Avui he somiat

Avui he descansat. Portava molta son a sobre i he fet una migdiada de tres hores. He somiat. Un somni de ficció, vull dir. Feia anys que no en tenia cap. Ha estat genial. Això és el que n'he pogut salvar.

* * * *

No en recordo quasi res. De fet només recordo el final. Estava escalant com per una espècie de escalinata gegant i multicolor, on els graons eren molt alts, i amples, amb colors, blanc, vermell, blau, i segurament també groc. Semblava com una monstruosa versió -no sé perquè inflable, d'unes escales de la catedral kitsch, molt kitsch. Tan kitsch com la pantalla de superar pisos d'un videojoc. Però no era un videojoc. Jo era un d'ells. Impossible de saber si un alumne, un noble, un empresari. L'únic que sé era que era un individu vestit com molts d'altres amb un un curiós uniforme que s'estil·lava oriental, sense ser-ho jo. I el duien molts més, i segur que era un vestit representatiu d'un orde, d'un estament, d'un gremi, d'una universitat o de quelcom corporatiu, perquè havia estat molt abans de pujar per les escalinates de colors dimoniats, l'escala de cotó fluix boja, amb terrasses buides, de blancs incomprensibles, havia estat molt abans deia, assistint dins d'un palau, junt amb desenes de persones vestides com jo, passejant distrets, no pas mantenint-nos rígids, obeïnt ordres, havíem estat convocats davant d'algú. Quan hi penso només em ve al cap el Rei Sol i Maria Antonieta, però no n'estic segur.

Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una mangrana un segon abans de despertar (Dalí)

Però tornem a l'escalinada, que el record se m'esmuny, i el conservo en compta-gotes. Ningú pujava tant bestialment com jo l'escalinada. De fet ningú la pujava. I algú la baixava tranquil, per un caminet d'escaletes, més racionals, blanques. Però jo la pujava bèstialment, qui sap perseguit per què. Crec que més aviat per fer alguna cosa. No sé pas. Llavors em faltava un metre per sortir de l'escalinada.

Això és un palau tibetà. No s'hi sembla en res a l'escalinata, però els colors serveixen

Vaig treure el cap per l'últim graó. Aquest estava fet d'alguna cosa semblant a porexàn, o com s'escrigui. I era vermell. Això seguríssim. No era un graó. Era com un merlet d'un castell. Enorme i ovalat, potser d'un metre d'ample i no s'hi veia el què hi havia a l'altre cantó. Vaig recolzar-hi la mà per prendre empenta i saltar. No obstant, em vaig frenar en sec. I llavors va sortir ella.
No era ella. Aviam, esclar que li podia dir 'ella' perquè pertanyia a totes llums al gènere femení, però no era la "ella" de la història. No. Em resisteixo a pensar que l'era la Maria Antonieta. Senyor. Doncs llavors vaig veure-la a ella que se m'inclinava cap a mi, allargant-me la mà. La devia tenir a tres pams de la meva. Ella sí que era oriental. I tenia la cara pintada de blanc. D'un estrany blanc amb motius alegres. Jo ja la coneixia d'algun lloc. Crec que voltava per dins del palau. Crec que és l'eterna "ella" secundària, la Plaerdemavida, l'Éowyn, l'Éponine. En tot cas semblava voler-me ajudar. Però tenia un esbirro.

El somni d'un bon esbirro: Cristòfor Colom, per Dalí

Un guarda-espatlles estrany. Diria que també era oriental, però ara que hi penso podria ser ben bé un vampir. Tenia un puny molt estrany. Abans que pogués fer res, el va clavar sobre la meva mà, aquella que es mantenia encara al merlet vermell i ovalat, amb prou feines a tres pams de l'Ella secundària. Era el seu protector, i es devia pensar que li volia injectar sosa càustica entre els ulls. No va servir de res que jo comencés a badar la boca per explicar-li que no podia anar darrere Ella, ja que en el fons no era l'autèntica, jo en buscava una altra.
I a l'acte, una fiblada, a la mà esclar. Va baixar com un llampec sobre el parallamps. De l'estructura de ferro que duia al puny, finíssims ganivets que no podia entreveure s'havien clavat a la meva mà. En un principi creia que només hi havien entrat algun milímetre. Però aviat vaig adonar-me que l'havien travessat netament i s'havien clavat al merlet ovalat. Vaig sentir un mal terrible, prò no a la mà. Va enretirar el puny i els ganivets. Jo em vaig enretirar, merlet enrere, d'esquenes, i també em vaig enretirar del mateix merlet, i de l'escalinada, i del vampir i de la seva protegida.

