Dies que cauen

Masses dies seguits sense dormir i l'esmaperdut se sent envellir amb cada cosa que fa. Perquè de coses en fa unes quantes, moltes per dir la veritat. Però no són prou significatives, intranscendents acabades. I les canes el fan vell abans d'hora i els ulls se li tornen grocs. El temps que no passa es perd car no s'aplaça i ja fa massa que ha perdut el costum de mastegar llimones. I si no és jove quan toca ser vell és perquè li ve de gust pagar un peatge per un port que potser no és el seu, o potser perquè és una manera de matar el temps abans de la primavera. El nom passa a ser un codi, les obres un pastitx i les idees, accidents. El temps que no passa es perd car no s'aplaça.

25 anys sense Cortázar

Fa 25 anys es va morir l'home que mai envellia, de les mans llargues i que no sabia dir les erres, el cronopi insatisfet Julio Cortázar. Es va morir i ens va deixar la feina de trobar el Cel als que encara no han marxat de la sala de ball o als que, com jo, hi vam arribar després. Fa uns quants anys que vaig llegir Rayuela i, junt amb Els Miserables, és la novel•la que més m'ha trasbalsat i ofuscat positivament en el que porto d'existència.

Cortázar volia que Rayuela fos la novel•la total, definitiva, que li donés la volta al concepte tan postís de novel•la clàssica. Llegir-la preocupa i un cop acabada et fa desitjar no haver-la llegit. És com aquells interrogants que mai es plantegen i que quan sorgeixen et creen una nova forma de veure les coses força més inconvenient. En un dels seus relats més coneguts, Cortázar converteix a un virtuós saxista en un cul inquiet que ratlla la neurosi pel fet de perseguir alguna cosa que no sap què és. Quan aquesta obsessió esdevé una missió de vida la condemna que cau a sobre és del tamany d'un parell d'estanys d'Ivars... Tanmateix, i mirat des d'un prisma bonifaci, tranquilitza força saber que tenim alguna cosa a fer en aquest planeta que va més enllà del cicle biològic -encara que no sapiguem quina és-. Posats a pensar-hi, es tracta d'un interrogant que em sembla força més interessant que saber si Déu existeix o no i de la possibilitat que se'n deriva d'una vida després de la mort. I és que per Cortázar, el Cel s'ha de trobar a la Terra.


Us deixo unes ratlles que vaig escriure el primer cop que em vaig llegir Rayuela, fa una bona colla d'anys, a la ciutat on la boira campa lliure a l'hivern i la marinada no hi bufa a l'estiu, i que no hauria de llegir ningú que no s'hagi llegit abans la novel·la...

“¿Encontraría a la Maga?”, comença Rayuela. És aquesta frase el motiu de l’obra? És Rayuela la història d’una recerca? Al llarg del llibre sembla que ens ho estigui recordant contínuament. És la recerca de l’amor de la Maga? Però si ho és, perquè l’abandona? Potser podria semblar que és un amor que el crema i l’ha de rebutjar, però llavors la recerca és una fugida.
Però no és així. Al títol hi ha la pista que ens orienta, així com les contínues referències al llarg de la novel•la: la rayuela, des de la casella de la Terra a la del Cel, és el símbol d’on vol arribar l’intel•lectual Oliveira. Aspira a descobrir una nova visió de la condició humana, sense el convencionalisme de les paraules i les institucions que el mantenen subjugat en quant a individu.
En concret busca el Cel, nom amb que ell denomina el seu kibbutz particular, la zona on per fi sap que trobarà la comoditat. És l’espai que dóna sentit al caos i la busca. El centre és l’harmonia amb el món, la necessitat d’una conciliació amb la societat humana per donar sentit a la vida.
En la seva recerca baixa fins al límit, al fons de les coses, tan a París (amb l’aventura patètica de la clochard) com a Buenos Aires (al manicomi). Creu (Oliveira) que aquesta harmonia, la regeneració de l’home, no és llunyana, sinó que es troba dins de la societat. En l’escena culminant final, Cortázar ens deixa en l’ai al cor en acabar el llibre amb l’Horacio Oliveira enfilat dalt d’una finestra amb el propòsit de suïcidar-se. Però (segons crec) no ho fa. A l’últim instant s’adona de l’amor que sent cap a Traveler i Talita i decideix no llevar-se la vida. No salta, perquè descobreix que hi ha una força real per arribar al Cel, l’amor, en les seves diferents manifestacions: en l’apassionada vida sexual amb la Maga (de qui es distancia per por de ser absorvit pel Món Maga, quelcom que no comprèn), la voluntat a París d’anar a veure a l’hospital un ancià accidentat (que resultarà ser al capdavall Morelli, l’autor i gran teòric de la novel•la i que acapara les anotacions de la tercera part de Rayuela, De otros lados), la compassió per la histriònica cantant Berthe Trépat i, en el seu darrer extrem, l’aventura amb la clochard. En El lado de acá això es mostra en l’amistat, la fraternitat universal que trobem en el triangle Horacio-Talita-Traveler, en l’escena del tauló per la finestra. L’amor doncs, és el determinant de la única via que Horacio acaba descobrint.
Amor i llibertat és el que la Maga simbolitza; els murs que s’aixequen davant el kibbutz d’Oliveira (la vida quotidiana, amor, moral, política) per ella existeixen al seu gust. Així no és estrany que Oliveira afirmi que ella ja viu a aquest Cel i tampoc resulta estrany que sigui un boig qui millor sapigui jugar a la Rayuela del manicomi.
El caràcter fred i quasi inhumà d’Horaci en escenes com la mort del bebè Rocamadour, cau quan s’adona, arrel dels escassos moments en que s’ha apropat al Cel, que l’encontre és possible, i la recerca tenia sentit. L’amor, el sexe de la Maga, es la via de redempció. Horaci guanya i cau, i al mateix temps ressorgeix d’entre les cendres. Trobaria Oliveira a la Maga? Em fa l’efecte que al capítol 1 de Rayuela (que podria ser l’últim) ja l’ha començada a trobar, recolzat a la barana del Pont des Arts.

