Manuel Fraga no repapieja

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Lluís Llach

Els partits nacionalistes haurien de "ser penjats" en alguna banda, segons l'inefable don Manuel Fraga Iribarne. Mentre l'estirabot de Joan Tardà ha ocupat la primera pàgina dels diaris de Madrid durant uns dies, és poc creïble que el comentari del polític gallec tingui massa repercussió. És una de les tantes altres gràcies que sol dir el senyor Fraga, com quan deia que els tancs hi són per mantenir la unitat d'Espanya. Qui som nosaltres per ficar-nos amb aquesta venerable relíquia del pleistocè, aquest colós que repapieja, que ens fa venir més pena que ganes de revenja? La resposta, és clar, és que som uns ignorants -els joves- i uns amnèsics amb bona voluntat -els més grans-. En ple debat sobre si haurien de ser investigats els crims del franquisme -així com les seves extensions més enllà de 1975-, deixar impunes personatges amb l'historial criminal de Don Manuel no és una mostra de concòrdia nacional. Més aviat ho és de traició envers els qui van sofrir els seus crims, dient-los-hi a cau d'orella que els afanys dels detinguts, exiliats, morts i torturats potser van ser actes heroics... però no van passar del rang d'anècdotes.

Fa uns anys el jutge Garzón s'atrevia a iniciar un procés contra Augusto Pinochet pels crims que havia comès durant el seu regnat del terror. Des d'Europa, es considerava que Xile era un país no suficientment madur com per enfrontar-se i encarar-se amb valentia amb els fantasmes del seu passat. Seria divertit que ara fos un jutge xilè qui iniciés un procés semblant contra don Manuel.

Llistat extret, d'aquí i d'allà, que conté les perles de la biografia de don Manuel Fraga Iribarne:

- Entre 1962 i 1969, com a Ministre d'Informació i Turisme de Franco:
1962 Repressió salvatge contra els miners asturians, amagada per la censura informativa de Fraga. A les dones dels miners les duen als quartels de la Guàrdia Civil, rapades al zero.
1962 Fraga impulsa una nova llei de premsa teòricament menys censora, però al 1966 es segresta l'ABC, es persegueix la revista Destino i es dinamita el rotatiu Madrid l'any 1968.
1966 Fraga amaga l'accident amb armes nuclears més greu de la història quan un B-52 nord-americà amb quatre bombes H s'estavella a la platja de Palomares a Almeria

- En aquesta època, com a membre del Consell de Ministres va ser còmplice de:
1962 La pena de mort per Jordi Conill, membre de Joventut Llibertària, commutada després de la pressió del futur papa Pau VI.
1963 La pena de mort de Julià Grimau, dirigent del Partit Comunista a la clandestinitat, per uns suposats crims comsesos durant la guerra. S'intenta simular un suïcidi llançant-lo des de dalt d'un edifici, però sobreviu i acaba sent executat.
1963 Les sentències de mort i d'execució dels anarquistes Francisco Granados i Joaquín Delgado.
1965 Les condemnes a mort dels activistes socials Raimundo Medrano i Eleuterio Sánchez.
1968 Procés contra 16 suposats membres d'ETA detinguts per l'assassinat del cap de la policia de Sant Sebastià, responsable de les tortures a desenes de persones. Sis penes de mort que acabarien commutades i 300 exiliats forçosos.
1969 Detenció de quatre estudiants acusats de repartir propaganda contra el règim. Un d'ells, Enrique Ruano, mor en caure des de dalt d'un edifici. Fraga organitza una campanya explicant que el jove tenia una certa tendència al suïcidi.

- Del 1975 al 1976, com a vicepresident i ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro, després de la mort de Franco:
1976 El desallotjament d'una concentració a la catedral de Vitòria causa cinc morts, desentes de detinguts i torturats. Poc després se'n produeixen dues més, a Tarragona i Basauri Al respecte Fraga es vanta: "La calle es mía" i es nega a investigar cap de les morts. Al mateix any, complicitat del govern en els assassinats de Montejurra on tres persones són mortes per l'acció dels paramilitars mentre la guàrdia civil s'ho contempla passiva.

