Les tres edats de l'abstencionista actiu

Ja en tenia de raó el polític victorià Benjamin Disraeli quan deia que "esperant, esperant, tot acaba arribant".

Google Maps ha caçat el meu company de pis

D'acord, això comença a fer por. Recordeu allò de l'Orwell de 1984? Una societat vigilada, tutel·lada, controlada, jutjada a tota hora per tot de càmeres que no et deixen mai de petja i etcètera, etcètera? Doncs bé, aquest estiu vaig tenir el privilegi de comprovar com a Londres ja n'existeix la versió Beta. Tant als carrers com a les empreses, la videovigilància hi era més present que l'Esperit Sant. A la feina, en incomptables ocasions em deixava la identificació al l'escriptori -no m'agrada portar coses penjant del coll- i en els meus anars i venirs per l'empresa sense identificació, goril·les amb corbata sorgien del no-res i m'engrapaven per l'espatlla, es donaven instruccions entre ells pel busca i només em deixaven en pau quan, després d'escortar-me fins l'escriptori, els mostrava la identificació. Al carrer era prou similar -fins i tot els carrerons més foscos i lúgubres tenen un mínim de quatre càmeres disposades a sorprendre't a la mínima que la bufeta et pugui dir prou-.

Les càmeres de seguretat a Barcelona comencen a implantar-se amb alegria. És bonic que la plaça George Orwell sigui la més ben dotada en aquest sentit, permetent a la gent amb poques idees fer analogies fàcils.

Ara bé, tot això són futileses. Res a veure amb el que s'aproxima. Ens observen. Google Maps o Google Earth són petits tastets per al públic en general. Els serveis cars, l'espionatge en directe, el paguen els millors postors.

Fins a finals d'any, visc entre el 20 i el 40 de Carreras Candi. El sagal amb rastes de la captura de pantalla és el meu company de pis, per cortesia de Google Maps en mode Street View.

Oh, amb la cara difuminada.

Manuel Fraga no repapieja

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Lluís Llach

Els partits nacionalistes haurien de "ser penjats" en alguna banda, segons l'inefable don Manuel Fraga Iribarne. Mentre l'estirabot de Joan Tardà ha ocupat la primera pàgina dels diaris de Madrid durant uns dies, és poc creïble que el comentari del polític gallec tingui massa repercussió. És una de les tantes altres gràcies que sol dir el senyor Fraga, com quan deia que els tancs hi són per mantenir la unitat d'Espanya. Qui som nosaltres per ficar-nos amb aquesta venerable relíquia del pleistocè, aquest colós que repapieja, que ens fa venir més pena que ganes de revenja? La resposta, és clar, és que som uns ignorants -els joves- i uns amnèsics amb bona voluntat -els més grans-. En ple debat sobre si haurien de ser investigats els crims del franquisme -així com les seves extensions més enllà de 1975-, deixar impunes personatges amb l'historial criminal de Don Manuel no és una mostra de concòrdia nacional. Més aviat ho és de traició envers els qui van sofrir els seus crims, dient-los-hi a cau d'orella que els afanys dels detinguts, exiliats, morts i torturats potser van ser actes heroics... però no van passar del rang d'anècdotes.

Fa uns anys el jutge Garzón s'atrevia a iniciar un procés contra Augusto Pinochet pels crims que havia comès durant el seu regnat del terror. Des d'Europa, es considerava que Xile era un país no suficientment madur com per enfrontar-se i encarar-se amb valentia amb els fantasmes del seu passat. Seria divertit que ara fos un jutge xilè qui iniciés un procés semblant contra don Manuel.

Llistat extret, d'aquí i d'allà, que conté les perles de la biografia de don Manuel Fraga Iribarne:

- Entre 1962 i 1969, com a Ministre d'Informació i Turisme de Franco:
1962 Repressió salvatge contra els miners asturians, amagada per la censura informativa de Fraga. A les dones dels miners les duen als quartels de la Guàrdia Civil, rapades al zero.
1962 Fraga impulsa una nova llei de premsa teòricament menys censora, però al 1966 es segresta l'ABC, es persegueix la revista Destino i es dinamita el rotatiu Madrid l'any 1968.
1966 Fraga amaga l'accident amb armes nuclears més greu de la història quan un B-52 nord-americà amb quatre bombes H s'estavella a la platja de Palomares a Almeria

- En aquesta època, com a membre del Consell de Ministres va ser còmplice de:
1962 La pena de mort per Jordi Conill, membre de Joventut Llibertària, commutada després de la pressió del futur papa Pau VI.
1963 La pena de mort de Julià Grimau, dirigent del Partit Comunista a la clandestinitat, per uns suposats crims comsesos durant la guerra. S'intenta simular un suïcidi llançant-lo des de dalt d'un edifici, però sobreviu i acaba sent executat.
1963 Les sentències de mort i d'execució dels anarquistes Francisco Granados i Joaquín Delgado.
1965 Les condemnes a mort dels activistes socials Raimundo Medrano i Eleuterio Sánchez.
1968 Procés contra 16 suposats membres d'ETA detinguts per l'assassinat del cap de la policia de Sant Sebastià, responsable de les tortures a desenes de persones. Sis penes de mort que acabarien commutades i 300 exiliats forçosos.
1969 Detenció de quatre estudiants acusats de repartir propaganda contra el règim. Un d'ells, Enrique Ruano, mor en caure des de dalt d'un edifici. Fraga organitza una campanya explicant que el jove tenia una certa tendència al suïcidi.

- Del 1975 al 1976, com a vicepresident i ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro, després de la mort de Franco:
1976 El desallotjament d'una concentració a la catedral de Vitòria causa cinc morts, desentes de detinguts i torturats. Poc després se'n produeixen dues més, a Tarragona i Basauri Al respecte Fraga es vanta: "La calle es mía" i es nega a investigar cap de les morts. Al mateix any, complicitat del govern en els assassinats de Montejurra on tres persones són mortes per l'acció dels paramilitars mentre la guàrdia civil s'ho contempla passiva.

El somiatruites

La insostenible lleugeresa dels transgènics

La Vanguardia entrevistava ahir a la periodista francesa Marie Monique Robin, que els darrers tres anys ha estat investigant la famosa Monsanto, multinacional nord-americana líder en producció de transgènics. Resulta que hi ha molts dubtes sobre els efectes d'aquest tipus de productes sobre la salut. La periodista cita uns experiments que la mateixa Monsanto va realitzar en ratolins sans que havien consumit aquest tipus de productes... i que per obra i gràcia de la transgènia van acabar convertits en ratolins diabètics amb problemes de fetge. Pel que sembla, Espanya és l'únic Estat de la Unió Europea on es poden cultivar transgènics.