El somiatruites

La caputxeta curta de vista

Nova aportació del meu germà petit després de la demolidora redacció sobre Ray Charles. Aquest cop, la professora de castellà ha tingut la temptadora idea d'encomanar-los-hi una sobre la Caputxeta Vermella. Us la transcric fidelment:

Esa famosa narración, también conocida bajo el nombre de “Caperucita Encarnada”, quizá es el cuento más conocido, juntamente con los Tres cerditos y alguno más, del mundo.

La historia tiene muchas versiones, la famosa es esta:

“Érase una vez había una niña, conocida como Caperucita Roja por su vestimenta repetitiva. Un día, llevó de comer a su abuelita, que estaba enferma. De camino, se encontró con el lobo (personaje socialmente marginado en todos los cuentos), que engaña a la caperucita, haciéndola ir por el camino más largo para llegar a casa de su abuela, y se viste con sus ropas, substituyéndola. Llega entonces la consentida Caperucita Roja, y empieza a hacerle preguntas incómodas al lobo, creyéndose que es su anciana abuela. Luego el lobo se la come, entra el cazador en la casa, mata al lobo y, de dentro suyo, salen la abuela y la Caperucita. Fin. Moraleja: No confies en los desconocidos”.

Se supone que muchos niños y niñas escarmentarán leyendo ese final feliz, pero en el cuento original (de título citado anteriormente), tanto la abuela como la caperucita mueren en la panza del lobo. La moraleja, pero, siempre es la misma, pues nunca es “usa gafas graduadas” ni nada por el estilo. Referente a ese cuento, creo que hay mucho de que hablar, aún.

Ray Charles vist pel meu germà

Hi ha fenomens que no sóc capaç d'explicar i desafien completament l'adeena, l'estat de Kansas i el mateix Darwin. Us deixo una redacció que el meu germà, de 12 anys, ha fet per l'institut sobre el mític Ray Charles.

La història del pianista cec Ray Charles

Fa temps, un noi negre que acabaria donant deu toms a l’Elvis Presley, va tenir la mala sort de néixer al sud dels Estats Units, al 1930. Per si fos poc, el noi, era cec, i si en aquell temps miraven els negres com nosaltres veiem un caníbal passejant pel carrer, tot apuntava a que el Ray no tingués res per fer a la vida. Però no va ser així, ja que la seva mare, que cobrava molt poc sou, li va ensenyar que a la vida, tot es injust, i sent negre, durant molts anys només veuria injustícia i hauria d’estar preparat per afrontar-ho. A la poca edat, Ray Charles Robinson, va presenciar la mort del seu germà petit, que es va negar a dins d’un cubell de fer bugada (sona tant ridícul com ofegar-se a la banyera però tot i això, és una mica desagradable que et passi), i ell pensant-se que era un joc (si a mi em demana auxili el meu germà que em diu que s’ofega a la banyera, jo no m’ho empasso) no va fer-hi res, i així es va sentir culpable i al cap d’un temps, per malaltia o pel trauma que va tenir es va tornar cec.

