13 de febrer 2009

25 anys sense Cortázar


Fa 25 anys es va morir l'home que mai envellia, de les mans llargues i que no sabia dir les erres, el cronopi insatisfet Julio Cortázar. Es va morir i ens va deixar la feina de trobar el Cel als que encara no han marxat de la sala de ball o als que, com jo, hi vam arribar després. Fa uns quants anys que vaig llegir Rayuela i, junt amb Els Miserables, és la novel•la que més m'ha trasbalsat i ofuscat positivament en el que porto d'existència.

Cortázar volia que Rayuela fos la novel•la total, definitiva, que li donés la volta al concepte tan postís de novel•la clàssica. Llegir-la preocupa i un cop acabada et fa desitjar no haver-la llegit. És com aquells interrogants que mai es plantegen i que quan sorgeixen et creen una nova forma de veure les coses força més inconvenient. En un dels seus relats més coneguts, Cortázar converteix a un virtuós saxista en un cul inquiet que ratlla la neurosi pel fet de perseguir alguna cosa que no sap què és. Quan aquesta obsessió esdevé una missió de vida la condemna que cau a sobre és del tamany d'un parell d'estanys d'Ivars... Tanmateix, i mirat des d'un prisma bonifaci, tranquilitza força saber que tenim alguna cosa a fer en aquest planeta que va més enllà del cicle biològic -encara que no sapiguem quina és-. Posats a pensar-hi, es tracta d'un interrogant que em sembla força més interessant que saber si Déu existeix o no i de la possibilitat que se'n deriva d'una vida després de la mort. I és que per Cortázar, el Cel s'ha de trobar a la Terra.


Us deixo unes ratlles que vaig escriure el primer cop que em vaig llegir Rayuela, fa una bona colla d'anys, a la ciutat on la boira campa lliure a l'hivern i la marinada no hi bufa a l'estiu, i que no hauria de llegir ningú que no s'hagi llegit abans la novel·la...

“¿Encontraría a la Maga?”, comença Rayuela. És aquesta frase el motiu de l’obra? És Rayuela la història d’una recerca? Al llarg del llibre sembla que ens ho estigui recordant contínuament. És la recerca de l’amor de la Maga? Però si ho és, perquè l’abandona? Potser podria semblar que és un amor que el crema i l’ha de rebutjar, però llavors la recerca és una fugida.
Però no és així. Al títol hi ha la pista que ens orienta, així com les contínues referències al llarg de la novel•la: la rayuela, des de la casella de la Terra a la del Cel, és el símbol d’on vol arribar l’intel•lectual Oliveira. Aspira a descobrir una nova visió de la condició humana, sense el convencionalisme de les paraules i les institucions que el mantenen subjugat en quant a individu.
En concret busca el Cel, nom amb que ell denomina el seu kibbutz particular, la zona on per fi sap que trobarà la comoditat. És l’espai que dóna sentit al caos i la busca. El centre és l’harmonia amb el món, la necessitat d’una conciliació amb la societat humana per donar sentit a la vida.
En la seva recerca baixa fins al límit, al fons de les coses, tan a París (amb l’aventura patètica de la clochard) com a Buenos Aires (al manicomi). Creu (Oliveira) que aquesta harmonia, la regeneració de l’home, no és llunyana, sinó que es troba dins de la societat. En l’escena culminant final, Cortázar ens deixa en l’ai al cor en acabar el llibre amb l’Horacio Oliveira enfilat dalt d’una finestra amb el propòsit de suïcidar-se. Però (segons crec) no ho fa. A l’últim instant s’adona de l’amor que sent cap a Traveler i Talita i decideix no llevar-se la vida. No salta, perquè descobreix que hi ha una força real per arribar al Cel, l’amor, en les seves diferents manifestacions: en l’apassionada vida sexual amb la Maga (de qui es distancia per por de ser absorvit pel Món Maga, quelcom que no comprèn), la voluntat a París d’anar a veure a l’hospital un ancià accidentat (que resultarà ser al capdavall Morelli, l’autor i gran teòric de la novel•la i que acapara les anotacions de la tercera part de Rayuela, De otros lados), la compassió per la histriònica cantant Berthe Trépat i, en el seu darrer extrem, l’aventura amb la clochard. En El lado de acá això es mostra en l’amistat, la fraternitat universal que trobem en el triangle Horacio-Talita-Traveler, en l’escena del tauló per la finestra. L’amor doncs, és el determinant de la única via que Horacio acaba descobrint.
Amor i llibertat és el que la Maga simbolitza; els murs que s’aixequen davant el kibbutz d’Oliveira (la vida quotidiana, amor, moral, política) per ella existeixen al seu gust. Així no és estrany que Oliveira afirmi que ella ja viu a aquest Cel i tampoc resulta estrany que sigui un boig qui millor sapigui jugar a la Rayuela del manicomi.
El caràcter fred i quasi inhumà d’Horaci en escenes com la mort del bebè Rocamadour, cau quan s’adona, arrel dels escassos moments en que s’ha apropat al Cel, que l’encontre és possible, i la recerca tenia sentit. L’amor, el sexe de la Maga, es la via de redempció. Horaci guanya i cau, i al mateix temps ressorgeix d’entre les cendres. Trobaria Oliveira a la Maga? Em fa l’efecte que al capítol 1 de Rayuela (que podria ser l’últim) ja l’ha començada a trobar, recolzat a la barana del Pont des Arts.

1 comentari:

  1. Gandiós, grandíssim. Visca Cortázar. I els seus contes, i la perplexitat que provoca, i els malabarismes exquisits amb el llenguatge… I tot.

    Rayuela és un llibre que mereix ser llegit i rellegit en diverses ocasions i situacions. Ningú es queda indiferent davant la història d'Oliveira i la novel·la total que ens va regalar el gran Julio.

    La seva tomba, a París, em va deixar una mica insatisfeta. Però sempre será Cortázar, i jo sóc una de tants que va per París intentant resseguir les seves passes…

    "Y porque se ha salido de la infancia […] se olvida que para llegar al Cielo se necesitan, como ingredientes, una piedrita y la punta de un zapato."

    ResponElimina