I d'Independent

Això és una portada, què caram.

I, d'informat i d'ignorant

""Deixo els nens a l'escola nou dies de cada deu. Em toca aguntar-los tres cops al mes, quan vénen a casa, però no és tan terrible. Els empenys dins la sala i connectes la televisió. És com rentar la roba: entafores la roba bruta i tanques la tapa de cop."

Senyora Bowles.

"Dóna a la gent concursos que puguin guanyar recordant la lletra de les cançons més populars. [...] Farceix-los de fets fins que no puguin més però se sentin excel·lentment informats. Així els semblarà que pensen, tindran la sensació que es mouen sense que realment es moguin gens. I seran feliços."

Capità Beatty

Fahrenheit 451, Ray Bradbury

Entrevista pòstuma a Malcolm X

Peça que vaig preparar per ser llegida a un programa pilot sobre història d'un company torrat anomenat Heinstaaglen. Em va comentar que havia pensat dedicar una secció a entrevistar un personatge històric en un exercici total d'entrevista ficció. Després de reunir totes les cites del Malcolm X que vaig trobar, la cosa va quedar així:

Des de fa uns anys molts de vostès venen lluitant pels drets civils dels afroamericans: Luther King, Du Bois, Marcus Garvey fa uns anys... creu que la situació ha millorat pels negres als Estats Units?

Avui en dia, el negre segueix sent la carn de canó del blanc. El negre és el que dedica el seu temps, la seva suor i el seu esforç perquè el blanc pugui estar comfortable a casa seva veient la televisió. Avui en dia, és impensable que si ets de color puguis ocupar un càrrec de responsabilitat. Algú creu que es permetria a un negre ser cap de policia o jutge? Perquè hi ha tants pocs blancs a les presons? Ara per ara, la situació pel moviment no ha canviat en tot el segle. Avui en dia, és impossible que el president dels Estats Units sigui negre.

Quin és el principal obstacle que han de superar els afroamericans per assolir la igualtat de drets civils?

Àmerica té un problema molt seriós. No només Amèrica, sinó que el nostre poble té un problema molt seriós. El problema d’Amèrica som nosaltres. Nosaltres som el seu problema. La única raó del problema és que no ens vol aquí. Vol que siguem invisibles, que fabriquem els seus automòvils, que netejem els seus carrers i que enviem els nostres fills a la guerra, però no vol que siguem persones, no vol que pensem i ens organitzem. Amèrica s’horroritza davant la idea que ens emancipem sobre la base de prendre el control de les nostres pròpies comunitats. No vol que un negre pugui tenir el poder de decidir per sobre d’un blanc. Si la població blanca no està disposada a acceptar com una igual a la negra haurem de prendre cadascú un camí diferent. El temps de l’esclavatge s’ha d’acabar.

Vostè se sent nord-americà?

“No, no sóc nord-americà. Sóc un dels 22 milions de negres que són víctimes de l’americanisme. Un dels 22 milions de negres que són víctimes d’una democràcia que no és una altra cosa que hipocresia disfressada. Jo no veig per enlloc un somni americà. El que jo veig és un malson americà.

Però vostè ha nascut als Estats Units...

Seure a taula no fa el sopar, a no ser que mengis alguna cosa de la que tens al plat. Estar aquí a Amèrica no et fa americà. Haver nascut a Amèrica no et fa americà. Aquesta declaració va més enllà del rebuig a una identitat nacional. Rebutja el nord-americanisme que ens proposa la societat wasp el que ens fa sortir a les notícies només a l’apartat de successos, el que ens converteix en imbècils i servils a les sèries de televisió. Sí, no sóc nord-americà perquè rebutjo el bipartidisme democràtic i l’entel·lèquia d’un bé comú per al capitalista, per al proletari i per a l’immigrant rural.

En un cas hipotètic en el qual els negres d’Estats Units aconseguirien la independència política, com vostè ha reclamat moltes vegades, com s’organitzarien? Ho dic per què vostè no ha amagat mai la seva fe musulmana, però tampoc no ha amagat les seves simpaties pel comunisme...