Se'n va anar a tocar el piano, ja que un vell de la tribu li’n va ensenyar, i gràcies a aquest padrí tant simpàtic oblidat a la memòria, del qual ningú en sap el nom, en Ray Robinson, es va canviar el nom per Ray Charles, que va viatjar per arreu tocant el piano. Així va conèixer un noia la mar de maca, es va casar i va tenir dos fillets la mar de cucos. Va tenir diferents companyies que li gravessin els discos, i tot i que en una que tenia hi feia grans amistats, el molt mercenari va decidir anar a la que pagava més. Per desgràcia, es va convertir en un drogaddicte, i cada dia, es ficava no se quants quilos de heroïna. Com que no tenia cap novia per allí es va lligar a la solista del grup i també la va aficionar al hobby de drogar-se. Així, en Ray va anar cantant i tocant. Tocava moltes peces de gospel (espirituals negres) amb lletra diferent (com si ara ens fiquéssim a cantar una hossana amb una lletra del Bustamante) i així va rebre moltes queixes. Ell era d’una zona del sud d’Estats Units anomenada Geòrgia, i allí hi havia molta discriminació de raça; quan el Ray va voler anar allí a tocar (que és on es fa més diners), es va trobar molta gent indignada, que li deien: <Ets un venut, meló!!!>, cosa que va fer que reflexionés i anul·lés el seu concert al Bell Auditorium d'Augusta, on hauria guanyat més diners que el Ronaldinho fent propaganda de raspalls de dents. Així, al cap d’un temps, va lluitar contra la discriminació. Però va passar que el Ray va ser detingut per drogar-se, però com que era ric va subornar als guardies. Més tard, es va assabentar de la mort per sobredosi de la solista amb la qual va tenir un rotllo. Quan Ray va baixar de l’avió en un dels viatges, el va agafar la policia i el van portar a un centre per que deixés l’heroïna. Va patir molt i va somiar en la mort del seu germanet, i va imaginar-se la seva mare dient-li: <Ray, t’has sabut valdre per tu mateix, però t’has convertit en un “lisiau”! Promet que deixaras de ser’ho!>. I així, en Ray Charles va deixar de ser un fumat, va tenir una vida molt feliç amb la seva dona i els seus fillets, es va morir al 2004 i se’n va fer una pel·lícula.

Comentari de la profe, que és valenciana: Si s’hagués posat un kg d'heroïna s’hauria mort amb la primera dosi, meló!

El Tercer Home

Obra mestra inqüestionable, el Tercer Home retrata un món que surt d’una convulsió estrident, i que lluita per retornar a ser el d’abans. La narració es centra en un escriptor nordamericà mediocre de novel·les de l’Oest, Holly Martins (Joseph Cotten) que arriba a la Viena de la postguerra dividida en quatre jurisdiccions militars, per tal de treballar en una empresa farmacèutica dirigida per un amic de la infància, Harry Lime (Orson Welles).

A la seva arribada se li comunica la mort del seu amic en circumstàncies misterioses. Coneixerà aviat la nòvia de Harry, de la qual se n’enamorarà ràpidament, i junts investigaran els últims dies de Harry, fent la sensacional descoberta que el seu vell amic continua viu i que, oh, sorpresa!, ara en realitat és un criminal arribista. Aprofitant-se de l’escassetat de penicil·lina de Viena, Lime ha establert una xarxa encarregada de robar-ne als hospitals militars. Després d'adulterar-la, la vèn als mateixos pacients necessitats que, lluny de curar-se, pateixen els terribles efectes del medicament estrafet.

Podríem estar d’acord que, de la mateixa manera que Shakespeare, cada obra on participa de forma activa Orson Welles (dirigeix Carol Reed, sí, però és evident que sota la batuta del film hi ha la batuta d’aquest geni que és Welles, amb unes analogies tècniques i argumentals amb Ciutadà Kane d’altra banda massa sorprenents) adopta un leit motiv particular. Si en el film en què Welles interpretava el gran magnat de la premsa, Charles Foster Kane, el motiu de fons era l’elegia d’una infància aturada de socarrel, al Tercer Home el motiu es situa en el territori ètic. Concretament, en l’absoluta amoralitat del personatge de Welles i l’abominació que provoquen llurs actes. Són fruits d’una època, per suposat, que ha oblidat la raó de ser dels éssers humans a partir del moment en que l’escala d’observació ha passat de l’individu o del petit grup a les grans concentracions de gent. La massa és anònima i aliena al jo, aquest fet és el que explica l’absoluta manca de remordiments de Harry Lime quan explica la raó dels seus actes al seu amic des de dalt de la nòria.

