25 de maig 2007

Diarrea mental postmoderna

Continuant les cites, avui robo el tema de la melòmana txé.

Hi ha ocasions, comentava el gran periodista de la Vanguardia, Carles Castro, que a un li ve diarrea mental davant segons quines notícies.

L'últim engendre del maligne resulta que és una pintura del famosíssim (?) Mark Rothko (que em disculpin els entesos) que s'ha subastat per la xifra rècord de 72,8 milions dòlars. La pintura en qüestió és la següent, i no cal que us en digui el títol perquè total, ja em direu el què:


...

Deia l'arqueòleg Eudald Carbonell que els humans de la nostra generació som una colla de malalts que vivim en una societat de malalts.

No estic fent en absolut un atac contra l'art abstracte... De fet, sí, diguem-ho sense embuts. La nostra història contemporània està feta d'un conjunt de mites i no ens n'hem d'amagar. En un món dels comandaments vibradors, de les paranoies wii, de les drogues de síntesi, no es pot exigir a l'art que ofereixi interpretacions de la realitat. Tampoc de la ciència ficció. Només s'exigeix que no interpreti. Que sigui un conjunt de trames que estèticament causin un cert impacte.

Independentment de si considerem la sinalefa de les estovalles de casa art o simple decoració, el que és evident és que tot ho tendim a valorar relacionant-ho amb el que coneixem. En el cas de la pintura que protagonitza aquest post podria suggerir-nos...

- Els camps de tulipans dels Països Baixos des de l'aire.
- Un nino del duplo (sísí, la versió per a nadons del lego)
- Un primer pla d'un cetrill on oli i vinagre resisteixen a barrejar-se.
- El color vermell, vestit.
- Quatre rectangles de diferent color, gruix i disposició, repartides segons un criteri arbitrari.


Total. Que tot plegat no és sinó el vell joc dels sopars desesperats en què el més optimista ensenya el paral·lelogram que ha construit amb el seu tovalló i pregunta "aviam, qui em diu què pot ser?"

Una reflexió postrera de Thomas Mann a Mort a Venècia:

"Per a que una obra espiritual rellevant pugui tenir ràpidament una incidència ampla i profunda, ha d'haver-hi una secreta afinitat, certa harmonia inclús, entre el destí personal del seu autor i el destí universal de la seva generació. Els homes no saben perquè consagren una obra d'art. Però la veritable raó és un imponderable: la simpatia."

Què vol dir això? En poques paraules, que la nostra postmodernitat és una farsa total, que naixem i morirem aculturats, preferim la televisió als llibres perquè ens sentim més llestos que els subjectes de la petita pantalla i que, si Hamlet ens pregunta un bon dia què fer davant d'un mar d'adversitats d'ultratjant fortuna, li xiuxiuegem "La Máscara, la Máscara...", la paupèrrima cançó de la Marisol.

Diarrea mental, amics.

8 comentaris:

  1. Un dia, discutint amb un historiador de l'art, jo li deia que Mark Rothko era un dela majors timos de la història. Ell, tot convençut, em va explicar que la "màgia" de Rothko es podia veure si t'apropaves al quadre, que en cada pinzellada hi havia mil varietats de colors.
    He intentat veure aquesta màgia apropant-me a alguns quadres d'aquest home fins a arribar al centímetre de distància,però segueixo convençut de que és un timo.
    Mort a l'art abstracte

    ResponElimina
  2. Buff...

    Això de l'art abstracte és molt complex.

    Cal tenir en compte que no apareix perquè sí, perquè un tio que no sabia pintar va decidir fer guixots i dir que és art... És una reflexió més profunda. I només cal veure-ho en que en breu totes les altres arts faran elements abstractes. La pintura té l'avantatge d'anar sempre a la vanguardia artística, i per tant és la primera que trenca les regles establertes com a cànons estètics.

    Ja arribarà al cinema, com va arribar el surrealisme, el neorrealisme... I es farà pública la cinematografia abstracta, que ja s'està donant (i es va donar).

    I és per això que ja no és art? Com en tot, hi haurà gent que ho farà de mala fe... Però cal confiar en l'expressió del que se sent mitjançant diferents tècniques.

