El diable va de TDT (i 2)

A ulls dels analistes progres que veuen El último samurai al seu mp4 mentre es fan una truita a les fines herbes i per l’orella esquerra escolten l’últim butlletí informatiu de Catalunya Informació –que prèviament s’han descarregat d’internet-, resulta verament inexplicable el fet que els telespectadors no apostin en massa per la millora de la quantitat i la qualitat que ofereix la TDT. Potser, amb excepció de les pel·lícules (per això ja hi ha el dvd), hi ha la possibilitat que la gent no cerqui els mèrits de la televisió quan s’asseu davant la petita pantalla, sinó més aviat els demèrits. En d’altres paraules, qui sap si un 90% de persones només busquen una forma senzilla d’evasió de la realitat; per això van igual de bé vuit canals en analògic com quaranta en digital.

No obstant, encara que l’euro no entusiasmi, tothom acaba fent servir l’euro. En aquest sentit, resulta evident que una reconfiguració del camp de la multimèdia està en marxa. La particular forma d’adjudicació de llicències de la TDT a l’Estat espanyol determinarà la consolidació d’alguns grups i l’extinció d’altres mitjans de comunicació. Enlloc de seguir el model nord-americà d’adjudicació de llicències a partir de l’existència d’una emissora analògica prèvia, el model de repartiment de les regalies de la TDT des dels organismes competents ha tendit a beneficiar abans que res els grans grups: primer atorgant a cadenes generalistes entre quatre i sis canals digitals quan ja tenen prou feines per mantenir un o dos canals en analògic i, segon, discriminant mitjans de comunicació de llarga història en benefici d’un grup mediàtic amic que pugui sortir a última hora. Els desajustos davant d’aquesta situació són nombrosos i potser ens hauríem de preguntar fins a quin punt no estem erosionant encara més la llibertat d’expressió (nosaltres afegíriem, corporativa) d’aquesta societat democràtica en la què vivim.

En aquest sentit, el redisseny de l’espai televisiu és inevitable. Per il·lustrar la problemàtica, ens podríem centrar en les terres de Lleida on els darrers anys tan el grup Segre com La Mañana han tret el seu respectiu canal analògic. En el ball del repartiment de llicències de la TDT, el multiplex de quatre canals destinat a la província ha anat a raure íntegrament al grup Segre, pel que s’obligarà al canal de La Mañana a tancar la paradeta pròximament. Aquest, és un fenomen únicament comprensible si la decisió s’hagués près per subhasta pública i no per decisió d’un organisme públic que almenys teòricament ha de vetllar per la redistribució d’interessos entre els diferents actors en concurs.

Així doncs, les cadenes sense llicència digital estan condemnades a morir quan es produeixi l’apagada analògica. Ens trobem en un escenari en el que ens hauríem de preguntar si no constisteix en això el mètode de censura sofisticada del segle XXI. Per sortir dels circuïts preestablerts, haurem de recórrer a la pirateria televisiva, a l’estil de la pel·lícula Riders of the storm, en que un grup de veterans del Vietnam que sobrevolaven amb la seva avioneta atrotinada els Estats Units, emetent una emissora de televisió clandestina mentre eren perseguits per caces del Pentàgon?

Segurament el futur no pinta tan negre. No es deu trobar massa lluny el dia que podrem veure els matins del Cuní a la pantalla del microones mentre escalfem un boniato, a la tapa de la rentadora mentre centrifuguem mitges foradades, al revers dels quadres, als coixins de punta i a les portades dels llibres que ens preguntin a quants graus cremen els llibres. Per aleshores, però, serà molt probable que televisió, ràdio i internet siguin ja el mateix. Si la TDT s’envia per telèfon, passa per un router i el router passa per l’ordinador, un endemà on La televisió dels anarquistes escurats es pugui emetre per la xarxa potser no és tan surrealista. Amb pocs mitjans es podrà fer tele per internet, sí, però llavors qui sap si el perill serà una xarxa amb censura, control i dominis restringits.