Visca la terra

Un altre article que he colat a la Manyana i que a casa ha agradat força. És molt mossèncinto.

Visca la terra

Com més elevada és una persona, més sofreix. Qui ho deia era Schopenhauer i, seguint aquesta simple i terrible regla de tres, tots aquells i aquelles que treballen amb tenacitat alexandrina la terra de la Plana d’Urgell són tan elevats, es troben tan amunt, que volten pel cel mentre estan dempeus al tros.

Té mèrit. Mantenir-se serè i continuar amb els tràfecs del dia a dia en té molt de mèrit quan et ve un regal endimoniat del cel -observi’s la paradoxa- en forma de pedra i et destrossa la collita d’enguany. Aquests dies aneu a Vilanova, a Castellnou i ja em direu. Aneu a Barbens i, una mica més enllà, a Tornabous. Són un cúmul de forces i de braços que es passen l’any esperant les gotes de pluja i que, quan per fi semblen poder-les abraçar, han de precipitar-se a tota velocitat a cobert pel poder colpidor de les pedres de gel.
I aguanten. Amb el mateix amor tel·lúric envers una terra i un temps que en teoria no són els seus. Ai, que els fills ja no treballen la terra dels seus pares. Ai, que els pares treballen amb una inseguretat econòmica mai vista pels seus avis. Ai, que l’únic que es manté són les pedregades. Algun teòric hauria d’establir una ciclologia de pedregades. Cicle de Juglar, cicle de Schumpeter, cicle de Kondratieff, cicle de pedregades: de cada quatre anys un cau segur.

La defensa a tota ultrança de la pagesia no sorgeix in media res. Resulta que jo em trobava fent un reportatge sobre les cases rurals de la comarca i vet-ho aquí que vaig conèixer una família suïssa que s’esmerçava per explicar a la gent del Pla que trobaven la contrada idíl·lica. Pel que es veu, els suïssos van trobar que tenim un complexe d’inferioritat de la mida d’un autobús. “Però si aquí no hi ha res!” els hi etzibaven. Però a veure. Per Tutatis. Si precisament la immensa gràcia del Pla, allò que ens fa únics en espècie, és precisament que aquí no hi ha res!

Que no em malinterpreti ningú. No hi ha res que pugui desitjar el turista de borratxera. I heus ací que la resposta ens ve de Suïssa, de la família suïssa, dic, que ens diu que la Plana és un remanso de pau inaudit en cap més lloc. Els enamora la tranquilitat que s’hi respira als pobles i la frescor i la verdor d’uns camps que s’ofereixen al llarg d’un territori pla com una truita.

No ens enganyem. Espais idíl·lics com els camins de la banqueta del Canal, amb l’ombriu espectacular dels arbres -si us plau, no en talem més- i les postes de sol eternes sobre un horitzó traçat amb escaire i cartabó, no es fan sols. En un submón de yuppies i brokers la Plana seria una entel·lèquia. Els artífexs del que tenim són les generacions de pagesos que un darrrera l’altre, passant-se el testimoni, o més ben dit l’arada, han dibuixat el nostre paisatge. Amb el sofriment de Schopenhauer sens dubte, però també amb l’alegria de poder veure que una cosa que neix es perpetua més enllà de la seva existència, en l’entorn. No seran ells els qui crearan Blade Runner. Com a molt un Matrix amb el motor d’un Super Ebro.

Creuen no tenir res i tenen tot un imperi. Visca la terra. En tots els sentits.