Mercat de Calaf i altres contes

Com encara el futur?

Igual que ara. No crec que varïi molt. Cada cop estarem més encarats al macro, però seguirà tot això.

Napoleó. No, fa vint anys teníem un client més vell. Als joves els hi agrada el vermut també. Encara que sigui per portar la contrària, cases velles.

Llonganissa de Tordera, Formatge de Cabra de Moià, vinet del Castell del Remei.

Tàctica de distracció: la qüestió és que aparentment el viatge en tren resulta d’allò més còmode resultant en una odissea que es transmet tangencialment paral·lela a tot allò que nosaltres coneixem com més còmode però que de forma perprendicular observem com obtusa. És el xiclet encastat amb mala bava i poc enginy al bell mig del vidre de metre quadrat del tren la resposta escatològica a tots els problemes que a nosaltres ens sobten? El revisor ha passat de llarg.

Uf. És lo bo de tenir un rostre convencional, múltiple, amb infinitats de clons a totes les ciutats del món i amb infinitat de coneguts que creuen veure’t per tot arreu. Aquest rostre és una benedicció, penso, mentre el revisor torna a creuar el vagó fastiguejat. Ara bé, per molt rostre convencional, la cosa no tindria mèrit sinó fóssim dimarts, enlloc de dilluns, -ara el revisor torna a donar canvi a les dones que tinc jo a la dreta i m’ha mirat i per un segon m’ha fet patir molt- deia que si enlloc de dimarts fóssim dilluns i resultés que el vagó enlloc d’anar pràcticament a arrebossar avui va gairebé buit seria el campió del camaleonisme. Però, ai las, que el patiment no cessa i el revisor no para de pujar i baixar, i crec que en tancar la porta del compartiment s’ha fixat en la mirada espieta i alleujada que el fitava. I és que per passar desapercebut un altre truc és fer la viu-viu amb classe, talent, amb gràcia, vaja. El truc no és mutar-se en els colors del seient del tren, fent veure que ets tan ric en matisos com el blanc impol·lut d’un dinaquatre. El truc és la mise en scène. En primer lloc, i el més important. La maleta, amb el màstil orgullosament desplegat, enarborat a la dreta dels peus, ocupant una part del passadís del vagó. (Coi, torna a passar el terrible revisor, però quin curiós fat duu a tothom a asseure’s als seients de la meva dreta?) El segon ardit és prou més sutil, però no per això menys important: la bossa amb la cremallera oberta sobre el seient, on es deixa despuntar la cartera, tot volent indicar amb la senyal que l’acte de treure i guardar la cartera ja fa temps que s’ha consumat. El tercer giny ja no el tinc tan clar i consisteix en evitar que el revisor es fixi en tu. Ho faig de la següent manera: obro el portàtil i escric un text trivial com aquest durant el temps necessari fins arribar a Calaf. Òbviament, a Calaf hi ha el canvi de revisors i com que sóc molt espavilat sempre puc dir que he pujat a Calaf i estalviar-me una part substanciosa del bitllet.

No obstant, estic convençut que el revisor m’acabarà enganxant. Calaf encara ho veig molt lluny, malgrat que el paisatge que veig per la finestra és clarament de secà. En tot cas ara el meu home està donant conversa a una xicota negra un seient més endavant, i no sé si són imaginacions meves, però començo a estar amarat de suor.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

No em va enganxar. Des del setembre dec dur uns 60 euros estafats (valgui la tautologia) a Renfe. HUHU

De salvatges va la cosa

"Nosotros, que éramos occidentales, nos hemos vuelto orientales. Nos hemos olvidado ya de nuestro país natal. Hay quien posee una casa, una familia y siervos como si los hubiese recibido del padre o por derecho de herencia. Hay quien tiene por esposa no a una mujer de su tierra sino a una siria, una armenia o, incluso, una sarracena bautizada. Todos los días se reúnen con nosotros parientes y amigos que han abandonado voluntariamente en Occidente todos sus haberes. El Señor ha hecho ricos aquí a los que eran pobres allá. Las pocas monedas que tenían se han convertido en muchísimas, y todas de oro. ¿Por qué motivo, pues, deberíamos volver a Occidente?"

Extret de Carlo M. Cipolla, Allegro ma non troppo

Es podria situar a la boca de qualsevol jueu que en el seu moment hagués immigrat a Israel des de qualsevol lloc del món (òbviament no em refereixo als que fugien de l'Holocaust nazi)... El cas però és que la cita correspon a un tal Fulcher de Chartres, un dels salvatges que van anar a fer les croades nou-cents anys enrere.

Déu és una massa d'espaguetis

M’explica en Marc que fa uns anys, en un atac d’inspiració, l’estat de Kansas va aprovar una llei que exigia dedicar a les classes de biologia de les escoles el mateix temps a la teoria creacionista (sí, la d’Adam i Eva) que a la teoria de l’evolució de Darwin a les escoles.