Aquest excés d’individualisme per part del personatge que centra tota la pel·lícula inclús en els plans en que no hi surt present (en aquest sentit el títol està realment ben trobat, ja que és el tercer home qui ocupa les atribulacions de tots els personatges: de l’amic, a la nòvia, passant pel comandant britànic i els seus propis còmplices) és el que li retreu el personatge que en principi és el fil conductor de la història, l’escriptor mediocre intepretat per Joseph Cotten. Lime ha viscut suposadament la guerra a l’Europa de l’Est i viu, des del cantó de l’ocupació soviètica, enriquint-se gràcies a l’oportunitat del mercat negre. No massa lluny se sap dels experiments macabres que els nazis van realitzar en éssers humans com a conillets d’índies als camps d’extermini. La frivolitat de la vida humana del desconegut, així com la frivolitat de les xifres que quan passen a multiplicar-se deixen de poder ser comprensibles per l’home comú, expliquen l’actitud de Lime, però també la conscendència de la seva nòvia en no denunciar-lo. Però l’amic de Lime, l’escriptor, no ha viscut la barbàrie de la guerra i davant la realitat despullada optarà per esdevenir el botxí del seu amic.

Així doncs, El tercer home és una història de fatalitats i passions i sobretot de reivindicació dels drets dels éssers humans. I al mateix temps també és una obra mestra que ens va deixar una de les millors interpretacions de Welles, del potser massa enfarinat Cotten, i seqüències inoblidables de la història del cinema com la que Holly Martins descobreix qui és el “tercer home”, al llindar d’un portal, amb el gat als seus peus, l'escena del sainet de la nòria o la frenètica persecució pel clavegueram vienès, per no parlar de l'impressionant pla final en què la noia passa de llarg un Cotten que l'espera i l'observa recolzat al cotxe que l'ha de dur de retorna a l'aeroport.

Perseguint descobrir

El contrari de descobrir és perseguir. El perseguidor sap que busca alguna cosa, encara que no sapigui el què. Un descobridor, en canvi, pot descobrir per sorpresa.
Així, perseguir és més antipàtic. Hi ha gent que es passa la vida buscant el significat de la vida, i quan l'està a punt de trobar, es mor. Igualment, hi ha gent que té tanta por de no perdre el temps que gasta el temps pensant en galimaties per no perdre'l. Qui persegueix, per definició, és un desgraciat.
Els descobridors, en canvi, no busquen, troben. Són la gent més feliç del món. Als llocs més inhospitats, als indrets més inesperats, a la dutxa, a la boca del metro, al somier de molles rovellades de la parenta. Troben grans minúcies i petites felicitats. I en el saber fer de cada dia, en tenen prou amb una culleradeta de sucre al cafè.

Formigues

La última vegada que veus a una persona, en vida em refereixo, rarament és com hauries desitjat que fos. Recordes que vas passar pel seu costat li vas dir hola, com va i adéu i vas desaparèixer. I al cap d’un mes et diuen que ja no hi és. També passa que la idea de mort l’entenem com un procés, més lent o més ràpid, que t’arrabassa poc a poc la vida. Sempre relacionem la mort amb el dolor –físic i psíquic- i amb la derrota després d’una guerra per mantenir el més valuós que tenim. Això és així perquè la vida és la cosa més valuosa que tenim i que pugui desaparèixer en un instant és quelcom que sempre ens ha de corprendre. Alguns diran que aquesta reflexió és estúpida. Quan camines pel tros i, sense fixar-t’hi, aixafes una formiga i la mates a l’instant, la formiga no ha tingut temps ni de plantejar-se la seva mort. Però no podem concebre el fet de ser nosaltres les formigues, o el que ens envolten, i que qualsevol ens pugui aixafar en una mil·lèssima part de segon sense donar-nos temps a concebre el nostre final. I tanmateix, és ben bé així: al cap d’un mes, et diuen que ja no hi és.

Pel Ruben, que a banda de saber-se tots els pobles de més de mil habitants del planeta, era un dels personatges més autèntics de la facultat de Lletres de la UdL.

¿?

"Ésas son las preguntas que le dan vueltas en la cabeza a Teresa desde la infancia. Y es que las preguntas verdaderamente serias son aquellas que pueden ser formuladas hasta por un niño. Sólo las preguntas más ingenuas son verdaderamente serias. Son preguntas que no tienen respuesta. Una pregunta que no tiene respuesta es una barrera que no puede atravesarse. Dicho de otro modo: precisamente las preguntas que no tienen respuesta son las que determinan las posibilidades del ser humano, son las que trazan las fronteras de la existencia del hombre".

Milan Kundera, La insoportable levedad del ser

PD: Com a nota al marge, avui és el sant de la Mariona. Felicitats!