Terribas: “L'èxit serà no poder distingir qui de tots ha guanyat la partida”

Transcric literalment la peça de Tribuna.cat que resumeix el magnífic article que la increïble Mònica Terribas va publicar ahir a l'Avui. (Darrerament el bloc s'actualitza poc, per no dir gens, i quan ho fa, ho fa amb préstecs com aquest. Quan surti de l'espiral de despropòstis en què estic immers espero regenerar i redissenyar aquesta finestra suburbial...)

Mònica Terribas publica avui un eloqüent, senzill i, per tant, fantàstic article al diari Avui. Fent teoria i superant la crítica banal de sobretaula amb bons i dolents, la doctora en Periodisme retrata la societat catalana amb agudesa i demana, precisament, que aprenguem a sumar esforços sense buscar victòries personals, i això va per tots ja que sembla ser el vici nacional, potser fins i tot global. "Obsessionats a demostrar que som més bons que els altres, perdem el temps desmereixent un esforç que no és nostre, i així restem, tant que estem oblidant com se suma. Ni en la política, ni en l'empresa, ni en l'economia, ni en la recerca universitària, ni en els mitjans de comunicació [sumem]", diu Terribas.
"Hem substituït els processos de col·laboració mútua, per processos d'individualització, governats pels rèdits a curt termini. Només ens concentrem a guanyar petites batalles que ens permeten explicar petites victòries, però aquestes batalles no tenen una mirada llarga en l'horitzó, no són futur", afegeix i continua imparable, "El perill d'aquesta dinàmica és que acabem convençuts que som una societat mesquina, immersa en una realitat política i comunicativa que viu de cremar les naus. Però aquest és el mirall públic, el que ens arriba, però sortosament existeix la tensió creativa, potser més invisible, menys notòria, en molts àmbits" (...) "milers de persones estan tipes que l'ànsia de poder, d'instaurar una única manera de veure les coses, de creure que el que pensem és el que toca pensar i que només nosaltres sabem el que convé al país, s'hagi convertit en un vici".
"Cap on va Catalunya?", pregunta i respon brillant la periodista, "Cap a la mediocritat i la paralització si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la, només cal que assumim el nostre compromís individual, que no ha de ser amb ningú més que amb la societat, amb la suma dels interessos dels qui viuen amb nosaltres i que actuen, no només en funció dels seus objectius particulars, sinó amb un sentit de responsabilitat collectiva. L'èxit serà no poder distingir qui de tots ha guanyat la partida".

Apunts per una biografia de José Ignacio Llorens

Candidat pel Partit Popular de Lleida a les eleccions del 9 de març

- és el de la dreta, òbviament -

Sota el sol despietat d'un matí d'agost, a la ja antiga seu del PP de Lleida, Jordi Montanya formalitzava la seva renúncia davant de la premsa com a president de la formació popular a la capital del Segre. Ho feia sol com un mussol, sense el recolzament de cap company de partit i amb l'única companyia dels mitjans i del cap de premsa del partit.

Un cas trist el de Montanya. Passava per ser l'home fort de Piqué a Lleida. El descrèdit i la posterior -obligada- autodefenestració del seu tutor polític l'havia acabat arrossegant. Els creixents aires de radicalització procedents de la calle Génova volien apostar fort a les eleccions del 9 de març: volien mobilitzar el seu electorat més ranci i cavernícola, el de la caspa, la pandereta i la gomina a la vegada, el que estableix un pont màgic entre la pijería pepera i els nostàlgics del franquisme.