Tot plegat resulta d'allò més tranquilitzador. Com que un no és expert en ciències naturals, serà millor que em limiti a apuntar els efectes socials i econòmics que una aposta pels transgènics pot dur al nostre món. Segons el meu parer, alguns efectes perniciosos dels transgènics. Es diu que en última instància, i en la seva accepció més perversa, el boom dels transgènics ve a ser una segona "Revolució Verda", és a dir, un paquet tecnològic destinat a augmentar els rendiments -sobretot cerealítics- en la producció amb la finalitat bonhomiosa de disminuir la fam al món. Des del punt de vista d'un Mr. Scrooge és evident que els transgènics ofereixen múltiples possibilitats, però sostinc que des d'un punt de vista autènticament democràtic són un dels nous perills que amenacen la humanitat. Per pams:

1. En la vessant agrícola, els grans beneficiats d'aquest augment de la producció són els grans productors excedentaris. Què en faran sinó, amb els grans estocs de producció que no poden col·locar en el seu propi mercat? Envair-ne de foranis, a un preu rebaixat, provocant de passada l'agonia dels petits productors que observen impotents com no poden competir amb el preu d'aquests productes.

2. Els transgènics, com la revolució verda abans, aposten per l'eficiència en els cultius, accelerant la desaparició de les diferents varietats autòctones de cada producte.

3. Qui té la paella dels transgènics pel mànec són les corporacions internacionals amb seu als països del Nord. Tradicionalment, els productors utilitzaven una part de la collita per sembrar el cultiu de l'any següent. Ara bé, els transgènics no deixen llavor de reemplaç, són estèrils. Així, els petits productors entren en un cicle de dependència vers les multinacionals ja que es veuen obligats a seguir comprant-los-hi les llavors.

4. Des de posicions massa ben intencionades es diu que l'augment de la producció d'aliments que faciliten els transgènics pot ajudar a fer desaparèixer la misèria als països del Sud. Ara bé, si en l'actualitat els països pobres ja exporten més matèries primes de les que importen, realment és creïble que la seva situació millori amb els transgènics? Més aviat -podria pensar algú- els transgènics estan sent el mitjà a través del qual els països del Nord puguin mantenir a un preu regalat la base de matèries primes necessària pel seu creixement. La revolució dels transgènics podem dir que comparteix el mateix objectiu que la Revolució Verda que va començar a Mèxic als anys quaranta i que aviat es va estendre al món. Ara bé, el tret de sortida als primers fertilitzants, pesticides i herbicides químics va coincidir, de forma prou sospitosa, amb l'inici de l'extensió de la misèria arreu del Tercer Món. Igual que la fracassada Revolució Verda, els transgènics volen arreglar el panorama. Com deia aquell, éramos pocos y parió la abuela.

Deu mil esglais

Els felins de tot el món no se'n saben avenir: el meu germà m'avisa que és la visita 9.999 del bloc, i com que sempre m'han agradat les xifres rodones, disparo el flaix:

La caputxeta curta de vista

Nova aportació del meu germà petit després de la demolidora redacció sobre Ray Charles. Aquest cop, la professora de castellà ha tingut la temptadora idea d'encomanar-los-hi una sobre la Caputxeta Vermella. Us la transcric fidelment:

Esa famosa narración, también conocida bajo el nombre de “Caperucita Encarnada”, quizá es el cuento más conocido, juntamente con los Tres cerditos y alguno más, del mundo.

La historia tiene muchas versiones, la famosa es esta:

“Érase una vez había una niña, conocida como Caperucita Roja por su vestimenta repetitiva. Un día, llevó de comer a su abuelita, que estaba enferma. De camino, se encontró con el lobo (personaje socialmente marginado en todos los cuentos), que engaña a la caperucita, haciéndola ir por el camino más largo para llegar a casa de su abuela, y se viste con sus ropas, substituyéndola. Llega entonces la consentida Caperucita Roja, y empieza a hacerle preguntas incómodas al lobo, creyéndose que es su anciana abuela. Luego el lobo se la come, entra el cazador en la casa, mata al lobo y, de dentro suyo, salen la abuela y la Caperucita. Fin. Moraleja: No confies en los desconocidos”.

Se supone que muchos niños y niñas escarmentarán leyendo ese final feliz, pero en el cuento original (de título citado anteriormente), tanto la abuela como la caperucita mueren en la panza del lobo. La moraleja, pero, siempre es la misma, pues nunca es “usa gafas graduadas” ni nada por el estilo. Referente a ese cuento, creo que hay mucho de que hablar, aún.

Curs avançat de periodisme, by Terry Pratchett

Consells bàsics per al bon periodista, segons l'hil·larant creador de l'absurda saga de fantasia Discworld, Terry Pratchett.

ENTREVISTAS

<La Regla Número Uno para las entrevistas (incluyendo a todo el mundo que me entrevista para la revista de su universidad, porque debo haber hecho cientos de esas cosas) debería ser:

Escribe una lista con tus preguntas principales para fijar las cosas en tu mente; Tírala; Empieza con la entrevista; Entonces ESCUCHA lo que te está diciendo el tipo en cuestión para poder seguir cualquier hilo interesante; Porque si no lo haces, lo que tienes es un test, no una entrevista.

Ufff... Esto me ocurre continuamente:

P: ¿De dónde sacaste la idea del Mundodisco?
R: Se la robé a un anciano que conocía y ahora he decidido contároslo todo.
P: ¿Cuál es tu personaje favorito?

Ufff...

Ventajas de haber sido periodista

Sí, Dave Gemmel y Neil Gaiman eran periodistas. Y Bob Shaw también. Y yo. Es un buen entrenamiento porque:

1) Cualquier tendencia hacia el bloqueo del escritor desaparece a las pocas semanas de empezar a trabajar con editores de noticias poco comprensivos.

2) Aprendes muy rápidamente la relación directa entre escribir y comer.

3) Coges una especie de estilo.

4) Te mueves por lugares interesantes.

5) Aprendes a editar mientras escribes, y tiendes a ser fiable con los plazos de entrega.

6) Acabas con la capacidad de pensar al teclado y reducir el mundo a ti mismo y el trabajo que tienes entre manos. Tienes que hacerlo para sobrevivir en un mundo de teléfonos que suenan y sub-editores que gritan.

Nada de esto hará que tengas talento o seas bueno, pero sí ayuda a que aproveches al máximo lo que tienes.

Font: http://dreamers.com/mundodisco/words.htm

Paul Krugman i el retorn dels heretges

La periodista Naomi Klein ha estat una de les primeres en establir l'analogia segons la qual la caiguda del mur de Berlín va ser al comunisme el que la crisi financera mundial de l'actualitat és al neoliberalisme. De la mateixa manera que la fi del Bloc soviètic va suposar la decadència dels seus fonaments ideològics -per més que Marx s'hauria tallat les venes en contemplar l'exemple de fraternitat universal que era l'URSS-, la crisi actual ha suposat el descrèdit més absolut al personatge que en els darrers trenta anys ha estat el màxim profeta de l'economia de lliure mercat: Milton Friedman.

