Un final salvatge

En el moment en què per fi es manifesten en tota la seva potència les contradiccions internes del capitalisme, quan sembla que per fi es torna a parlar de socialdemocràcia, interessos de classe, quan sembla que retorna el vocabulari marxista d'anàlisi de les societats, quan les temptacions autoritàries avancen a Occident en detriment de la democràcia, quan la imaginació vol tornar al primer pla polític per inventar de nou els instruments caducs de funcionament de la nostra societat, quan es parla de decreixement i d'igualtat social, també quan les absurditats de l'Estat espanyol semblen manifestar-se més que mai amb tota la seva força... en definitiva, ara que sembla que hi ha més coses interessants per dir que mai, ara és, doncs, el moment en què plego d'aquest racó.

Ha estat bonic tenir tants i tan genials lectors que m'han fet sentir singularment bé durant els dos anys i mig dels suburbis. Sempre que algú de vosaltres m'ha comentat que heu perdut uns segons de les vostres valuoses vides en aquest catau de pusses esmaperdudes m'he sentit més orgullós que Nostre Senyor quan va veure que li sortia bé la multiplicació dels pans i els peixos.

Tanmateix, la capacitat de dir certes coses se m'ha escapçat força ara que em trobo envoltat de tants focs oberts. El temps que abans podia dedicar a pesar figues i a somiar amb el sexe dels àngels ara el tinc posat en temes massa fastidiosament irreals. Tant, que em veig incapacitat de referir-me amb la mateixa alegria d'abans al pa nostre de cada dia... i no es tracta de convertir els suburbis en corralines.

Així mor el bon salvatge. Ja veurem quina criatura endimoniada n'eixirà al final del camí. Fins aleshores, però, moltes gràcies a tots els qui algun moment heu ficat el nas pels suburbis i n'heu sortit vius.

A més veure