El retorn del nacionalcatolicisme

Aquesta darrera legislatura amb Zapatero al govern estatal hem assistit a un dels sainets que més recorden que ens trobem en un Estat anòmal on la modernitat encara no ha acabat d’atracar al port. La força de pressió dels sectors més cavernaris de l’Església catòlica ha dut a omplir els carrers de manifestants contra les mesures progressistes del govern en matèria de família i divorcis. El vel de vergonya que des de la transició cap aquí semblava dur a sobre l’apostòlica i romana resulta que ja fa temps que ha caigut i per fi el nacionalcatolicisme ha pogut tornar a manifestar-se amb tota la seva glòria divina. Les funestes figures dels cardenals i bisbes beneint a les masses i encoleritzant-les contra el govern, més l’efervescència reaccionària que des dels púlpits de la COPE passa per l’escorxador qualsevol cosa que soni a homosexual, català o antifranquista, són símptomes evidents que la bèstia per fi s’ha alliberat.

Zapatero, temerós d’un altre Bienni Negre, s’ha deixat la pell per donar a l’Església el què és del Cèsar. Lluny de prosseguir el què hauria estat normal en els verals d’un estat modern, el govern del PSOE ha posat la marxa endarrera en el camí cap a l'Estat laic i ha elevat fins al 0’7% la part de pastís que l’Església es pot endur anualment dels pressupostos de l’Estat.

No obstant això, aquesta baixada de pantalons no sembla haver tingut cap efecte en el clima de relacions govern-Església, segons es pot comprovar de les últimes declaracions del púgil Rouco Varela. En un arravatament de trempera, l’home en porpra ha arribat a afirmar que les mesures del govern estant provocant una involució en els drets humans a Espanya(!). I per increïble que pugui semblar, qui ho denuncia és una institució com l’eclesiàstica, amb una història que s’ha escrit a contradirecció dels drets humans. La inquisició, l’aferrament al dogma de fe, la seva estreta vinculació als feixismes la van convertir fins fa molt poc en l’enemiga número u de les conquestes democràtiques i en drets bàsics. No és cap casualitat que no sigui fins després de la II Guerra Mundial que es consolidi la democràcia cristiana; fins aleshores era la corrent més marginal i heretge d’una Església autoritària que trobaria en l’assimilació als feixismes la seva mort prematura. O això semblava, perquè ara reneix de les seves cendres.

I mentrestant, l’Església catalana què fa? On són els Vidal i Barraquer i els Abats Escarré? Morts i ben enterrats, a jutjar pel silenci dels actuals bisbes catalans. És evident que no se senten còmodes amb els vents reaccionaris que bufen a Madrid, però ni a sottovoce s’atreveixen a obrir la boca. És el preu del càrrec de cardenal per Martínez-Sistach. Ara bé, el flamant arquebisbe de Barcelona, tant profilàctic a l’hora de ficar-se amb la Conferència Episcopal Espanyola, no dubta en criticar el programa de Televisió de Catalunya Polònia per la versió sacrílega que dijous passat van fer dels Pastorets. No tenen res millor a fer mentre els seus correligionaris desfilen per Madrid.

Per mantenir-los un xic més ocupats estaria bé que un bon advocat pleitegés contra Roma per totes les lletres que el catolicisme va estrafer de cançons del setanta i vuitanta a major glòria de l'Altíssim.

Per Nadal, cada rei al seu corral

Clic per ampliar.

El lector de La Vanguardia mai sap què li espera a la portada del dia de Nadal.

