18 d’abril 2009

Un final salvatge

En el moment en què per fi es manifesten en tota la seva potència les contradiccions internes del capitalisme, quan sembla que per fi es torna a parlar de socialdemocràcia, interessos de classe, quan sembla que retorna el vocabulari marxista d'anàlisi de les societats, quan les temptacions autoritàries avancen a Occident en detriment de la democràcia, quan la imaginació vol tornar al primer pla polític per inventar de nou els instruments caducs de funcionament de la nostra societat, quan es parla de decreixement i d'igualtat social, també quan les absurditats de l'Estat espanyol semblen manifestar-se més que mai amb tota la seva força... en definitiva, ara que sembla que hi ha més coses interessants per dir que mai, ara és, doncs, el moment en què plego d'aquest racó.

Ha estat bonic tenir tants i tan genials lectors que m'han fet sentir singularment bé durant els dos anys i mig dels suburbis. Sempre que algú de vosaltres m'ha comentat que heu perdut uns segons de les vostres valuoses vides en aquest catau de pusses esmaperdudes m'he sentit més orgullós que Nostre Senyor quan va veure que li sortia bé la multiplicació dels pans i els peixos.

Tanmateix, la capacitat de dir certes coses se m'ha escapçat força ara que em trobo envoltat de tants focs oberts. El temps que abans podia dedicar a pesar figues i a somiar amb el sexe dels àngels ara el tinc posat en temes massa fastidiosament irreals. Tant, que em veig incapacitat de referir-me amb la mateixa alegria d'abans al pa nostre de cada dia... i no es tracta de convertir els suburbis en corralines.

Així mor el bon salvatge. Ja veurem quina criatura endimoniada n'eixirà al final del camí. Fins aleshores, però, moltes gràcies a tots els qui algun moment heu ficat el nas pels suburbis i n'heu sortit vius.

A més veure

10 de març 2009

Finta


"El perfeccionista redueix el seu món amb una vida austera. Si cal, és capaç de convertir l'atzar en un problema sense importància al costat dels problemes que es genera ell mateix. Qui no es veu amb cor de decebre's tampoc no es veu amb cor d'assumir el preu de la victòria, i per això hi ha tanta gent que fuig del que més estima.

La temptació de provocar-se una derrota a mida és una temptació bastant estesa. Una derrota ben justificada pot arribar a ser dolça. Hi ha una pau del fracassat. El fracassat pot dir que ha fet tot el que ha pogut, té el goig de contemplar el món amb serenitat. Pot tornar a mirar el món des dels ideals, des del seu terrible sentit de la justícia. Queda eximit de la lluita amb els altres i dels turments de la vanitat. No hi ha res com un bon premi de consolació i, si fos possible fer-se'l a mida, el més intel·ligent seria anar a buscar-lo directament".

Enric Vila, El nostre heroi, Josep Pla

08 de març 2009

Fa bo

Foto: Cabyrus, Deviantart

"En aquella época yo trabajaba en una agencia de publicidad en Buenos Aires. En el hall de la misma, cuando uno entraba, podía leer una muy breve historia que estaba escrita en la pared. Era muy corta y clara, además de apócrifa. Contaba que un redactor publicitario, camino a su trabajo, atravesaba todas las mañanas Central Park y dejaba una moneda en el sombrero que un mendigo había puesto a sus pies, junto al cual había un cartel en el que se leía "soy ciego". Un día, rumbo a la agencia el redactor le dijo al ciego: hoy no te voy a dejar una moneda, hoy voy a escribir algo en tu cartel. Al atardecer, el redactor, al volver a cruzar el parque rumbo a casa, le preguntó al ciego cómo le había ido durante la jornada. "Ha sido increíble -le contestó-, me han llenado el sombrero de monedas; dime una cosa: ¿qué has puesto en el cartel?". "SOY CIEGO Y HOY COMIENZA LA PRIMAVERA", le contestó el redactor."