Em vaig despertar. Indignat. Heu vist mai algun relat on el protagonista (és a dir, tu, o jo, o ell, o ella) mori o abandoni la història, per culpa de l'assistent d'un personatge secundari, potser no mancant d'encant, però secundari al capdavall, i no sapiguem res més de la resta?

L'important a descobrir ara és (per ordre [crec]):

1. Què tenia la intenció de fer?
2. Qui és ella?
3. Què va passar al Palau, que em va fer sortir-ne esperitadament?

Que no ens venguin la moto

Aquí us deixo el primer article d'opinió que he aconseguit colar al diari, a la pàgina 2 del suplement del Pla d'Urgell!

Una mirada distreta a aquest descomunal oracle del segle XXI que és Google ens pot fer quatre cèntims sobre el peculiar estat del transport públic al nostre país i, més en concret, al Pla d’Urgell. I de
passada, deixar-nos esmaperduts. Resulta que, sota el panorama que la Generalitat preveu en infreastructures, figura un maoísta “salt endavant” al ferrocarril, al que es vol convertir en principal mitjà de transport. En un horitzó de vint anys, el Govern pretén augmentar el finançament del transport públic, realitzar actuacions específiques per accedir als municipis i als polígons industrials, així com impulsar pel 2026 el que seria la Joia de la Corona, l’Eix Ferroviari Transversal, que podria unir amb tren les dues capitals provincials de Catalunya sense mar.
Amb la voluntat de no desil·lusionar a ningú i sense voler mostrar un esperit escèptic, crec que hauria d’estar prohibit fer aquesta espècie de propostes. I és que els desenganys de la ciutadania amb la classe política es troben a un nivell inversament proporcional a la confiança que els representants electes inspiren.
Aturades cardíaques les que es poden endur les pobres ànimes que per imperatius categòrics esperem en inhòspites estacions de mitja nit -citant a Sau- trens igualment inhòspits en trajectes que massa sovint tenen a veure amb la davallada als inferns de Dant. O el que pot ser el mateix, el trajecte Lleida-Barcelona via Manresa. Si amb el cotxe amb prou feines algú hi inverteix una hora i mitja de la seva vida, amb el tren representa l’inigualable epopeia de quatre hores de calvari. Fa anys que la saviesa popular ha batejat el tren
com El Borreguero.
La conclusió és evident. A falta d’una inversió brutal en els transports públics a petita escala, el que la societat s’autoimposa és un món motoritzat on necessites vehicle propi per la més petita de les lletanies. Una inversió, dèiem, com la que va significar i significa l’AVE, que a tants (no) ens ha canviat la vida.
Somiar i planejar, com fa la Generalitat, en un marge de temps de dos dècades per establir un sistema de transport públic més racional que ens permeti prescindir del cotxe, és aplaçar les solucions que ara per ara podrien ser més urgents.
Solucions que podrien començar a petita i modesta escala, establint un sistema d’autobusos intercomarcal que comuniqués els diferents pobles de la comarca amb els municipis amb tren per tal d’accedir fàcilment als mercats, hospitals, instituts o llocs de feina sense necessitat de treure el cotxe de casa. Una petita decisió per als polítics de torn, però una passa de gegant per a tots aquells que han de demanar a tercers que els duguin al CAP de Mollerussa o a rehabilitació, i és que són molts els que volten amb el cotxe de San Fernando, un ratito a pie y un ratito andando.
Són les petites millores en la qualitat de la vida de les persones les que determinen l’estat de salut d’un país. L’aposta pels regionals de Lleida i l’opció d’un transport circular intracomarcal serien un bon principi perquè ens decidissim a acceptar altres motos.

Publicita't, ganàpia

Publicitant el publicitador espera cridar l'atenció del consumidor per l'article que publicita. Com que espera que en clissar el què és publicitat el consumidor s'identificarà amb una nova necessitat, fins ara no publicitada, la feina del publicista és publicitar clitxés, arquetips i demés lletanies amb la finalitat que el resultant publicitat sigui una bella icona del què és la societat o, en el seu defecte, en el que publicitàriament voldria ser.