El fracàs de les teories del neoliberalisme s'havia fet palès fa temps. Llatinoamèrica n'és potser la millor prova: el Xile de Pinochet va ser el primer país en "vendre" l'economia nacional sota les directrius de l'Escola de Xicago. El corol·lari del procés és que en els darrers trenta anys els índexs de pobresa d'aquests països només han començat a reduir-se en el moment que dirigents populistes han decidit intervenir massivament en l'economia, començant per la nacionalització dels sectors estratègics. A escala global, el neoliberalisme ha empitjorat l'esquerda que separava el Nord del Sud i no ha fet res per pal·liar la pobresa global -en els darrers anys, el retrocés percentual de la pobresa a escala planetària és mèrit gairebé exclusiu de la Xina postcomunista.


En aquestes altures de la pel·lícula, el nou Nobel d'Economia s'ha apressat a enterrar a Milton Friedman. El mèrit de Paul Krugman és que el seu discurs no arrenca de l'agost de l'any passat, quan va començar la crisi de les subprime, sinó de fa vuit anys, quan George W. Bush va arribar a la presidència dels Estats Units i amb ell tot el seguici neocon, la minoria ultraconservadora del Partit Republicà fanàtica dels postulats de Friedman i Hayek. Neokeynesià convençut, afirma que enmig de la crisi dels anys 30 Keynes va ser el Martí Luter de l'època: partidari d'un Estat més intervencionista, partidari d'augmentar la despesa pública en temps de vaques magres per tal de reactivar l'economia. Segons Krugman, Keynes "aportava el rigor intel·lectual necessari per fer l'heretgia respectable". A la vegada, "si Keynes era Luter, Friedman era Ignasi de Loyola, el fundador dels jesuïtes". Igual que aquests, els abduïts friedmanites van abraonar-se en una contrarreforma que a finals del segle XX havia aconseguit una "àmplia, però incompleta, retirada de l'heretgia keynesiana". Però els heretges tornen, més forts que mai.

Just un any després de l'inici de la Gran Depressió, John Maynard Keynes va escriure: "ens hem ficat en un desordre colossal, hem comès enormes errors en el control d'una màquina delicada el funcionament de la qual no comprenem". Ara, un any després de la crisi financera actual, Krugman aposta per un nou sistema financer mundial. La seva, segurament serà una opinió que serà tinguda en compte en la reunió -que serà el preàmbul d'una altra reunió, llavors potser sí, més seriosa- d'aquest cap de setmana a Washington. En temps de la Gran Depressió va caldre esperar una dècada i una guerra mundial descartar el laissez-faire a Bretton Woods. Veurem quan temps tardarà el capitalisme per salvar-se de la desfeta. La factura, és clar, la pagaran els innocents.

Per entendre millor la crisi

Me'n vaig a Londres

Doncs sí. Aquest estiu no em tocarà passar-me'l sota el sol de justíca que cau entre les pomeres, ni entre les restes momificades d'un esquirol bizantí en alguna excavació oblidada. No, enguany toca gaudir d'una altra varietat d'aire condicionat embotellat, aquest cop però, des d'un bloc de pisos competitiu de Londres.

La cosa promet. Fa temps que no practico l'anglès i això potser no és el millor capital per anar a treballar a un mitjà de comunicació doncs això, anglès. Prò ca barret, en temps de guerra tota trinxera és bona i defensarem el pabelló més enllà del continent, a l'altre cantó del Canal -de la Mànega s'entén, no d'Urgell-.

L'expedició a Londres l'entenc com una redempció. Qui sap si acabarà amb una extremaunció. El cas és que si estàs llegint aquestes ratlles i es dóna la casualitat que tu també faràs cap a la Pèrfida aquest estiu, no dubtis en comentar-m'ho i quedem per fer una pinta. I si tens sort, encara et faré una truita de patates, que en terra pagana, val el seu pes or.

Terribas: “L'èxit serà no poder distingir qui de tots ha guanyat la partida”

Transcric literalment la peça de Tribuna.cat que resumeix el magnífic article que la increïble Mònica Terribas va publicar ahir a l'Avui. (Darrerament el bloc s'actualitza poc, per no dir gens, i quan ho fa, ho fa amb préstecs com aquest. Quan surti de l'espiral de despropòstis en què estic immers espero regenerar i redissenyar aquesta finestra suburbial...)

Mònica Terribas publica avui un eloqüent, senzill i, per tant, fantàstic article al diari Avui. Fent teoria i superant la crítica banal de sobretaula amb bons i dolents, la doctora en Periodisme retrata la societat catalana amb agudesa i demana, precisament, que aprenguem a sumar esforços sense buscar victòries personals, i això va per tots ja que sembla ser el vici nacional, potser fins i tot global. "Obsessionats a demostrar que som més bons que els altres, perdem el temps desmereixent un esforç que no és nostre, i així restem, tant que estem oblidant com se suma. Ni en la política, ni en l'empresa, ni en l'economia, ni en la recerca universitària, ni en els mitjans de comunicació [sumem]", diu Terribas.
"Hem substituït els processos de col·laboració mútua, per processos d'individualització, governats pels rèdits a curt termini. Només ens concentrem a guanyar petites batalles que ens permeten explicar petites victòries, però aquestes batalles no tenen una mirada llarga en l'horitzó, no són futur", afegeix i continua imparable, "El perill d'aquesta dinàmica és que acabem convençuts que som una societat mesquina, immersa en una realitat política i comunicativa que viu de cremar les naus. Però aquest és el mirall públic, el que ens arriba, però sortosament existeix la tensió creativa, potser més invisible, menys notòria, en molts àmbits" (...) "milers de persones estan tipes que l'ànsia de poder, d'instaurar una única manera de veure les coses, de creure que el que pensem és el que toca pensar i que només nosaltres sabem el que convé al país, s'hagi convertit en un vici".
"Cap on va Catalunya?", pregunta i respon brillant la periodista, "Cap a la mediocritat i la paralització si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la, només cal que assumim el nostre compromís individual, que no ha de ser amb ningú més que amb la societat, amb la suma dels interessos dels qui viuen amb nosaltres i que actuen, no només en funció dels seus objectius particulars, sinó amb un sentit de responsabilitat collectiva. L'èxit serà no poder distingir qui de tots ha guanyat la partida".

El Roto i la Guerra del Francès

Genial!

Quan los reys viuen felissos plányeu als pobles

Del XIX al XXI les guerres mundials i la caiguda del mur de Berlín han posat fi a una de les modes més sensacionals de les dues passades centúries: la de reflexionar i buscar explicacions als canvis històrics, a buscar-ne les causes i a teoritzar sobre perquè caram es produeixen les revolucions. Llegint el llibre de Gerard Horta, Cos i revolució, m'he topat amb la següent reflexió sobre la flama que recorria el món:

La idea revolucionaria condensada en lo cervell del home baix la pressió d'un sentiment de justicia, es la dinamita més poderosa que jamay puga coneixe la humanitat.

