Google Maps ha caçat el meu company de pis

D'acord, això comença a fer por. Recordeu allò de l'Orwell de 1984? Una societat vigilada, tutel·lada, controlada, jutjada a tota hora per tot de càmeres que no et deixen mai de petja i etcètera, etcètera? Doncs bé, aquest estiu vaig tenir el privilegi de comprovar com a Londres ja n'existeix la versió Beta. Tant als carrers com a les empreses, la videovigilància hi era més present que l'Esperit Sant. A la feina, en incomptables ocasions em deixava la identificació al l'escriptori -no m'agrada portar coses penjant del coll- i en els meus anars i venirs per l'empresa sense identificació, goril·les amb corbata sorgien del no-res i m'engrapaven per l'espatlla, es donaven instruccions entre ells pel busca i només em deixaven en pau quan, després d'escortar-me fins l'escriptori, els mostrava la identificació. Al carrer era prou similar -fins i tot els carrerons més foscos i lúgubres tenen un mínim de quatre càmeres disposades a sorprendre't a la mínima que la bufeta et pugui dir prou-.

Les càmeres de seguretat a Barcelona comencen a implantar-se amb alegria. És bonic que la plaça George Orwell sigui la més ben dotada en aquest sentit, permetent a la gent amb poques idees fer analogies fàcils.

Ara bé, tot això són futileses. Res a veure amb el que s'aproxima. Ens observen. Google Maps o Google Earth són petits tastets per al públic en general. Els serveis cars, l'espionatge en directe, el paguen els millors postors.

Fins a finals d'any, visc entre el 20 i el 40 de Carreras Candi. El sagal amb rastes de la captura de pantalla és el meu company de pis, per cortesia de Google Maps en mode Street View.

Oh, amb la cara difuminada.

El diable va de TDT (i 2)

A ulls dels analistes progres que veuen El último samurai al seu mp4 mentre es fan una truita a les fines herbes i per l’orella esquerra escolten l’últim butlletí informatiu de Catalunya Informació –que prèviament s’han descarregat d’internet-, resulta verament inexplicable el fet que els telespectadors no apostin en massa per la millora de la quantitat i la qualitat que ofereix la TDT. Potser, amb excepció de les pel·lícules (per això ja hi ha el dvd), hi ha la possibilitat que la gent no cerqui els mèrits de la televisió quan s’asseu davant la petita pantalla, sinó més aviat els demèrits. En d’altres paraules, qui sap si un 90% de persones només busquen una forma senzilla d’evasió de la realitat; per això van igual de bé vuit canals en analògic com quaranta en digital.

No obstant, encara que l’euro no entusiasmi, tothom acaba fent servir l’euro. En aquest sentit, resulta evident que una reconfiguració del camp de la multimèdia està en marxa. La particular forma d’adjudicació de llicències de la TDT a l’Estat espanyol determinarà la consolidació d’alguns grups i l’extinció d’altres mitjans de comunicació. Enlloc de seguir el model nord-americà d’adjudicació de llicències a partir de l’existència d’una emissora analògica prèvia, el model de repartiment de les regalies de la TDT des dels organismes competents ha tendit a beneficiar abans que res els grans grups: primer atorgant a cadenes generalistes entre quatre i sis canals digitals quan ja tenen prou feines per mantenir un o dos canals en analògic i, segon, discriminant mitjans de comunicació de llarga història en benefici d’un grup mediàtic amic que pugui sortir a última hora. Els desajustos davant d’aquesta situació són nombrosos i potser ens hauríem de preguntar fins a quin punt no estem erosionant encara més la llibertat d’expressió (nosaltres afegíriem, corporativa) d’aquesta societat democràtica en la què vivim.

En aquest sentit, el redisseny de l’espai televisiu és inevitable. Per il·lustrar la problemàtica, ens podríem centrar en les terres de Lleida on els darrers anys tan el grup Segre com La Mañana han tret el seu respectiu canal analògic. En el ball del repartiment de llicències de la TDT, el multiplex de quatre canals destinat a la província ha anat a raure íntegrament al grup Segre, pel que s’obligarà al canal de La Mañana a tancar la paradeta pròximament. Aquest, és un fenomen únicament comprensible si la decisió s’hagués près per subhasta pública i no per decisió d’un organisme públic que almenys teòricament ha de vetllar per la redistribució d’interessos entre els diferents actors en concurs.

Així doncs, les cadenes sense llicència digital estan condemnades a morir quan es produeixi l’apagada analògica. Ens trobem en un escenari en el que ens hauríem de preguntar si no constisteix en això el mètode de censura sofisticada del segle XXI. Per sortir dels circuïts preestablerts, haurem de recórrer a la pirateria televisiva, a l’estil de la pel·lícula Riders of the storm, en que un grup de veterans del Vietnam que sobrevolaven amb la seva avioneta atrotinada els Estats Units, emetent una emissora de televisió clandestina mentre eren perseguits per caces del Pentàgon?