Avui he somiat

Avui he descansat. Portava molta son a sobre i he fet una migdiada de tres hores. He somiat. Un somni de ficció, vull dir. Feia anys que no en tenia cap. Ha estat genial. Això és el que n'he pogut salvar.

* * * *

No en recordo quasi res. De fet només recordo el final. Estava escalant com per una espècie de escalinata gegant i multicolor, on els graons eren molt alts, i amples, amb colors, blanc, vermell, blau, i segurament també groc. Semblava com una monstruosa versió -no sé perquè inflable, d'unes escales de la catedral kitsch, molt kitsch. Tan kitsch com la pantalla de superar pisos d'un videojoc. Però no era un videojoc. Jo era un d'ells. Impossible de saber si un alumne, un noble, un empresari. L'únic que sé era que era un individu vestit com molts d'altres amb un un curiós uniforme que s'estil·lava oriental, sense ser-ho jo. I el duien molts més, i segur que era un vestit representatiu d'un orde, d'un estament, d'un gremi, d'una universitat o de quelcom corporatiu, perquè havia estat molt abans de pujar per les escalinates de colors dimoniats, l'escala de cotó fluix boja, amb terrasses buides, de blancs incomprensibles, havia estat molt abans deia, assistint dins d'un palau, junt amb desenes de persones vestides com jo, passejant distrets, no pas mantenint-nos rígids, obeïnt ordres, havíem estat convocats davant d'algú. Quan hi penso només em ve al cap el Rei Sol i Maria Antonieta, però no n'estic segur.

Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una mangrana un segon abans de despertar (Dalí)

Però tornem a l'escalinada, que el record se m'esmuny, i el conservo en compta-gotes. Ningú pujava tant bestialment com jo l'escalinada. De fet ningú la pujava. I algú la baixava tranquil, per un caminet d'escaletes, més racionals, blanques. Però jo la pujava bèstialment, qui sap perseguit per què. Crec que més aviat per fer alguna cosa. No sé pas. Llavors em faltava un metre per sortir de l'escalinada.

Això és un palau tibetà. No s'hi sembla en res a l'escalinata, però els colors serveixen

Vaig treure el cap per l'últim graó. Aquest estava fet d'alguna cosa semblant a porexàn, o com s'escrigui. I era vermell. Això seguríssim. No era un graó. Era com un merlet d'un castell. Enorme i ovalat, potser d'un metre d'ample i no s'hi veia el què hi havia a l'altre cantó. Vaig recolzar-hi la mà per prendre empenta i saltar. No obstant, em vaig frenar en sec. I llavors va sortir ella.
No era ella. Aviam, esclar que li podia dir 'ella' perquè pertanyia a totes llums al gènere femení, però no era la "ella" de la història. No. Em resisteixo a pensar que l'era la Maria Antonieta. Senyor. Doncs llavors vaig veure-la a ella que se m'inclinava cap a mi, allargant-me la mà. La devia tenir a tres pams de la meva. Ella sí que era oriental. I tenia la cara pintada de blanc. D'un estrany blanc amb motius alegres. Jo ja la coneixia d'algun lloc. Crec que voltava per dins del palau. Crec que és l'eterna "ella" secundària, la Plaerdemavida, l'Éowyn, l'Éponine. En tot cas semblava voler-me ajudar. Però tenia un esbirro.

El somni d'un bon esbirro: Cristòfor Colom, per Dalí

Un guarda-espatlles estrany. Diria que també era oriental, però ara que hi penso podria ser ben bé un vampir. Tenia un puny molt estrany. Abans que pogués fer res, el va clavar sobre la meva mà, aquella que es mantenia encara al merlet vermell i ovalat, amb prou feines a tres pams de l'Ella secundària. Era el seu protector, i es devia pensar que li volia injectar sosa càustica entre els ulls. No va servir de res que jo comencés a badar la boca per explicar-li que no podia anar darrere Ella, ja que en el fons no era l'autèntica, jo en buscava una altra.
I a l'acte, una fiblada, a la mà esclar. Va baixar com un llampec sobre el parallamps. De l'estructura de ferro que duia al puny, finíssims ganivets que no podia entreveure s'havien clavat a la meva mà. En un principi creia que només hi havien entrat algun milímetre. Però aviat vaig adonar-me que l'havien travessat netament i s'havien clavat al merlet ovalat. Vaig sentir un mal terrible, prò no a la mà. Va enretirar el puny i els ganivets. Jo em vaig enretirar, merlet enrere, d'esquenes, i també em vaig enretirar del mateix merlet, i de l'escalinada, i del vampir i de la seva protegida.

Em vaig despertar. Indignat. Heu vist mai algun relat on el protagonista (és a dir, tu, o jo, o ell, o ella) mori o abandoni la història, per culpa de l'assistent d'un personatge secundari, potser no mancant d'encant, però secundari al capdavall, i no sapiguem res més de la resta?

