El diable va de TDT (i 2)

A ulls dels analistes progres que veuen El último samurai al seu mp4 mentre es fan una truita a les fines herbes i per l’orella esquerra escolten l’últim butlletí informatiu de Catalunya Informació –que prèviament s’han descarregat d’internet-, resulta verament inexplicable el fet que els telespectadors no apostin en massa per la millora de la quantitat i la qualitat que ofereix la TDT. Potser, amb excepció de les pel·lícules (per això ja hi ha el dvd), hi ha la possibilitat que la gent no cerqui els mèrits de la televisió quan s’asseu davant la petita pantalla, sinó més aviat els demèrits. En d’altres paraules, qui sap si un 90% de persones només busquen una forma senzilla d’evasió de la realitat; per això van igual de bé vuit canals en analògic com quaranta en digital.

No obstant, encara que l’euro no entusiasmi, tothom acaba fent servir l’euro. En aquest sentit, resulta evident que una reconfiguració del camp de la multimèdia està en marxa. La particular forma d’adjudicació de llicències de la TDT a l’Estat espanyol determinarà la consolidació d’alguns grups i l’extinció d’altres mitjans de comunicació. Enlloc de seguir el model nord-americà d’adjudicació de llicències a partir de l’existència d’una emissora analògica prèvia, el model de repartiment de les regalies de la TDT des dels organismes competents ha tendit a beneficiar abans que res els grans grups: primer atorgant a cadenes generalistes entre quatre i sis canals digitals quan ja tenen prou feines per mantenir un o dos canals en analògic i, segon, discriminant mitjans de comunicació de llarga història en benefici d’un grup mediàtic amic que pugui sortir a última hora. Els desajustos davant d’aquesta situació són nombrosos i potser ens hauríem de preguntar fins a quin punt no estem erosionant encara més la llibertat d’expressió (nosaltres afegíriem, corporativa) d’aquesta societat democràtica en la què vivim.

En aquest sentit, el redisseny de l’espai televisiu és inevitable. Per il·lustrar la problemàtica, ens podríem centrar en les terres de Lleida on els darrers anys tan el grup Segre com La Mañana han tret el seu respectiu canal analògic. En el ball del repartiment de llicències de la TDT, el multiplex de quatre canals destinat a la província ha anat a raure íntegrament al grup Segre, pel que s’obligarà al canal de La Mañana a tancar la paradeta pròximament. Aquest, és un fenomen únicament comprensible si la decisió s’hagués près per subhasta pública i no per decisió d’un organisme públic que almenys teòricament ha de vetllar per la redistribució d’interessos entre els diferents actors en concurs.

Així doncs, les cadenes sense llicència digital estan condemnades a morir quan es produeixi l’apagada analògica. Ens trobem en un escenari en el que ens hauríem de preguntar si no constisteix en això el mètode de censura sofisticada del segle XXI. Per sortir dels circuïts preestablerts, haurem de recórrer a la pirateria televisiva, a l’estil de la pel·lícula Riders of the storm, en que un grup de veterans del Vietnam que sobrevolaven amb la seva avioneta atrotinada els Estats Units, emetent una emissora de televisió clandestina mentre eren perseguits per caces del Pentàgon?

Segurament el futur no pinta tan negre. No es deu trobar massa lluny el dia que podrem veure els matins del Cuní a la pantalla del microones mentre escalfem un boniato, a la tapa de la rentadora mentre centrifuguem mitges foradades, al revers dels quadres, als coixins de punta i a les portades dels llibres que ens preguntin a quants graus cremen els llibres. Per aleshores, però, serà molt probable que televisió, ràdio i internet siguin ja el mateix. Si la TDT s’envia per telèfon, passa per un router i el router passa per l’ordinador, un endemà on La televisió dels anarquistes escurats es pugui emetre per la xarxa potser no és tan surrealista. Amb pocs mitjans es podrà fer tele per internet, sí, però llavors qui sap si el perill serà una xarxa amb censura, control i dominis restringits.