(del pròleg de Miguel Roig al llibre de Christian Salmon, Storytelling)

07 de març 2009

Dies que cauen


Masses dies seguits sense dormir i l'esmaperdut se sent envellir amb cada cosa que fa. Perquè de coses en fa unes quantes, moltes per dir la veritat. Però no són prou significatives, intranscendents acabades. I les canes el fan vell abans d'hora i els ulls se li tornen grocs. El temps que no passa es perd car no s'aplaça i ja fa massa que ha perdut el costum de mastegar llimones. I si no és jove quan toca ser vell és perquè li ve de gust pagar un peatge per un port que potser no és el seu, o potser perquè és una manera de matar el temps abans de la primavera. El nom passa a ser un codi, les obres un pastitx i les idees, accidents. El temps que no passa es perd car no s'aplaça.

13 de febrer 2009

25 anys sense Cortázar


Fa 25 anys es va morir l'home que mai envellia, de les mans llargues i que no sabia dir les erres, el cronopi insatisfet Julio Cortázar. Es va morir i ens va deixar la feina de trobar el Cel als que encara no han marxat de la sala de ball o als que, com jo, hi vam arribar després. Fa uns quants anys que vaig llegir Rayuela i, junt amb Els Miserables, és la novel•la que més m'ha trasbalsat i ofuscat positivament en el que porto d'existència.

Cortázar volia que Rayuela fos la novel•la total, definitiva, que li donés la volta al concepte tan postís de novel•la clàssica. Llegir-la preocupa i un cop acabada et fa desitjar no haver-la llegit. És com aquells interrogants que mai es plantegen i que quan sorgeixen et creen una nova forma de veure les coses força més inconvenient. En un dels seus relats més coneguts, Cortázar converteix a un virtuós saxista en un cul inquiet que ratlla la neurosi pel fet de perseguir alguna cosa que no sap què és. Quan aquesta obsessió esdevé una missió de vida la condemna que cau a sobre és del tamany d'un parell d'estanys d'Ivars... Tanmateix, i mirat des d'un prisma bonifaci, tranquilitza força saber que tenim alguna cosa a fer en aquest planeta que va més enllà del cicle biològic -encara que no sapiguem quina és-. Posats a pensar-hi, es tracta d'un interrogant que em sembla força més interessant que saber si Déu existeix o no i de la possibilitat que se'n deriva d'una vida després de la mort. I és que per Cortázar, el Cel s'ha de trobar a la Terra.


Us deixo unes ratlles que vaig escriure el primer cop que em vaig llegir Rayuela, fa una bona colla d'anys, a la ciutat on la boira campa lliure a l'hivern i la marinada no hi bufa a l'estiu, i que no hauria de llegir ningú que no s'hagi llegit abans la novel·la...

“¿Encontraría a la Maga?”, comença Rayuela. És aquesta frase el motiu de l’obra? És Rayuela la història d’una recerca? Al llarg del llibre sembla que ens ho estigui recordant contínuament. És la recerca de l’amor de la Maga? Però si ho és, perquè l’abandona? Potser podria semblar que és un amor que el crema i l’ha de rebutjar, però llavors la recerca és una fugida.
Però no és així. Al títol hi ha la pista que ens orienta, així com les contínues referències al llarg de la novel•la: la rayuela, des de la casella de la Terra a la del Cel, és el símbol d’on vol arribar l’intel•lectual Oliveira. Aspira a descobrir una nova visió de la condició humana, sense el convencionalisme de les paraules i les institucions que el mantenen subjugat en quant a individu.
En concret busca el Cel, nom amb que ell denomina el seu kibbutz particular, la zona on per fi sap que trobarà la comoditat. És l’espai que dóna sentit al caos i la busca. El centre és l’harmonia amb el món, la necessitat d’una conciliació amb la societat humana per donar sentit a la vida.
En la seva recerca baixa fins al límit, al fons de les coses, tan a París (amb l’aventura patètica de la clochard) com a Buenos Aires (al manicomi). Creu (Oliveira) que aquesta harmonia, la regeneració de l’home, no és llunyana, sinó que es troba dins de la societat. En l’escena culminant final, Cortázar ens deixa en l’ai al cor en acabar el llibre amb l’Horacio Oliveira enfilat dalt d’una finestra amb el propòsit de suïcidar-se. Però (segons crec) no ho fa. A l’últim instant s’adona de l’amor que sent cap a Traveler i Talita i decideix no llevar-se la vida. No salta, perquè descobreix que hi ha una força real per arribar al Cel, l’amor, en les seves diferents manifestacions: en l’apassionada vida sexual amb la Maga (de qui es distancia per por de ser absorvit pel Món Maga, quelcom que no comprèn), la voluntat a París d’anar a veure a l’hospital un ancià accidentat (que resultarà ser al capdavall Morelli, l’autor i gran teòric de la novel•la i que acapara les anotacions de la tercera part de Rayuela, De otros lados), la compassió per la histriònica cantant Berthe Trépat i, en el seu darrer extrem, l’aventura amb la clochard. En El lado de acá això es mostra en l’amistat, la fraternitat universal que trobem en el triangle Horacio-Talita-Traveler, en l’escena del tauló per la finestra. L’amor doncs, és el determinant de la única via que Horacio acaba descobrint.
Amor i llibertat és el que la Maga simbolitza; els murs que s’aixequen davant el kibbutz d’Oliveira (la vida quotidiana, amor, moral, política) per ella existeixen al seu gust. Així no és estrany que Oliveira afirmi que ella ja viu a aquest Cel i tampoc resulta estrany que sigui un boig qui millor sapigui jugar a la Rayuela del manicomi.
El caràcter fred i quasi inhumà d’Horaci en escenes com la mort del bebè Rocamadour, cau quan s’adona, arrel dels escassos moments en que s’ha apropat al Cel, que l’encontre és possible, i la recerca tenia sentit. L’amor, el sexe de la Maga, es la via de redempció. Horaci guanya i cau, i al mateix temps ressorgeix d’entre les cendres. Trobaria Oliveira a la Maga? Em fa l’efecte que al capítol 1 de Rayuela (que podria ser l’últim) ja l’ha començada a trobar, recolzat a la barana del Pont des Arts.