Visiblement congratulat per la incursió poderosa de la mística a la ciència, almenys a Kansas, un tal Bob Henderson va iniciar un moviment per tal d’aconseguir que, si la religió cristiana podia ser als col·legis, també era normal que ho fossin les altres religions, com la pastafariana. Per als més profans en la matèria els diré que la pastafariana és una religió que afirma que els humans venim d’una massa d’espaguetis amb dues mandonguilles que li fan d’ulls.

El cas és que el moviment en suport del MEV –Monstre d’Espagueti Volador- va aconseguir un suport brutal que va provocar que al 2006 l’estat de Kansas es veiés forçat a retirar la llei que imposava el creacionisme a les aules. La poderosa aliança i la coherència argumenal de tota la comunitat pastafariana els van dur a aquest atzucac.

Darrera els pastafarians es mouen un conjunt d’individus que defensen, amb la ironia i la mordacitat per bandera, l’exclusió dins la ciència de la superstició i de la fe. Vegi’s sinó una de les seves impagables cites d’una ironia brutal: “Donarem 250.000 dòlars a la persona que pugui demostrar empíricament que Jesús no és el fill únic del Monstre d’Espagueti Volador”... O l’himne de la religió pastafariana:

Oh, tallarines que esteu al cel gourmet

Santificada sigui la vostra farina

Vingui a nosaltres els vostres nutrients

Faci’s la seva voluntat a la Terra així com als plats

Doneu-nos avui les nostres mandonguilles de cada dia

I perdoneu la nostra gula així com nosaltres perdonem a aquells que no mengen.

No ens deixis caure en la temptació (de no alimentar-nos de vos)

I alliberar-nos de la gana...

Ramén.

El tema, vist per Family Guy:

El Rei dels croats

Recomanació fervorosa per a aquells que, republicans, monàrquics, filibusters o esgrimistes de la paraula, vulguin saber una mica més sobre aquest cèsar que és el Rei de les Espanyes.



El llibre, El rey de los cruzados, de Rafael Borràs Bertriu. Us deixo amb una impagable cita del final:

Su Majestad debería plantearse un último servicioa a la comunidad a la que dice servir: la dimisión -no la abdicación, puesto que no accedió al trono como hijo y heredero del titular de la Corona, don Juan de Borbón, sino, a propuesat del general Franco, como Rey electo de unas Cortes que, paradójicamente, repudiaban el sufragio universal-. El pueblo español, a través de sus representantes en el Congresos de los Diputados y en el Senado, sin duda sabría ser generoso -incluida la pensión jubilar que las Cortes estipulasen- en el reconecimiento de los servicios prestados durante más de treinta años en el desempeño del cargo. [...]

Reivindicar la esperanza y la alegría que supuso el 14 de abril de 1931 -el intento de modernización de España, una de las pocas cosas de la historia de este país desdichado de la que podemos hablar sin avergonzarnos- supone asumir el escándalo como bandera, pero ello no debe impedirnos afrontar el futuro manteniendo la ilusión aunque no nos hagamos ilusiones, porque la Razón está siempre por encima del Azar.

Hoy, en los inicios del siglo XXI, el proyecto republicano ha de basarse, por encima de las libertades teóricas y formales, en las libertades reales y factibles de los ciudadanos frente al Estado y sus compromisarios, los grupos de presión; por encima de las igualdades utópicas y formales, en la igualdad protegida por el Derecho y basada en la Justicia; por encima de las fraternidades bien intencionadas y formales, en la solidaridad de clases sin fronteras. Toda disidencia -y el republicanismo es la disidencia por antonomasia- es políticamente incorrecta en un sistema establecido en que la censura es ejercida de manera solapada e implaable, pero hemos de ser dignos de quienes nos precedieron el 14 de abril de 1931.

Com escrivia Carlos Rojas,

Es sencillamente inconcebible,
salvo en el teatro del absurdo,
que una dinastía expulsada cuatro veces del país
en tan poco tiempo -menos de ciento cincuenta años-
siga reinando.

Brigada anticriminal papal

El martell d’heretges surt de la cripta i clama venjança. Des de la plaça Sant Pere del Vaticà, el papa Ratzinger acaba de denunciar per criminal a una de les institucions que fan apologia de l’homicidi avant la lettre i ha exigit als seus devots creients que, de forma fulminant, no financïin amb els seus rals dit organisme. Quin és el blanc de les ires papals? El Fòrum Monetari Internacional, el Banc Mundial, la CIA, el Mossad, potser la DEA? Ca barret. La fúria va dirigida contra Amnistia Internacinal. El motiu: l’ONG ha passat a defensar l’avortament en cas de violació o que perilli la vida de la mare.