El diable va de TDT (1)

Aquí us deixo la primera part d'un articlet que vaig escriure l'any passat sobre la TDT. Realment no en tenia ni idea de què anava el tema fa un any, i segueixo igual. Si és que en el periodisme es pot aplicar aquella gran màxima de vet a saber quin literat del XIX (Chesterton potser?) que deia que el periodisme és la legitimació per parlar de qualsevol tema invertint-hi només trenta minutets del teu temps.

Una revolució virtual

El 3 d’abril de 2010 marcarà la fita a partir de la qual totes les emissions de televisió es passaran a realitzar mitjançant tècniques digitals. Els profetes geek del tercer mil·leni estan expectants de les possibilitats que la Televisió Digital Terrestre (TDT d’ara en endavant) ens oferirà als telespectadors de forma exclusiva d’aquí tres anys. Els avantatges de la TDT es poden reunir en tres aspectes:

1) A Espanya, curiosament, els qui en aquest moment ja tenen accés als canals digitals gaudeixen d’una qualitat d’emissió semblant a la de la senyal analògica, per no dir pitjor,. Malgrat això, ens diuen que quan es generalitzi el model digital la qualitat de la imatge televisiva serà comparable a la d’un DVD, gràcies al fet que el pas al codi binari permetrà que la senyal sigui molt més immune a les interferències. Al seu cantó, la senyal analògica serà equiparable a una vella cinta VHS reutilitzada ininterrompudament des del 1990.

2) Dels tres factors que els apòstols de la TDT ens diuen que canviaran les nostres vides, el que més notarem serà l’augment de les emissores en un mateix espai radioelèctric. Si abans només es podia dur la senyal d’una cadena per canal UHF, els multiplexes permeten ara poder transmetre entre sis i cinc senyals de cadena per canal, permetent que on abans s’hi rebien vuit canals analògics ara n’arribin quaranta de digitals.

3) El tercer factor és més metafísic i difícil de comprendre. S’afirma que la TDT permetrà la interactivitat entre emissor i receptor del producte televisiu, malgrat que no s’especifica de quina manera, i crea lògics malentesos. Interactivitat implica per a l’espectador rebre, però també transmetre, pel que podríem concloure que la TDT permetrà un succedani digital i televesiu del Tria la teva aventura. També hi ha la possibilitat que amb aital misteriós concepte amaguin que el públic de la TDT podrà accedir a noves i sofisticades formes de publicitat que deixarien caduc el model SMS, convertint la tele en un mercat del dilluns, o el que és el mateix, en una Tienda en Casa per ordinador, que a més t’oferiria programació televisiva (espais de descans entre els blocs publicitaris).

El pas a l’era digital va començar a l’Estat el novembre del 2005 quan alguns dels canals analògics van començar a emetre també en digital. Malgrat que la fi dels canals analògics locals i autonòmics està prevista pel 2007, i el de les cadenes generalistes al 2010, no sembla percebre’s un entusiasme encomanadís entre els consumidors d’hores de televisió per tal d’adaptar els aparells receptors a la nova era. Potser és pel model de televisió per barba que impera a les llars domèstiques espanyoles, o perquè ningú pensa ja invertir un cèntim a la tele, o perquè entre d’altres coses el consumidor no hoolligan inclou en la definició de l’aparell la gratuïtat dels seus continguts, o pel gust amb el què les televisions analògiques estan assaborint els seus últims moments, untant-se amb l’increment dels ingressos per una publicitat que sempre es relaciona amb l’alta audiència (impossible d’assolir amb el model digital)... El que és evident és que ningú sembla apostar decididament per la TDT, amb l’excepció de la classe política i de la indústria electrònica que feia temps necessitava el seu particular Pearl Harbour; el pas d’un sistema de televisió a un altre és, a la indústria electrónica d’equips de producció i difusió, el que en el seu temps devia ser per la indústria barretinera el pas al barret d’ala curta.

