Carlos Sentís

Resulta que el degà dels periodistes catalans, Carlos Sentís, que ja compta amb 97 anys, avui serà condecorat pel Ministeri del Corbacho amb la Medalla al Mèrit del treball del Govern espanyol (ja compta amb la Creu de Sant Jordi, la Legió d'Honor francesa i el Premi Nacional de Periodisme). Per molts l'últim periodista franquista encara viu, Sentís va ser un home de Cambó tant durant la República com amb l'adveniment de la Guerra... si bé no va fer excessius escarafalls davant del triomf franquista. De la mateixa manera que Josep Pla, ha estat acusat d'espia de Franco durant la guerra -Eugeni de Xammar el va arribar a titllar de "rata de clavaguera dedicada a les feines més vils de l'espionatge per compte de l'enemic"- ha esperat al final de la seva vida per desmentir l'acusació, quan els seus acusadors ja fa temps que crien malves. Segons Sentís, la seva tasca en aquest sentit durant la guerra es va limitar a recollir informacions i fer escrits per als serveis d'informació organitzats per Cambó, partidari del bàndol rebel.

El franquisme no el va tractar gens malament. Va ser secretari de Sánchez-Mazas en el ministeri que el falangista va ocupar en el primer govern de Franco i als anys seixanta el van nomenar director de l'agència EFE. Monàrquic fins a la mèdula, durant la Transició va ser diputat d'UCD i un dels màxims artífexs del retorn de Tarradellas com a quart president de la Generalitat moderna.

Per una casual coincidència, avui també és el dia en que es compleixen setanta anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona i Vilaweb ha aprofitat l'avinentesa per recordar-nos la crònica de la retirada republicana que Sentís va escriure en un llunyà 17 de febrer de 1939. Aquí en tenim un fragment:

"El propio periodista francés me da el último ejemplar del "Candide", semanario amigo de la España Nacional. En su primera página se lee: "Los últimos días de Cataluña", "Finis Cataloniae".
Pero, ¡por Dios!... Estos periodistas franceses no curarán nunca. Tras lo pintoresco, tras el afán de dramatizarlo todo, caen en el folletín más falso.
Señores, un poco de reflexión: Bueno, sí: "Los últimos días de Cataluña"... la de Companys... la de Negrín... ¡Perfecto! Pero Cataluña es algo más y algo más eterno que eso.
Eso no ha sido más que "The End", el cartelito de "Fin" de esta gigantesca ampliación de "Scarface" o de "El Imperio del Crimen".
Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente empieza a amanecer.

CARLOS SENTÍS
La Vanguardia, 17 de febrer de 1939