La llibertat y la autoritat son los dos diferents platets d'unas mateixas balansas. No pot, donchs, pujar l'una que no baixi l'altra. [...]

Quan los reys viuen felissos plányeu als pobles.

Tot poder determina una tiranía, tota tiranía engendra una revolució. No s'acabarán, donchs, las revolucions, mentres subsisteixin poders.

Ab los reys, qui més hi fa més hi pert.

La Tramontana, 14-VII-1889

El què vulguis sentir

Un dels vídeos més vistos de la història del Youtube és un curt sobre una història que tots coneixem massa bé, ja sigui perquè en un moment o en un altre hem representat algun dels seus personatges.

La batalla de Watergate

L’escàndol del Watergate és un dels episodis més coneguts de la confrontació entre el poder polític i una premsa suposadament lliure. L’investigació que va seguir a la detenció dels cinc individus que el 17 de juny de 1972 van infiltrar-se a la seu del Comitè Electoral del Partit Demòcrata a l’Hotel Watergate va ser un dels màxims exponents de la funció d’una premsa entesa com un “recurs dels ciutadans contra l’abús dels poders”.
El Watergate es produeix en un context, el dels anys seixanta i setanta , en què la Casa Blanca es veia obligada a admetre el fracàs a Indoxina, pressionada per una opinió pública que bevia en primer lloc d’uns mass media oposats a “qualsevol ingerència per part del govern federal” . Segons el periodista Raul Sohr, si el The Washington Post “no hagués ostentat la cultura de la independència i de la investigació a tota ultrança”, recolzant als reporters que destaparien el cas, Karl Bernstein i Bob Woodward, “no haurien pogut arribar fins al moll de l’os de l’escàndol Watergate” .
Això va ser possible pel recolzament que els investigadors van rebre de l’editora del diari, Katharine Graham, que afirmava que “preferia lidiar amb el poder polític abans que enfrontar-se amb els seus reporters”. Per l’editora, l’escàndol va descobrir un “ús generalitat i indiscriminat del poder i de l’autoritat per part d’una administració inclinada al secret i la mentida, amb una sorprenent falta de respecte per les limitacions normals de la política democràtica” pel que el paper del diari en l’afer era “senzillament informar” .
Graham va extreure tres lliçons del Watergate que poden ser enteses com els tres pilars de la premsa entesa com a quart poder: 1) “Vam veure fins a quin punt és important una premsa lliure, preparada i energètica”; 2) “Vam veure fins a quin punt el govern té el poder de revelar nomes el què vol” i 3) vam tornar a aprendre com n’és d’important per un diari que pugui mantenir el secret de les seves fonts”.
Després d’una aferrissada lluita en que el Post va rebre importants atacs per part del govern, la justícia va donar la raó al rotatiu i va forçar la dimissió del president Nixon davant l’exigència que fes entrega de les cintes enregistrades on hi constava llur participació en l’empresa d’espionatge il·legal.


Tanmateix, la idealització del cas Watergate com a paradigma de la funció pública del quart poder s’ha posat en entredit per autors com Noam Chomsky, que afirma que l’escàndol “és un exemple perfecte del servilisme de la premsa envers el poder”. Chomsky denuncia que paral•lelament al Watergate, es va dur a terme el programa COINTELPRO de l’FBI.
Força més pervers que el Watergate, consistia en una conspiració política contra els moviments socialistes, feministes i de negres en què de forma sistemàtica van ser violats els drets constitucionals de milers de persones pel sol fet de ser activistes. El programa va sortir a la llum l'any 1971 quan un grup d'activistes va fer-se amb dossiers de l'FBI i els van trametre a la premsa, on amb prou feines el programa va tenir ressò. Un any després s'anunciava que es posava fi al COINTELPRO sense més explicacions.
Al seu cantó, el Watergate es queda quasi com una anècdota. Una anècdota que, a diferència del programa COINTELPRO, va tenir un immens impacte en els mitjans degut, segons Chomsky, pel fet que "una meitat del poder polític dels EUA va colisionar contra l’altra meitat”.
I el mite del quart poder com a veu dels sense veu va esmicolar-se en mil bocins.

Ray Charles vist pel meu germà

Hi ha fenomens que no sóc capaç d'explicar i desafien completament l'adeena, l'estat de Kansas i el mateix Darwin. Us deixo una redacció que el meu germà, de 12 anys, ha fet per l'institut sobre el mític Ray Charles.

La història del pianista cec Ray Charles

Fa temps, un noi negre que acabaria donant deu toms a l’Elvis Presley, va tenir la mala sort de néixer al sud dels Estats Units, al 1930. Per si fos poc, el noi, era cec, i si en aquell temps miraven els negres com nosaltres veiem un caníbal passejant pel carrer, tot apuntava a que el Ray no tingués res per fer a la vida. Però no va ser així, ja que la seva mare, que cobrava molt poc sou, li va ensenyar que a la vida, tot es injust, i sent negre, durant molts anys només veuria injustícia i hauria d’estar preparat per afrontar-ho. A la poca edat, Ray Charles Robinson, va presenciar la mort del seu germà petit, que es va negar a dins d’un cubell de fer bugada (sona tant ridícul com ofegar-se a la banyera però tot i això, és una mica desagradable que et passi), i ell pensant-se que era un joc (si a mi em demana auxili el meu germà que em diu que s’ofega a la banyera, jo no m’ho empasso) no va fer-hi res, i així es va sentir culpable i al cap d’un temps, per malaltia o pel trauma que va tenir es va tornar cec.

Se'n va anar a tocar el piano, ja que un vell de la tribu li’n va ensenyar, i gràcies a aquest padrí tant simpàtic oblidat a la memòria, del qual ningú en sap el nom, en Ray Robinson, es va canviar el nom per Ray Charles, que va viatjar per arreu tocant el piano. Així va conèixer un noia la mar de maca, es va casar i va tenir dos fillets la mar de cucos. Va tenir diferents companyies que li gravessin els discos, i tot i que en una que tenia hi feia grans amistats, el molt mercenari va decidir anar a la que pagava més. Per desgràcia, es va convertir en un drogaddicte, i cada dia, es ficava no se quants quilos de heroïna. Com que no tenia cap novia per allí es va lligar a la solista del grup i també la va aficionar al hobby de drogar-se. Així, en Ray va anar cantant i tocant. Tocava moltes peces de gospel (espirituals negres) amb lletra diferent (com si ara ens fiquéssim a cantar una hossana amb una lletra del Bustamante) i així va rebre moltes queixes. Ell era d’una zona del sud d’Estats Units anomenada Geòrgia, i allí hi havia molta discriminació de raça; quan el Ray va voler anar allí a tocar (que és on es fa més diners), es va trobar molta gent indignada, que li deien: <Ets un venut, meló!!!>, cosa que va fer que reflexionés i anul·lés el seu concert al Bell Auditorium d'Augusta, on hauria guanyat més diners que el Ronaldinho fent propaganda de raspalls de dents. Així, al cap d’un temps, va lluitar contra la discriminació. Però va passar que el Ray va ser detingut per drogar-se, però com que era ric va subornar als guardies. Més tard, es va assabentar de la mort per sobredosi de la solista amb la qual va tenir un rotllo. Quan Ray va baixar de l’avió en un dels viatges, el va agafar la policia i el van portar a un centre per que deixés l’heroïna. Va patir molt i va somiar en la mort del seu germanet, i va imaginar-se la seva mare dient-li: <Ray, t’has sabut valdre per tu mateix, però t’has convertit en un “lisiau”! Promet que deixaras de ser’ho!>. I així, en Ray Charles va deixar de ser un fumat, va tenir una vida molt feliç amb la seva dona i els seus fillets, es va morir al 2004 i se’n va fer una pel·lícula.

