Mercat de Calaf i altres contes

Com encara el futur?

Igual que ara. No crec que varïi molt. Cada cop estarem més encarats al macro, però seguirà tot això.

Napoleó. No, fa vint anys teníem un client més vell. Als joves els hi agrada el vermut també. Encara que sigui per portar la contrària, cases velles.

Llonganissa de Tordera, Formatge de Cabra de Moià, vinet del Castell del Remei.

Tàctica de distracció: la qüestió és que aparentment el viatge en tren resulta d’allò més còmode resultant en una odissea que es transmet tangencialment paral·lela a tot allò que nosaltres coneixem com més còmode però que de forma perprendicular observem com obtusa. És el xiclet encastat amb mala bava i poc enginy al bell mig del vidre de metre quadrat del tren la resposta escatològica a tots els problemes que a nosaltres ens sobten? El revisor ha passat de llarg.

Uf. És lo bo de tenir un rostre convencional, múltiple, amb infinitats de clons a totes les ciutats del món i amb infinitat de coneguts que creuen veure’t per tot arreu. Aquest rostre és una benedicció, penso, mentre el revisor torna a creuar el vagó fastiguejat. Ara bé, per molt rostre convencional, la cosa no tindria mèrit sinó fóssim dimarts, enlloc de dilluns, -ara el revisor torna a donar canvi a les dones que tinc jo a la dreta i m’ha mirat i per un segon m’ha fet patir molt- deia que si enlloc de dimarts fóssim dilluns i resultés que el vagó enlloc d’anar pràcticament a arrebossar avui va gairebé buit seria el campió del camaleonisme. Però, ai las, que el patiment no cessa i el revisor no para de pujar i baixar, i crec que en tancar la porta del compartiment s’ha fixat en la mirada espieta i alleujada que el fitava. I és que per passar desapercebut un altre truc és fer la viu-viu amb classe, talent, amb gràcia, vaja. El truc no és mutar-se en els colors del seient del tren, fent veure que ets tan ric en matisos com el blanc impol·lut d’un dinaquatre. El truc és la mise en scène. En primer lloc, i el més important. La maleta, amb el màstil orgullosament desplegat, enarborat a la dreta dels peus, ocupant una part del passadís del vagó. (Coi, torna a passar el terrible revisor, però quin curiós fat duu a tothom a asseure’s als seients de la meva dreta?) El segon ardit és prou més sutil, però no per això menys important: la bossa amb la cremallera oberta sobre el seient, on es deixa despuntar la cartera, tot volent indicar amb la senyal que l’acte de treure i guardar la cartera ja fa temps que s’ha consumat. El tercer giny ja no el tinc tan clar i consisteix en evitar que el revisor es fixi en tu. Ho faig de la següent manera: obro el portàtil i escric un text trivial com aquest durant el temps necessari fins arribar a Calaf. Òbviament, a Calaf hi ha el canvi de revisors i com que sóc molt espavilat sempre puc dir que he pujat a Calaf i estalviar-me una part substanciosa del bitllet.

No obstant, estic convençut que el revisor m’acabarà enganxant. Calaf encara ho veig molt lluny, malgrat que el paisatge que veig per la finestra és clarament de secà. En tot cas ara el meu home està donant conversa a una xicota negra un seient més endavant, i no sé si són imaginacions meves, però començo a estar amarat de suor.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

No em va enganxar. Des del setembre dec dur uns 60 euros estafats (valgui la tautologia) a Renfe. HUHU