L’Estat independent negre no es subestimaria pel seu color de pell. Seríem autosuficients econòmicament i a nivell internacional estaríem agermanats amb tots els negres del món. I és que el cavall de lluita de la classe negra és trencar amb el passat esclavista de la població afroamericana. Vivim una època revolucionària, i la rebelió contra l’opressió i el colonialisme ha de dur a la fi del capitalisme. Ensenya’m un capitalista i jo t’ensenyaré una sangonera. El capitalisme no pot existir sense el racisme. Quan parlis amb algun blanc i veguis que no és racista, llavors vol dir que és socialista. La revolució socialista és la forma de que els oprimits tirin a terra el sistema que els sotmet.

L’Islam és una via per combatre el poder dels blancs?

L’Islam és el que dóna el sentit a les coses, el que et permet no sentir-te inferior a la resta de la societat. L’Islam és una oportunitat pel moviment perquè ens permet agermanar-nos amb tots els pobles islàmics oprimits del món per construir, així, un moviment global d’insurrecció. El poder dels blancs als Estats Units es basa en el puritanisme d’una societat blanca i protestant. Des de l’islam ens unim com a poble i fem sentir la nostra veu.

Vostè es deia Malcolm Little. Perquè es va fer canviar el nom a Malcolm X?

La X em permet un cert misteri, una certa façana de poder davant dels amics i dels enemics. La X anuncia el que has estat i el que seràs: ex-fumador, ex-bebedor, ex-cristià, ex-esclau. A més, perquè continuar amb el cognom que amb tota seguretat va ser escollit per un propietari d’esclaus? O d’on us penseu que ve un cognom com Freeman? X és el cognom desconegut dels esclaus sense nom. I el d’aquell germà que veu passar els seus dies entre els barrots d’un penitenciari a Alabama? X. I el d’aquella germana que només troba consol davant de la seva racció de crack? X. I del buròcrata sense futur, l’advocat sense clients, l’estudiant sense estímuls, l’esportista sense cervell, la mare abandonada, el nen sense escola, el jove amb pistola, el soldat sense medalles? X, X, X, X, X.. Tots són negres, blacks, afroamericans. La X simbolitza no només la rebel·lia d’un poble que no és acceptat als Estats Units, sinó també la dignitat de qui es nega ara a suplicar aquesta acceptació.

Com veu els Estats Units d’aquí 50 anys?

M’agradaria tenir el mateix somni de Martin Luther King. Però amb només passejades per Washington l’escenari d’aquí 50 anys estarà igual que ara, o pitjor. La maquinària capitalista cada cop es fa més gran i necessita de més carnassa que alimenti el seu creixement. Ara som els negres. Però aviat els hispans ens faran companyia en la marginació. I els asiàtics cada cop més. Cada cop més i més gent veurà en l’explotació mentre les èlits viuran la seva particular primavera dels pobles.

Com recorda la seva infància als carrers d’Omaha?

El meu pare era un líder del moviment nacionalista negre que lluitava pels drets civils... Pel seu activisme va rebre amenaces de mort de diferents grups racistes i abans que jo fes quatre anys ens vam arribar a mudar de casa dues vegades. El meu pare acabaria assassinat pels racistes feixistes del Ku Klux Klan i la meva mare va haver de ser internada a un manicomi. A partir d’aquest moment vaig estar-me a un reformatori i més endavant vivint pels carrers de michigan i Boston, on vaig aprendre la llei del carrer, com tants d’altres germans de la meva condició. Seria així com acabaria tastant la presó estatal de Massachussets i on gràcies a Déu em vaig convertir a la Nació de l’Islam que em va treure del pou de la ignorància en què em trobava.

El seu pare va ser assassinat per defensar les mateixes idees que vostè. Sent que la seva vida també pot córrer perill?

