aquest guió, més propi d’un episodi dolent de la Guerra de les Galàxies que del conflicte geopolític més important dels últims anys, i amb unes proves “irrefutables” de l’existència d’aquestes armes, es va tornar a atacar el país. El fet que sigui un país llastrat per les multes de guerra de la I Guerra del Golf, amb una pobresa que ocasiona la mort a l’any de tres-cents mil nens i sense cap tipus de suport estranger segurament va condicionar bastant que l’Iraq fos el país elegit.

L’ocupació va ser ràpida i, malgrat que amb aquesta l’Iraq s’ha metamorfitzat d’un règim autoritari amb un rígid control de l’ordre a un Estat democràtic amb una inseguretat total i amb un balanç que pot arribar fins als 600.000 morts, els Estats Units han pogut accedir al control absolut d’un petroli barat. Això en un moment en que un dels seus tradicionals venedors de cru, Aràbia Saudí, cada cop sembla estar més relacionat amb el terrorisme d’Al-Qaeda i en que el màxim proveïdor de petroli dels Estats Units, fins ara Veneçuela, que s’ha atrevit, amb Hugo Chávez, a nacionalitzar les empreses petrolíferes del país, fins fa poc americanes.

Davant d’això és necessari que les campanyes de terror a tota ultrança tinguin un gran repercussió en el públic nord-americà (i en extensió a la resta de països, ja que la difusió del terror com a mode de narcotització de les masses crec que es pot arribar a concebre en termes científics). Només hauríem de citar dos exemples: en el moment de l’elecció de Ronald Reagan, dos de cada tres nord-americans rebutjaven llur programa; de la mateixa manera, a les passades eleccions presidencials, el candidat a la reelecció George Walter Bush es presentava amb uns nivells salarials que havien retrocedit al nivell dels anys cinquanta. No obstant, sobra dir que han estat els dos presidents més votats de la història dels Estats Units.