Un periodisme al servei de la societat

JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA (1939-2007)

“Com d’interessant podria ser una història plena de ducs, reis i batalles, i una altra més quotidiana, a base d’esforços i de sacrificis, basada en aquest poble anònim treballador les reivindicacions dels quals omplen a Alemanya pàgines apassionants d’una història sovint desconeguda”. La cita es va escriure en un moment, els anys setanta, en què per fi es consolidava la història social predicada des dels anys trenta pels màxims predicadors de l’Escola dels Annales i des de la historiografia marxista. Aviat Catalunya va ser un dels primers ports d’aquesta nova concepció total d’entendre la història, entre d’altres coses gràcies a les ànsies eclèctiques d’un historiador del país, Jaume Vicens Vives, i de la curiositat d’un historiador francès anomenat Pierre Vilar envers les causes del primerenc desenvolupament industrial del Principat.

Però l’autor de la cita no és un historiador. O almenys no d’entrada, si bé va dedicar uns quants llibres a la història de la seva professió, el periodisme, al nostre país. Qui clama per una història de la gent del carrer, de les seves pors i misèries contra la història positivista dels fets i de les batalletes és Josep Maria Huertas Claveria, una de les icones del periodisme de la Transició. La curiositat voraç per tot allò relatiu al temps pretèrit de Huertas obeeix a una màxima que en el seu moment ja va formular el mateix pare dels Annales, Marc Bloch: el recurs a la història amb la finalitat d’entendre i interpretar el present, i preveure el futur. Amb aquest entusiasme per comprendre la societat del moment, la dels últims anys del franquisme, i en concret la situació del moviment obrer a l’Estat, Huertas assistiria a una exposició sobre el moviment obrer alemany des del segon Reich fins a la República de Weimar i n’extreu les conclusions aplicables al nostre cas.

En conseqüència, Huertas no va dubtar en guanyar-se enemics i en fer-se empresonar per poder fer de sense veu dels col·lectius que no podien expressar-se —que a les acaballes del franquisme seguien sent molts. És el cas dels treballadors del Born —just abans que fossin desplaçats a Mercabarna— de qui va recollir la reclamació històrica de treballar en torns de matí i tarda enlloc de tarda i de nit. De resultes, Huertas en va recollir una protesta oficial del sindicat vertical i una bronca del director del Correo Catalán.

Es podria dir que Huertas va ser un fanàtic creient —i soldat— de la finalitat social del periodista, però seríem incauts sinó anéssim més enllà i afirméssim que el que el periodista perseguia en el fons era la finalitat social de la mateixa persona dins de la família humana. La màxima, que podria semblar grandiloqüent, es desprèn no només dels temes que persegueix en els seus reportatges, sinó del tractament mateix del gènere periodístic, estrafent a voluntat entrevistes, reportatges i cròniques al servei de la causa. Un bon exemple d’això, és la reacció d’horror del periodista quan reflexiona sobre una entrevista a quatre farmacèutics: “és difícil que algú es trobi amb uns graduats que posin en dubte la utilitat social de la seva professió. Sens dubte, aquest és el cas dels farmacèutics. [...] Per a què servim si, sovint, no fem servir els nostres coneixements?”.

Tot plegat arranjat d’una curiositat periodística cap al passat que el faria investigar sobre la presència del general Tito a Catalunya durant la Guerra Civil o seguir les passes dels grans homes que han bregat en el seu moment pel benestar social, com Patrice Lumumba, entrevistant al que havia estat el seu millor amic, un diplomàtic espanyol posat a poeta.

La seva mort produïda al mes de març d’enguany ha suposat la pèrdua d’una de les veus més crítiques del periodisme, alhora que una de les més constructives. En una conjuntura històrica en què les visions de profunditat i la recerca de la “utilitat social” de les persones no sembla trobar-se a l’ordre del dia dels mitjans, el llegat de Huertas és la torxa que des dels arxius i biblioteques ha d’il·luminar a tots aquells que creiem, d’alguna manera, que el periodisme és alguna cosa més que picar notes de premsa.