Ray Charles vist pel meu germà

Hi ha fenomens que no sóc capaç d'explicar i desafien completament l'adeena, l'estat de Kansas i el mateix Darwin. Us deixo una redacció que el meu germà, de 12 anys, ha fet per l'institut sobre el mític Ray Charles.

La història del pianista cec Ray Charles

Fa temps, un noi negre que acabaria donant deu toms a l’Elvis Presley, va tenir la mala sort de néixer al sud dels Estats Units, al 1930. Per si fos poc, el noi, era cec, i si en aquell temps miraven els negres com nosaltres veiem un caníbal passejant pel carrer, tot apuntava a que el Ray no tingués res per fer a la vida. Però no va ser així, ja que la seva mare, que cobrava molt poc sou, li va ensenyar que a la vida, tot es injust, i sent negre, durant molts anys només veuria injustícia i hauria d’estar preparat per afrontar-ho. A la poca edat, Ray Charles Robinson, va presenciar la mort del seu germà petit, que es va negar a dins d’un cubell de fer bugada (sona tant ridícul com ofegar-se a la banyera però tot i això, és una mica desagradable que et passi), i ell pensant-se que era un joc (si a mi em demana auxili el meu germà que em diu que s’ofega a la banyera, jo no m’ho empasso) no va fer-hi res, i així es va sentir culpable i al cap d’un temps, per malaltia o pel trauma que va tenir es va tornar cec.

Se'n va anar a tocar el piano, ja que un vell de la tribu li’n va ensenyar, i gràcies a aquest padrí tant simpàtic oblidat a la memòria, del qual ningú en sap el nom, en Ray Robinson, es va canviar el nom per Ray Charles, que va viatjar per arreu tocant el piano. Així va conèixer un noia la mar de maca, es va casar i va tenir dos fillets la mar de cucos. Va tenir diferents companyies que li gravessin els discos, i tot i que en una que tenia hi feia grans amistats, el molt mercenari va decidir anar a la que pagava més. Per desgràcia, es va convertir en un drogaddicte, i cada dia, es ficava no se quants quilos de heroïna. Com que no tenia cap novia per allí es va lligar a la solista del grup i també la va aficionar al hobby de drogar-se. Així, en Ray va anar cantant i tocant. Tocava moltes peces de gospel (espirituals negres) amb lletra diferent (com si ara ens fiquéssim a cantar una hossana amb una lletra del Bustamante) i així va rebre moltes queixes. Ell era d’una zona del sud d’Estats Units anomenada Geòrgia, i allí hi havia molta discriminació de raça; quan el Ray va voler anar allí a tocar (que és on es fa més diners), es va trobar molta gent indignada, que li deien: <Ets un venut, meló!!!>, cosa que va fer que reflexionés i anul·lés el seu concert al Bell Auditorium d'Augusta, on hauria guanyat més diners que el Ronaldinho fent propaganda de raspalls de dents. Així, al cap d’un temps, va lluitar contra la discriminació. Però va passar que el Ray va ser detingut per drogar-se, però com que era ric va subornar als guardies. Més tard, es va assabentar de la mort per sobredosi de la solista amb la qual va tenir un rotllo. Quan Ray va baixar de l’avió en un dels viatges, el va agafar la policia i el van portar a un centre per que deixés l’heroïna. Va patir molt i va somiar en la mort del seu germanet, i va imaginar-se la seva mare dient-li: <Ray, t’has sabut valdre per tu mateix, però t’has convertit en un “lisiau”! Promet que deixaras de ser’ho!>. I així, en Ray Charles va deixar de ser un fumat, va tenir una vida molt feliç amb la seva dona i els seus fillets, es va morir al 2004 i se’n va fer una pel·lícula.

Comentari de la profe, que és valenciana: Si s’hagués posat un kg d'heroïna s’hauria mort amb la primera dosi, meló!