Una mirada a segons quins anuncis ens defineixen millor que cap monografia sociològica en divuit volums com n'està de malalta la nostra societat. Alguns diran que som sexistes, d'altres racistes, els més eixerits malalts, els altres relativistes (veure Google). Endavant doncs amb la tria.

Il·lustratiu


Mercedes, 8 airbags...Dolça estampa familiar

Catàleg supermercat Google
(Publicitat d'una universitat pública al Messenger. Inaudit!)

El capital s'adapta als gustos (Google -fer click a la imatge)

Baixada de pantalons amb sushi

És sabut per tothom que el Japó és un poble orgullós de la seva història i llegat cultural. És sabut també que des del temps de la modernització amb la revolució Meiji els sectors més nacionalistes i folclòrics del país nipó s'han queixat amargament de l'occidentalització de l'illa.

Des de la Segona Guerra Mundial, però, la flema orgullosa de la nació japonesa ha renascut de les seves cendres en la forma de l'exalçament de la invasió militar japonesa contra la Xina l'any 1937. Ja sigui a les escoles o en monuments, el Japó ret homenatge als criminals de guerra d'un conflicte que va provocar uns quants centenars de milers d'assassinats i desenes de milers de violacions.

Les visites entusiastes de l'exprimer ministre Koizumi al santuari Yasukuni, clara mostra de la memòria sel·lectiva del Japó, és el paradigma d'aquest hybris nipó en matèria de memòria històrica. Ara bé, davant d'això i l'embolcall nacionalista que tot ho impregna, el govern japonès no sembla aplicar el conte a la mare dels ous d'or, malgrat tenir en la retina l'espectre del record dels 210.000 morts amb la bomba nuclear de Hiroshima i els 140.000 (només, per un error de càlcul) de Nagasaki sembla que haurien de fer enarborar tota la verborrea nacionalista japo fins a la cima del Mont Fuji. Mais non:

Fer clic per ampliar i descobrir què significa la diferència entre metròpoli i metròpoli perifèrica.

Mercat de Calaf i altres contes

Com encara el futur?

Igual que ara. No crec que varïi molt. Cada cop estarem més encarats al macro, però seguirà tot això.

Napoleó. No, fa vint anys teníem un client més vell. Als joves els hi agrada el vermut també. Encara que sigui per portar la contrària, cases velles.

Llonganissa de Tordera, Formatge de Cabra de Moià, vinet del Castell del Remei.

Tàctica de distracció: la qüestió és que aparentment el viatge en tren resulta d’allò més còmode resultant en una odissea que es transmet tangencialment paral·lela a tot allò que nosaltres coneixem com més còmode però que de forma perprendicular observem com obtusa. És el xiclet encastat amb mala bava i poc enginy al bell mig del vidre de metre quadrat del tren la resposta escatològica a tots els problemes que a nosaltres ens sobten? El revisor ha passat de llarg.

Uf. És lo bo de tenir un rostre convencional, múltiple, amb infinitats de clons a totes les ciutats del món i amb infinitat de coneguts que creuen veure’t per tot arreu. Aquest rostre és una benedicció, penso, mentre el revisor torna a creuar el vagó fastiguejat. Ara bé, per molt rostre convencional, la cosa no tindria mèrit sinó fóssim dimarts, enlloc de dilluns, -ara el revisor torna a donar canvi a les dones que tinc jo a la dreta i m’ha mirat i per un segon m’ha fet patir molt- deia que si enlloc de dimarts fóssim dilluns i resultés que el vagó enlloc d’anar pràcticament a arrebossar avui va gairebé buit seria el campió del camaleonisme. Però, ai las, que el patiment no cessa i el revisor no para de pujar i baixar, i crec que en tancar la porta del compartiment s’ha fixat en la mirada espieta i alleujada que el fitava. I és que per passar desapercebut un altre truc és fer la viu-viu amb classe, talent, amb gràcia, vaja. El truc no és mutar-se en els colors del seient del tren, fent veure que ets tan ric en matisos com el blanc impol·lut d’un dinaquatre. El truc és la mise en scène. En primer lloc, i el més important. La maleta, amb el màstil orgullosament desplegat, enarborat a la dreta dels peus, ocupant una part del passadís del vagó. (Coi, torna a passar el terrible revisor, però quin curiós fat duu a tothom a asseure’s als seients de la meva dreta?) El segon ardit és prou més sutil, però no per això menys important: la bossa amb la cremallera oberta sobre el seient, on es deixa despuntar la cartera, tot volent indicar amb la senyal que l’acte de treure i guardar la cartera ja fa temps que s’ha consumat. El tercer giny ja no el tinc tan clar i consisteix en evitar que el revisor es fixi en tu. Ho faig de la següent manera: obro el portàtil i escric un text trivial com aquest durant el temps necessari fins arribar a Calaf. Òbviament, a Calaf hi ha el canvi de revisors i com que sóc molt espavilat sempre puc dir que he pujat a Calaf i estalviar-me una part substanciosa del bitllet.