Anomia

Entre la palla, l'agulla. Secció de web 2.0 a la web d'El País. La perla, un articlet de Rafael Granero Chulbi sobre la pèrdua de tots els referents racionals que va aportar la Il·lustració davant l'avenç de la revolució homogeneïtzadora de les masses. El corol·lari de tot plegat és una societat què es vol comportar igual, vol pensar de la mateixa manera, i persegueix uns mateixos objectius que la resta del ramat. És una societat gregària que tira cada cop més a tot allò que és pràctic, a l'eficiència econòmica, i en menor mesura a l'eficàcia, i, al mateix temps és una societat que torna a girar-se cap a les supersticions i als fantasmes de l'Antic Règim. El neoliberalisme com un dels últims graons de l'anomia social. Com escriu Granero Chulbi:

Durkheim advirtió que el mercado, el exceso de oferta (clave para el capital) y las relaciones fabriles (en la sociedad de finales del XIX a inicios del XX) provocarían la anomia social (en tanto que desaparición de un determinado nomos o ley: la ley moral). Anomia determinada tanto por una sobreabundancia de la oferta de bienes de consumo (que sólo persiste en tanto que el capital infla artificialmente el deseo de consumo para su propio beneficio) como por una destrucción de las regulaciones sociales anteriores a la modernidad. [...]

La gravedad de lo que hoy acontece estriba en que la anomia ha dejado de ser un mero producto de una determinada cultura social y económica, como lo fue a inicios del siglo pasado, para pasar a ser la estrategia básica de una derivación de esa cultura (la cultura del llamado capitalismo impaciente, en palabras de Richard Sennet: desregulación es su leitmotiv, su concepto insignia) y que la utiliza para su violenta imposición urbi et orbi.

Ya no es que si actuamos de una determinada manera caeremos en la anomia, es que si no nos convertimos voluntariamente en anómicos seremos excluidos de la sociedad capitalista, de toda ella. La racionalidad de la Modernidad Ilustrada buscaba la autonomía (aquel que se dicta las leyes) del ser humano contra la heteronomía (aquel que se rige por leyes de otro) dictada por la Religión y el Mito. Hoy, y ante la contradicción que la racionalidad de la cultura del capitalismo impaciente genera en un ser social y político, como lo es persona por naturaleza, por la doble imposibilidad de dejar de serlo y de poder habitar otra cultura, hay que estar extremadamente formado e instruido en el humanismo para no ser seducido por la religión o el mito. Irónicamente, estudiar sólo ciencias nos puede arrojar en los brazos de los enemigos de la Modernidad.

Censura a l'IEI

Extreta de http://www.carles-santos.com/

Ens escandalitzem que en d'altres latituds muntin saraus quan ens dediquem a fer caricatures de profetes exclusius posats a kamikazes, però ens sembla d'allò més normal que per proposar una manifestació artística entorn els límits de la religió cristiana els representants genuïns de les institucions hagin de fer acte d'aparició a través de la censura. Ull viu, que n'hi ha que fins i tot posen bombes en defensa dels drets d'imatge del Crist redemptor.

Alguna cosa no rutlla quan en un estat laic que curiosament segueix finançant -en una lògica d'Antic Règim- l'Església es practica la censura sobre els temes que aporten noves visions a les formes clàssiques de concebre els símbols religiosos, ja que d'això únicament es tracta. L'última a portació en aquesta espiral genuïna de despropòsits és la de l'Institut d'Estudis Ilerdencs que ha emplaçat al pianista i foll artista Carles Santos a retirar la seva exposició titulada amb el magnífic nom de Crits de Crist al Crist de crits.

Les imatges de l'exposició mostren la zona zero que el cristianisme va deixar darrera el dogma: la sexualitat i l'escatologia -categories degradants de l'ésser humà- ara relacionats ni més ni menys amb els signes religiosos. Entre les imatges escandalitzants hi ha un Jesucrist amb corones d'espines petonejat a voluntat, jocs amb crucifixes als talons de les senyores -quina creu!, que diria aquell- o el relleu d'un altre crucifixe que s'insinua sota uns calçotets.

En algun moment alguns van perdre el camí pel que respecta al què ha de prevaldre, si la forma o el contingut. La idea d'un Jesucrist que pogués tenir una amant o que dugués alguna espècie de tapacues és quelcom tan heretge que de vegades cal agrair no trobar-nos uns segles enrere i gaudir de l'escalfor d'una bona pira aixecada per l'ocasió.