Segurament el futur no pinta tan negre. No es deu trobar massa lluny el dia que podrem veure els matins del Cuní a la pantalla del microones mentre escalfem un boniato, a la tapa de la rentadora mentre centrifuguem mitges foradades, al revers dels quadres, als coixins de punta i a les portades dels llibres que ens preguntin a quants graus cremen els llibres. Per aleshores, però, serà molt probable que televisió, ràdio i internet siguin ja el mateix. Si la TDT s’envia per telèfon, passa per un router i el router passa per l’ordinador, un endemà on La televisió dels anarquistes escurats es pugui emetre per la xarxa potser no és tan surrealista. Amb pocs mitjans es podrà fer tele per internet, sí, però llavors qui sap si el perill serà una xarxa amb censura, control i dominis restringits.

El diable va de TDT (1)

Aquí us deixo la primera part d'un articlet que vaig escriure l'any passat sobre la TDT. Realment no en tenia ni idea de què anava el tema fa un any, i segueixo igual. Si és que en el periodisme es pot aplicar aquella gran màxima de vet a saber quin literat del XIX (Chesterton potser?) que deia que el periodisme és la legitimació per parlar de qualsevol tema invertint-hi només trenta minutets del teu temps.

Una revolució virtual

El 3 d’abril de 2010 marcarà la fita a partir de la qual totes les emissions de televisió es passaran a realitzar mitjançant tècniques digitals. Els profetes geek del tercer mil·leni estan expectants de les possibilitats que la Televisió Digital Terrestre (TDT d’ara en endavant) ens oferirà als telespectadors de forma exclusiva d’aquí tres anys. Els avantatges de la TDT es poden reunir en tres aspectes:

1) A Espanya, curiosament, els qui en aquest moment ja tenen accés als canals digitals gaudeixen d’una qualitat d’emissió semblant a la de la senyal analògica, per no dir pitjor,. Malgrat això, ens diuen que quan es generalitzi el model digital la qualitat de la imatge televisiva serà comparable a la d’un DVD, gràcies al fet que el pas al codi binari permetrà que la senyal sigui molt més immune a les interferències. Al seu cantó, la senyal analògica serà equiparable a una vella cinta VHS reutilitzada ininterrompudament des del 1990.

2) Dels tres factors que els apòstols de la TDT ens diuen que canviaran les nostres vides, el que més notarem serà l’augment de les emissores en un mateix espai radioelèctric. Si abans només es podia dur la senyal d’una cadena per canal UHF, els multiplexes permeten ara poder transmetre entre sis i cinc senyals de cadena per canal, permetent que on abans s’hi rebien vuit canals analògics ara n’arribin quaranta de digitals.

3) El tercer factor és més metafísic i difícil de comprendre. S’afirma que la TDT permetrà la interactivitat entre emissor i receptor del producte televisiu, malgrat que no s’especifica de quina manera, i crea lògics malentesos. Interactivitat implica per a l’espectador rebre, però també transmetre, pel que podríem concloure que la TDT permetrà un succedani digital i televesiu del Tria la teva aventura. També hi ha la possibilitat que amb aital misteriós concepte amaguin que el públic de la TDT podrà accedir a noves i sofisticades formes de publicitat que deixarien caduc el model SMS, convertint la tele en un mercat del dilluns, o el que és el mateix, en una Tienda en Casa per ordinador, que a més t’oferiria programació televisiva (espais de descans entre els blocs publicitaris).

El pas a l’era digital va començar a l’Estat el novembre del 2005 quan alguns dels canals analògics van començar a emetre també en digital. Malgrat que la fi dels canals analògics locals i autonòmics està prevista pel 2007, i el de les cadenes generalistes al 2010, no sembla percebre’s un entusiasme encomanadís entre els consumidors d’hores de televisió per tal d’adaptar els aparells receptors a la nova era. Potser és pel model de televisió per barba que impera a les llars domèstiques espanyoles, o perquè ningú pensa ja invertir un cèntim a la tele, o perquè entre d’altres coses el consumidor no hoolligan inclou en la definició de l’aparell la gratuïtat dels seus continguts, o pel gust amb el què les televisions analògiques estan assaborint els seus últims moments, untant-se amb l’increment dels ingressos per una publicitat que sempre es relaciona amb l’alta audiència (impossible d’assolir amb el model digital)... El que és evident és que ningú sembla apostar decididament per la TDT, amb l’excepció de la classe política i de la indústria electrònica que feia temps necessitava el seu particular Pearl Harbour; el pas d’un sistema de televisió a un altre és, a la indústria electrónica d’equips de producció i difusió, el que en el seu temps devia ser per la indústria barretinera el pas al barret d’ala curta.

Potser caldria preguntar-se si realment les cadenes digitals que ja s’emeten poden ajudar-nos a explicar aquest poc interès per la TDT. Una ràpida mirada a aquests canals ens posarà ràpidament en situació. Lluny d’oferir-nos continguts novedosos, d’alta qualitat i amb un nivell d’interactivitat metafísic, ens trobem, per exemple, que Televisió de Catalunya (de la mateixa manera que Antena 3) omple la parrella amb sèries de ficció com Els Joves, Starsky i Hutch o Dallas, terriblement valorades en el seu moment (i encara ara restem acèrrims incondicionals d’aquestes reposicions mítiques). Ara bé, si es pretén fer la televisió del futur amb productes de la primeria dels vuitanta és evident que ja podem plegar: és la conclusió d’un públic passota que no s’interessa en massa per aquesta oferta i, el que és pitjor, també la d’una publicitat que se sent discriminada a la TDT davant la falta d’audiència.