Des de la meva entrevista amb el Che Guevara a Cuba sé que la CIA m’està investigant i són molts els que voldrien veure el meu cap sobre una safata. Enemics, però també germans. Des que vaig trencar amb la Nació de l’Islam hem sento amenaçat inclòs pels meus germans. Fa uns mesos, un membre del Setè Temple em va confessar que havia rebut ordres de la Nació de l’Islam per suprimir-me. Però que no es pensin els qui em volen mort que em doblegaré per la por. Si no estàs preparat per morir per la paraula llibertat, treu-te-la del teu vocabulari.

La violència és el primer o l’últim recurs per la seva lluita?

Jo refuso la violència sense sentit. De fet m’agradarien altres mitjans de defensa. Però no estic en absolut en contra de la violència en legítima defensa, que jo anomeno intel·ligència. Penso que hi ha molta gent bona a Amèrica, però també gent dolenta, i els dolents són aquells que semblen disposar de tot el poder i que estan en aquesta posició per negar-nos el que tu i jo necessitem. Davant d'aquesta situació, tu i jo hem de conservar el dret a fer tot el que sigui necessari per acabar amb una situació així. Si la violència està malament a Amèrica, la violència està malament a tot arreu. Si està malament ser violent defensant dones negres i nens negres i nadons negres i homes negres, llavors està malament per Amèrica portar-nos a les quintes i fer-nos violents arreu en defensa seva. I si és correcta per Amèrica portar-nos a les quintes, i ensenyar-nos com ser violents en defensa d'Amèrica, llavors és correcte per tu i per mi fer el que sigui necessari per defensar la nostra gent aquí, en aquest país.

(En Malcolm parlant lleidatà tenia el seu ganxo).

Montt fascina

Diplomàcia pública ianqui. La veritat és la mentida

Farà cosa de nou mesos ens va visitar a la facultat ni més ni menys que el portaveu de l'ambaixada nord-americana a Espanya, John Law. Més enllà d'un discurs que qualsevol amb una mica d'enteniment en podia flairar la perversió, un concepte semblava aflorar de les seves paraules (totes elles dites amb un somriure incondicional).

La que segueix és la crònica de l'esdeveniment que aleshores vaig fer. Molt edificant.

El somriure de les Amèriques

John Law és un home a qui li agrada citar a Thomas Jefferson, l’artífex de la Declaració de la Independència dels Estats Units. Portaveu de l’Ambaixada del país nord-americà a Espanya, Law sembla dur apresa aquella màxima de l’històric president il·lustrat de la nació de les barres i de les estrelles que afirma que no s’ha de ser massa severs amb els errors del poble, sinó que s’ha de tractar d’eliminar-los amb educació.

En una conferència pronunciada davant d’estudiants de Periodisme de la Universtitat Pompeu Fabra, Law es va dedicar a exposar (i al mateix temps a intentar convèncer) davant del seu públic la injustícia que representa la mala imatge dels Estats Units arreu del món. “Per què ens odien?”, es preguntava el diplomàtic nord-americà mentre dibuixava entre orella i orella el millor dels seus somriures. I és que l’home fa justícia al càrrec. Segurament l’Administració dels Estats Units deu haver près nota de l’antiamericanisme preocupant dels espanyols, manifestat fins a la sacietat en el conjunt de manifestacions que en el seu dia van omplir els carrers del país en contra de la Segona Guerra del Golf. I això preocupa Washington fins al punt de redefinir el concepte de propaganda política que tenim generalment entès com a tal.

Law personifica la nova diplomàcia, o com ell l’anomena, “la diplomàcia pública”. Històricament la diplomàcia ha estat patrimoni dels estats. Al segle XIX eren els Tayllerands i els Bismarks els qui s’entretenien en les llargues maratons que cristalitzaven en pactes secrets entre les potències, i al segle XX directament han estat les bombes les que ens ha ensenyat la cara més unilateral de la diplomàcia entre estats. Amb la diplomàcia pública Law afirma que és el torn de la població dels estats la qui ha d’entendre el perquè de les decisions del poder, en aquest cas de la Casa Blanca.