L'important a descobrir ara és (per ordre [crec]):

1. Què tenia la intenció de fer?
2. Qui és ella?
3. Què va passar al Palau, que em va fer sortir-ne esperitadament?

Mercat de Calaf i altres contes

Com encara el futur?

Igual que ara. No crec que varïi molt. Cada cop estarem més encarats al macro, però seguirà tot això.

Napoleó. No, fa vint anys teníem un client més vell. Als joves els hi agrada el vermut també. Encara que sigui per portar la contrària, cases velles.

Llonganissa de Tordera, Formatge de Cabra de Moià, vinet del Castell del Remei.

Tàctica de distracció: la qüestió és que aparentment el viatge en tren resulta d’allò més còmode resultant en una odissea que es transmet tangencialment paral·lela a tot allò que nosaltres coneixem com més còmode però que de forma perprendicular observem com obtusa. És el xiclet encastat amb mala bava i poc enginy al bell mig del vidre de metre quadrat del tren la resposta escatològica a tots els problemes que a nosaltres ens sobten? El revisor ha passat de llarg.

Uf. És lo bo de tenir un rostre convencional, múltiple, amb infinitats de clons a totes les ciutats del món i amb infinitat de coneguts que creuen veure’t per tot arreu. Aquest rostre és una benedicció, penso, mentre el revisor torna a creuar el vagó fastiguejat. Ara bé, per molt rostre convencional, la cosa no tindria mèrit sinó fóssim dimarts, enlloc de dilluns, -ara el revisor torna a donar canvi a les dones que tinc jo a la dreta i m’ha mirat i per un segon m’ha fet patir molt- deia que si enlloc de dimarts fóssim dilluns i resultés que el vagó enlloc d’anar pràcticament a arrebossar avui va gairebé buit seria el campió del camaleonisme. Però, ai las, que el patiment no cessa i el revisor no para de pujar i baixar, i crec que en tancar la porta del compartiment s’ha fixat en la mirada espieta i alleujada que el fitava. I és que per passar desapercebut un altre truc és fer la viu-viu amb classe, talent, amb gràcia, vaja. El truc no és mutar-se en els colors del seient del tren, fent veure que ets tan ric en matisos com el blanc impol·lut d’un dinaquatre. El truc és la mise en scène. En primer lloc, i el més important. La maleta, amb el màstil orgullosament desplegat, enarborat a la dreta dels peus, ocupant una part del passadís del vagó. (Coi, torna a passar el terrible revisor, però quin curiós fat duu a tothom a asseure’s als seients de la meva dreta?) El segon ardit és prou més sutil, però no per això menys important: la bossa amb la cremallera oberta sobre el seient, on es deixa despuntar la cartera, tot volent indicar amb la senyal que l’acte de treure i guardar la cartera ja fa temps que s’ha consumat. El tercer giny ja no el tinc tan clar i consisteix en evitar que el revisor es fixi en tu. Ho faig de la següent manera: obro el portàtil i escric un text trivial com aquest durant el temps necessari fins arribar a Calaf. Òbviament, a Calaf hi ha el canvi de revisors i com que sóc molt espavilat sempre puc dir que he pujat a Calaf i estalviar-me una part substanciosa del bitllet.

No obstant, estic convençut que el revisor m’acabarà enganxant. Calaf encara ho veig molt lluny, malgrat que el paisatge que veig per la finestra és clarament de secà. En tot cas ara el meu home està donant conversa a una xicota negra un seient més endavant, i no sé si són imaginacions meves, però començo a estar amarat de suor.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

No em va enganxar. Des del setembre dec dur uns 60 euros estafats (valgui la tautologia) a Renfe. HUHU

El armario de Roger de Lisle

Allà va una pràctica de la carrera que ens feien imitar l'estil de l'Umbral... Allà va!

* * *

Mi destino es tan solo sufrir, que dice Zetapé, digo, el himno de la Legión. Y es que de himnos va la cosa, y el bueno de José Luis, con sus ideales ilustrados y republicanos de fraternidad y guillotine no es hombre de simbolismos antediluvianos. Es el hombre del talante de acero, esto es, zoofilícamente hablando, algo así como un cruce entre el hombre de hojalata del Mago de Oz y el perro del hortelano, lo que quiere decir que ha golpe de ceja ya es conocido por los dominios del Jarama como el tío que ni tararea el himno y, cuando puede, lo impide silbar.

