La batalla de Watergate

L’escàndol del Watergate és un dels episodis més coneguts de la confrontació entre el poder polític i una premsa suposadament lliure. L’investigació que va seguir a la detenció dels cinc individus que el 17 de juny de 1972 van infiltrar-se a la seu del Comitè Electoral del Partit Demòcrata a l’Hotel Watergate va ser un dels màxims exponents de la funció d’una premsa entesa com un “recurs dels ciutadans contra l’abús dels poders”.
El Watergate es produeix en un context, el dels anys seixanta i setanta , en què la Casa Blanca es veia obligada a admetre el fracàs a Indoxina, pressionada per una opinió pública que bevia en primer lloc d’uns mass media oposats a “qualsevol ingerència per part del govern federal” . Segons el periodista Raul Sohr, si el The Washington Post “no hagués ostentat la cultura de la independència i de la investigació a tota ultrança”, recolzant als reporters que destaparien el cas, Karl Bernstein i Bob Woodward, “no haurien pogut arribar fins al moll de l’os de l’escàndol Watergate” .
Això va ser possible pel recolzament que els investigadors van rebre de l’editora del diari, Katharine Graham, que afirmava que “preferia lidiar amb el poder polític abans que enfrontar-se amb els seus reporters”. Per l’editora, l’escàndol va descobrir un “ús generalitat i indiscriminat del poder i de l’autoritat per part d’una administració inclinada al secret i la mentida, amb una sorprenent falta de respecte per les limitacions normals de la política democràtica” pel que el paper del diari en l’afer era “senzillament informar” .
Graham va extreure tres lliçons del Watergate que poden ser enteses com els tres pilars de la premsa entesa com a quart poder: 1) “Vam veure fins a quin punt és important una premsa lliure, preparada i energètica”; 2) “Vam veure fins a quin punt el govern té el poder de revelar nomes el què vol” i 3) vam tornar a aprendre com n’és d’important per un diari que pugui mantenir el secret de les seves fonts”.
Després d’una aferrissada lluita en que el Post va rebre importants atacs per part del govern, la justícia va donar la raó al rotatiu i va forçar la dimissió del president Nixon davant l’exigència que fes entrega de les cintes enregistrades on hi constava llur participació en l’empresa d’espionatge il·legal.


Tanmateix, la idealització del cas Watergate com a paradigma de la funció pública del quart poder s’ha posat en entredit per autors com Noam Chomsky, que afirma que l’escàndol “és un exemple perfecte del servilisme de la premsa envers el poder”. Chomsky denuncia que paral•lelament al Watergate, es va dur a terme el programa COINTELPRO de l’FBI.
Força més pervers que el Watergate, consistia en una conspiració política contra els moviments socialistes, feministes i de negres en què de forma sistemàtica van ser violats els drets constitucionals de milers de persones pel sol fet de ser activistes. El programa va sortir a la llum l'any 1971 quan un grup d'activistes va fer-se amb dossiers de l'FBI i els van trametre a la premsa, on amb prou feines el programa va tenir ressò. Un any després s'anunciava que es posava fi al COINTELPRO sense més explicacions.
Al seu cantó, el Watergate es queda quasi com una anècdota. Una anècdota que, a diferència del programa COINTELPRO, va tenir un immens impacte en els mitjans degut, segons Chomsky, pel fet que "una meitat del poder polític dels EUA va colisionar contra l’altra meitat”.
I el mite del quart poder com a veu dels sense veu va esmicolar-se en mil bocins.