Amb Montanya decapitat, era l'hora del retorn de l'Home. Es diu José Ignacio Llorens, i en absolut és un desconegut en el món de la política a Lleida. Amb un llarg currículum polític a Madrid i a Barcelona, la mà negra d'Acebes creia que l'aureòla Llorens era el personatge ideal per recuperar el diputat que Montanya va perdre el 14 de març de 2004 per 300 vots.

Procedent del sector "búnquer" d'Alianza Popular, Llorens té l'honor de ser considerat el màxim exponent de l'antipiquerisme a Catalunya des del 2003 -"Piqué vol ser el Maragall del PP", deia-, l'historiador J.B. Culla en recull un seguit de vivències que diuen bastant del personatge:

"Vuelta atrás en las ideas, pero también en las personas, como lo prueba el cabeza de lista por Lleida, el amigo de Vidal-Quadras, el señor José Ignacio Llorens, quien ya ocupaba idéntico puesto en 1982, en los apolillados tiempos de la Alianza Popular de Manuel Fraga y Miguel Ángel Planas. Todo un carácter, el de Llorens: la noche del 6 de junio de 1993, creyéndose vencedores de los comicios generales -els darrers que guanyaria Felipe González-, él y numerosos correligionarios se presentaron muy excitados en el Gobierno Civil ilerdense con ánimo de asumir el poder a la brava entre vivas a Franco y saludos en brazo en alto; el 18 de diciembre de 2004, durante el último y tumultuoso congreso del PP de Lleida, el mismo Llorens trató de agredir a Josep Piqué, lo que impidieron diversos militantes...".

L'altra cara del Bícing

El primer reportatge que hem fet al Taller de Tele. La qualitat del mateix és un xic deficient -fixeu-vos en la "taca" que apareix a l'stand up- i el so, pel camí de la compressió, ha quedat absolutament distorsionat.

Tanmateix aquestes lletanies tècniques no han de desmerèixer la càrrega de fons del reportatge: la precària situació dels treballadors del Bicing. Contractats sota un conveni de publicitat, quan en realitat hauria de ser de transport, mal pagats, desprotegits de la guàrdia urbana i sense el material suficient per fer la seva feina, l'empresa que els contracta és ni més ni menys que la Clearchannel nord-americana.

La utilitat social del futur Felip VI

Sis mesos després de la publicació a tots els mitjans de comunicació de la caricatura amb còpula reial més famosa de tots els temps (amb o sense censura a les parts del cos més estratègiques), el comitè de deontologia del bloc ofereix un petit anàlisi del cas de la portada d'El Jueves.



La setmana del 18 al 24 de juliol la revista satírica El Jueves va aprofitar la proposta del govern del xec nadó per construir una portada on els hereus a la Corona apareixien caricaturitzats representant una escena sexual tendra, però també explícita. Els dibuixants, a través de l’humor, van convertir als Prínceps d’Astúries (de forma consabuda abstencionistes en matèria de treball) en treballadors al servei de les Espanyes; tot plegat per aprofitar la recompensa econòmica que el Govern socialista havia promès oferir per un nounat (el famós xec nadó). La portada, després de ser publicitada a l’opinió pública per la telebrossa, va escandalitzar als sectors més monàrquics de la societat espanyola i el jutge del Olmo en va ordenar el segrest de tots els exemplars de la publicació per haver atacat -suposadament- el prestigi de la màxima institució política de l’Estat, la monarquia. A aquest esdeveniment el succeïria una sanció de sis mil euros als dibuixants després que el jutge de l’Audiència Nacional, José María Vázquez Honrubia, considerés que la portada ultrapassava un límit infranquejable com suposadament és menyscabre “el prestigi de la casa reial”.

El diagnòstic:

Les injúries han de ser tractades per igual pel Codi Penal espanyol i el tema és que no tothom és igual davant la llei en aquesta rebregada pell de brau. És inadmissible que en una societat democràtica es mantinguin privilegiats que gaudeixin dels mateixos drets que el comú de mortals, però només hagin de complir amb certs deures. Amb l’Església, la monarquia és l’últim reducte de l’Antic Règim que s’ha salvat de l’esporga de la revolució liberal del vuit-cents.