Potser caldria preguntar-se si realment les cadenes digitals que ja s’emeten poden ajudar-nos a explicar aquest poc interès per la TDT. Una ràpida mirada a aquests canals ens posarà ràpidament en situació. Lluny d’oferir-nos continguts novedosos, d’alta qualitat i amb un nivell d’interactivitat metafísic, ens trobem, per exemple, que Televisió de Catalunya (de la mateixa manera que Antena 3) omple la parrella amb sèries de ficció com Els Joves, Starsky i Hutch o Dallas, terriblement valorades en el seu moment (i encara ara restem acèrrims incondicionals d’aquestes reposicions mítiques). Ara bé, si es pretén fer la televisió del futur amb productes de la primeria dels vuitanta és evident que ja podem plegar: és la conclusió d’un públic passota que no s’interessa en massa per aquesta oferta i, el que és pitjor, també la d’una publicitat que se sent discriminada a la TDT davant la falta d’audiència.

Gamba

Aprofito les meves vacances esporàdiques, just abans de començar a veremar, per ordenar alguns articles en arxivadors de colors, encara que ja sé prou que allà s'hi quedaran fins a la fi del temps.

El cas és que entre els articles d'opinió hi ha dos temes que no podrien ser més recurrents:

- L'encís Sarkozy i la petició dels nostres intel·lectuals empresarials de crear-ne un d'autòcton a imatge i semblança seva.
- El pessimisme de l'esquerra, la falta de perspectives, la incapacitat de reinventar el marxisme després de 1989 i la negació a reconèixer que potser en altres latituds ja està reinventat, com seria el cas d'Amèrica Llatina.

Sobre el segon tema, que m'interessa força més que la promoció d'un bulldog xenòfob de barri, l'altre dia hi vaig tenir una prometedora aproximació. Per primer cop en tot l'estiu vaig poder escapar-me cap a la platja. L'escenari, Vinaròs, el primer poble del País Valencià i, deixant de banda el seu passeig marítim, un dels més ni fu ni fàs dels Països Catalans. El cas és que les meves conviccions roges es van veure més reforçades que mai en una sessió de cinc hores sota el sol. Em vaig untar com si de mantega es tractés, però, ai las! Pel que es veu no era crema solar. Era after sun.

Mai m'he sentit tan dolorosament roig.

I picant.

Visca la terra

Un altre article que he colat a la Manyana i que a casa ha agradat força. És molt mossèncinto.

Visca la terra

Com més elevada és una persona, més sofreix. Qui ho deia era Schopenhauer i, seguint aquesta simple i terrible regla de tres, tots aquells i aquelles que treballen amb tenacitat alexandrina la terra de la Plana d’Urgell són tan elevats, es troben tan amunt, que volten pel cel mentre estan dempeus al tros.

Té mèrit. Mantenir-se serè i continuar amb els tràfecs del dia a dia en té molt de mèrit quan et ve un regal endimoniat del cel -observi’s la paradoxa- en forma de pedra i et destrossa la collita d’enguany. Aquests dies aneu a Vilanova, a Castellnou i ja em direu. Aneu a Barbens i, una mica més enllà, a Tornabous. Són un cúmul de forces i de braços que es passen l’any esperant les gotes de pluja i que, quan per fi semblen poder-les abraçar, han de precipitar-se a tota velocitat a cobert pel poder colpidor de les pedres de gel.
I aguanten. Amb el mateix amor tel·lúric envers una terra i un temps que en teoria no són els seus. Ai, que els fills ja no treballen la terra dels seus pares. Ai, que els pares treballen amb una inseguretat econòmica mai vista pels seus avis. Ai, que l’únic que es manté són les pedregades. Algun teòric hauria d’establir una ciclologia de pedregades. Cicle de Juglar, cicle de Schumpeter, cicle de Kondratieff, cicle de pedregades: de cada quatre anys un cau segur.