És una actitud completament coherent. Des de sempre l’Església s’ha caracteritzat per denunciar la violació dels drets humans arreu del món, ha lluitat per l’abolició de la tortura, ha denunciat les desaparicions i els assassinats polítics i ha bregat per l’abolició de la pena de mort. Per contra, Amnistia Internacional és coneguda arreu com l’organisme homicida que va beneir el genocidi dels indígenes americans en temps colombins, que es va dedicar a dur a la foguera a brúixes i gent de mentalitat dissident durant la foscor medieval. Va ser Amnistia Internacional qui va protagonitzar la immensa majoria de les guerres del temps de les llums (translúcides) modernes, i va ser AI qui va constituir la més ferma opositora als moviments demòcrates i republicans que a partir de finals del segle XVIII van sorgir arreu del món. Evidentment, AI va dotar de legitimació els feixismes del segle XX i, per suposat, mai ha demanat perdó per la repressió franquista beneïda pel butafumeiro de torn.

Quin repelús aquests d’AI.

El general Pitoff i Sarkozy

La roda de premsa de l'excels presdient francès després de la llarga entrevista amb Putin, en ocasió de la reunió del G8. Després diran que els russos no tenen trempera. El barman és el general Pitoff.



Sí, això, el que dèiem.

Quan ve el temps de les castanyes, dic, dels examens

Un vídeo que dedico a l'escapisme de tots i totes.

El armario de Roger de Lisle

Allà va una pràctica de la carrera que ens feien imitar l'estil de l'Umbral... Allà va!

* * *

Mi destino es tan solo sufrir, que dice Zetapé, digo, el himno de la Legión. Y es que de himnos va la cosa, y el bueno de José Luis, con sus ideales ilustrados y republicanos de fraternidad y guillotine no es hombre de simbolismos antediluvianos. Es el hombre del talante de acero, esto es, zoofilícamente hablando, algo así como un cruce entre el hombre de hojalata del Mago de Oz y el perro del hortelano, lo que quiere decir que ha golpe de ceja ya es conocido por los dominios del Jarama como el tío que ni tararea el himno y, cuando puede, lo impide silbar.

Los armarios contrachapados le gustan a ZP. En su marasmo de flacidez a lo capitán Spock, el máximo exponente de la intelectualidad socialista –con el permiso de Concha Velasco- vive recluso en el gusto de la falsa autoconmiseración en todo lo referente a los símbolos de esta Babilonia de papel pinocho que es España. Por la nación que el cegato convierte en dos, tres, o, como diría el lacerante George Moustaki, en mil veintitrés, los politicastros de la izquierda somuerta se hacen los longuis escandinavos en cuánto se habla de temáticas rojas y gualdas. Alérgico a salir del armario, nuestro cejudo presidente hace de Moisés equidistante en un río que, cuál Guadalquivir, desaparece a la de dos y a la de tres.

Recuerda uno los afanes de cierto escritor canoso que Thomas Mann situó en una Venecia moribunda y que platónicamente perdía el culo por un jovencito ario que habría hecho las delicias de Hitler y de Michael Jackson. Igual de platónicos son los amoríos de Zeta con la causa periférica hasta el punto que su corona de espinas particular es que le hablen de la bandera, de la cabra, de la pandereta... y del himno.

El caso es que presto a llenar la parte de volkgeist desahuciado del forofo medio del deporte en los eventos internacionales, el Comité Olímpico Español ha visto la luz y a propuesto crear una comisión para dotar de verso a los compases, diríase mejor aspavientos, de nuestro himno nacional, con el fin de evitar los ridículos graznidos tarareos de nuestros internacionales cuando pasan revista con el himno de marras. La propuesta, la de superar el la-la-la de Masiel en versión portuaria por una letra con noble y dudoso pundonor, le ha venido como anillo al dedo a don Mariano para hacerse caballero de la causa, ante un ZP que prefiere hacer como si la cosa no fuera con él.

Tendrá en la mente el presidente del Gobierno el episodio recogido por el infatigable y depresivo narrador Stefan Zweig en uno de sus momentos estelares de la humanidad, esto es, el terrible precedente del poeta fracasado Roger de Lisle, que en una medianoche tavernaria compuso los versos sobre una chica de Marsella, versos que poco después resonarían por toda la Francia revolucionaria en las gargantas de todo girondino y jacobino bien nacido. Jacobinos, de san Jacobo claro, los que le llevarían en cuatro años a perder la cabeza por Madame la Guillotine, en el sentido más literal de la expresión.

Zeta, que es hombre sabio, algo zafio y se dice leído, no quiere ser el Roger de Lisle español, que para ello ya están las bases, este Manolo el del Bombo o los audaces compositores del nuevo himno maorí del Sevilla. El objectivo es conservar la cabeza y, si se puede, sin salir del armario.