Comentari de la profe, que és valenciana: Si s’hagués posat un kg d'heroïna s’hauria mort amb la primera dosi, meló!

Nens

Estava remenant entre els hits que s'han multiplicat del no res d'ençà la lletania de la nena del Rajoy (n'hi ha de genials!) i he trobat aquest vídeo. En un to sensacionalista i segurament tendenciós el vídeo es pregunta si els nens i les nenes destrossats per les bombes i la metralla durant la II Guerra del Golf votarien al Partit Popular a les properes eleccions del 9 de març.

Si en faig difusió és perquè en la voràgine de la informació dels temps actuals no hi ha temps per pair i discernir el gra de la palla i, sobretot, no hi ha temps per memoritzar i recordar els esdeveniments que ens són contemporanis. O el que és el mateix, fins a quin punt som capaços de copsar les repulsives conseqüències de la violència.

És evident qui més ha patit el despropòsit de la guerra d'ocupació i de les seves seqüeles actuals és la població civil, i dins d'aquesta, els col·lectius històricament desemparats: dones, vells i nens que sobreviuen com poden enmig de la pobresa. El vídeo no aporta res de nou. Només serveix per recordar perquè hi ha tants milers de persones al món que ens odien.

El Tercer Home

Obra mestra inqüestionable, el Tercer Home retrata un món que surt d’una convulsió estrident, i que lluita per retornar a ser el d’abans. La narració es centra en un escriptor nordamericà mediocre de novel·les de l’Oest, Holly Martins (Joseph Cotten) que arriba a la Viena de la postguerra dividida en quatre jurisdiccions militars, per tal de treballar en una empresa farmacèutica dirigida per un amic de la infància, Harry Lime (Orson Welles).

A la seva arribada se li comunica la mort del seu amic en circumstàncies misterioses. Coneixerà aviat la nòvia de Harry, de la qual se n’enamorarà ràpidament, i junts investigaran els últims dies de Harry, fent la sensacional descoberta que el seu vell amic continua viu i que, oh, sorpresa!, ara en realitat és un criminal arribista. Aprofitant-se de l’escassetat de penicil·lina de Viena, Lime ha establert una xarxa encarregada de robar-ne als hospitals militars. Després d'adulterar-la, la vèn als mateixos pacients necessitats que, lluny de curar-se, pateixen els terribles efectes del medicament estrafet.

Podríem estar d’acord que, de la mateixa manera que Shakespeare, cada obra on participa de forma activa Orson Welles (dirigeix Carol Reed, sí, però és evident que sota la batuta del film hi ha la batuta d’aquest geni que és Welles, amb unes analogies tècniques i argumentals amb Ciutadà Kane d’altra banda massa sorprenents) adopta un leit motiv particular. Si en el film en què Welles interpretava el gran magnat de la premsa, Charles Foster Kane, el motiu de fons era l’elegia d’una infància aturada de socarrel, al Tercer Home el motiu es situa en el territori ètic. Concretament, en l’absoluta amoralitat del personatge de Welles i l’abominació que provoquen llurs actes. Són fruits d’una època, per suposat, que ha oblidat la raó de ser dels éssers humans a partir del moment en que l’escala d’observació ha passat de l’individu o del petit grup a les grans concentracions de gent. La massa és anònima i aliena al jo, aquest fet és el que explica l’absoluta manca de remordiments de Harry Lime quan explica la raó dels seus actes al seu amic des de dalt de la nòria.

Aquest excés d’individualisme per part del personatge que centra tota la pel·lícula inclús en els plans en que no hi surt present (en aquest sentit el títol està realment ben trobat, ja que és el tercer home qui ocupa les atribulacions de tots els personatges: de l’amic, a la nòvia, passant pel comandant britànic i els seus propis còmplices) és el que li retreu el personatge que en principi és el fil conductor de la història, l’escriptor mediocre intepretat per Joseph Cotten. Lime ha viscut suposadament la guerra a l’Europa de l’Est i viu, des del cantó de l’ocupació soviètica, enriquint-se gràcies a l’oportunitat del mercat negre. No massa lluny se sap dels experiments macabres que els nazis van realitzar en éssers humans com a conillets d’índies als camps d’extermini. La frivolitat de la vida humana del desconegut, així com la frivolitat de les xifres que quan passen a multiplicar-se deixen de poder ser comprensibles per l’home comú, expliquen l’actitud de Lime, però també la conscendència de la seva nòvia en no denunciar-lo. Però l’amic de Lime, l’escriptor, no ha viscut la barbàrie de la guerra i davant la realitat despullada optarà per esdevenir el botxí del seu amic.

Així doncs, El tercer home és una història de fatalitats i passions i sobretot de reivindicació dels drets dels éssers humans. I al mateix temps també és una obra mestra que ens va deixar una de les millors interpretacions de Welles, del potser massa enfarinat Cotten, i seqüències inoblidables de la història del cinema com la que Holly Martins descobreix qui és el “tercer home”, al llindar d’un portal, amb el gat als seus peus, l'escena del sainet de la nòria o la frenètica persecució pel clavegueram vienès, per no parlar de l'impressionant pla final en què la noia passa de llarg un Cotten que l'espera i l'observa recolzat al cotxe que l'ha de dur de retorna a l'aeroport.

Un any dels Suburbis!

Els suburbis estan de bonanova. No només tenen un any (aproximat) sinó que gaudeixen d'un bon estat de salut, de visites i d'entrades, la qual cosa omple d'alegria a la família nord-vietnamita de la imatge. Mil gràcies als que no teniu res millor què fer que passar-vos de tant en tant per aquí, ja que és per vosaltres que això encara tira. La república del Bon Salvatge és cada dia més a prop. No defallim!

Les categories del bloc

I el setè dia Déu descansà, però el sisè, feu dissabte. I heus ací que avui tocava passar la mopa pel bloc. En el temps que hom diria "nabucodonosor" tres vegades he classificat el fins ara cafarnaüm d'entrades en les següents categories (que sant Siminitri vulgui com definitives):

- Com a casa enlloc: Actualitat sobre el nostre país (i, tangencialment, sobre el nostre Estat).