L’argument utilitzat pel jutge és falaç. El motiu de la condemna es va deure a que es van ultrapassar “límits infranquejables”, que en aquest context i si fem d’hermeneutes improvisats entendrem que es refereix a un atac a les institucions públiques. L’atac, doncs, és intolerable perquè és a la institució monàrquica, i no perquè sigui un atac als drets d’imatge de dos persones que responen als noms de Felip de Borbó i Letizia Ortiz; és des d'aquest prisma que hem d'analitzar l'afer. La incongruència està servida.
D’entrada, i abans d’aquest afer indigestiu, comprendríem que una crítica destructiva i despietada contra la monarquia a través dels mitjans seria una acció que generaria la crispació i la confrontació de l’opinió pública espanyola, s’enervarien les ànimes i s’exalçarien vells odis falsament entrerrats. I resulta que tot això és un bluf. Una supèrbia estafa. El que realment ofèn no és més que ingeniosa postal caricaturesca dirigida a un públic que espera això, caricatures satíriques. I mentrestant, les andanades que es puguin fer contra la monarquia des de tribunes públiques amb falses ínfules d’objectivitat -com poden ser la cadena COPE- són, pecata minuta, pets de monja (mai més ben dit).

Per últim, com que l’argument del jutge en la sentència condemnatòria no és la violació dels drets d’imatge dels Prínceps d’Astúries, sinó l’atac a la institució monàrquica, el que aquí ha de prevaldre en qualsevol cas és el principi de llibertat d’expressió. Altrament, podem enfollir comprovant que fa més de 150 anys, coincidint amb la Gloriosa i la I República, els germans Bécquer van publicar amb tota la llibertat del món un llibre que, entre l'escatologia, la sàtira i la pornografia, es mofava a base de bé de la monarquia, amb escenes bastant més explícites i contundents que la innocent portada d’El Jueves. Què ha passat en aquests 150 anys? (pregunta retòrica la resposta de la qual potser fins i tot endevinem).

Si ens faltava algun paràgraf per confirmar-nos com n’estem d’alterats en paràmetres d'evolució històrica, el jutge Del Olmo ens va ajudar a comprendre que per més que les dècades vagin passant, en realitat mai ens hem mogut d’on érem. I és que la mesura del segrest de tots els exemplars d’El Jueves, així com l’exigència als autors a entregar el motlle de la portada (¿!¿?!) ens situa a una postal del barroc castellà.

Censura a l'IEI

Extreta de http://www.carles-santos.com/

Ens escandalitzem que en d'altres latituds muntin saraus quan ens dediquem a fer caricatures de profetes exclusius posats a kamikazes, però ens sembla d'allò més normal que per proposar una manifestació artística entorn els límits de la religió cristiana els representants genuïns de les institucions hagin de fer acte d'aparició a través de la censura. Ull viu, que n'hi ha que fins i tot posen bombes en defensa dels drets d'imatge del Crist redemptor.

Alguna cosa no rutlla quan en un estat laic que curiosament segueix finançant -en una lògica d'Antic Règim- l'Església es practica la censura sobre els temes que aporten noves visions a les formes clàssiques de concebre els símbols religiosos, ja que d'això únicament es tracta. L'última a portació en aquesta espiral genuïna de despropòsits és la de l'Institut d'Estudis Ilerdencs que ha emplaçat al pianista i foll artista Carles Santos a retirar la seva exposició titulada amb el magnífic nom de Crits de Crist al Crist de crits.

Les imatges de l'exposició mostren la zona zero que el cristianisme va deixar darrera el dogma: la sexualitat i l'escatologia -categories degradants de l'ésser humà- ara relacionats ni més ni menys amb els signes religiosos. Entre les imatges escandalitzants hi ha un Jesucrist amb corones d'espines petonejat a voluntat, jocs amb crucifixes als talons de les senyores -quina creu!, que diria aquell- o el relleu d'un altre crucifixe que s'insinua sota uns calçotets.

