La utilitat social del futur Felip VI

Sis mesos després de la publicació a tots els mitjans de comunicació de la caricatura amb còpula reial més famosa de tots els temps (amb o sense censura a les parts del cos més estratègiques), el comitè de deontologia del bloc ofereix un petit anàlisi del cas de la portada d'El Jueves.



La setmana del 18 al 24 de juliol la revista satírica El Jueves va aprofitar la proposta del govern del xec nadó per construir una portada on els hereus a la Corona apareixien caricaturitzats representant una escena sexual tendra, però també explícita. Els dibuixants, a través de l’humor, van convertir als Prínceps d’Astúries (de forma consabuda abstencionistes en matèria de treball) en treballadors al servei de les Espanyes; tot plegat per aprofitar la recompensa econòmica que el Govern socialista havia promès oferir per un nounat (el famós xec nadó). La portada, després de ser publicitada a l’opinió pública per la telebrossa, va escandalitzar als sectors més monàrquics de la societat espanyola i el jutge del Olmo en va ordenar el segrest de tots els exemplars de la publicació per haver atacat -suposadament- el prestigi de la màxima institució política de l’Estat, la monarquia. A aquest esdeveniment el succeïria una sanció de sis mil euros als dibuixants després que el jutge de l’Audiència Nacional, José María Vázquez Honrubia, considerés que la portada ultrapassava un límit infranquejable com suposadament és menyscabre “el prestigi de la casa reial”.

El diagnòstic:

Les injúries han de ser tractades per igual pel Codi Penal espanyol i el tema és que no tothom és igual davant la llei en aquesta rebregada pell de brau. És inadmissible que en una societat democràtica es mantinguin privilegiats que gaudeixin dels mateixos drets que el comú de mortals, però només hagin de complir amb certs deures. Amb l’Església, la monarquia és l’últim reducte de l’Antic Règim que s’ha salvat de l’esporga de la revolució liberal del vuit-cents.

L’argument utilitzat pel jutge és falaç. El motiu de la condemna es va deure a que es van ultrapassar “límits infranquejables”, que en aquest context i si fem d’hermeneutes improvisats entendrem que es refereix a un atac a les institucions públiques. L’atac, doncs, és intolerable perquè és a la institució monàrquica, i no perquè sigui un atac als drets d’imatge de dos persones que responen als noms de Felip de Borbó i Letizia Ortiz; és des d'aquest prisma que hem d'analitzar l'afer. La incongruència està servida.
D’entrada, i abans d’aquest afer indigestiu, comprendríem que una crítica destructiva i despietada contra la monarquia a través dels mitjans seria una acció que generaria la crispació i la confrontació de l’opinió pública espanyola, s’enervarien les ànimes i s’exalçarien vells odis falsament entrerrats. I resulta que tot això és un bluf. Una supèrbia estafa. El que realment ofèn no és més que ingeniosa postal caricaturesca dirigida a un públic que espera això, caricatures satíriques. I mentrestant, les andanades que es puguin fer contra la monarquia des de tribunes públiques amb falses ínfules d’objectivitat -com poden ser la cadena COPE- són, pecata minuta, pets de monja (mai més ben dit).

Per últim, com que l’argument del jutge en la sentència condemnatòria no és la violació dels drets d’imatge dels Prínceps d’Astúries, sinó l’atac a la institució monàrquica, el que aquí ha de prevaldre en qualsevol cas és el principi de llibertat d’expressió. Altrament, podem enfollir comprovant que fa més de 150 anys, coincidint amb la Gloriosa i la I República, els germans Bécquer van publicar amb tota la llibertat del món un llibre que, entre l'escatologia, la sàtira i la pornografia, es mofava a base de bé de la monarquia, amb escenes bastant més explícites i contundents que la innocent portada d’El Jueves. Què ha passat en aquests 150 anys? (pregunta retòrica la resposta de la qual potser fins i tot endevinem).

Si ens faltava algun paràgraf per confirmar-nos com n’estem d’alterats en paràmetres d'evolució històrica, el jutge Del Olmo ens va ajudar a comprendre que per més que les dècades vagin passant, en realitat mai ens hem mogut d’on érem. I és que la mesura del segrest de tots els exemplars d’El Jueves, així com l’exigència als autors a entregar el motlle de la portada (¿!¿?!) ens situa a una postal del barroc castellà.