Les venes obertes de Llatinoamèrica

La regla de tres és el principi sil·logístic més brutal de la història de la humanitat (aforisme). Çò és, si quan en circumstàncies en què la meva vida és feliç i despreocupada l'activitat redactora en aquest bloc és talment relaxada, quan vaig de bòlit en temps d'examens o d'altres situacions extenuants el bloc, fidel reflex de la psique malalta de l'individu, també treu fum (sil·logisme).

La qüestió és que últimament, com que és temps de calamarsa, no paro de llegir qualsevol cosa que em caigui a les mans (a excepció dels apunts de Règim Jurídic de la Informació, clar). I així, com aquell qui no vol la cosa, el miner descregut va descobrint autèntiques meravelles com la que aquí relato.

Mapa de Llatinoamèrica realitzat per Arnoldos Fiorentinus al segle XVI

En clau de mite i de gran història que es mou al compàs de centúries, Eduardo Galeano construeix a Las venas abiertas de América Latina el que és la crònica de la tragèdia més tragicòmica mai vista. D'una banda, Galeano narra amb posat d'escriptor total com la metròpoli espanyola va tiranitzar la població indígena, estrafent-ne els seus propis trets identitaris i d'organització humana, destruint lògiques d'adaptació al medi que es basaven en la complementarietat de les comunitats a través dels diferents nivells ecològics, reduint-los a la carn de canó a la mita i a les haciendas. Una història terrible de mares que assassinaven els seus propis fills abans que fossin reclutats pels espanyols.

D'altra banda, la trempera de Galeano com a bon historiador que entén d'ironies dramàtiques vol explicar als indígenes actuals el per què de tot plegat. El per què de les massacres, de les humiliacions, de l'esclavatge. I el motiu no és altre que per inflar de suficients capitals Europa com per fer l'acumulació primitiva de capital per engegar el sistema capitalista al Vell Món. Misteris de la ciència, la paradoxa irrisòria, però, mostra com no van ser els qui explotaven els indis a les mines els qui van treure més profit de l'explotació colonial. Al contrari, com més metall preciós va ser dut a Europa per la Monarquia Hispànica, més aquesta es va consolidar com la nova perifèria d'Europa, creant-s'hi un superàvit de nobles i rendistes que no feien sinó comprar les manufactures i les espècies de l'exterior, enfonsant tot l'entramat industrial castellà.

Ja de per si és una història macabra. Però explicada per Galeano, el relat es fa autèntic i esdevé un d'aquests contes màgics que, malgrat ser terribles, encandilen per vet a saber quin malefici. Una cita, agafada a la babalà per acabar.

"Los turistas adoran fotografiar a los indígenas del altiplano vestidos con sus ropas típicas. Pero ignoran que la actual vestimenta indígena fue impuesta por Carlos III a finales del siglo XVIII. Los trajes femeninos que los españoles obligaron a usar a los indígenas eran calcados de los vestidos regionales de las labradoras extremeñas, andaluzas y vascas, y otro tanto ocurre con el peinado de las indias, raya al medio, impuesto por el virrey Toledo. No sucede lo mismo, en cambio, con el consumo de coca, que no nació con los españoles; ya existía en tiempos de los incas. La coca se distribuía, sin embargo, con mesura; el gobierno incaico la monopolizaba y sólo permitía su uso con fines rituales o para el duro trabajo en las minas. Los españoles estimularon agudamente el consumo de coca. Era un espléndido negocio. En el siglo XVI se gastaba tanto en Potosí, en ropa europea para los opresores como en coca para los oprimidos. [...] La Iglesia extraía impuestos a la droga. El inca Garcilaso de la Vega nos dice, en sus "cometarios reales", que la mayor parte de la renta del obispo y de los canónigos y demás ministro sde la iglesia del Cuzco provenía de los diezmos sobre la coca, y que el transporte y la venta de este producto enriquecían a muchos españoles. [...] A esta altura del siglo veinte, los indígenas de Potosí continúan masticando coca para matar el hambre y matarse y siguen quemándose las tripas con alcohol puro. Son las estériles revanchas de los condenados. En las minas bolivianas, los obreros llaman todavía mita a su salario".