- Món foll: Actualitat internacional.

- Distopia 451: Anàlisi de la contemporaneïtat des del barroc món de les idees.

- Annals republicans: Història.

- El tresor de Rackham el Roig: Entrades de cultura i de narracions per l'ocasió.

- Habitus: Secció costumista del bloc.

- Reliquiari ateu: Continguts relacionats amb l'herència o la crosta religiosa de la nostra societat.

- Mitjans de confusió: Cop d'ull crític envers els mitjans de comunicació.

- Vis còmica: Els meus intents -infructuosos- de fer tires còmiques.

- Òpera bufa: Calaix de sastre amb andròmines i cabòries d'arreu.

- Perles coaxials: Recomanacions genials trobades a la xarxa.

- Abecé del bloc: Entrades explicades a explicar què són i què pretenen aquests suburbis.

Apunts per una biografia de José Ignacio Llorens

Candidat pel Partit Popular de Lleida a les eleccions del 9 de març

- és el de la dreta, òbviament -

Sota el sol despietat d'un matí d'agost, a la ja antiga seu del PP de Lleida, Jordi Montanya formalitzava la seva renúncia davant de la premsa com a president de la formació popular a la capital del Segre. Ho feia sol com un mussol, sense el recolzament de cap company de partit i amb l'única companyia dels mitjans i del cap de premsa del partit.

Un cas trist el de Montanya. Passava per ser l'home fort de Piqué a Lleida. El descrèdit i la posterior -obligada- autodefenestració del seu tutor polític l'havia acabat arrossegant. Els creixents aires de radicalització procedents de la calle Génova volien apostar fort a les eleccions del 9 de març: volien mobilitzar el seu electorat més ranci i cavernícola, el de la caspa, la pandereta i la gomina a la vegada, el que estableix un pont màgic entre la pijería pepera i els nostàlgics del franquisme.

Amb Montanya decapitat, era l'hora del retorn de l'Home. Es diu José Ignacio Llorens, i en absolut és un desconegut en el món de la política a Lleida. Amb un llarg currículum polític a Madrid i a Barcelona, la mà negra d'Acebes creia que l'aureòla Llorens era el personatge ideal per recuperar el diputat que Montanya va perdre el 14 de març de 2004 per 300 vots.

Procedent del sector "búnquer" d'Alianza Popular, Llorens té l'honor de ser considerat el màxim exponent de l'antipiquerisme a Catalunya des del 2003 -"Piqué vol ser el Maragall del PP", deia-, l'historiador J.B. Culla en recull un seguit de vivències que diuen bastant del personatge:

"Vuelta atrás en las ideas, pero también en las personas, como lo prueba el cabeza de lista por Lleida, el amigo de Vidal-Quadras, el señor José Ignacio Llorens, quien ya ocupaba idéntico puesto en 1982, en los apolillados tiempos de la Alianza Popular de Manuel Fraga y Miguel Ángel Planas. Todo un carácter, el de Llorens: la noche del 6 de junio de 1993, creyéndose vencedores de los comicios generales -els darrers que guanyaria Felipe González-, él y numerosos correligionarios se presentaron muy excitados en el Gobierno Civil ilerdense con ánimo de asumir el poder a la brava entre vivas a Franco y saludos en brazo en alto; el 18 de diciembre de 2004, durante el último y tumultuoso congreso del PP de Lleida, el mismo Llorens trató de agredir a Josep Piqué, lo que impidieron diversos militantes...".

Drets i deures

Clic per ampliar

Perseguint descobrir

El contrari de descobrir és perseguir. El perseguidor sap que busca alguna cosa, encara que no sapigui el què. Un descobridor, en canvi, pot descobrir per sorpresa.
Així, perseguir és més antipàtic. Hi ha gent que es passa la vida buscant el significat de la vida, i quan l'està a punt de trobar, es mor. Igualment, hi ha gent que té tanta por de no perdre el temps que gasta el temps pensant en galimaties per no perdre'l. Qui persegueix, per definició, és un desgraciat.
Els descobridors, en canvi, no busquen, troben. Són la gent més feliç del món. Als llocs més inhospitats, als indrets més inesperats, a la dutxa, a la boca del metro, al somier de molles rovellades de la parenta. Troben grans minúcies i petites felicitats. I en el saber fer de cada dia, en tenen prou amb una culleradeta de sucre al cafè.

El diable va de TDT (i 2)

A ulls dels analistes progres que veuen El último samurai al seu mp4 mentre es fan una truita a les fines herbes i per l’orella esquerra escolten l’últim butlletí informatiu de Catalunya Informació –que prèviament s’han descarregat d’internet-, resulta verament inexplicable el fet que els telespectadors no apostin en massa per la millora de la quantitat i la qualitat que ofereix la TDT. Potser, amb excepció de les pel·lícules (per això ja hi ha el dvd), hi ha la possibilitat que la gent no cerqui els mèrits de la televisió quan s’asseu davant la petita pantalla, sinó més aviat els demèrits. En d’altres paraules, qui sap si un 90% de persones només busquen una forma senzilla d’evasió de la realitat; per això van igual de bé vuit canals en analògic com quaranta en digital.

No obstant, encara que l’euro no entusiasmi, tothom acaba fent servir l’euro. En aquest sentit, resulta evident que una reconfiguració del camp de la multimèdia està en marxa. La particular forma d’adjudicació de llicències de la TDT a l’Estat espanyol determinarà la consolidació d’alguns grups i l’extinció d’altres mitjans de comunicació. Enlloc de seguir el model nord-americà d’adjudicació de llicències a partir de l’existència d’una emissora analògica prèvia, el model de repartiment de les regalies de la TDT des dels organismes competents ha tendit a beneficiar abans que res els grans grups: primer atorgant a cadenes generalistes entre quatre i sis canals digitals quan ja tenen prou feines per mantenir un o dos canals en analògic i, segon, discriminant mitjans de comunicació de llarga història en benefici d’un grup mediàtic amic que pugui sortir a última hora. Els desajustos davant d’aquesta situació són nombrosos i potser ens hauríem de preguntar fins a quin punt no estem erosionant encara més la llibertat d’expressió (nosaltres afegíriem, corporativa) d’aquesta societat democràtica en la què vivim.

En aquest sentit, el redisseny de l’espai televisiu és inevitable. Per il·lustrar la problemàtica, ens podríem centrar en les terres de Lleida on els darrers anys tan el grup Segre com La Mañana han tret el seu respectiu canal analògic. En el ball del repartiment de llicències de la TDT, el multiplex de quatre canals destinat a la província ha anat a raure íntegrament al grup Segre, pel que s’obligarà al canal de La Mañana a tancar la paradeta pròximament. Aquest, és un fenomen únicament comprensible si la decisió s’hagués près per subhasta pública i no per decisió d’un organisme públic que almenys teòricament ha de vetllar per la redistribució d’interessos entre els diferents actors en concurs.