Anomia

Entre la palla, l'agulla. Secció de web 2.0 a la web d'El País. La perla, un articlet de Rafael Granero Chulbi sobre la pèrdua de tots els referents racionals que va aportar la Il·lustració davant l'avenç de la revolució homogeneïtzadora de les masses. El corol·lari de tot plegat és una societat què es vol comportar igual, vol pensar de la mateixa manera, i persegueix uns mateixos objectius que la resta del ramat. És una societat gregària que tira cada cop més a tot allò que és pràctic, a l'eficiència econòmica, i en menor mesura a l'eficàcia, i, al mateix temps és una societat que torna a girar-se cap a les supersticions i als fantasmes de l'Antic Règim. El neoliberalisme com un dels últims graons de l'anomia social. Com escriu Granero Chulbi:

Durkheim advirtió que el mercado, el exceso de oferta (clave para el capital) y las relaciones fabriles (en la sociedad de finales del XIX a inicios del XX) provocarían la anomia social (en tanto que desaparición de un determinado nomos o ley: la ley moral). Anomia determinada tanto por una sobreabundancia de la oferta de bienes de consumo (que sólo persiste en tanto que el capital infla artificialmente el deseo de consumo para su propio beneficio) como por una destrucción de las regulaciones sociales anteriores a la modernidad. [...]

La gravedad de lo que hoy acontece estriba en que la anomia ha dejado de ser un mero producto de una determinada cultura social y económica, como lo fue a inicios del siglo pasado, para pasar a ser la estrategia básica de una derivación de esa cultura (la cultura del llamado capitalismo impaciente, en palabras de Richard Sennet: desregulación es su leitmotiv, su concepto insignia) y que la utiliza para su violenta imposición urbi et orbi.

Ya no es que si actuamos de una determinada manera caeremos en la anomia, es que si no nos convertimos voluntariamente en anómicos seremos excluidos de la sociedad capitalista, de toda ella. La racionalidad de la Modernidad Ilustrada buscaba la autonomía (aquel que se dicta las leyes) del ser humano contra la heteronomía (aquel que se rige por leyes de otro) dictada por la Religión y el Mito. Hoy, y ante la contradicción que la racionalidad de la cultura del capitalismo impaciente genera en un ser social y político, como lo es persona por naturaleza, por la doble imposibilidad de dejar de serlo y de poder habitar otra cultura, hay que estar extremadamente formado e instruido en el humanismo para no ser seducido por la religión o el mito. Irónicamente, estudiar sólo ciencias nos puede arrojar en los brazos de los enemigos de la Modernidad.

I, d'informat i d'ignorant

""Deixo els nens a l'escola nou dies de cada deu. Em toca aguntar-los tres cops al mes, quan vénen a casa, però no és tan terrible. Els empenys dins la sala i connectes la televisió. És com rentar la roba: entafores la roba bruta i tanques la tapa de cop."

Senyora Bowles.

"Dóna a la gent concursos que puguin guanyar recordant la lletra de les cançons més populars. [...] Farceix-los de fets fins que no puguin més però se sentin excel·lentment informats. Així els semblarà que pensen, tindran la sensació que es mouen sense que realment es moguin gens. I seran feliços."

Capità Beatty

Fahrenheit 451, Ray Bradbury

Nostàlgia pel marxisme

O per un intent racional d'entendre el món. Solucions parcials aplicades a problemes globals. Projectes puntuals per a qüestions endèmiques. Visions focalitzades per a realitats holístiques. Un mar de penes heteri contra un complex feix de forces socials en què les classes i els interessos dels sectors econòmics entren en contradicció.

Durant els anys en què vaig treure'm Història em va cridar l'atenció que els llibres que més bé et parlaven d'una realitat pretèrita s'havien escrit als setantes i vuitantes. No és que avui en dia no es facin assajos exhaustius sobre el tema que toqui. El què passa és que no hi ha llibres que t'expliquin el perquè de les coses. I el perquè del perquè. El món després de l'11-S. L'hem d'entendre com una nova etapa en la història, talment com l'existent entre la II GM i la caiguda del Mur, si en el fons únicament és la reestructuració de la política exterior nord-americana contra un enemic invisible amb uns lligams prou estranys amb els mateixos Estats Units? O és l'inici d'una nova lluita en què el món occidental està cridat a derrotar un enemic invisible que es mou per un codi genètic intrínsecament terrorista i que es reprodueix com un conill?

És la capacitat de fer preguntes més que la de donar respostes la que serveix per analitzar una realitat. En aquest sentit, l'inusitat i genial article de l'historiador econòmic Gabriel Tortella que surt avui a El País dóna oxigen quan l'alternativa és un espectre vestit amb ponxo indígena i palestí al coll.