No obstant, estic convençut que el revisor m’acabarà enganxant. Calaf encara ho veig molt lluny, malgrat que el paisatge que veig per la finestra és clarament de secà. En tot cas ara el meu home està donant conversa a una xicota negra un seient més endavant, i no sé si són imaginacions meves, però començo a estar amarat de suor.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

No em va enganxar. Des del setembre dec dur uns 60 euros estafats (valgui la tautologia) a Renfe. HUHU

De salvatges va la cosa

"Nosotros, que éramos occidentales, nos hemos vuelto orientales. Nos hemos olvidado ya de nuestro país natal. Hay quien posee una casa, una familia y siervos como si los hubiese recibido del padre o por derecho de herencia. Hay quien tiene por esposa no a una mujer de su tierra sino a una siria, una armenia o, incluso, una sarracena bautizada. Todos los días se reúnen con nosotros parientes y amigos que han abandonado voluntariamente en Occidente todos sus haberes. El Señor ha hecho ricos aquí a los que eran pobres allá. Las pocas monedas que tenían se han convertido en muchísimas, y todas de oro. ¿Por qué motivo, pues, deberíamos volver a Occidente?"

Extret de Carlo M. Cipolla, Allegro ma non troppo

Es podria situar a la boca de qualsevol jueu que en el seu moment hagués immigrat a Israel des de qualsevol lloc del món (òbviament no em refereixo als que fugien de l'Holocaust nazi)... El cas però és que la cita correspon a un tal Fulcher de Chartres, un dels salvatges que van anar a fer les croades nou-cents anys enrere.

Déu és una massa d'espaguetis

M’explica en Marc que fa uns anys, en un atac d’inspiració, l’estat de Kansas va aprovar una llei que exigia dedicar a les classes de biologia de les escoles el mateix temps a la teoria creacionista (sí, la d’Adam i Eva) que a la teoria de l’evolució de Darwin a les escoles.

Visiblement congratulat per la incursió poderosa de la mística a la ciència, almenys a Kansas, un tal Bob Henderson va iniciar un moviment per tal d’aconseguir que, si la religió cristiana podia ser als col·legis, també era normal que ho fossin les altres religions, com la pastafariana. Per als més profans en la matèria els diré que la pastafariana és una religió que afirma que els humans venim d’una massa d’espaguetis amb dues mandonguilles que li fan d’ulls.

El cas és que el moviment en suport del MEV –Monstre d’Espagueti Volador- va aconseguir un suport brutal que va provocar que al 2006 l’estat de Kansas es veiés forçat a retirar la llei que imposava el creacionisme a les aules. La poderosa aliança i la coherència argumenal de tota la comunitat pastafariana els van dur a aquest atzucac.

Darrera els pastafarians es mouen un conjunt d’individus que defensen, amb la ironia i la mordacitat per bandera, l’exclusió dins la ciència de la superstició i de la fe. Vegi’s sinó una de les seves impagables cites d’una ironia brutal: “Donarem 250.000 dòlars a la persona que pugui demostrar empíricament que Jesús no és el fill únic del Monstre d’Espagueti Volador”... O l’himne de la religió pastafariana:

Oh, tallarines que esteu al cel gourmet

Santificada sigui la vostra farina

Vingui a nosaltres els vostres nutrients

Faci’s la seva voluntat a la Terra així com als plats

Doneu-nos avui les nostres mandonguilles de cada dia

I perdoneu la nostra gula així com nosaltres perdonem a aquells que no mengen.

No ens deixis caure en la temptació (de no alimentar-nos de vos)

I alliberar-nos de la gana...

