Marx esmaperdut

Si Karl Marx aixequés el cap li vindria torticòli. Primer, perquè comprovaria que al món occidental, l'únic lloc on segons ell es donaven les condicions pel desenvolupament del comunisme, aquest mai es va arribar a implantar. En el seu lloc, es posaria paranoic en saber que en canvi sí que va establir-se en estats agraris, de règim demogràfic antic i amb una estructura social més pròpia de l'Ancienne Régime que del món burgès de l'Alemanya del XIX.

Com a home pragmàtic, però, aniria al gra. Observant la realitat social del moment, quedaria d'allò més esmaperdut (que em perdonin els lectors l'abús del mot, però s'ho val). Les desigualtats i les injustícies socials es mantenen al segle XXI, i on abans hi havia una reduïda burgesia ara hi ha una àmplia classe mitjana. Les èlits són ara molt més poderoses que abans i els Estats molt més dèbils, també, que abans.

I les classes oprimides? I el proletariat? El pobre Karl es tustaria la barba en comprovar que els sectors amb menys recursos, lluny d'haver alterat les relacions socials de producció, segueixen sent explotats pel jou del propietari dels mitjans de producció. Amb una diferència: ara no hi ha consciència obrera de classe, el poder dels sindicats és infinitament menor i les reivindicacions laborals queden en mans de quatre incenciaris. En el seu lloc, la classe obrera competeix entre els seus membres pel lloc de treball. L'obrer francès ja no lluita contra els interessos del capitalista, sinó contra els de l'obrer de pell torrada que li fa la competència. El racisme en la lluita fratricida de classe ha substituït la lluita de classe.

I les classes mitjanes, èxit absolutament imprevist per Marx? Ai las, segons un estudi del Ministeri de Defensa britànic recollit per Andrés Ortega resulta que sembla que a llarg termini la middle class es pot sentir amenaçada i esdevenir revolucionària (!), substituint en aquest paper a la funció tradicional del proletariat de la teoria marxista. El desordre social, les pensions en crisi i el desclassament, és a dir, els interessos de classe, unirien a tot un sector de la població per conformar una consciència de classe que voldria canviar les normes de joc.

Marx sospira i es pregunta per les èlits. I es sorprèn de saber que mai hi ha hagut tants tan rics i tants tan pobres. Li diuen que si abans la riquesa dels rics estava justificada per dret diví, ara ho està pel dret al benefici en l'economia de mercat. I sense més explicacions, el nostre primer i genuí marxista s'embolica en un embarbussament dialèctic i de forma ben coronària se'n torna al clot. Que encara no és mitjanit i la fressa s'aixeca.