La defensa a tota ultrança de la pagesia no sorgeix in media res. Resulta que jo em trobava fent un reportatge sobre les cases rurals de la comarca i vet-ho aquí que vaig conèixer una família suïssa que s’esmerçava per explicar a la gent del Pla que trobaven la contrada idíl·lica. Pel que es veu, els suïssos van trobar que tenim un complexe d’inferioritat de la mida d’un autobús. “Però si aquí no hi ha res!” els hi etzibaven. Però a veure. Per Tutatis. Si precisament la immensa gràcia del Pla, allò que ens fa únics en espècie, és precisament que aquí no hi ha res!

Que no em malinterpreti ningú. No hi ha res que pugui desitjar el turista de borratxera. I heus ací que la resposta ens ve de Suïssa, de la família suïssa, dic, que ens diu que la Plana és un remanso de pau inaudit en cap més lloc. Els enamora la tranquilitat que s’hi respira als pobles i la frescor i la verdor d’uns camps que s’ofereixen al llarg d’un territori pla com una truita.

No ens enganyem. Espais idíl·lics com els camins de la banqueta del Canal, amb l’ombriu espectacular dels arbres -si us plau, no en talem més- i les postes de sol eternes sobre un horitzó traçat amb escaire i cartabó, no es fan sols. En un submón de yuppies i brokers la Plana seria una entel·lèquia. Els artífexs del que tenim són les generacions de pagesos que un darrrera l’altre, passant-se el testimoni, o més ben dit l’arada, han dibuixat el nostre paisatge. Amb el sofriment de Schopenhauer sens dubte, però també amb l’alegria de poder veure que una cosa que neix es perpetua més enllà de la seva existència, en l’entorn. No seran ells els qui crearan Blade Runner. Com a molt un Matrix amb el motor d’un Super Ebro.

Creuen no tenir res i tenen tot un imperi. Visca la terra. En tots els sentits.

Publicita't, ganàpia

Publicitant el publicitador espera cridar l'atenció del consumidor per l'article que publicita. Com que espera que en clissar el què és publicitat el consumidor s'identificarà amb una nova necessitat, fins ara no publicitada, la feina del publicista és publicitar clitxés, arquetips i demés lletanies amb la finalitat que el resultant publicitat sigui una bella icona del què és la societat o, en el seu defecte, en el que publicitàriament voldria ser.

Una mirada a segons quins anuncis ens defineixen millor que cap monografia sociològica en divuit volums com n'està de malalta la nostra societat. Alguns diran que som sexistes, d'altres racistes, els més eixerits malalts, els altres relativistes (veure Google). Endavant doncs amb la tria.

Il·lustratiu


Mercedes, 8 airbags...Dolça estampa familiar

Catàleg supermercat Google
(Publicitat d'una universitat pública al Messenger. Inaudit!)

El capital s'adapta als gustos (Google -fer click a la imatge)

Potlatch

La campaña electoral hace tiempo que se desarrolla como una parodia de tiempos pasados y su diaria machaconería responde menos a un fin real que a un ritual, un potlatch* de la palabrería, los presupuestos y los kilómetros viajados.

Vicente Verdú, El País, 25-V-2007

Cada matí anem a l’armari per vestir-nos. Tenim tres samarretes a escollir. Ens sentem en un tamboret i contemplem com els partidaris de cada samarreta pengen banderoles del color de la seva samarreta per tota l’habitació. Entre ells s’esbatussen i s’escridassen amb els seus lemes (“Vota al blau, banau”, “Si no vols tornar al barroc, vota al groc”, “Fes goig, vota el roig”) que es caracteritzen per l’enginy amb el què han estat pensats.

Aleshores files i files de partidaris de cada samarreta omplen pabellons. Les grades estan buides. Els partidaris estan darrera el púlpit del portaveu. El portaveu, tot pintat del color, té el seu rostre reproduït per arreu.

El portaveu brama el lema a un públic inexistent en el precís moment que veu que una llum vermella s’encèn al fons.

A la tarda, els portaveus de cada samarreta fan un debat que es caracteritza per la seva profunditat temàtica.

- Groc.

- Blau?

- Roig!