Ramén.

El tema, vist per Family Guy:

El Rei dels croats

Recomanació fervorosa per a aquells que, republicans, monàrquics, filibusters o esgrimistes de la paraula, vulguin saber una mica més sobre aquest cèsar que és el Rei de les Espanyes.



El llibre, El rey de los cruzados, de Rafael Borràs Bertriu. Us deixo amb una impagable cita del final:

Su Majestad debería plantearse un último servicioa a la comunidad a la que dice servir: la dimisión -no la abdicación, puesto que no accedió al trono como hijo y heredero del titular de la Corona, don Juan de Borbón, sino, a propuesat del general Franco, como Rey electo de unas Cortes que, paradójicamente, repudiaban el sufragio universal-. El pueblo español, a través de sus representantes en el Congresos de los Diputados y en el Senado, sin duda sabría ser generoso -incluida la pensión jubilar que las Cortes estipulasen- en el reconecimiento de los servicios prestados durante más de treinta años en el desempeño del cargo. [...]

Reivindicar la esperanza y la alegría que supuso el 14 de abril de 1931 -el intento de modernización de España, una de las pocas cosas de la historia de este país desdichado de la que podemos hablar sin avergonzarnos- supone asumir el escándalo como bandera, pero ello no debe impedirnos afrontar el futuro manteniendo la ilusión aunque no nos hagamos ilusiones, porque la Razón está siempre por encima del Azar.

Hoy, en los inicios del siglo XXI, el proyecto republicano ha de basarse, por encima de las libertades teóricas y formales, en las libertades reales y factibles de los ciudadanos frente al Estado y sus compromisarios, los grupos de presión; por encima de las igualdades utópicas y formales, en la igualdad protegida por el Derecho y basada en la Justicia; por encima de las fraternidades bien intencionadas y formales, en la solidaridad de clases sin fronteras. Toda disidencia -y el republicanismo es la disidencia por antonomasia- es políticamente incorrecta en un sistema establecido en que la censura es ejercida de manera solapada e implaable, pero hemos de ser dignos de quienes nos precedieron el 14 de abril de 1931.

Com escrivia Carlos Rojas,

Es sencillamente inconcebible,
salvo en el teatro del absurdo,
que una dinastía expulsada cuatro veces del país
en tan poco tiempo -menos de ciento cincuenta años-
siga reinando.

Brigada anticriminal papal

El martell d’heretges surt de la cripta i clama venjança. Des de la plaça Sant Pere del Vaticà, el papa Ratzinger acaba de denunciar per criminal a una de les institucions que fan apologia de l’homicidi avant la lettre i ha exigit als seus devots creients que, de forma fulminant, no financïin amb els seus rals dit organisme. Quin és el blanc de les ires papals? El Fòrum Monetari Internacional, el Banc Mundial, la CIA, el Mossad, potser la DEA? Ca barret. La fúria va dirigida contra Amnistia Internacinal. El motiu: l’ONG ha passat a defensar l’avortament en cas de violació o que perilli la vida de la mare.

És una actitud completament coherent. Des de sempre l’Església s’ha caracteritzat per denunciar la violació dels drets humans arreu del món, ha lluitat per l’abolició de la tortura, ha denunciat les desaparicions i els assassinats polítics i ha bregat per l’abolició de la pena de mort. Per contra, Amnistia Internacional és coneguda arreu com l’organisme homicida que va beneir el genocidi dels indígenes americans en temps colombins, que es va dedicar a dur a la foguera a brúixes i gent de mentalitat dissident durant la foscor medieval. Va ser Amnistia Internacional qui va protagonitzar la immensa majoria de les guerres del temps de les llums (translúcides) modernes, i va ser AI qui va constituir la més ferma opositora als moviments demòcrates i republicans que a partir de finals del segle XVIII van sorgir arreu del món. Evidentment, AI va dotar de legitimació els feixismes del segle XX i, per suposat, mai ha demanat perdó per la repressió franquista beneïda pel butafumeiro de torn.

Quin repelús aquests d’AI.

El general Pitoff i Sarkozy

La roda de premsa de l'excels presdient francès després de la llarga entrevista amb Putin, en ocasió de la reunió del G8. Després diran que els russos no tenen trempera. El barman és el general Pitoff.



Sí, això, el que dèiem.