Fracasado el ensayo comunista, desprestigiado el marxismo, el pensamiento "anti-sistema" se ha entregado con fruición al irracionalismo. Los que antes hablaban de "plusvalía", de "acumulación", de "internacionalismo" o de "centralismo democrático", hoy hablan de "sensibilidades", de "realidades nacionales", de "hechos diferenciales" o de "derechos de los pueblos"; los que ayer se conmovían por la suerte del trabajador alienado y explotado, hoy vibran por el folklore y la tradición; los que eran agnósticos o ateos, ahora respetan tremendamente todas las religiones (menos la católica); los que soñaban con el progreso y proyectaban el futuro, hoy quieren volver al pasado preindustrial y, si es medieval, mejor; los que pensaban que la historia era la lucha de clases, hoy profesan que es la lucha de tribus. En otras palabras, lo que antes era pensamiento crítico se ha convertido en sentimiento crítico. Como la racionalidad está del lado del liberalismo, al diablo la racionalidad, viva el sentimiento, la identidad, el irracionalismo. [...]

En este sentido, el mundo se ha vuelto infinitamente más peligroso que cuando competían dos intentos racionales de comprender la sociedad y la historia. Marx era un adversario mucho más noble que Putin, Ahmadineyad, Otegi o Bin Laden: de ahí la nostalgia.

Potlatch

La campaña electoral hace tiempo que se desarrolla como una parodia de tiempos pasados y su diaria machaconería responde menos a un fin real que a un ritual, un potlatch* de la palabrería, los presupuestos y los kilómetros viajados.

Vicente Verdú, El País, 25-V-2007

Cada matí anem a l’armari per vestir-nos. Tenim tres samarretes a escollir. Ens sentem en un tamboret i contemplem com els partidaris de cada samarreta pengen banderoles del color de la seva samarreta per tota l’habitació. Entre ells s’esbatussen i s’escridassen amb els seus lemes (“Vota al blau, banau”, “Si no vols tornar al barroc, vota al groc”, “Fes goig, vota el roig”) que es caracteritzen per l’enginy amb el què han estat pensats.

Aleshores files i files de partidaris de cada samarreta omplen pabellons. Les grades estan buides. Els partidaris estan darrera el púlpit del portaveu. El portaveu, tot pintat del color, té el seu rostre reproduït per arreu.

El portaveu brama el lema a un públic inexistent en el precís moment que veu que una llum vermella s’encèn al fons.

A la tarda, els portaveus de cada samarreta fan un debat que es caracteritza per la seva profunditat temàtica.

- Groc.

- Blau?

- Roig!

I quan arriba a la nit, els partidaris tornen a l’armari amb la seva samarreta. Però nosaltres, que encara ens queda una mica de seny, veiem que ja són les tantes. D’una puntada tanquem l’armari i l’apuntalem amb despit inhumà. Ens posem el nostre pijama preferit, aquell del Wally, i sortim al cel obert, a beure (amb b alta) la nit pèl-roja.

Propostes:

- Limitar la propaganda electoral a un document, tan extens com es vulgui, que inclogui el programa de cada formació. Aquest document ha de ser repartit a cada domicili.

- Prohibir les falques publicitàries als mitjans de comunicació. Suprimir, de passada, el control polític de la informació que des dels mitjans públics es fa de les informacions de la campanya.

- Prohibir dràsticament les banderoles de les faroles i els cartells de cada partit. Finançats pel poble, com a molt s’admetria una pancarta en blanc amb quatre lletres, vota.

- Suprimir el concepte la jornada de reflexió. Ja no farà falta perquè abans haurem proposat...

- Suprimir la campanya electoral. Amb el programa a la bústia els ciutadans en tenen prou i de sobres per saber a qui votar. I com a cirereta del pastís, proposem des d’aquesta bitàcora empedernida...

- Establir el sistema de llistes obertes, almenys per les municipals, trencant així la rigidesa de la tirania del partit, de les vendettes personals per tots aquells qui no accepten el clientelisme dins de les formacions polítiques.

____________

* Potlatch: nom d’una cerimònia practicada pels poblats indis de la costa del Pacífic al nord-est de Nordamèrica i que qualsevol que hagi fet alguna assignatura d’antropologia en la seva vida li hauran repetit cinquanta mil cops.

Vigent fins al segle XX, és un banquet en el que els grups reprodueixen la seva jerarquia social: l’amfitrió demostra la seva riquesa i importància tot oferint una burrada descomunal de menges i regalant i destruint una gran part de les seves possessions, volent fer veure que en té tantes que pot permetre’s desprendre-se’n a voluntat, valgui el difícil joc de pronoms febles. Lògicament, davant del banquet els seus rivals han de competir fent-ne de més grossos, malgastant al màxim.

Diarrea mental postmoderna

Continuant les cites, avui robo el tema de la melòmana txé.

Hi ha ocasions, comentava el gran periodista de la Vanguardia, Carles Castro, que a un li ve diarrea mental davant segons quines notícies.

L'últim engendre del maligne resulta que és una pintura del famosíssim (?) Mark Rothko (que em disculpin els entesos) que s'ha subastat per la xifra rècord de 72,8 milions dòlars. La pintura en qüestió és la següent, i no cal que us en digui el títol perquè total, ja em direu el què:


...

Deia l'arqueòleg Eudald Carbonell que els humans de la nostra generació som una colla de malalts que vivim en una societat de malalts.

No estic fent en absolut un atac contra l'art abstracte... De fet, sí, diguem-ho sense embuts. La nostra història contemporània està feta d'un conjunt de mites i no ens n'hem d'amagar. En un món dels comandaments vibradors, de les paranoies wii, de les drogues de síntesi, no es pot exigir a l'art que ofereixi interpretacions de la realitat. Tampoc de la ciència ficció. Només s'exigeix que no interpreti. Que sigui un conjunt de trames que estèticament causin un cert impacte.