Així doncs, les cadenes sense llicència digital estan condemnades a morir quan es produeixi l’apagada analògica. Ens trobem en un escenari en el que ens hauríem de preguntar si no constisteix en això el mètode de censura sofisticada del segle XXI. Per sortir dels circuïts preestablerts, haurem de recórrer a la pirateria televisiva, a l’estil de la pel·lícula Riders of the storm, en que un grup de veterans del Vietnam que sobrevolaven amb la seva avioneta atrotinada els Estats Units, emetent una emissora de televisió clandestina mentre eren perseguits per caces del Pentàgon?

Segurament el futur no pinta tan negre. No es deu trobar massa lluny el dia que podrem veure els matins del Cuní a la pantalla del microones mentre escalfem un boniato, a la tapa de la rentadora mentre centrifuguem mitges foradades, al revers dels quadres, als coixins de punta i a les portades dels llibres que ens preguntin a quants graus cremen els llibres. Per aleshores, però, serà molt probable que televisió, ràdio i internet siguin ja el mateix. Si la TDT s’envia per telèfon, passa per un router i el router passa per l’ordinador, un endemà on La televisió dels anarquistes escurats es pugui emetre per la xarxa potser no és tan surrealista. Amb pocs mitjans es podrà fer tele per internet, sí, però llavors qui sap si el perill serà una xarxa amb censura, control i dominis restringits.

El diable va de TDT (1)

Aquí us deixo la primera part d'un articlet que vaig escriure l'any passat sobre la TDT. Realment no en tenia ni idea de què anava el tema fa un any, i segueixo igual. Si és que en el periodisme es pot aplicar aquella gran màxima de vet a saber quin literat del XIX (Chesterton potser?) que deia que el periodisme és la legitimació per parlar de qualsevol tema invertint-hi només trenta minutets del teu temps.

Una revolució virtual

El 3 d’abril de 2010 marcarà la fita a partir de la qual totes les emissions de televisió es passaran a realitzar mitjançant tècniques digitals. Els profetes geek del tercer mil·leni estan expectants de les possibilitats que la Televisió Digital Terrestre (TDT d’ara en endavant) ens oferirà als telespectadors de forma exclusiva d’aquí tres anys. Els avantatges de la TDT es poden reunir en tres aspectes:

1) A Espanya, curiosament, els qui en aquest moment ja tenen accés als canals digitals gaudeixen d’una qualitat d’emissió semblant a la de la senyal analògica, per no dir pitjor,. Malgrat això, ens diuen que quan es generalitzi el model digital la qualitat de la imatge televisiva serà comparable a la d’un DVD, gràcies al fet que el pas al codi binari permetrà que la senyal sigui molt més immune a les interferències. Al seu cantó, la senyal analògica serà equiparable a una vella cinta VHS reutilitzada ininterrompudament des del 1990.

2) Dels tres factors que els apòstols de la TDT ens diuen que canviaran les nostres vides, el que més notarem serà l’augment de les emissores en un mateix espai radioelèctric. Si abans només es podia dur la senyal d’una cadena per canal UHF, els multiplexes permeten ara poder transmetre entre sis i cinc senyals de cadena per canal, permetent que on abans s’hi rebien vuit canals analògics ara n’arribin quaranta de digitals.

3) El tercer factor és més metafísic i difícil de comprendre. S’afirma que la TDT permetrà la interactivitat entre emissor i receptor del producte televisiu, malgrat que no s’especifica de quina manera, i crea lògics malentesos. Interactivitat implica per a l’espectador rebre, però també transmetre, pel que podríem concloure que la TDT permetrà un succedani digital i televesiu del Tria la teva aventura. També hi ha la possibilitat que amb aital misteriós concepte amaguin que el públic de la TDT podrà accedir a noves i sofisticades formes de publicitat que deixarien caduc el model SMS, convertint la tele en un mercat del dilluns, o el que és el mateix, en una Tienda en Casa per ordinador, que a més t’oferiria programació televisiva (espais de descans entre els blocs publicitaris).

El pas a l’era digital va començar a l’Estat el novembre del 2005 quan alguns dels canals analògics van començar a emetre també en digital. Malgrat que la fi dels canals analògics locals i autonòmics està prevista pel 2007, i el de les cadenes generalistes al 2010, no sembla percebre’s un entusiasme encomanadís entre els consumidors d’hores de televisió per tal d’adaptar els aparells receptors a la nova era. Potser és pel model de televisió per barba que impera a les llars domèstiques espanyoles, o perquè ningú pensa ja invertir un cèntim a la tele, o perquè entre d’altres coses el consumidor no hoolligan inclou en la definició de l’aparell la gratuïtat dels seus continguts, o pel gust amb el què les televisions analògiques estan assaborint els seus últims moments, untant-se amb l’increment dels ingressos per una publicitat que sempre es relaciona amb l’alta audiència (impossible d’assolir amb el model digital)... El que és evident és que ningú sembla apostar decididament per la TDT, amb l’excepció de la classe política i de la indústria electrònica que feia temps necessitava el seu particular Pearl Harbour; el pas d’un sistema de televisió a un altre és, a la indústria electrónica d’equips de producció i difusió, el que en el seu temps devia ser per la indústria barretinera el pas al barret d’ala curta.

Potser caldria preguntar-se si realment les cadenes digitals que ja s’emeten poden ajudar-nos a explicar aquest poc interès per la TDT. Una ràpida mirada a aquests canals ens posarà ràpidament en situació. Lluny d’oferir-nos continguts novedosos, d’alta qualitat i amb un nivell d’interactivitat metafísic, ens trobem, per exemple, que Televisió de Catalunya (de la mateixa manera que Antena 3) omple la parrella amb sèries de ficció com Els Joves, Starsky i Hutch o Dallas, terriblement valorades en el seu moment (i encara ara restem acèrrims incondicionals d’aquestes reposicions mítiques). Ara bé, si es pretén fer la televisió del futur amb productes de la primeria dels vuitanta és evident que ja podem plegar: és la conclusió d’un públic passota que no s’interessa en massa per aquesta oferta i, el que és pitjor, també la d’una publicitat que se sent discriminada a la TDT davant la falta d’audiència.

L'altra cara del Bícing

El primer reportatge que hem fet al Taller de Tele. La qualitat del mateix és un xic deficient -fixeu-vos en la "taca" que apareix a l'stand up- i el so, pel camí de la compressió, ha quedat absolutament distorsionat.

Tanmateix aquestes lletanies tècniques no han de desmerèixer la càrrega de fons del reportatge: la precària situació dels treballadors del Bicing. Contractats sota un conveni de publicitat, quan en realitat hauria de ser de transport, mal pagats, desprotegits de la guàrdia urbana i sense el material suficient per fer la seva feina, l'empresa que els contracta és ni més ni menys que la Clearchannel nord-americana.