Moll de boca

Notes aïllades sobre un poble en diàspora

Els jueus en la diàspora medieval van viure la seva edat d'or a la Península Ibèrica sota domini musulmà mentre els que es trobaven a França i Anglaterra eren ferotjament perseguits pels cristians.

***

En general pot afirmar-se que els jueus van gaudir de prosperitat a les zones dominades pels musulmans ... Als regnes cristians van rebre un tracte molt desigual: hi va haver moments en què van acaparar el comerç i les finances ... i en d'altres van ser massacrats, perseguits i expulsats.

***

En temps de les Croades hi va haver jueus que van tornar a Palestina, però no per mòbils religiosos o amb intencions de restaurar el regne d'Israel, sinó per motius comercials.

***

En les negociacions a les Nacions Unides sobre la creació de l'Estat d'Israel els països àrabs s'hi van oposar argumentant que "el món esdevindria un manicomi si tots els pobles desplaçats de la Història tractessin ara de retornar a les terres dels seus avantpassats; més encara: que la població autòctona de Palestina no tenia cap motiu per pagar per les persecucions seculars del món cristià contra els israelites i, menys encara, pel genocidi nazi.

***

Al 1896, un periodista austrohúngar anomenat Theodor Herzl publica Der Judenstaat després de l'afer Dreyfuss. El llibre clama per crear un Estat jueu a Palestina on els descendents d'Abraham poguessin sentir-s'hi segurs. Com escriuria temps després l'historiador jueu Eric Hobsbawm, "més li hauria valgut quedar-se a la Neue Freie Presse en qualitat de columnista estrella" que posar-se a fer d'ideòleg del futur estat israelià. "Si fem l'experiment mental d'imaginar que el somni de Herzl es fa realitat i que tots els jueus acabem en un petit Estat territorial independent, en què s'hi exclou dels plens drets de ciutadania a tots aquells que no siguin fills de mare jueva, veurem com seria això de nefast per a la resta de la humanitat, i inclús per al mateix poble jueu".

Font: El laberinto de Palestina, de David Solar

Un periodisme al servei de la societat

JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA (1939-2007)

“Com d’interessant podria ser una història plena de ducs, reis i batalles, i una altra més quotidiana, a base d’esforços i de sacrificis, basada en aquest poble anònim treballador les reivindicacions dels quals omplen a Alemanya pàgines apassionants d’una història sovint desconeguda”. La cita es va escriure en un moment, els anys setanta, en què per fi es consolidava la història social predicada des dels anys trenta pels màxims predicadors de l’Escola dels Annales i des de la historiografia marxista. Aviat Catalunya va ser un dels primers ports d’aquesta nova concepció total d’entendre la història, entre d’altres coses gràcies a les ànsies eclèctiques d’un historiador del país, Jaume Vicens Vives, i de la curiositat d’un historiador francès anomenat Pierre Vilar envers les causes del primerenc desenvolupament industrial del Principat.

Però l’autor de la cita no és un historiador. O almenys no d’entrada, si bé va dedicar uns quants llibres a la història de la seva professió, el periodisme, al nostre país. Qui clama per una història de la gent del carrer, de les seves pors i misèries contra la història positivista dels fets i de les batalletes és Josep Maria Huertas Claveria, una de les icones del periodisme de la Transició. La curiositat voraç per tot allò relatiu al temps pretèrit de Huertas obeeix a una màxima que en el seu moment ja va formular el mateix pare dels Annales, Marc Bloch: el recurs a la història amb la finalitat d’entendre i interpretar el present, i preveure el futur. Amb aquest entusiasme per comprendre la societat del moment, la dels últims anys del franquisme, i en concret la situació del moviment obrer a l’Estat, Huertas assistiria a una exposició sobre el moviment obrer alemany des del segon Reich fins a la República de Weimar i n’extreu les conclusions aplicables al nostre cas.

