Demòcrates de pa sucat amb oli

Si hi ha una cosa que ha de fer treure de polleguera a les ments benpensants que esporàdicament visiten aquest blog, i no és el fet de no figurar al rànquing de Juga a la Pompeu, és la hipocresia de tot hom (que no tothom) que defensant una cosa sobre el paper, a la pràctica resulta ser el més gran dels estafadors a la causa.

L’exemple, el d’un personatge molt admirat pel bonsalvatgisme d’aquest bloc, Jean-Jacques Rousseau. Al mateix temps que escrivia eminents disertacions sobre com ha de ser l’educació de les persones, tenia tancada tota la seva prole de cinc fills en un lúgubre orfenat de províncies. Curiosa paradoxa, la d'els il·lustrats, apòlegs de la raó humana i de l’individu, també odiaven al mateix temps el comú del mortals, a qui consideraven presos de la ignorància i de les supersticions. Uns barbamecs esmaperduts, vaja.

En una mostra de singular coherència, sovint els que passen per més demòcrates poden resultar ser els més grans fariseus de tots els temps... Posem el cas del sociòleg Enrique Gil Calvo que a les pàgines d'EL PAÍS em dóna l’excusa per a dedicar-li el post d’avui:

“La ciudadanía francesa ha demostrado con su muy elevada participación electoral que es capaz de aprender de la experiencia previa, pues lejos de recaer en el trágico error cometido en 2002, cuando la imprudente irresponsabilidad de los electores arrojó un resutado en la primera vuelta [...], en esta ocasión la elección ha sido modélica.”

Malgrat dels malgrats (o a pesar de los pesares, que diria aquell), em veig obligat a preguntar-me perquè caram cal deixar votar a la xusma si hi ha el perill que s’equivoquin. Previnguem el “tràgic error” de la “irresponsabilitat” dels votants. No deixem votar a ni quisqui. O, en el seu defecte, il·legalitzem les opcions polítiques que qüestionem.* (vegi’s asterisc, més avall).

Naturalment, res d’això és nou. Un bon conegut de tot teòric de la prestigitació, Walter Lippman, em comentava fa setanta anys que “no hauríem de sucumbir a certs dogmatismes democràtics que diuen que els homes són els millors jutges de llurs interessos particulars, perquè no ho són.”

De la mateixa manera, un bufó no menys hilarant de nom Mayor Oreja justificava el desastre sonadíssim de la candidatura del PP a Euskadi que ell mateix encapçalava, tot afirmant que la societat basca encara no estava prou madura per rebre el seu missatge. Coi de bascos. A veure quan entren en raó.

Arribats a aquest punt, es fa necessària una llei Antiperdulària que es dediqui a establir llibertats sota fiances astronòmiques a tots aquells esperpents que es dediquen a inflar paraules màgiques com “llibertat”, “poble” o “democràcia” sota discursos enganyosos i hipòcrites. En democràcia, el govern palestí encapçalat per Hamàs ha de poder ser plenament legítim, així com cert islamista moderat que pot fer el salt a un Estat tan europeu com és Turquia.

* Impugnació de llistes abertzales. El sol motiu de no condemnar la violència pot dur a no poder-se presentar a les eleccions. La violència, clar, de grup terrorista clandestí s’entén, ja que si s’haguessin d’impugnar les formacions que no condemnen el terrorisme d’estat, com és el cas de la dictadura franquista, els Rajoy, Acebes, Pujalte, Basagoiti, Aguirre i un immens etcètera deixarien de figurar en els nostres baluards mediàtics gràcies a l’aplicació de la llei antiterrorista...