29 de gener 2009

50 píndoles per entendre la crisi

El lúcid economista Juan Torres López, a qui ja fa temps que segueixo la pista, fa uns dies que ha publicat una llista amb el que ell anomena "50 píndoles per entendre la crisi". Uns amics li van demanar un petit guió que per explicar l'actual conjuntura econòmica, i el bo d'en Juan Torres els hi va fer la següent relació en cinquanta punts. Esquemàtic, concís i clarificador:


El origen y el desarrollo de la crisis
1. La crisis se origina en Estados Unidos.
2. Para evitar que después del 11-S la economía se viniera abajo se bajaron mucho los tipos de interés.

3. Como al bajar los tipos de interés los bancos ganarían menos, buscaron la manera de no dejar de ganar.

4. Para ello se lanzaron a la búsqueda desesperada de clientes para sus préstamos y los daban cada vez más a familias con pocos recursos.

5. Los préstamos que daban (sobre todo los hipotecarios) eran muy arriesgados pero gracias a eso los podían dar a tipos de interés más altos.
6. Los bancos (y en general los inversores en los mercados financieros) no se guardan en un cajón los contratos de los préstamos que dan sino que los venden. Esa es una actividad llamada "titulización" que les permite cambiar papel por dinero líquido. Y a partir de ella nacen los "productos derivados", llamados así porque van naciendo, derivándose, unos de otros. Forman el corazón de las finanzas internacionales, como una gran pirámide invertida (porque de uno inicial surgen muchísimos más) que mueve billones de euros solo a partir del papel, sin riqueza productiva alguna detrás.
7. Los bancos hipotecarios estadounidenses vendían sus contratos hipotecarios a unos fondos de inversión que ellos mismos habían creado para tal fin. En realidad se los vendían a ellos mismos pero formalmente aparecían como si fueran otras empresas y eso les permitía que en sus balances el papel se sustituyera por dinero y así podían dar más créditos, que es lo que les proporciona rentabilidad.
8. Esos fondos de inversión vendían a su vez esos contratos a otros fondos, y estos a otros, y así esos contratos se fueron difundiendo por el sistema bancario internacional.

9. La inversión en esos contratos era muy rentable porque como respondían a hipotecas con tipos de interés más alto que el del mercado también podían dar más rentabilidad que la del mercado.

10. Para colmo, los bancos que originalmente vendían esas hipotecas trataron de disimular que eran muy arriesgadas. Para ello hacían "paquetes" en donde había unas buenas y otras malas. Y, además, contrataban a unas empresas especializadas (llamadas agencias de "rating") para que "evaluaran" si esos paquetes eran buenos o malos. Les pagaban por ello, así que esas empresas decían que, por supuesto, era de la mejor calidad financiera.