Independentment de si considerem la sinalefa de les estovalles de casa art o simple decoració, el que és evident és que tot ho tendim a valorar relacionant-ho amb el que coneixem. En el cas de la pintura que protagonitza aquest post podria suggerir-nos...

- Els camps de tulipans dels Països Baixos des de l'aire.
- Un nino del duplo (sísí, la versió per a nadons del lego)
- Un primer pla d'un cetrill on oli i vinagre resisteixen a barrejar-se.
- El color vermell, vestit.
- Quatre rectangles de diferent color, gruix i disposició, repartides segons un criteri arbitrari.


Total. Que tot plegat no és sinó el vell joc dels sopars desesperats en què el més optimista ensenya el paral·lelogram que ha construit amb el seu tovalló i pregunta "aviam, qui em diu què pot ser?"

Una reflexió postrera de Thomas Mann a Mort a Venècia:

"Per a que una obra espiritual rellevant pugui tenir ràpidament una incidència ampla i profunda, ha d'haver-hi una secreta afinitat, certa harmonia inclús, entre el destí personal del seu autor i el destí universal de la seva generació. Els homes no saben perquè consagren una obra d'art. Però la veritable raó és un imponderable: la simpatia."

Què vol dir això? En poques paraules, que la nostra postmodernitat és una farsa total, que naixem i morirem aculturats, preferim la televisió als llibres perquè ens sentim més llestos que els subjectes de la petita pantalla i que, si Hamlet ens pregunta un bon dia què fer davant d'un mar d'adversitats d'ultratjant fortuna, li xiuxiuegem "La Máscara, la Máscara...", la paupèrrima cançó de la Marisol.

Diarrea mental, amics.

Marx esmaperdut

Si Karl Marx aixequés el cap li vindria torticòli. Primer, perquè comprovaria que al món occidental, l'únic lloc on segons ell es donaven les condicions pel desenvolupament del comunisme, aquest mai es va arribar a implantar. En el seu lloc, es posaria paranoic en saber que en canvi sí que va establir-se en estats agraris, de règim demogràfic antic i amb una estructura social més pròpia de l'Ancienne Régime que del món burgès de l'Alemanya del XIX.

Com a home pragmàtic, però, aniria al gra. Observant la realitat social del moment, quedaria d'allò més esmaperdut (que em perdonin els lectors l'abús del mot, però s'ho val). Les desigualtats i les injustícies socials es mantenen al segle XXI, i on abans hi havia una reduïda burgesia ara hi ha una àmplia classe mitjana. Les èlits són ara molt més poderoses que abans i els Estats molt més dèbils, també, que abans.

I les classes oprimides? I el proletariat? El pobre Karl es tustaria la barba en comprovar que els sectors amb menys recursos, lluny d'haver alterat les relacions socials de producció, segueixen sent explotats pel jou del propietari dels mitjans de producció. Amb una diferència: ara no hi ha consciència obrera de classe, el poder dels sindicats és infinitament menor i les reivindicacions laborals queden en mans de quatre incenciaris. En el seu lloc, la classe obrera competeix entre els seus membres pel lloc de treball. L'obrer francès ja no lluita contra els interessos del capitalista, sinó contra els de l'obrer de pell torrada que li fa la competència. El racisme en la lluita fratricida de classe ha substituït la lluita de classe.

I les classes mitjanes, èxit absolutament imprevist per Marx? Ai las, segons un estudi del Ministeri de Defensa britànic recollit per Andrés Ortega resulta que sembla que a llarg termini la middle class es pot sentir amenaçada i esdevenir revolucionària (!), substituint en aquest paper a la funció tradicional del proletariat de la teoria marxista. El desordre social, les pensions en crisi i el desclassament, és a dir, els interessos de classe, unirien a tot un sector de la població per conformar una consciència de classe que voldria canviar les normes de joc.

Marx sospira i es pregunta per les èlits. I es sorprèn de saber que mai hi ha hagut tants tan rics i tants tan pobres. Li diuen que si abans la riquesa dels rics estava justificada per dret diví, ara ho està pel dret al benefici en l'economia de mercat. I sense més explicacions, el nostre primer i genuí marxista s'embolica en un embarbussament dialèctic i de forma ben coronària se'n torna al clot. Que encara no és mitjanit i la fressa s'aixeca.

Demòcrates de pa sucat amb oli

Si hi ha una cosa que ha de fer treure de polleguera a les ments benpensants que esporàdicament visiten aquest blog, i no és el fet de no figurar al rànquing de Juga a la Pompeu, és la hipocresia de tot hom (que no tothom) que defensant una cosa sobre el paper, a la pràctica resulta ser el més gran dels estafadors a la causa.

L’exemple, el d’un personatge molt admirat pel bonsalvatgisme d’aquest bloc, Jean-Jacques Rousseau. Al mateix temps que escrivia eminents disertacions sobre com ha de ser l’educació de les persones, tenia tancada tota la seva prole de cinc fills en un lúgubre orfenat de províncies. Curiosa paradoxa, la d'els il·lustrats, apòlegs de la raó humana i de l’individu, també odiaven al mateix temps el comú del mortals, a qui consideraven presos de la ignorància i de les supersticions. Uns barbamecs esmaperduts, vaja.

