El Tercer Home

Obra mestra inqüestionable, el Tercer Home retrata un món que surt d’una convulsió estrident, i que lluita per retornar a ser el d’abans. La narració es centra en un escriptor nordamericà mediocre de novel·les de l’Oest, Holly Martins (Joseph Cotten) que arriba a la Viena de la postguerra dividida en quatre jurisdiccions militars, per tal de treballar en una empresa farmacèutica dirigida per un amic de la infància, Harry Lime (Orson Welles).

A la seva arribada se li comunica la mort del seu amic en circumstàncies misterioses. Coneixerà aviat la nòvia de Harry, de la qual se n’enamorarà ràpidament, i junts investigaran els últims dies de Harry, fent la sensacional descoberta que el seu vell amic continua viu i que, oh, sorpresa!, ara en realitat és un criminal arribista. Aprofitant-se de l’escassetat de penicil·lina de Viena, Lime ha establert una xarxa encarregada de robar-ne als hospitals militars. Després d'adulterar-la, la vèn als mateixos pacients necessitats que, lluny de curar-se, pateixen els terribles efectes del medicament estrafet.

Podríem estar d’acord que, de la mateixa manera que Shakespeare, cada obra on participa de forma activa Orson Welles (dirigeix Carol Reed, sí, però és evident que sota la batuta del film hi ha la batuta d’aquest geni que és Welles, amb unes analogies tècniques i argumentals amb Ciutadà Kane d’altra banda massa sorprenents) adopta un leit motiv particular. Si en el film en què Welles interpretava el gran magnat de la premsa, Charles Foster Kane, el motiu de fons era l’elegia d’una infància aturada de socarrel, al Tercer Home el motiu es situa en el territori ètic. Concretament, en l’absoluta amoralitat del personatge de Welles i l’abominació que provoquen llurs actes. Són fruits d’una època, per suposat, que ha oblidat la raó de ser dels éssers humans a partir del moment en que l’escala d’observació ha passat de l’individu o del petit grup a les grans concentracions de gent. La massa és anònima i aliena al jo, aquest fet és el que explica l’absoluta manca de remordiments de Harry Lime quan explica la raó dels seus actes al seu amic des de dalt de la nòria.

Aquest excés d’individualisme per part del personatge que centra tota la pel·lícula inclús en els plans en que no hi surt present (en aquest sentit el títol està realment ben trobat, ja que és el tercer home qui ocupa les atribulacions de tots els personatges: de l’amic, a la nòvia, passant pel comandant britànic i els seus propis còmplices) és el que li retreu el personatge que en principi és el fil conductor de la història, l’escriptor mediocre intepretat per Joseph Cotten. Lime ha viscut suposadament la guerra a l’Europa de l’Est i viu, des del cantó de l’ocupació soviètica, enriquint-se gràcies a l’oportunitat del mercat negre. No massa lluny se sap dels experiments macabres que els nazis van realitzar en éssers humans com a conillets d’índies als camps d’extermini. La frivolitat de la vida humana del desconegut, així com la frivolitat de les xifres que quan passen a multiplicar-se deixen de poder ser comprensibles per l’home comú, expliquen l’actitud de Lime, però també la conscendència de la seva nòvia en no denunciar-lo. Però l’amic de Lime, l’escriptor, no ha viscut la barbàrie de la guerra i davant la realitat despullada optarà per esdevenir el botxí del seu amic.

Així doncs, El tercer home és una història de fatalitats i passions i sobretot de reivindicació dels drets dels éssers humans. I al mateix temps també és una obra mestra que ens va deixar una de les millors interpretacions de Welles, del potser massa enfarinat Cotten, i seqüències inoblidables de la història del cinema com la que Holly Martins descobreix qui és el “tercer home”, al llindar d’un portal, amb el gat als seus peus, l'escena del sainet de la nòria o la frenètica persecució pel clavegueram vienès, per no parlar de l'impressionant pla final en què la noia passa de llarg un Cotten que l'espera i l'observa recolzat al cotxe que l'ha de dur de retorna a l'aeroport.