Apunts per una biografia de José Ignacio Llorens
Candidat pel Partit Popular de Lleida a les eleccions del 9 de març
- és el de la dreta, òbviament -Sota el sol despietat d'un matí d'agost, a la ja antiga seu del PP de Lleida, Jordi Montanya formalitzava la seva renúncia davant de la premsa com a president de la formació popular a la capital del Segre. Ho feia sol com un mussol, sense el recolzament de cap company de partit i amb l'única companyia dels mitjans i del cap de premsa del partit.
Un cas trist el de Montanya. Passava per ser l'home fort de Piqué a Lleida. El descrèdit i la posterior -obligada- autodefenestració del seu tutor polític l'havia acabat arrossegant. Els creixents aires de radicalització procedents de la calle Génova volien apostar fort a les eleccions del 9 de març: volien mobilitzar el seu electorat més ranci i cavernícola, el de la caspa, la pandereta i la gomina a la vegada, el que estableix un pont màgic entre la pijería pepera i els nostàlgics del franquisme.
Amb Montanya decapitat, era l'hora del retorn de l'Home. Es diu José Ignacio Llorens, i en absolut és un desconegut en el món de la política a Lleida. Amb un llarg currículum polític a Madrid i a Barcelona, la mà negra d'Acebes creia que l'aureòla Llorens era el personatge ideal per recuperar el diputat que Montanya va perdre el 14 de març de 2004 per 300 vots.
Procedent del sector "búnquer" d'Alianza Popular, Llorens té l'honor de ser considerat el màxim exponent de l'antipiquerisme a Catalunya des del 2003 -"Piqué vol ser el Maragall del PP", deia-, l'historiador J.B. Culla en recull un seguit de vivències que diuen bastant del personatge:
"Vuelta atrás en las ideas, pero también en las personas, como lo prueba el cabeza de lista por Lleida, el amigo de Vidal-Quadras, el señor José Ignacio Llorens, quien ya ocupaba idéntico puesto en 1982, en los apolillados tiempos de la Alianza Popular de Manuel Fraga y Miguel Ángel Planas. Todo un carácter, el de Llorens: la noche del 6 de junio de 1993, creyéndose vencedores de los comicios generales -els darrers que guanyaria Felipe González-, él y numerosos correligionarios se presentaron muy excitados en el Gobierno Civil ilerdense con ánimo de asumir el poder a la brava entre vivas a Franco y saludos en brazo en alto; el 18 de diciembre de 2004, durante el último y tumultuoso congreso del PP de Lleida, el mismo Llorens trató de agredir a Josep Piqué, lo que impidieron diversos militantes...".
Un cas trist el de Montanya. Passava per ser l'home fort de Piqué a Lleida. El descrèdit i la posterior -obligada- autodefenestració del seu tutor polític l'havia acabat arrossegant. Els creixents aires de radicalització procedents de la calle Génova volien apostar fort a les eleccions del 9 de març: volien mobilitzar el seu electorat més ranci i cavernícola, el de la caspa, la pandereta i la gomina a la vegada, el que estableix un pont màgic entre la pijería pepera i els nostàlgics del franquisme.
Amb Montanya decapitat, era l'hora del retorn de l'Home. Es diu José Ignacio Llorens, i en absolut és un desconegut en el món de la política a Lleida. Amb un llarg currículum polític a Madrid i a Barcelona, la mà negra d'Acebes creia que l'aureòla Llorens era el personatge ideal per recuperar el diputat que Montanya va perdre el 14 de març de 2004 per 300 vots.
Procedent del sector "búnquer" d'Alianza Popular, Llorens té l'honor de ser considerat el màxim exponent de l'antipiquerisme a Catalunya des del 2003 -"Piqué vol ser el Maragall del PP", deia-, l'historiador J.B. Culla en recull un seguit de vivències que diuen bastant del personatge:
"Vuelta atrás en las ideas, pero también en las personas, como lo prueba el cabeza de lista por Lleida, el amigo de Vidal-Quadras, el señor José Ignacio Llorens, quien ya ocupaba idéntico puesto en 1982, en los apolillados tiempos de la Alianza Popular de Manuel Fraga y Miguel Ángel Planas. Todo un carácter, el de Llorens: la noche del 6 de junio de 1993, creyéndose vencedores de los comicios generales -els darrers que guanyaria Felipe González-, él y numerosos correligionarios se presentaron muy excitados en el Gobierno Civil ilerdense con ánimo de asumir el poder a la brava entre vivas a Franco y saludos en brazo en alto; el 18 de diciembre de 2004, durante el último y tumultuoso congreso del PP de Lleida, el mismo Llorens trató de agredir a Josep Piqué, lo que impidieron diversos militantes...".
Entrades
Absolutament infernal. No vull ni pensar en el que em trobaré demà els carrers...
ResponEliminaSalut!