No és una línia nova. El seu precedent es troba amb la creació de la USIA en temps d’Eisenhower amb l’objectiu “d’explicar Amèrica al món”, un objectiu compartit per l’Ambaixada nord-americana a Espanya, la de persuadir l’opinió pública espanyola de l'autèntica veritat, l'oficial, sent creïbles i veritables, en un acte que de política no en té res.

No obstant, per molt que Law es va afanyar en exposar la cara més positiva de la política exterior nord-americana al llarg de la darrera centúria, sempre sense perdre el clotet de l’alegria a les comisures dels llavis, no va passar desapercebut per als oients el fet que mencionés a Woodrow Wilson i a Roosevelt, i alhora passés per alt a Truman i Reagan. Moltes celles també es van arquejar quan Law va afirmar que la diplomàcia pública que encarna no és un acte de propaganda, i alguna mirada de desaprovació va creuar l’auditori quan va citar les propietats hagiogràfiques de la USIA, agència amb una història tan edificat que va des del recolzament incondicional del cop d’estat de Pinochet a Xile al recent intent frustat de cop d’estat contra Hugo Chávez a Veneçuela.

Si una cosa és evident, però, és que John Law és un home que no només ha llegit Jefferson. També és una persona bregada i formada en les arts de la retòrica. Amb total desimboltura va saber escapolir-se com va poder de les preguntes que els assistents a la conferència van acabar adreçant-li sobre temes tan espinosos com Iraq, Guantànamo, la doble moral amb la que es jutja als països que no s’adscriuen al Tractat de No Proliferació Nuclear o l’aliança de ferro dels Estats Units amb dictadures tan denunciades com Aràbia Saudita i el Paquistan i, quan observava que els arguments l’abandonaven, es va treure de la màniga fins a sis vegades el cas de les beques anomenades Fullbright que tan bé reuneixen els valors de la “diplomàcia pública” i que els membres de l’auditori, tots estudiants de periodisme, se’n podien beneficiar.

Abans de concloure, i conscient que no havia deixat un públic convençut, va acceptar amb un rictus amarg que l’Administració nord-americana no acaba de triomfar en difondre la bona imatge del seu país. “Encara no som prou hàbils com per competir amb la CNN o Al-Jazeera”, va afirmar.

Gent amb caràcter, gent de poder

Un dels primers diaris d’empresa de l’Estat al servei d’una idea de país (i de societat)

(Segona andanada consecutiva contra LV, no sé quina tírria li he agafat darrerament)

Imatge extreta de www.sindominio.net/miles

De la mateixa manera que Stendhal definia la novel·la com un mirall al bell mig del camí, l’editor de La Vanguardia, Javier Godó, va permetre’s recordar en el 150è aniversari del rotatiu, la metàfora que va fer del diari el seu antic director “maleït”, Gaziel, segons la qual el diari “ocupa una posició de centralitat perquè al llarg de tota la [seva] trajectòria ha aconseguit ser el mirall de la societat catalana”.[1] Era un retorn a la vella tesi formulada per primer cop potser pel director del rotatiu durant la Gran Guerra, Miquel dels Sants Oliver, quan explicava que el seu “periòdic no pot tenir res de violent ni de combatiu, sinó que ha de procurar expressar les pròpies opinions amb reserva i timidesa”.[2]

No obstant, Huertas Claveria[3] ha posat en dubte el caràcter apolític i independent del diari dels Godó, tot considerant que des dels seus inicis, tots els seus propietaris han ostentat algun càrrec polític, a excepció precisament de l’actual comte. Així, quan el rotatiu va deixar de ser el diari de partit dels liberals de Sagasta (amb els fundadors, Carlos i Bartolomé, sent membres del partit) per conformar-se com a diari informatiu al tombant de segle, el diari estava sota la batuta de Ramon de Godó, que seria diputat liberal i després de la Unión Monárquica Nacional, i més tard el seu fill, Ramón, pare de l’actual comte, que seria militant maurista i durant el franquisme, de la FET y de las JONS, arribant fins a dues ocasions a ser procurador de les Corts franquistes.

