Distreu i venceràs

Davant d’un empitjorament galopant de les condicions de vida en un país com els Estats Units, resulten necessaris elements força més contundents que l’agonia de la Terry Schiavo o el pit de la Janet Jackson a la final de la Superbowl per distreure al personal d’allò que és important.

Els ianquis amb això però, com en moltes d’altres coses, ens han ensenyat, als Estats dèbils amb complexe de kamikaze rondinaire, a defugir les qüestions més candents per d’altres nímies. En paraules del gran Noam Chomsky, el mètode infalible es troba en inculcar a les masses unes preguntes que a ulls dels receptors resulten ser imperioses, però que, no obstant, estan totalment mancades de contingut. En efecte, el patriotisme, l’orgull a ser ciutadà dels Estats Units, no és sinó la principal de les virtuts socials creades pel consens nord-americà, rera la qual va el suport a les tropes a l’estranger, la defensa de la família, etc. Qui està en contra, a part de Malcolm X, de ser nord-americà? Qui no dóna suport a les “nostres” tropes? Qui no recolza la família? Aquest és el tipus de pregunta que es repeteix dia rera dia al telespectador de la CBS mentre esmorza, però pot ben estar segur que aquesta no serà mai substituïda per una pregunta imperiosa, i realment compromesa, sobre si recolza o no les decisions governamentals.

Els assajos del mètode venen de lluny, però tenen la seva més magnífica cristalització en la doctrina de la por permanent: fer creure a ulls clucs que la teva societat té un enemic pertorbador que es passa les nits en blanc desitjant la teva destrucció.

En un primer moment foren els vaguistes als Estats Units, Mentre a l’Alemanya nazi els mass media van ser els artífexs d’inculcar sobre la població civil el perill que representaven els gitanos i els jueus, als Estats units es creava una imatge semblant del poderós moviment sindicalista que s’havia gestat durant el primer terç de segle. En ambdós escenaris l’èxit seria rotund: la societat satanitzaria l’objectiu i no posaria pegues davant la seva erradicació.

Recollint aquest pòsit històric només cal seguir les identitats dels grans malvats dels films de James Bond per descobrir qui és el gran enemic de torn. Després de la Segona Guerra Mundial, els comunistes i la febre nuclear eren un filó d’or per uns interessos que els volien convertir en els nous genets de l’Apocalipsi.

Però a partir de la caiguda de la URSS va fer falta trobar nous fronts, que a més li permetessin seguir endavant amb una política exterior agressiva en pro d’establir perifèries econòmiques subministradores de matèries primeres per tot el planeta. Primer van venir els narcotraficants, pel que el 1989 es va ocupar el Panamà. L’atemptat contra les Torres Bessones l’any 2001 va situar a la palestra a l’actual arxienemic de la humanitat, Ossama Ben Laden i, amb l’excusa –probablement fundada- de que Afganistan, un país esclafat per trenta anys de guerra, s’estava convertint amb un camp d’entrenament d’Al-Qaeda es va optar per envair aquest país i situar-hi un govern de palla. Darrera l’operació, es va poder construir un oleoducte de 2.500 km de propietat nord-americana, estalviant-se les taxes i els costos del borrador original que hauria tingut 5.500 km.

Encara més revelador del que volem suggerir, va ser l’aparició com a enemic número 1 dels Estats Units d’un personatge com Saddam Hussein, que en qüestió de setmanes, i no per mèrits propis, va desplaçar al mateix Ben Laden en el llistat d’enemics del Pentàgon. L’atac contra l’Iraq, a la I Guerra del Golf, en motiu d’alliberar Kuwaitva deixar molt a desitjar per a Estat suposadament demòcrata veritablement compromès amb els ideals liberals. Per un cantó, abans de començar la guerra, l’Iraq havia proposat retirar-se de Kuwait a canvi que el Consell de Seguretat resolgués el conflicte de Palestina i el de les armes de destrucció massiva; no cal dir que llur oferta no va ser ni tinguda en compte.

Igualment es tenia coneixement d’una oposició democràtica a l’exili que es va oposar des d’un primer moment a l’ocupació i que va fer els impossibles per entrar en contacte amb el govern nord-americà, però a la fi de la guerra la situació política va mantenir-se perenne, al contrari d’una població cada cop més llastrada pels conflictes bèl·lics que havien començat amb la guerra contra l’Iran l’any 1980. Paradoxalment, el que havia de ser una missió humanitària va acabar sent un negoci rodó (Es calcula que el guany pel major preu del petroli es situa entorn als trenta mil milions de dòlars pels Estats Units (21 d’aquests per al govern en qualitat de propietari de cinc de les set petrolieres al territori) i dels quaranta mil milions que va costar la guerra, el 75% dels quals els van pagar països àrabs, van acabar recaient a la indústria bèl·lica nord-americana).

A la II Guerra del Golf, el mateix Sadam Hussein, dèspota d’un país tercermundista sense cap possibilitat de defensar-se, va ser presentat com el gran tirà que gràcies a les armes de destrucció massiva tenia pensat destruir els Estats Units. Amb aquest guió, més propi d’un episodi dolent de la Guerra de les Galàxies que del conflicte geopolític més important dels últims anys, i amb unes proves “irrefutables” de l’existència d’aquestes armes, es va tornar a atacar el país. El fet que sigui un país llastrat per les multes de guerra de la I Guerra del Golf, amb una pobresa que ocasiona la mort a l’any de tres-cents mil nens i sense cap tipus de suport estranger segurament va condicionar bastant que l’Iraq fos el país elegit.

L’ocupació va ser ràpida i, malgrat que amb aquesta l’Iraq s’ha metamorfitzat d’un règim autoritari amb un rígid control de l’ordre a un Estat democràtic amb una inseguretat total i amb un balanç que pot arribar fins als 600.000 morts, els Estats Units han pogut accedir al control absolut d’un petroli barat. Això en un moment en que un dels seus tradicionals venedors de cru, Aràbia Saudí, cada cop sembla estar més relacionat amb el terrorisme d’Al-Qaeda i en que el màxim proveïdor de petroli dels Estats Units, fins ara Veneçuela, que s’ha atrevit, amb Hugo Chávez, a nacionalitzar les empreses petrolíferes del país, fins fa poc americanes.

Davant d’això és necessari que les campanyes de terror a tota ultrança tinguin un gran repercussió en el públic nord-americà (i en extensió a la resta de països, ja que la difusió del terror com a mode de narcotització de les masses crec que es pot arribar a concebre en termes científics). Només hauríem de citar dos exemples: en el moment de l’elecció de Ronald Reagan, dos de cada tres nord-americans rebutjaven llur programa; de la mateixa manera, a les passades eleccions presidencials, el candidat a la reelecció George Walter Bush es presentava amb uns nivells salarials que havien retrocedit al nivell dels anys cinquanta. No obstant, sobra dir que han estat els dos presidents més votats de la història dels Estats Units.