11. Pero era mentira.
12. Las familias empezaron a no pagar sus hipotecas y así, lo que antes era muy rentable para el banco ahora dejaba de tener valor.
13. Quienes habían comprado esas hipotecas o los paquetes que las contenían empiezan a tener que registrar las pérdidas patrimoniales correspondientes.

14. Fueron quebrando unos bancos detrás de otros.

15. El sistema bancario de USA y el de Reino Unido llegaron a la bancarrota y los demás le siguieron o están a punto de llegar a la misma situación.

16. Al ver los bancos que los demás estaban en tantos apuros y que ellos mismos tenían pérdidas muy grandes dejan de darse créditos unos a otros.
17. Cuando los bancos dejan de tener confianza y liquidez para prestar, el dinero empieza a no llegar a la economía real, a los empresarios y los consumidores.
18. La economía real no puede funcionar sin crédito (¿quién puede comprar un coche o una casa o casi cualquier cosa hoy día sin financiación?).
19. Las empresas empezaron a cerrar y a despedir trabajadores.
20. En mitad de ese proceso se produce otro fenómeno: los inversores que ven que las finanzas se han puesto feas para especular allí (que es lo que saben hacer) apuestan por invertir en otros mercados.

21. ¿En dónde? En los que tienen tendencia a subir los precios, como antes había pasado con el inmobiliario. Ahora lo harán en el del petróleo y en el alimentario.

22. La especulación en el mercado del petróleo subió estrepitosamente sus precios y la de los mercados alimentario también, provocando mucha más hambre y sufrimiento en los países más pobres.

23. Los efectos de la crisis financiera, de la subida del petróleo y del precio de los alimentos desató la descomunal crisis económica que estamos viviend
o.

España
24. La situación española tiene algo de particular.

25. Los bancos y cajas españolas no habían adquirido grandes cantidades de hipotecas basura y de paquetes contaminados (aunque algunos sí).

26. Pero tenían otra basura: se dedicaron a financiar al sector inmobiliario y crearon una burbuja que ha explotado.

27. Solo de 2002 a 2008 pasaron de dar créditos por 700.000 millones de euros a 1,8 billones. Es imposible que ese aumento no haya ido acompañado de un incremento inmenso del riesgo, de la insolvencia y de la morosidad. Ahora empiezan a pagarlo y a tener los mismos efectos que los que acabo de mencionar a escala global.

Los Estados frente a la crisis
28. ¿Qué han hecho las autoridades?

29. En primer lugar, establecer las normas contables y financieras que permitieron que los bancos pudieran hacer todas las inversiones super arriesgadas que han hecho y que han provocado la debacle. Y, por supuesto, hacer la vista gorda cuando los peligros y los problemas empezaban a manifestarse sin remedio.

30. Cuando estos ya no se podían disimular dijeron que solo se trataba de una crisis limitada a las hipotecas y a Estados Unidos. Mintieron a la gente.

31. Luego empezaron a darle dinero a mansalva a los bancos (las multimillonarias "inyecciones de liquidez" de los bancos centrales) para que taparan el agujero y se siguieren prestando entre ellos y prestaran a la economía real.

32. Pero el agujero era tan grande que no arreglaron nada. Los bancos quebraban uno detrás de otro,

33. Propusieron que los bancos les vendieran los "activos tóxicos" (las hipotecas basura que habían ido difundiendo por la economía) pero no consiguieron nada porque estaban difuminados por todo el mundo y porque son de un valor gigantesco, prácticamente imposible de compensar.

34. La realidad es que toda la ayuda que han venido recibiendo los bancos la destinaban a compensar sus pérdida o a lavar la cara de sus balances. Algunos, incluso la dedicaron a repartir beneficios entre sus accionistas y directivos.

35. Los dirigentes de los países más poderosos se reunieron en Washington y en unas pocas horas aprobaron un documento vago y de generalizaciones en el que se daban algunos golpes de pecho y en el que fundamentalmente acordaron dos cosas: que iban a tomar medidas en los mercados financieros y que los gobiernos tenían barra libre para gastar lo que fuese necesario porque la crisis de la economía real se hacía ya muy grave.