I quan arriba a la nit, els partidaris tornen a l’armari amb la seva samarreta. Però nosaltres, que encara ens queda una mica de seny, veiem que ja són les tantes. D’una puntada tanquem l’armari i l’apuntalem amb despit inhumà. Ens posem el nostre pijama preferit, aquell del Wally, i sortim al cel obert, a beure (amb b alta) la nit pèl-roja.

Propostes:

- Limitar la propaganda electoral a un document, tan extens com es vulgui, que inclogui el programa de cada formació. Aquest document ha de ser repartit a cada domicili.

- Prohibir les falques publicitàries als mitjans de comunicació. Suprimir, de passada, el control polític de la informació que des dels mitjans públics es fa de les informacions de la campanya.

- Prohibir dràsticament les banderoles de les faroles i els cartells de cada partit. Finançats pel poble, com a molt s’admetria una pancarta en blanc amb quatre lletres, vota.

- Suprimir el concepte la jornada de reflexió. Ja no farà falta perquè abans haurem proposat...

- Suprimir la campanya electoral. Amb el programa a la bústia els ciutadans en tenen prou i de sobres per saber a qui votar. I com a cirereta del pastís, proposem des d’aquesta bitàcora empedernida...

- Establir el sistema de llistes obertes, almenys per les municipals, trencant així la rigidesa de la tirania del partit, de les vendettes personals per tots aquells qui no accepten el clientelisme dins de les formacions polítiques.

____________

* Potlatch: nom d’una cerimònia practicada pels poblats indis de la costa del Pacífic al nord-est de Nordamèrica i que qualsevol que hagi fet alguna assignatura d’antropologia en la seva vida li hauran repetit cinquanta mil cops.

Vigent fins al segle XX, és un banquet en el que els grups reprodueixen la seva jerarquia social: l’amfitrió demostra la seva riquesa i importància tot oferint una burrada descomunal de menges i regalant i destruint una gran part de les seves possessions, volent fer veure que en té tantes que pot permetre’s desprendre-se’n a voluntat, valgui el difícil joc de pronoms febles. Lògicament, davant del banquet els seus rivals han de competir fent-ne de més grossos, malgastant al màxim.

Ressucita el primer hippie de la humanitat!

Endevina el personatge segons els trets proposats per Luis Britto García, de Rebelión, en un fantàstic article.

Obrer i comunitari

Era autònom, no tenia caps i amb els seus vivien de les almoines, patrimoni del col·lectiu

Solidari

"Quin pare, si un fill li demana pa, li donarà una pedra?"

Enemic de l'acumulació

"No acumuleu tresors a la terra, on la carcoma i l'or els corrompen. On es troba el teu tresor, allí hi haurà el teu cor".

Enemic de la usura

"Però estimeu als vostres enemics, feu el bé i presteu sense esperança de remuneració, i serà gran la vostra recompensa"

Enemic dels rics

"En veritat us dic: que difícilment entra un ric al regne del cel. Us repeteixo: és més difícil que un camell entri pel forat d'una agulla que entri un ric al regne del cel"

Assot dels mercaders

"La meva casa serà casa d'oració per tothom. Però vosaltres l'heu convertit en una cova de lladres"

Igualitari

"Si algú vol ser el primer, que sigui l'últim de tots i el servidor de tots"

Venut per diners

Per l'inefable Iscariot

Pels fets el reconeixeràs

"La multitud dels que havien cregut tenien un cor i una sola ànima, i ningú tenia per pròpia cap cosa, sinó que tots ho tenien en comú. No hi havia entre ells indigents, ja que els que eren amos de masos o cases les venien i el preu del venut el dipositaven als peus dels apòstols i a cada un se li repartia segons la seva necessitat." Com diria un teòric barbut, de cadascú segons llur capacitat; a cadascú segons les seves necessitats.

Qui és?

Lenin, Rosa Luxemburg, el Che, Mao, Carrillo? Nein!

Com cantava un gran grup d'ska...