En algun moment alguns van perdre el camí pel que respecta al què ha de prevaldre, si la forma o el contingut. La idea d'un Jesucrist que pogués tenir una amant o que dugués alguna espècie de tapacues és quelcom tan heretge que de vegades cal agrair no trobar-nos uns segles enrere i gaudir de l'escalfor d'una bona pira aixecada per l'ocasió.

Mostassa

Aló!!

El bon salvatge encara respira. L'únic, com aquell mític salvatge de Huxley, de tant en tant s'ha de purificar amb un bon batut de mostassa. Disculpeu l'abscència. Tant temps sense despotricar pels canals coaxials tot el que tinc al pap acabarà per reventar algun dia. Fins aleshores, algú em pot recomanar la forma més barata de tenir internet a casa? Amb el furt de wifi no hi puc comptar, els que tinc clixats són massa fugissers.

I l'enquesta de la setmana (a l'estil dels de Libertaddigital). Us heu sentit ofesos davant dels atacs de Chávez a "todos los españoles"?

a) No, Unión Fenosa i Aznar no em representen.
b) No, el que estic és indignat perquè un individu no elegit pel poble, sinó per un dictador, estigui sentat entre representants electes dels respectius països.
c) Sí, sóc José María Aznar.
d) Sí, sóc el president d'Unión Fenosa.
e) Sí, Sóc el director del 90% de mitjans de comunicació de l'Estat espanyol.

Es preveu una tardor... calenta

Xirinacs. Entre el compromís i el deliri

Tot un homenatge a la coherència. Fins a la seva mort, en Xirinacs ha actuat en consonància amb el seu demon particular. Defensor acèrrim de les llibertats ha dedicat la seva vida a una causa, molt més enllà de les claudicacions de tants i tants membres de la classe política. L’altre dia tots el reverenciaven, en Pujol el va arribar a anomenar profeta. Segurament pel fet que va predicar en el desert, sol, a la Plaça Sant Jaume. La Caputxinada, l’Assemblea de Catalunya, la presó Model, les vagues de fam, els desvariejos, els processaments, els desvariejos i el suïcidi. Un home que va tenir l’encert d’insistir salvatgement que, sense Franco, els somnis que es van crear en temps republicans segueixen perennes. També, però, un home que va tenir la follia de declarar-se amic d’ETA.
Entre el compromís i el deliri, fins al suïcidi. Ara bé, com em va comentar un bon camarada, a vegades ens hem d’apropar al deliri per comprendre la realitat.
La trista història d’un personatge a qui trobarem a faltar.

Visca la terra

Un altre article que he colat a la Manyana i que a casa ha agradat força. És molt mossèncinto.

Visca la terra

Com més elevada és una persona, més sofreix. Qui ho deia era Schopenhauer i, seguint aquesta simple i terrible regla de tres, tots aquells i aquelles que treballen amb tenacitat alexandrina la terra de la Plana d’Urgell són tan elevats, es troben tan amunt, que volten pel cel mentre estan dempeus al tros.

Té mèrit. Mantenir-se serè i continuar amb els tràfecs del dia a dia en té molt de mèrit quan et ve un regal endimoniat del cel -observi’s la paradoxa- en forma de pedra i et destrossa la collita d’enguany. Aquests dies aneu a Vilanova, a Castellnou i ja em direu. Aneu a Barbens i, una mica més enllà, a Tornabous. Són un cúmul de forces i de braços que es passen l’any esperant les gotes de pluja i que, quan per fi semblen poder-les abraçar, han de precipitar-se a tota velocitat a cobert pel poder colpidor de les pedres de gel.
I aguanten. Amb el mateix amor tel·lúric envers una terra i un temps que en teoria no són els seus. Ai, que els fills ja no treballen la terra dels seus pares. Ai, que els pares treballen amb una inseguretat econòmica mai vista pels seus avis. Ai, que l’únic que es manté són les pedregades. Algun teòric hauria d’establir una ciclologia de pedregades. Cicle de Juglar, cicle de Schumpeter, cicle de Kondratieff, cicle de pedregades: de cada quatre anys un cau segur.