En una mostra de singular coherència, sovint els que passen per més demòcrates poden resultar ser els més grans fariseus de tots els temps... Posem el cas del sociòleg Enrique Gil Calvo que a les pàgines d'EL PAÍS em dóna l’excusa per a dedicar-li el post d’avui:

“La ciudadanía francesa ha demostrado con su muy elevada participación electoral que es capaz de aprender de la experiencia previa, pues lejos de recaer en el trágico error cometido en 2002, cuando la imprudente irresponsabilidad de los electores arrojó un resutado en la primera vuelta [...], en esta ocasión la elección ha sido modélica.”

Malgrat dels malgrats (o a pesar de los pesares, que diria aquell), em veig obligat a preguntar-me perquè caram cal deixar votar a la xusma si hi ha el perill que s’equivoquin. Previnguem el “tràgic error” de la “irresponsabilitat” dels votants. No deixem votar a ni quisqui. O, en el seu defecte, il·legalitzem les opcions polítiques que qüestionem.* (vegi’s asterisc, més avall).

Naturalment, res d’això és nou. Un bon conegut de tot teòric de la prestigitació, Walter Lippman, em comentava fa setanta anys que “no hauríem de sucumbir a certs dogmatismes democràtics que diuen que els homes són els millors jutges de llurs interessos particulars, perquè no ho són.”

De la mateixa manera, un bufó no menys hilarant de nom Mayor Oreja justificava el desastre sonadíssim de la candidatura del PP a Euskadi que ell mateix encapçalava, tot afirmant que la societat basca encara no estava prou madura per rebre el seu missatge. Coi de bascos. A veure quan entren en raó.

Arribats a aquest punt, es fa necessària una llei Antiperdulària que es dediqui a establir llibertats sota fiances astronòmiques a tots aquells esperpents que es dediquen a inflar paraules màgiques com “llibertat”, “poble” o “democràcia” sota discursos enganyosos i hipòcrites. En democràcia, el govern palestí encapçalat per Hamàs ha de poder ser plenament legítim, així com cert islamista moderat que pot fer el salt a un Estat tan europeu com és Turquia.

* Impugnació de llistes abertzales. El sol motiu de no condemnar la violència pot dur a no poder-se presentar a les eleccions. La violència, clar, de grup terrorista clandestí s’entén, ja que si s’haguessin d’impugnar les formacions que no condemnen el terrorisme d’estat, com és el cas de la dictadura franquista, els Rajoy, Acebes, Pujalte, Basagoiti, Aguirre i un immens etcètera deixarien de figurar en els nostres baluards mediàtics gràcies a l’aplicació de la llei antiterrorista...

Anarcocapitalisme penal

D’una forma similar, per bé que més exagerada, que a finals del segle XIX, sembla que en els últims trenta anys hem assistit a un retorn del laissez faire a tota ultrança en la forma d’un neoliberalisme econòmic radical que vol convertir els diferents Estats en mers gestors d’uns recursos cada cop més limitats (entre els quals s’hi compta la mà d’obra, id est, persones) deixant a la mà invisible del mercat que dugui als pobles pel camí unilinial i inequívoc del desenvolupament. En aquest sentit, la democràcia esdevé mercantil i hom arriba a decisions en base a un exercici de compra-venda.


En aquesta conjuntura en que les polítiques keynesianes semblen haver-se abandonat a la categoria de vestigis del pleistocè -quan precisament s’havien tret del barret per treure del mal pas a una cangrena generada per semblants postulats salvatges de no intervencionisme estatal, d’especulació i de lliure competència-, l’Estat se sorprèn de veure minada llur sobirania en camps que tradicionalment se li havien associat tals com el de garantir el benestar de la societat amb variables com el control públic de l’educació i la sanitat, així com la creació de polítiques socials i oportunitats per als més desfavorits. En un article al diari El País, el filòsof Josep Ramoneda argumentava com la globalització ha atorgat al poder econòmic la capacitat normativa tan en el camp jurídic com en el moral, pel que l’Estat abandona les seves responsabilitats en matèria econòmica i ha renunciat a compensar els efectes colaterals de la lògica del mercat.

“De què serveix l’Estat si no ens protegeix dels vaivens d’un sistema econòmic cada cop més inestable i de més alt risc que s’ha carregat les fronteres i els valors que conformaven els nostres marcs de referència i d’adscripció?”. En opinió de Josep Ramoneda, “l’Estat ha descobert en la seguretat la legitimació perduda al deixar de complir la demanda dels ciutadans com a Estat social”. Davant la incapacitat de l’executiu de combinar polítiques dedicades a la reducció de l’atur, a un manteniment del sistema de pensions i subsidis i de l’Estat del Benestar en general, amb els preceptes del dogma de l’economia neoliberal de flexibilització de la mà d’obra i reducció del cost públic, l’Estat ha esdevingut una gestoria de serveis que només troba en el monopoli de la seguretat l’únic referent per a autoafirmar-se.