Los armarios contrachapados le gustan a ZP. En su marasmo de flacidez a lo capitán Spock, el máximo exponente de la intelectualidad socialista –con el permiso de Concha Velasco- vive recluso en el gusto de la falsa autoconmiseración en todo lo referente a los símbolos de esta Babilonia de papel pinocho que es España. Por la nación que el cegato convierte en dos, tres, o, como diría el lacerante George Moustaki, en mil veintitrés, los politicastros de la izquierda somuerta se hacen los longuis escandinavos en cuánto se habla de temáticas rojas y gualdas. Alérgico a salir del armario, nuestro cejudo presidente hace de Moisés equidistante en un río que, cuál Guadalquivir, desaparece a la de dos y a la de tres.

Recuerda uno los afanes de cierto escritor canoso que Thomas Mann situó en una Venecia moribunda y que platónicamente perdía el culo por un jovencito ario que habría hecho las delicias de Hitler y de Michael Jackson. Igual de platónicos son los amoríos de Zeta con la causa periférica hasta el punto que su corona de espinas particular es que le hablen de la bandera, de la cabra, de la pandereta... y del himno.

El caso es que presto a llenar la parte de volkgeist desahuciado del forofo medio del deporte en los eventos internacionales, el Comité Olímpico Español ha visto la luz y a propuesto crear una comisión para dotar de verso a los compases, diríase mejor aspavientos, de nuestro himno nacional, con el fin de evitar los ridículos graznidos tarareos de nuestros internacionales cuando pasan revista con el himno de marras. La propuesta, la de superar el la-la-la de Masiel en versión portuaria por una letra con noble y dudoso pundonor, le ha venido como anillo al dedo a don Mariano para hacerse caballero de la causa, ante un ZP que prefiere hacer como si la cosa no fuera con él.

Tendrá en la mente el presidente del Gobierno el episodio recogido por el infatigable y depresivo narrador Stefan Zweig en uno de sus momentos estelares de la humanidad, esto es, el terrible precedente del poeta fracasado Roger de Lisle, que en una medianoche tavernaria compuso los versos sobre una chica de Marsella, versos que poco después resonarían por toda la Francia revolucionaria en las gargantas de todo girondino y jacobino bien nacido. Jacobinos, de san Jacobo claro, los que le llevarían en cuatro años a perder la cabeza por Madame la Guillotine, en el sentido más literal de la expresión.

Zeta, que es hombre sabio, algo zafio y se dice leído, no quiere ser el Roger de Lisle español, que para ello ya están las bases, este Manolo el del Bombo o los audaces compositores del nuevo himno maorí del Sevilla. El objectivo es conservar la cabeza y, si se puede, sin salir del armario.

No ens van deixar

No ens van deixar somiar. Ens vam posar a llegir.
No ens van deixar rebel·lar-nos. Ens vam fer artistes.
No ens van deixar ser agnòstics. Ens vam fer ateus.
No ens van deixar ser federals. Ens vam fer independentistes.
No ens van deixar abolir els privilegis. Ens vam fer socialistes.

Diarrea mental postmoderna

Continuant les cites, avui robo el tema de la melòmana txé.

Hi ha ocasions, comentava el gran periodista de la Vanguardia, Carles Castro, que a un li ve diarrea mental davant segons quines notícies.

L'últim engendre del maligne resulta que és una pintura del famosíssim (?) Mark Rothko (que em disculpin els entesos) que s'ha subastat per la xifra rècord de 72,8 milions dòlars. La pintura en qüestió és la següent, i no cal que us en digui el títol perquè total, ja em direu el què:


...

Deia l'arqueòleg Eudald Carbonell que els humans de la nostra generació som una colla de malalts que vivim en una societat de malalts.

No estic fent en absolut un atac contra l'art abstracte... De fet, sí, diguem-ho sense embuts. La nostra història contemporània està feta d'un conjunt de mites i no ens n'hem d'amagar. En un món dels comandaments vibradors, de les paranoies wii, de les drogues de síntesi, no es pot exigir a l'art que ofereixi interpretacions de la realitat. Tampoc de la ciència ficció. Només s'exigeix que no interpreti. Que sigui un conjunt de trames que estèticament causin un cert impacte.

Independentment de si considerem la sinalefa de les estovalles de casa art o simple decoració, el que és evident és que tot ho tendim a valorar relacionant-ho amb el que coneixem. En el cas de la pintura que protagonitza aquest post podria suggerir-nos...

- Els camps de tulipans dels Països Baixos des de l'aire.
- Un nino del duplo (sísí, la versió per a nadons del lego)
- Un primer pla d'un cetrill on oli i vinagre resisteixen a barrejar-se.
- El color vermell, vestit.
- Quatre rectangles de diferent color, gruix i disposició, repartides segons un criteri arbitrari.