Formigues

La última vegada que veus a una persona, en vida em refereixo, rarament és com hauries desitjat que fos. Recordes que vas passar pel seu costat li vas dir hola, com va i adéu i vas desaparèixer. I al cap d’un mes et diuen que ja no hi és. També passa que la idea de mort l’entenem com un procés, més lent o més ràpid, que t’arrabassa poc a poc la vida. Sempre relacionem la mort amb el dolor –físic i psíquic- i amb la derrota després d’una guerra per mantenir el més valuós que tenim. Això és així perquè la vida és la cosa més valuosa que tenim i que pugui desaparèixer en un instant és quelcom que sempre ens ha de corprendre. Alguns diran que aquesta reflexió és estúpida. Quan camines pel tros i, sense fixar-t’hi, aixafes una formiga i la mates a l’instant, la formiga no ha tingut temps ni de plantejar-se la seva mort. Però no podem concebre el fet de ser nosaltres les formigues, o el que ens envolten, i que qualsevol ens pugui aixafar en una mil·lèssima part de segon sense donar-nos temps a concebre el nostre final. I tanmateix, és ben bé així: al cap d’un mes, et diuen que ja no hi és.

Pel Ruben, que a banda de saber-se tots els pobles de més de mil habitants del planeta, era un dels personatges més autèntics de la facultat de Lletres de la UdL.

Els guionistes dels capellans

Des que tinc ús de raó (o més aviat des que l'he perdut) l'instint m'obliga a que quan tinc un llapis a la mà he de fer un gargot. Quan no era més que un mocós de metre vint i em tocava el dubtós honor d'escriure a la pissarra la data del dia, 3 de febrer de 1993, sempre havia de rematar la jugada amb una creació en guix, preferentment antropomorfa, que solia generar hil·laritat, expectació i rebuig a parts iguals entre el públic que contemplava l'operació.

Tant és així que he decidit que de tant en tant aprofitaré aquesta desviació per anar penjant caricatures, tires còmiques i demés. No cal dir que la idea m'ha vingut pul·lulant per la reserva espiritual d'un dels llamàntols marxistes més genuïns del Rif que porta fent aquest tipus de coses molt temps i, dit sigui de passada, fent-ho massa bé pel meu gust.

El tema d'estrena, els deliris de la cúria eclesiàstica.

La utilitat social del futur Felip VI

Sis mesos després de la publicació a tots els mitjans de comunicació de la caricatura amb còpula reial més famosa de tots els temps (amb o sense censura a les parts del cos més estratègiques), el comitè de deontologia del bloc ofereix un petit anàlisi del cas de la portada d'El Jueves.



La setmana del 18 al 24 de juliol la revista satírica El Jueves va aprofitar la proposta del govern del xec nadó per construir una portada on els hereus a la Corona apareixien caricaturitzats representant una escena sexual tendra, però també explícita. Els dibuixants, a través de l’humor, van convertir als Prínceps d’Astúries (de forma consabuda abstencionistes en matèria de treball) en treballadors al servei de les Espanyes; tot plegat per aprofitar la recompensa econòmica que el Govern socialista havia promès oferir per un nounat (el famós xec nadó). La portada, després de ser publicitada a l’opinió pública per la telebrossa, va escandalitzar als sectors més monàrquics de la societat espanyola i el jutge del Olmo en va ordenar el segrest de tots els exemplars de la publicació per haver atacat -suposadament- el prestigi de la màxima institució política de l’Estat, la monarquia. A aquest esdeveniment el succeïria una sanció de sis mil euros als dibuixants després que el jutge de l’Audiència Nacional, José María Vázquez Honrubia, considerés que la portada ultrapassava un límit infranquejable com suposadament és menyscabre “el prestigi de la casa reial”.

El diagnòstic:

Les injúries han de ser tractades per igual pel Codi Penal espanyol i el tema és que no tothom és igual davant la llei en aquesta rebregada pell de brau. És inadmissible que en una societat democràtica es mantinguin privilegiats que gaudeixin dels mateixos drets que el comú de mortals, però només hagin de complir amb certs deures. Amb l’Església, la monarquia és l’últim reducte de l’Antic Règim que s’ha salvat de l’esporga de la revolució liberal del vuit-cents.

L’argument utilitzat pel jutge és falaç. El motiu de la condemna es va deure a que es van ultrapassar “límits infranquejables”, que en aquest context i si fem d’hermeneutes improvisats entendrem que es refereix a un atac a les institucions públiques. L’atac, doncs, és intolerable perquè és a la institució monàrquica, i no perquè sigui un atac als drets d’imatge de dos persones que responen als noms de Felip de Borbó i Letizia Ortiz; és des d'aquest prisma que hem d'analitzar l'afer. La incongruència està servida.
D’entrada, i abans d’aquest afer indigestiu, comprendríem que una crítica destructiva i despietada contra la monarquia a través dels mitjans seria una acció que generaria la crispació i la confrontació de l’opinió pública espanyola, s’enervarien les ànimes i s’exalçarien vells odis falsament entrerrats. I resulta que tot això és un bluf. Una supèrbia estafa. El que realment ofèn no és més que ingeniosa postal caricaturesca dirigida a un públic que espera això, caricatures satíriques. I mentrestant, les andanades que es puguin fer contra la monarquia des de tribunes públiques amb falses ínfules d’objectivitat -com poden ser la cadena COPE- són, pecata minuta, pets de monja (mai més ben dit).

Per últim, com que l’argument del jutge en la sentència condemnatòria no és la violació dels drets d’imatge dels Prínceps d’Astúries, sinó l’atac a la institució monàrquica, el que aquí ha de prevaldre en qualsevol cas és el principi de llibertat d’expressió. Altrament, podem enfollir comprovant que fa més de 150 anys, coincidint amb la Gloriosa i la I República, els germans Bécquer van publicar amb tota la llibertat del món un llibre que, entre l'escatologia, la sàtira i la pornografia, es mofava a base de bé de la monarquia, amb escenes bastant més explícites i contundents que la innocent portada d’El Jueves. Què ha passat en aquests 150 anys? (pregunta retòrica la resposta de la qual potser fins i tot endevinem).

Si ens faltava algun paràgraf per confirmar-nos com n’estem d’alterats en paràmetres d'evolució històrica, el jutge Del Olmo ens va ajudar a comprendre que per més que les dècades vagin passant, en realitat mai ens hem mogut d’on érem. I és que la mesura del segrest de tots els exemplars d’El Jueves, així com l’exigència als autors a entregar el motlle de la portada (¿!¿?!) ens situa a una postal del barroc castellà.

D'infart de miocardi

HAHAHAHAHAAHAHAH

Aquests italians estan boigs

Europa i Itàlia




Em faré l'europeu, çò és, el suec, i faré veure que això dels italians no té res a veure amb nosaltres. Nogensmenys!

Dedicat a l'amant de la vida contemplativa. No, no és l'Espartac Peran.

El David Irving de la Casa Blanca

- Cliqueu la imatge per ampliar -