Món feliç (I)

La societat d’Un món feliç ha arribat al seu punt més alt de progrés tècnic. Sota l’encisador encant de la tecnologia, han anat caient totes les parcel·les de sociabilitat humana fins a arribar a la mateixa intimitat de l’individu i a la seva mentalitat. El Món Feliç és, doncs, un món d’autòmats tel·ledirigits amb una nul·la consciència de sí mateixos com a individus. D’alguna manera aquesta fantasia es pot relacionar amb la situació actual?

Arribats a aquest punt, Aldous Huxley pren prestades unes paraules del psicoanalista Erich Fromm: “la nostra societat occidental moderna, malgrat els seus progressos materials, intel·lectuals i polítics, mena cada vegada menys a la salut mental i tendeix a minar la seguretat interior, la felicitat, la raó i la capacitat d’amor en la persona; tendeix a convertir-la en un autòmat, el qual paga el seu fracàs humà amb una creixent extensió de les dolences i amb una desesperació amagada sota un frenètic impuls cap al treball i el que anomena plaer”.

Huxley argumenta que aquesta situació, que al Món Feliç es combat amb la droga, crea neuròtics fruit de no compartir el mateix model de felicitat que la societat els ofereix. Però segons l’escriptor, les víctimes incurables de malalties mentals no es troben entre els individus afectats per cap patologia mental. Com afirma Fromm, les víctimes reals són els individus que semblen quasi normals. Són normals “perquè estan tan ben ajustats a llur forma d’existència, perquè llur veu humana ha estat silenciada tan aviat en llur vida, que ni tan sols no lluiten o ofereixen o manifesten símptomes com fan els neuròtics.”

En la línia d’anorrear el sentiment de la pròpia identitat de l’individu, Huxley acaba denunciant la nova ètica social fonamentada en la idea heretada de Hegel de que el total social té més valor i significat que els homes i les dones que el composen, i que les diferències entre els individus haurien de sacrificar-se a la uniformitat cultural.

Sí, estava pensant en Virgínia.

Crea el monstre, i mor

El fet de voler crear un papu perquè et jugui a favor té les seves conseqüències. Sota el pla virtual, a Matrix, el virus repressiu (Agente Smith) que assegura la seguretat del món artificial, s’escapa del control ferri del sistema i es dedica a destruir-lo. En un pla més terrenal, al Pròxim Orient, l’Estat d’Israel va promoure l’organització i l’armament de Hamas per tal que es confrontés amb el creixen poder d’Al Fatah. El tir els va sortir per la culata.

La figura de l’islamista radical l’ha creat Occident. Per un cantó, potenciant els sectors més fonamentalistes del món islàmic durant la Guerra Freda. Però també fent ulls clucs a la realitat social dels països del món àrab, autèntiques terres de ningú on impera la llei de la selva i del més fort. L’Estat s’ha replegat i on s’acaba, el buit l’omplen les madrasses, les escoles d’ensenyament religiós. El fonamentalisme és l’únic lloc on aferrar-se per a molts, perquè també és l’únic lloc on aferrar-se.

Occident també és culpable. Culpable en el sentit que ha propiciat la realitat social i la jerarquia de poders durant la seva etapa colonial i, ara, neocolonial. Culpable en el sentit que ha mantingut relacions excel·lents en països dictatorials com Aràbia Saudita, mentre els seus habitants viuen en la pobresa més extrema. Culpable, en definitiva, de la hipocresia d’envair Iraq per motius falsos, i ser el millor amic de la monarquia saudita que, com tothom sap, alberga en el seu territori el més gran viver de terroristes islàmics conegut fins ara.

Però un cop creat Frankenstein, com caram l'atures? Un comunicat confirma que en Keanu Reeves ha rebutjat participar a Matrix. The Redemption.

Distreu i venceràs

Davant d’un empitjorament galopant de les condicions de vida en un país com els Estats Units, resulten necessaris elements força més contundents que l’agonia de la Terry Schiavo o el pit de la Janet Jackson a la final de la Superbowl per distreure al personal d’allò que és important.

Els ianquis amb això però, com en moltes d’altres coses, ens han ensenyat, als Estats dèbils amb complexe de kamikaze rondinaire, a defugir les qüestions més candents per d’altres nímies. En paraules del gran Noam Chomsky, el mètode infalible es troba en inculcar a les masses unes preguntes que a ulls dels receptors resulten ser imperioses, però que, no obstant, estan totalment mancades de contingut. En efecte, el patriotisme, l’orgull a ser ciutadà dels Estats Units, no és sinó la principal de les virtuts socials creades pel consens nord-americà, rera la qual va el suport a les tropes a l’estranger, la defensa de la família, etc. Qui està en contra, a part de Malcolm X, de ser nord-americà? Qui no dóna suport a les “nostres” tropes? Qui no recolza la família? Aquest és el tipus de pregunta que es repeteix dia rera dia al telespectador de la CBS mentre esmorza, però pot ben estar segur que aquesta no serà mai substituïda per una pregunta imperiosa, i realment compromesa, sobre si recolza o no les decisions governamentals.

Els assajos del mètode venen de lluny, però tenen la seva més magnífica cristalització en la doctrina de la por permanent: fer creure a ulls clucs que la teva societat té un enemic pertorbador que es passa les nits en blanc desitjant la teva destrucció.