36. De las medidas financieras nada se sabe pero sí han aprobado planes de gasto para tratar de que el paro y las quiebras de empresas no sigan aumentando.

El futuro

37. ¿Servirán de algo esas medidas?

38. Una cosa está clara: mientras no se curen las causas del cáncer éste seguirá avanzando. Ahora ya han caído muchos bancos. Seguirán cayendo los demás y después vendrá la caída de los fondos de inversión y de pensiones...

39. Los planes de gasto compensarán la pérdida de empleos pero su coste (que recaerá sobre los más débiles y sobre las generaciones futuras) será inmenso si no se cierra pronto la sangría.

40. Y, mientras tanto, los bancos siguen sin abrir el grifo de la financiación. Los gobiernos hacen como que se molestan con ellos pero aquí paz y después gloria. Es más, para dorarle la píldora le hacen rebajas fiscales vergonzosas e inmorales a los banqueros y grandes propietarios, como acaba de suceder en España.

Alternativas de progreso frente a la crisis
41. ¿Qué se debería hacer entonces?

42. Hay que tomar medidas urgentes como las siguientes: Evitar la sangría financiera interviniendo los bancos. Abrir inmediatamente el grifo de la financiación. Aumentar la cuantía de los planes de gasto (en particular poniendo capital fondos de financiación a disposición de las empresas que creen empleo) y procurar que no sea inversión despilfarrada (como la que están proponiendo en España algunos ayuntamientos en el plan del gobierno). Establecer impuestos extraordinarios en todos los países sobre las grandes fortunas, sobre los movimientos especulativos y los beneficios extraordinarios.

43.Y por supuesto también son imprescindibles otras medidas con carácter estructural y global: Nuevas normas que regulen y disciplinen las actividades financieras y garanticen la financiación para la actividad productiva. Entre ellas, control de los movimientos de capital, eliminación total de los paraísos fiscales, establecimiento de Impuestos internacionales, y creación de instituciones internacionales democráticas....

Más allá de la debacle financiera
44. Lo que hay detrás de la crisis es la especulación financiera que ha llegado a ser gigantesca y peligrosísima. Pero los capitales se han ido yendo a la esfera financiera especulativa porque allí tienen más rentabilidad relativa.

45. Hay que evitar que la especulación sea más rentable que la actividad que crea riqueza.

46. Para eso hay que penalizar la especulación y sus beneficios, extraordinarios pero letales para el resto de la economía, y hacer que los mercados reales sean más dinámicos y rentables. Y para que esto último sea posible es necesario que haya mucha más demanda y mucha mayor capacidad de compra: hay que subir los salarios reales. De hecho, fue su caída en los últimos años lo que disminuyó la demanda, y con ella las ventas, la producción y la rentabilidad.

Lo que hace falta para cambiar las cosas

47. Las medidas y políticas alternativas que acabo de señalar son perfectamente posibles y por supuesto necesarias pero no se podrán adoptar mientas que el poder esté en manos de los banqueros, de los grandes financieros y de los grandes propietarios.

48. Para que haya una economía diferente es necesario que los ciudadanos tengan el suficiente poder para asegurar que sus preferencias democráticamente expresadas se conviertan en decisiones. Lo que hoy día sucede es lo contrario: las preferencias de los ricos son las únicas que lo consiguen.

49. La crisis está mostrando el lado inmoral y criminal de muchas actividades financieras y económicas. Por la ganancia se permite todo. Hay billones euros para ayudar a los bancos y no unos pocos miles para evitar que cada día mueran 25.000 personas de hambre.

50. Las crisis seguirán produciéndose y con ellas el sufrimiento innecesario de millones de seres humanos si no logramos que lo inmoral sea inaceptable, si la ética del respeto a la vida y de la cooperación no se impone sobre la del beneficio. No sufrimos solo una crisis económica. No nos engañemos, es la crisis de un sistema social y económico, de nuestra civilización, de una humanidad que se ha pervertido a sí misma solo para que una minoría se harte de disfrutar y de ganar dinero.