Total. Que tot plegat no és sinó el vell joc dels sopars desesperats en què el més optimista ensenya el paral·lelogram que ha construit amb el seu tovalló i pregunta "aviam, qui em diu què pot ser?"

Una reflexió postrera de Thomas Mann a Mort a Venècia:

"Per a que una obra espiritual rellevant pugui tenir ràpidament una incidència ampla i profunda, ha d'haver-hi una secreta afinitat, certa harmonia inclús, entre el destí personal del seu autor i el destí universal de la seva generació. Els homes no saben perquè consagren una obra d'art. Però la veritable raó és un imponderable: la simpatia."

Què vol dir això? En poques paraules, que la nostra postmodernitat és una farsa total, que naixem i morirem aculturats, preferim la televisió als llibres perquè ens sentim més llestos que els subjectes de la petita pantalla i que, si Hamlet ens pregunta un bon dia què fer davant d'un mar d'adversitats d'ultratjant fortuna, li xiuxiuegem "La Máscara, la Máscara...", la paupèrrima cançó de la Marisol.

Diarrea mental, amics.

100 anys d'Hergé

Llamps de llamps! Avui és el centenari del mític Hergé, i com que un a vegades és de fullola del 0,3 i té una estranya composició genètica peterpànica el fet de veure el burgès tupè del belga més famós de la història a tots els diaris m'emociona una barbaritat

El meu lligam amb les aventures del Tintín comencen al 1987 quan va néixer la meva germana i jo, que per naturalesa sóc un gelós de mena, vaig recórrer a l'art per trobar un recer davant d'aquesta competidora (ja se sap, l'art per l'art, escapisme 100%). Vaig aprendre a llegir aviat, però dubto que amb tres anyets el bordegàs que era comprengués res d'aquell Tintín al Tíbet que els meus pares em van regalar en un gest d'absoluta irresponsabilitat. El que per mi és la millor aventura del reporter del tupè (l'expedició al Nepal per salvar al jove Xang, després d'una visió onírica d'en Tintín) ara es troba a l'estanteria d'Ivars en un estat deplorable. Pintades de tots colors (plastidecor tots), retallades amb estisores de dents de serra, alguna que altra mossegada...


Un rera l'altre van anar caient tots els episodis, que en aquell temps costaven 600 pessetes la unitat. Jo ho trobava una barbaritat.

Malgrat que aleshores era incapaç de percebre tots els tints de les trames del còmic, no es necessitava ser un fletxa per quedar esmaperdut davant la neteja ètnica de gasel·les del ros belga en el seu periple al Congo on cada negre és més imbècil que l'altre. El parafeixisme inicial d'Hergé, que fa riure sobretot al País dels Soviets, amb el temps es va anar diluint fins a esdevenir una espècie de dibuixant democristià pacifista amb idees prou progressistes.

Malgrat que en els meus bordegassos set, nou, onze anys, d'això no me'n enterava, sí que considerava fort que l'únic personatge femení amb cert paper era el del rossinyol milanès, la Bianca Castarfiore (Ah, que em veig tan bella en el mirall...). També trobava molt bèstia la residència oficial del Capità Haddock. De la nit al dia, passa de llobarro alcohòlic de mar a amo i senyor de l'aristocràtic castell de Moulinsart.

El mèrit indiscutible d'Hergé és haver-nos obert el món del món, de la voluntat d'imaginar i de forçar l'impossible. Ja sigui a lloms d'un elefant amb el Maharajah de torn, ja sigui a bord del Sírius a la recerca del tresor de Rackham el Roig, ja sigui als seients posteriors d'un jeep conduït pels bessons Dupondt pel mig del Sàhara, ja sigui preparant la revolució amb els pícaros del general Alcázar, o sobre la rodona forma d'un meteorit flotant enmig del mar, o presoner a la última casa reial dels inques o com a tripulant de l'expedició que arribaria a la Lluna abans que Neil Amstrong... Corn de boc!

Gràcies.

La comèdia inhumana

Dos neardenthals passegen pel bosc. Un d'ells, tot caminant, es clava una arrel a la planta del peu i comença a fer saltirons de dolor. L'arrel, que és d'allò més ominosa, li travessa el peu i se li caragola per tot el cos. A l'altura del melic treu la primera rama i un cop arriba al nas tot el neardenthal ja és un desmai dansaire. Ca barret, pensa el ca que fent camí fa cas de la seva bufeta i li castiga els peus amb un càlid present. A l'ombreta de l'arbre, l'altre neardenthal es fa un panxó de riure. Ha nascut el teatre.

CIA Altente. Un petit pas per la humanitat, un pas de gegant per l'absurd.