La defensa a tota ultrança de la pagesia no sorgeix in media res. Resulta que jo em trobava fent un reportatge sobre les cases rurals de la comarca i vet-ho aquí que vaig conèixer una família suïssa que s’esmerçava per explicar a la gent del Pla que trobaven la contrada idíl·lica. Pel que es veu, els suïssos van trobar que tenim un complexe d’inferioritat de la mida d’un autobús. “Però si aquí no hi ha res!” els hi etzibaven. Però a veure. Per Tutatis. Si precisament la immensa gràcia del Pla, allò que ens fa únics en espècie, és precisament que aquí no hi ha res!

Que no em malinterpreti ningú. No hi ha res que pugui desitjar el turista de borratxera. I heus ací que la resposta ens ve de Suïssa, de la família suïssa, dic, que ens diu que la Plana és un remanso de pau inaudit en cap més lloc. Els enamora la tranquilitat que s’hi respira als pobles i la frescor i la verdor d’uns camps que s’ofereixen al llarg d’un territori pla com una truita.

No ens enganyem. Espais idíl·lics com els camins de la banqueta del Canal, amb l’ombriu espectacular dels arbres -si us plau, no en talem més- i les postes de sol eternes sobre un horitzó traçat amb escaire i cartabó, no es fan sols. En un submón de yuppies i brokers la Plana seria una entel·lèquia. Els artífexs del que tenim són les generacions de pagesos que un darrrera l’altre, passant-se el testimoni, o més ben dit l’arada, han dibuixat el nostre paisatge. Amb el sofriment de Schopenhauer sens dubte, però també amb l’alegria de poder veure que una cosa que neix es perpetua més enllà de la seva existència, en l’entorn. No seran ells els qui crearan Blade Runner. Com a molt un Matrix amb el motor d’un Super Ebro.

Creuen no tenir res i tenen tot un imperi. Visca la terra. En tots els sentits.

Que no ens venguin la moto

Aquí us deixo el primer article d'opinió que he aconseguit colar al diari, a la pàgina 2 del suplement del Pla d'Urgell!