26 de gener 2009

Carlos Sentís


Resulta que el degà dels periodistes catalans, Carlos Sentís, que ja compta amb 97 anys, avui serà condecorat pel Ministeri del Corbacho amb la Medalla al Mèrit del treball del Govern espanyol (ja compta amb la Creu de Sant Jordi, la Legió d'Honor francesa i el Premi Nacional de Periodisme). Per molts l'últim periodista franquista encara viu, Sentís va ser un home de Cambó tant durant la República com amb l'adveniment de la Guerra... si bé no va fer excessius escarafalls davant del triomf franquista. De la mateixa manera que Josep Pla, ha estat acusat d'espia de Franco durant la guerra -Eugeni de Xammar el va arribar a titllar de "rata de clavaguera dedicada a les feines més vils de l'espionatge per compte de l'enemic"- ha esperat al final de la seva vida per desmentir l'acusació, quan els seus acusadors ja fa temps que crien malves. Segons Sentís, la seva tasca en aquest sentit durant la guerra es va limitar a recollir informacions i fer escrits per als serveis d'informació organitzats per Cambó, partidari del bàndol rebel.

El franquisme no el va tractar gens malament. Va ser secretari de Sánchez-Mazas en el ministeri que el falangista va ocupar en el primer govern de Franco i als anys seixanta el van nomenar director de l'agència EFE. Monàrquic fins a la mèdula, durant la Transició va ser diputat d'UCD i un dels màxims artífexs del retorn de Tarradellas com a quart president de la Generalitat moderna.

Per una casual coincidència, avui també és el dia en que es compleixen setanta anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona i Vilaweb ha aprofitat l'avinentesa per recordar-nos la crònica de la retirada republicana que Sentís va escriure en un llunyà 17 de febrer de 1939. Aquí en tenim un fragment:

"El propio periodista francés me da el último ejemplar del "Candide", semanario amigo de la España Nacional. En su primera página se lee: "Los últimos días de Cataluña", "Finis Cataloniae".
Pero, ¡por Dios!... Estos periodistas franceses no curarán nunca. Tras lo pintoresco, tras el afán de dramatizarlo todo, caen en el folletín más falso.
Señores, un poco de reflexión: Bueno, sí: "Los últimos días de Cataluña"... la de Companys... la de Negrín... ¡Perfecto! Pero Cataluña es algo más y algo más eterno que eso.
Eso no ha sido más que "The End", el cartelito de "Fin" de esta gigantesca ampliación de "Scarface" o de "El Imperio del Crimen".
Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente empieza a amanecer.

CARLOS SENTÍS
La Vanguardia, 17 de febrer de 1939

18 de desembre 2008

Les tres edats de l'abstencionista actiu

Ja en tenia de raó el polític victorià Benjamin Disraeli quan deia que "esperant, esperant, tot acaba arribant".

14 de desembre 2008

Google Maps ha caçat el meu company de pis


D'acord, això comença a fer por. Recordeu allò de l'Orwell de 1984? Una societat vigilada, tutel·lada, controlada, jutjada a tota hora per tot de càmeres que no et deixen mai de petja i etcètera, etcètera? Doncs bé, aquest estiu vaig tenir el privilegi de comprovar com a Londres ja n'existeix la versió Beta. Tant als carrers com a les empreses, la videovigilància hi era més present que l'Esperit Sant. A la feina, en incomptables ocasions em deixava la identificació al l'escriptori -no m'agrada portar coses penjant del coll- i en els meus anars i venirs per l'empresa sense identificació, goril·les amb corbata sorgien del no-res i m'engrapaven per l'espatlla, es donaven instruccions entre ells pel busca i només em deixaven en pau quan, després d'escortar-me fins l'escriptori, els mostrava la identificació. Al carrer era prou similar -fins i tot els carrerons més foscos i lúgubres tenen un mínim de quatre càmeres disposades a sorprendre't a la mínima que la bufeta et pugui dir prou-.

Les càmeres de seguretat a Barcelona comencen a implantar-se amb alegria. És bonic que la plaça George Orwell sigui la més ben dotada en aquest sentit, permetent a la gent amb poques idees fer analogies fàcils.
Ara bé, tot això són futileses. Res a veure amb el que s'aproxima. Ens observen. Google Maps o Google Earth són petits tastets per al públic en general. Els serveis cars, l'espionatge en directe, el paguen els millors postors.
Fins a finals d'any, visc entre el 20 i el 40 de Carreras Candi. El sagal amb rastes de la captura de pantalla és el meu company de pis, per cortesia de Google Maps en mode Street View.