Si a això li sumem les campanyes polítiques del diari al llarg de la seva història, sembla evident que, més que un reflex de la societat, la capçalera ho era de la classe burgesa —“som l’òrgan de la gent quieta i acomodatícia”, va dir Sants dels Olivers. Així, recollí les peticions de la burgesia industrial noucentista a favor del proteccionisme —“fins al punt de demanar que, si calia, havia de fer-se una manifestació als carrers per tal que el Govern ho entengués”[4]—, i emulà l’alta societat barcelonina en la benvinguda que es donà a l’alçament de Primo de Rivera —“el golpe se ha preparado noblemente y patrióticamente”[5]—. Per contra, haurien de passar cinc dies després de la proclamació de la II República el 14 d’abril del 1931 perquè el diari hi dediqués un editorial al respecte.

Quan el pare de l’actual editor de La Vanguardia escrivia que era “fundamentalmente gubernamental”, segons Huertas Claveria això volia dir “fidelitat als qui manen en el moment concret, i que no cal conservar-la envers els que van manar en el passat”[6]. En aquest sentit, d’existir aquest demon de La Vanguardia segons el qual sempre es vol estar bé amb el govern de torn, es poden entendre millor certs nomenaments i destitucions de directors del rotatiu durant la democràcia, com ara Lluís Foix, Joan Tàpia o José Antich. Tot plegat sense deixar d’abandonar una certa línia editorial d’empresa iniciada per dos industrials cotoners igualadins l’any 1881, i que encara es deixaria endevinar en les paraules de l’actual director adjunt del diari, Alfredo Abián, quan fa poc afirmava sobre el dret de vaga que “aún hay quien cree que la huelga es una herramienta válida en una sociedad desarrollada, cuando en realidad evoca medicinas tan caducas como el ungüento para sabañones”.[7]

---

[1] Declaracions de Javier Godó, recollides a La Vanguardia de l’1 de febrer de 2006.

[2] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia, Angle Editorial, Manresa, 2006, pàg. 63.

[3] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 131.

[4] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 17.

[5] Editorial de La Vanguardia del 13 de setembre de 1923.

[6] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 203

[7] La Vanguardia, 9 d’agost de 2007.

¿La vanguardia de qué?

Voltava Gaziel com a corresponsal de La Vanguardia per Europa quan un bon home, no recordo si suís o suec, li pregunta:

- Em podria explicar de què és avantguarda el seu diari?

El suís, qui sap si suec, era home llegit i d'època, i ja s'imaginava que el diari en qüestió deuria ser una espècie de pamflet polític dels espanyols surrealistes, futuristes, feixistes, comunistes, o vet a saber què. Però heus ací que el pobre d'en Gaziel arruga el front i no sap ben bé què respondre-li.

Ajudarem al pobre d'en Gaziel a donar resposta a aital qüestió. Imaginem-nos que en una reunió entre els màxims responsables de diferents països, el teu cap d'Estat -que potser no ha estat elegit per les urnes- increpa a un altre -que potser sí que ho ha estat- i el fa callar. Com reaccionaria demà la premsa lliure del teu propi país?


És l'avantguarda del Borbó, que lloa al monarca quan calla -per la seva equanimitat democràtica- i surt en tromba a defensar-lo quan rellisca. Torna, XIX, torna.

(sic)

El problema del nacionalisme, com a concepte irracional, és que (precisament perquè no entén de raons) és incapaç de discernir i calibrar els diferents perills als què aquesta nació magnífica està sotmesa.