    (Tot i això, crec que abstractes com Tàpies són una enganyifa)

    ResponElimina
  3. Des de la meva profunda incultura artística, dono suport a la teoria de la cetrillera (tot i que segurament l'oli i el vinagre representen algo així com el bé i el mal, el ying i el yang, o qui sap si l'Hereu i el Trias!)

    Vet aquí una reflexió profunda d'uns ex-estudiants de belles arts, que tenen un greu trastorn mental:
    http://www.youtube.com/watch?v=vibL3s54RN8

    ResponElimina
  4. Ho lamento venerable company Sancho, però estic totalment amb en Pepe.

    L'art abstracte no es caracteritza per ser quelcom que aparentemnt no és res, però que si t'hi apropes descobreixes la figura i tal. A través dels colors i de les formes es poden fer alegories o representar aspectes de la realitat, però l'art abstracte autèntic seria el no-res, una obra que per sí sola no es relaciona amb res de la nostra societat. Sota l'excusa d'un nou llenguatge no racional de colors i tons, l'art abstracte només existeix en aquelles obres en què el seu autor no s'ha basat en res de la realitat i el seu producte tampoc té res de realitat (res).

    Des d'aquest prisma, o l'art abstracte no existeix, o les estovalles de casa són art abstracte, la taca del babero de la meva cosineta també i el frustrat intent d'en Homer de muntar una barbacoa ídem...

    Però estem d'acord en una cosa: reflecteix perfectament l'estat mental de la humanitat a aquestes altures de segle.

    ResponElimina
  5. "mis esculturas son tan personales que no tengo la obligación moral de explicarlas"

    HIAHIA bo bo, simmons!

    ResponElimina
  6. L'art és sense cap mena de dubte, com dius veneradíssim Jusephus, el reflex de la societat. Tots els moviments artístics han aparegut amb cada reforma social, amb cada canvi revolucionari. I ara l'abstracte ens demostren l'enganyifa de món en el que estem.

    Per això cal donar corda a artistes que mitjançant "enganyifes" de colors i formes rares fan que, persones il·lustrades com vos, simmons o pepe, destrïin amb quins elements de la realitat es queden. I fer que la crítica que mereix aquesta MERDA de món es faci en tots els àmbits, també en l'artístic.

    Cal dir que en cap moment he volgut fer una defensa a ultrança de l'art abstracte. Com en tot, n'hi ha amb sentit i n'hi ha sense. Això que diu en pepe sobre l'historiador de l'art que vol que miri el quadre i la pinzellada... perquè enlloc d'això no es parla de perquè va fer aquesta obra, i evitar discursos profunds amb l'excusa de la pinzellada?

    Per anar acabant, el tema de les estovalles. Art? Joquesé. Ara a tot se li diu art...

    I prometo, prometo, veure el vídeo d'en Simmons.

    I visca el surrealisme.

    ResponElimina
  7. Davant aquesta tribuna de desafectes per l'art abstracte només em queda defensar-lo.
    L'art des que s'anomena art és l'expressió d'alguns membres de la societat.
    En la prehistòria tb tenien art però no l'anomenaven com a tal, per ells era el seu entorn.

    Misteris de la vida, des que s'autodenomina art hi apareixen un reguitzell de verges, retrats i escenes bibliques.
    Si l'objectiu de l'art fos plasmar la realitat, trobo que són molt real els temes...
    Potser és l'impressionisme i el cubisme qui ha tingut més voluntat de representar el seu entorn, però sempre l'han distorsionat d'alguna forma, per tant ja no és una representació fidel.

    L'art abstracte té un handicap, no és figuratiu. I per això no es art?

    Au!

    ResponElimina
  8. A veure, no sóc una especialista en art abstracte, però sé algo de Rothko. Sé que estava pirat i que buscava el trascendent. Segons lo que heu dit és una mica paradigme de el que definit com a art abstracte. Ell no volia representar la realitat sino que volia crear ujn espai que mirant-lo et remitís a un altre lloc. Al no res potser. Les pintures de Rothko són paisatges i tot i que la que ha costat tant no m'agrada gaire, de vegades si mires alguna d'elles sembla que tinguin profunditat.

    L'art, sigui quina sigui la seva forma, té la funció d'intervenir. El problema de l'art abstracte és que si no saps de què va o no estàs colocat et quedes igual. Tot i així un tio, Malevich, va exposar un quadre blanc i va dir que allò era art, perquè l'expressió humana era incapaç de representar la realitat.

    ResponElimina