Una mirada distreta a aquest descomunal oracle del segle XXI que és Google ens pot fer quatre cèntims sobre el peculiar estat del transport públic al nostre país i, més en concret, al Pla d’Urgell. I de
passada, deixar-nos esmaperduts. Resulta que, sota el panorama que la Generalitat preveu en infreastructures, figura un maoísta “salt endavant” al ferrocarril, al que es vol convertir en principal mitjà de transport. En un horitzó de vint anys, el Govern pretén augmentar el finançament del transport públic, realitzar actuacions específiques per accedir als municipis i als polígons industrials, així com impulsar pel 2026 el que seria la Joia de la Corona, l’Eix Ferroviari Transversal, que podria unir amb tren les dues capitals provincials de Catalunya sense mar.
Amb la voluntat de no desil·lusionar a ningú i sense voler mostrar un esperit escèptic, crec que hauria d’estar prohibit fer aquesta espècie de propostes. I és que els desenganys de la ciutadania amb la classe política es troben a un nivell inversament proporcional a la confiança que els representants electes inspiren.
Aturades cardíaques les que es poden endur les pobres ànimes que per imperatius categòrics esperem en inhòspites estacions de mitja nit -citant a Sau- trens igualment inhòspits en trajectes que massa sovint tenen a veure amb la davallada als inferns de Dant. O el que pot ser el mateix, el trajecte Lleida-Barcelona via Manresa. Si amb el cotxe amb prou feines algú hi inverteix una hora i mitja de la seva vida, amb el tren representa l’inigualable epopeia de quatre hores de calvari. Fa anys que la saviesa popular ha batejat el tren
com El Borreguero.
La conclusió és evident. A falta d’una inversió brutal en els transports públics a petita escala, el que la societat s’autoimposa és un món motoritzat on necessites vehicle propi per la més petita de les lletanies. Una inversió, dèiem, com la que va significar i significa l’AVE, que a tants (no) ens ha canviat la vida.
Somiar i planejar, com fa la Generalitat, en un marge de temps de dos dècades per establir un sistema de transport públic més racional que ens permeti prescindir del cotxe, és aplaçar les solucions que ara per ara podrien ser més urgents.
Solucions que podrien començar a petita i modesta escala, establint un sistema d’autobusos intercomarcal que comuniqués els diferents pobles de la comarca amb els municipis amb tren per tal d’accedir fàcilment als mercats, hospitals, instituts o llocs de feina sense necessitat de treure el cotxe de casa. Una petita decisió per als polítics de torn, però una passa de gegant per a tots aquells que han de demanar a tercers que els duguin al CAP de Mollerussa o a rehabilitació, i és que són molts els que volten amb el cotxe de San Fernando, un ratito a pie y un ratito andando.
Són les petites millores en la qualitat de la vida de les persones les que determinen l’estat de salut d’un país. L’aposta pels regionals de Lleida i l’opció d’un transport circular intracomarcal serien un bon principi perquè ens decidissim a acceptar altres motos.

El Rei dels croats

Recomanació fervorosa per a aquells que, republicans, monàrquics, filibusters o esgrimistes de la paraula, vulguin saber una mica més sobre aquest cèsar que és el Rei de les Espanyes.



El llibre, El rey de los cruzados, de Rafael Borràs Bertriu. Us deixo amb una impagable cita del final:

Su Majestad debería plantearse un último servicioa a la comunidad a la que dice servir: la dimisión -no la abdicación, puesto que no accedió al trono como hijo y heredero del titular de la Corona, don Juan de Borbón, sino, a propuesat del general Franco, como Rey electo de unas Cortes que, paradójicamente, repudiaban el sufragio universal-. El pueblo español, a través de sus representantes en el Congresos de los Diputados y en el Senado, sin duda sabría ser generoso -incluida la pensión jubilar que las Cortes estipulasen- en el reconecimiento de los servicios prestados durante más de treinta años en el desempeño del cargo. [...]

Reivindicar la esperanza y la alegría que supuso el 14 de abril de 1931 -el intento de modernización de España, una de las pocas cosas de la historia de este país desdichado de la que podemos hablar sin avergonzarnos- supone asumir el escándalo como bandera, pero ello no debe impedirnos afrontar el futuro manteniendo la ilusión aunque no nos hagamos ilusiones, porque la Razón está siempre por encima del Azar.

Hoy, en los inicios del siglo XXI, el proyecto republicano ha de basarse, por encima de las libertades teóricas y formales, en las libertades reales y factibles de los ciudadanos frente al Estado y sus compromisarios, los grupos de presión; por encima de las igualdades utópicas y formales, en la igualdad protegida por el Derecho y basada en la Justicia; por encima de las fraternidades bien intencionadas y formales, en la solidaridad de clases sin fronteras. Toda disidencia -y el republicanismo es la disidencia por antonomasia- es políticamente incorrecta en un sistema establecido en que la censura es ejercida de manera solapada e implaable, pero hemos de ser dignos de quienes nos precedieron el 14 de abril de 1931.

Com escrivia Carlos Rojas,

Es sencillamente inconcebible,
salvo en el teatro del absurdo,
que una dinastía expulsada cuatro veces del país
en tan poco tiempo -menos de ciento cincuenta años-
siga reinando.