(Nota entre parèntesi i paràgrafs: no confondre nacionalisme amb independentisme, llegeixi's Rubert de Ventós)

El cas és que l'Espanya eterna, amb la fantàstica tribuna que són uns mèdia venuts al sensacionalisme de l'estirabot, ha judicat que la insuportable actitud de Chávez amb el Rei (sic) es mereix una resposta diplomàtica contundent perquè on s'és vist, un zambo que... mmm... bé, que faci quedar com un preescolar al Borbó fent callar al personal com si al temps de les colònies estiguéssim (sic).

El cas és que ara Espanya està ofesa amb el nou Bolívar, una espècie de Carod a la veneçolana. De baix continu, Espanya continua ofesa amb tots els qui van de perifèrics en un Estat que per pebrots ha de ser centralista. I sobretot, Espanya està ofesa amb tots aquells que se'n riuen de tot plegat i tant se'ls hi en dóna el Chávez, el Rei, Unión Fenosa i les papereres d'Uruguai.

Anem al gra, però, que és tard i vol ploure. Amb tant de rebombori ha passat desapercebut el què és un dels atacs més bèsties a la insígnie pàtria. I és que l'altre dia vaig anar a veure en companyia d'un carnisser Elizabeth. The Golden Age, una pel·lícula que, dit sigui de pas, és genial, immensament ben muntada, històricament fascinant i on podem veure en la seva màxima esplendor a la que per un servidor és la millor actriu del firmament, Cate Blanchett.


És la resposta a moltes preguntes. 1588, l'inici d'una amnèsia que dura fins avui en dia. Inclús la Monarquia Hispànica gloriosa i bruta del XVII resta oblidada dels annals hipnopèdics dels espanyolets d'avui en dia. Només resta un fantasme vague de quan eren (érem) l'hòstia (sic). Els millors del món. El imperio donde nunca se pone el sol. Un integrista Felip II que li passa deu mil tombs a l'Ahmadinejad, amb les cames conjuntivítiques, envia en nom de la cristiandat, una flota de 137 naus amb 30.000 homes a salvar Anglaterra i llevar del món la reina del dimoni. I, ai las. Amb la Reforma, l'anglicanisme, la bona estrella de França i Anglaterra comença a pondre's el sol hispànic. I Elizabeth és la crònica del moment precís en què la Monarquia Hispànica comença a ser contestada (avui en diríem desacceleració imperial).

Plantejada en evidents termes de xovinisme anglo-saxó (la coda del film esguerra la testimonial però agraïda presència de la tortura anglesa), la pel·lícula ve en un moment històric que tampoc és res de l'altre món. Només que, com sempre, per tots aquells que convindria que s'eclipsessin amb el seu Sol de 24 hores, la peli els porta una reflexió escagarrinant. No cal ser els reis del mambo, per ser els millors., ni cavalcar en onades de petroli i superar en mig punt el creixement anual de la Xina per recrear-te com a país. Potser hi ha coses més importants que l'orgull de pertanyer a una raça que no existeix.

Enlaire Espanya (sic).

Mostassa

Aló!!

El bon salvatge encara respira. L'únic, com aquell mític salvatge de Huxley, de tant en tant s'ha de purificar amb un bon batut de mostassa. Disculpeu l'abscència. Tant temps sense despotricar pels canals coaxials tot el que tinc al pap acabarà per reventar algun dia. Fins aleshores, algú em pot recomanar la forma més barata de tenir internet a casa? Amb el furt de wifi no hi puc comptar, els que tinc clixats són massa fugissers.

I l'enquesta de la setmana (a l'estil dels de Libertaddigital). Us heu sentit ofesos davant dels atacs de Chávez a "todos los españoles"?

a) No, Unión Fenosa i Aznar no em representen.
b) No, el que estic és indignat perquè un individu no elegit pel poble, sinó per un dictador, estigui sentat entre representants electes dels respectius països.
c) Sí, sóc José María Aznar.
d) Sí, sóc el president d'Unión Fenosa.
e) Sí, Sóc el director del 90% de mitjans de comunicació de l'Estat espanyol.