En un primer moment foren els vaguistes als Estats Units, Mentre a l’Alemanya nazi els mass media van ser els artífexs d’inculcar sobre la població civil el perill que representaven els gitanos i els jueus, als Estats units es creava una imatge semblant del poderós moviment sindicalista que s’havia gestat durant el primer terç de segle. En ambdós escenaris l’èxit seria rotund: la societat satanitzaria l’objectiu i no posaria pegues davant la seva erradicació.

Recollint aquest pòsit històric només cal seguir les identitats dels grans malvats dels films de James Bond per descobrir qui és el gran enemic de torn. Després de la Segona Guerra Mundial, els comunistes i la febre nuclear eren un filó d’or per uns interessos que els volien convertir en els nous genets de l’Apocalipsi.

Però a partir de la caiguda de la URSS va fer falta trobar nous fronts, que a més li permetessin seguir endavant amb una política exterior agressiva en pro d’establir perifèries econòmiques subministradores de matèries primeres per tot el planeta. Primer van venir els narcotraficants, pel que el 1989 es va ocupar el Panamà. L’atemptat contra les Torres Bessones l’any 2001 va situar a la palestra a l’actual arxienemic de la humanitat, Ossama Ben Laden i, amb l’excusa –probablement fundada- de que Afganistan, un país esclafat per trenta anys de guerra, s’estava convertint amb un camp d’entrenament d’Al-Qaeda es va optar per envair aquest país i situar-hi un govern de palla. Darrera l’operació, es va poder construir un oleoducte de 2.500 km de propietat nord-americana, estalviant-se les taxes i els costos del borrador original que hauria tingut 5.500 km.

Encara més revelador del que volem suggerir, va ser l’aparició com a enemic número 1 dels Estats Units d’un personatge com Saddam Hussein, que en qüestió de setmanes, i no per mèrits propis, va desplaçar al mateix Ben Laden en el llistat d’enemics del Pentàgon. L’atac contra l’Iraq, a la I Guerra del Golf, en motiu d’alliberar Kuwaitva deixar molt a desitjar per a Estat suposadament demòcrata veritablement compromès amb els ideals liberals. Per un cantó, abans de començar la guerra, l’Iraq havia proposat retirar-se de Kuwait a canvi que el Consell de Seguretat resolgués el conflicte de Palestina i el de les armes de destrucció massiva; no cal dir que llur oferta no va ser ni tinguda en compte.

Igualment es tenia coneixement d’una oposició democràtica a l’exili que es va oposar des d’un primer moment a l’ocupació i que va fer els impossibles per entrar en contacte amb el govern nord-americà, però a la fi de la guerra la situació política va mantenir-se perenne, al contrari d’una població cada cop més llastrada pels conflictes bèl·lics que havien començat amb la guerra contra l’Iran l’any 1980. Paradoxalment, el que havia de ser una missió humanitària va acabar sent un negoci rodó (Es calcula que el guany pel major preu del petroli es situa entorn als trenta mil milions de dòlars pels Estats Units (21 d’aquests per al govern en qualitat de propietari de cinc de les set petrolieres al territori) i dels quaranta mil milions que va costar la guerra, el 75% dels quals els van pagar països àrabs, van acabar recaient a la indústria bèl·lica nord-americana).

A la II Guerra del Golf, el mateix Sadam Hussein, dèspota d’un país tercermundista sense cap possibilitat de defensar-se, va ser presentat com el gran tirà que gràcies a les armes de destrucció massiva tenia pensat destruir els Estats Units. Amb aquest guió, més propi d’un episodi dolent de la Guerra de les Galàxies que del conflicte geopolític més important dels últims anys, i amb unes proves “irrefutables” de l’existència d’aquestes armes, es va tornar a atacar el país. El fet que sigui un país llastrat per les multes de guerra de la I Guerra del Golf, amb una pobresa que ocasiona la mort a l’any de tres-cents mil nens i sense cap tipus de suport estranger segurament va condicionar bastant que l’Iraq fos el país elegit.

L’ocupació va ser ràpida i, malgrat que amb aquesta l’Iraq s’ha metamorfitzat d’un règim autoritari amb un rígid control de l’ordre a un Estat democràtic amb una inseguretat total i amb un balanç que pot arribar fins als 600.000 morts, els Estats Units han pogut accedir al control absolut d’un petroli barat. Això en un moment en que un dels seus tradicionals venedors de cru, Aràbia Saudí, cada cop sembla estar més relacionat amb el terrorisme d’Al-Qaeda i en que el màxim proveïdor de petroli dels Estats Units, fins ara Veneçuela, que s’ha atrevit, amb Hugo Chávez, a nacionalitzar les empreses petrolíferes del país, fins fa poc americanes.

Davant d’això és necessari que les campanyes de terror a tota ultrança tinguin un gran repercussió en el públic nord-americà (i en extensió a la resta de països, ja que la difusió del terror com a mode de narcotització de les masses crec que es pot arribar a concebre en termes científics). Només hauríem de citar dos exemples: en el moment de l’elecció de Ronald Reagan, dos de cada tres nord-americans rebutjaven llur programa; de la mateixa manera, a les passades eleccions presidencials, el candidat a la reelecció George Walter Bush es presentava amb uns nivells salarials que havien retrocedit al nivell dels anys cinquanta. No obstant, sobra dir que han estat els dos presidents més votats de la història dels Estats Units.