Oh, amb la cara difuminada.



11 de desembre 2008

Manuel Fraga no repapieja


Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Lluís Llach

Els partits nacionalistes haurien de "ser penjats" en alguna banda, segons l'inefable don Manuel Fraga Iribarne. Mentre l'estirabot de Joan Tardà ha ocupat la primera pàgina dels diaris de Madrid durant uns dies, és poc creïble que el comentari del polític gallec tingui massa repercussió. És una de les tantes altres gràcies que sol dir el senyor Fraga, com quan deia que els tancs hi són per mantenir la unitat d'Espanya. Qui som nosaltres per ficar-nos amb aquesta venerable relíquia del pleistocè, aquest colós que repapieja, que ens fa venir més pena que ganes de revenja? La resposta, és clar, és que som uns ignorants -els joves- i uns amnèsics amb bona voluntat -els més grans-. En ple debat sobre si haurien de ser investigats els crims del franquisme -així com les seves extensions més enllà de 1975-, deixar impunes personatges amb l'historial criminal de Don Manuel no és una mostra de concòrdia nacional. Més aviat ho és de traició envers els qui van sofrir els seus crims, dient-los-hi a cau d'orella que els afanys dels detinguts, exiliats, morts i torturats potser van ser actes heroics... però no van passar del rang d'anècdotes.

Fa uns anys el jutge Garzón s'atrevia a iniciar un procés contra Augusto Pinochet pels crims que havia comès durant el seu regnat del terror. Des d'Europa, es considerava que Xile era un país no suficientment madur com per enfrontar-se i encarar-se amb valentia amb els fantasmes del seu passat. Seria divertit que ara fos un jutge xilè qui iniciés un procés semblant contra don Manuel.

Llistat extret, d'aquí i d'allà, que conté les perles de la biografia de don Manuel Fraga Iribarne:

-
Entre 1962 i 1969, com a Ministre d'Informació i Turisme de Franco:
1962 Repressió salvatge contra els miners asturians, amagada per la censura informativa de Fraga. A les dones dels miners les duen als quartels de la Guàrdia Civil, rapades al zero.
1962 Fraga impulsa una nova llei de premsa teòricament menys censora, però al 1966 es segresta l'ABC, es persegueix la revista Destino i es dinamita el rotatiu Madrid l'any 1968.
1966 Fraga amaga l'accident amb armes nuclears més greu de la història quan un B-52 nord-americà amb quatre bombes H s'estavella a la platja de Palomares a Almeria

- En aquesta època, com a membre del Consell de Ministres va ser còmplice de:
1962 La pena de mort per Jordi Conill, membre de Joventut Llibertària, commutada després de la pressió del futur papa Pau VI.
1963 La pena de mort de Julià Grimau, dirigent del Partit Comunista a la clandestinitat, per uns suposats crims comsesos durant la guerra. S'intenta simular un suïcidi llançant-lo des de dalt d'un edifici, però sobreviu i acaba sent executat.
1963 Les sentències de mort i d'execució dels anarquistes Francisco Granados i Joaquín Delgado.
1965 Les condemnes a mort dels activistes socials Raimundo Medrano i Eleuterio Sánchez.
1968 Procés contra 16 suposats membres d'ETA detinguts per l'assassinat del cap de la policia de Sant Sebastià, responsable de les tortures a desenes de persones. Sis penes de mort que acabarien commutades i 300 exiliats forçosos.
1969 Detenció de quatre estudiants acusats de repartir propaganda contra el règim. Un d'ells, Enrique Ruano, mor en caure des de dalt d'un edifici. Fraga organitza una campanya explicant que el jove tenia una certa tendència al suïcidi.

- Del 1975 al 1976, com a vicepresident i ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro, després de la mort de Franco:
1976 El desallotjament d'una concentració a la catedral de Vitòria causa cinc morts, desentes de detinguts i torturats. Poc després se'n produeixen dues més, a Tarragona i Basauri Al respecte Fraga es vanta: "La calle es mía" i es nega a investigar cap de les morts. Al mateix any, complicitat del govern en els assassinats de Montejurra on tres persones són mortes per l'acció dels paramilitars mentre la guàrdia civil s'ho contempla passiva.