Jesucristo era un tío normal, pacifista, intelectual
Siempre al lado de los pobres defendiendo sus valores
Siempre en contra del capital

Crucificado como un animal, defendiendo un ideal
El abuso de riqueza se convierte en la miseria más injusta
De la humanidad

Cantemos, hermanos, todos juntos hacia el vaticano
Suelta prenda, ¡coño!, que mueren niños de inanición
Un negocio millonario con la fe de los cristianos
Que utilizan a Jesús como el perpetuo salvador

Fue la iglesia la que se lo montó
Y de su muerte un negocio creó
El Vaticano es un imperio que devora con ingenio
Predicando por la caridad

25, ya es navidad (sic), todos juntos vamos a brindar
Por un revolucionario que intentó cambiar el mundo
El primer hippie de la humanidad

Futbol amb babavas

Deien Adorno i Horcheimer que els productes que ofereixen els mitjans de comunicació en l'era post-industrial són pseudocultura, per molt que el producte que es posi sigui la novena de Beethoven. La simfonia estaria inserida dins d'un marc més gran que la sublimaria, empaquetada per l'espai dels anuncis. La publicitat és el tema, el contingut l'excusa, tota una simfonia beethoveniana no és sinó un reclam pel consum de publicitat.

Analitzem el futbol. Sovint se'ns diu que és un negoci. Mande???? El més noble dels esports?? D'acord que jugadors i tècnics cobren autèntiques bestialitats i els clubs mouen una burrada de cèntims impressionant... però el futbol sempre serà futbol...

Mais non. Barça - Madrid. La Sexta. Futbol con fatatas. El futbol també és pseudocultura. Detallets del partit presos a correcuita:

- Sacada d'honor: Francisco González, president del BBVA en el 150è aniversari de l'entitat.

- Enquadrament de la càmera: Llotja, s'enfoca al mateix pla Laporta i Calderón. Una orella es deixa veure a l'altre cantó de Laporta, però la càmera ni cas. Només és el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, que ni Mediapro li fa cas.

- Enquadrament de la càmera: mosaic del públic a l'inici del partit. La meitat del camp és una bandera blaugrana. L'altra la senyera. La càmera només fa una panoràmica del cantó blaugrana i de la senyera només en mostra un fragment de dos barres vermelles amb una de gualda dins.

- Desconnexions a la base de l'exèrcit. Que contents que estaven els tios.

- El quid: els comentaris del Montes. Temps ençà conegut pels seus ardits en els seus símils impossibles, ara el geni de la pajarita ens deixa perles com "Qué cochazo madre mía", "Qué tienen los hombres en la cabeza, Salinas, todo menos caspa!"... seguits dels corresponents anuncis de mitja pantalla del Toyota Laris i d'H&S (en plena jugada de perill). Al final ho arregla i confessa "Estamos interesados en la publicidad, ¡nos gusta la publicidad!", per acabar amb un "Adelante, juego limpio". Segons després, el lema junt amb la cara del president del BBVA somrient...

----------

Nota al marge: Francisco González, presi del BBVA enxufat pel primer govern d'Aznar al 1996 per tal de fer fora les vaques sagrades basques del banc.

Retrat del telespectador

Un dels blocs que més es mereix ser seguit, no tan pels continguts que crea, sinó pels que recull, és Quomodo. Dia rere dia, no para de deixar a tots els astronautes de la blogosfera petites postals de la crítica social més rabiosa.



"La lectura le cansa (…). Intuye. Prefiere el significado resumido y fulminante de la imagen sintética. Ésta le fascina y lo seduce. Renuncia al vínculo lógico, a la secuencia razonada, a la reflexión que necesariamente implica el regreso a sí mismo (…). Cede ante el impulso inmediato, calido, emotivamente envolvente. Elige el living on self-demand, ese modo de vida típico del infante que come cuando quiere, llora si siente alguna incomodidad, duerme, se despierta y satisface todas sus necesidades en el momento". (Ferrarotti, 1997)

Icones_