En conseqüència, Huertas no va dubtar en guanyar-se enemics i en fer-se empresonar per poder fer de sense veu dels col·lectius que no podien expressar-se —que a les acaballes del franquisme seguien sent molts. És el cas dels treballadors del Born —just abans que fossin desplaçats a Mercabarna— de qui va recollir la reclamació històrica de treballar en torns de matí i tarda enlloc de tarda i de nit. De resultes, Huertas en va recollir una protesta oficial del sindicat vertical i una bronca del director del Correo Catalán.

Es podria dir que Huertas va ser un fanàtic creient —i soldat— de la finalitat social del periodista, però seríem incauts sinó anéssim més enllà i afirméssim que el que el periodista perseguia en el fons era la finalitat social de la mateixa persona dins de la família humana. La màxima, que podria semblar grandiloqüent, es desprèn no només dels temes que persegueix en els seus reportatges, sinó del tractament mateix del gènere periodístic, estrafent a voluntat entrevistes, reportatges i cròniques al servei de la causa. Un bon exemple d’això, és la reacció d’horror del periodista quan reflexiona sobre una entrevista a quatre farmacèutics: “és difícil que algú es trobi amb uns graduats que posin en dubte la utilitat social de la seva professió. Sens dubte, aquest és el cas dels farmacèutics. [...] Per a què servim si, sovint, no fem servir els nostres coneixements?”.

Tot plegat arranjat d’una curiositat periodística cap al passat que el faria investigar sobre la presència del general Tito a Catalunya durant la Guerra Civil o seguir les passes dels grans homes que han bregat en el seu moment pel benestar social, com Patrice Lumumba, entrevistant al que havia estat el seu millor amic, un diplomàtic espanyol posat a poeta.

La seva mort produïda al mes de març d’enguany ha suposat la pèrdua d’una de les veus més crítiques del periodisme, alhora que una de les més constructives. En una conjuntura històrica en què les visions de profunditat i la recerca de la “utilitat social” de les persones no sembla trobar-se a l’ordre del dia dels mitjans, el llegat de Huertas és la torxa que des dels arxius i biblioteques ha d’il·luminar a tots aquells que creiem, d’alguna manera, que el periodisme és alguna cosa més que picar notes de premsa.

I d'Independent

Això és una portada, què caram.

I, d'informat i d'ignorant

""Deixo els nens a l'escola nou dies de cada deu. Em toca aguntar-los tres cops al mes, quan vénen a casa, però no és tan terrible. Els empenys dins la sala i connectes la televisió. És com rentar la roba: entafores la roba bruta i tanques la tapa de cop."

Senyora Bowles.

"Dóna a la gent concursos que puguin guanyar recordant la lletra de les cançons més populars. [...] Farceix-los de fets fins que no puguin més però se sentin excel·lentment informats. Així els semblarà que pensen, tindran la sensació que es mouen sense que realment es moguin gens. I seran feliços."

Capità Beatty

Fahrenheit 451, Ray Bradbury

Entrevista pòstuma a Malcolm X

Peça que vaig preparar per ser llegida a un programa pilot sobre història d'un company torrat anomenat Heinstaaglen. Em va comentar que havia pensat dedicar una secció a entrevistar un personatge històric en un exercici total d'entrevista ficció. Després de reunir totes les cites del Malcolm X que vaig trobar, la cosa va quedar així:

Des de fa uns anys molts de vostès venen lluitant pels drets civils dels afroamericans: Luther King, Du Bois, Marcus Garvey fa uns anys... creu que la situació ha millorat pels negres als Estats Units?

Avui en dia, el negre segueix sent la carn de canó del blanc. El negre és el que dedica el seu temps, la seva suor i el seu esforç perquè el blanc pugui estar comfortable a casa seva veient la televisió. Avui en dia, és impensable que si ets de color puguis ocupar un càrrec de responsabilitat. Algú creu que es permetria a un negre ser cap de policia o jutge? Perquè hi ha tants pocs blancs a les presons? Ara per ara, la situació pel moviment no ha canviat en tot el segle. Avui en dia, és impossible que el president dels Estats Units sigui negre.

Quin és el principal obstacle que han de superar els afroamericans per assolir la igualtat de drets civils?

Àmerica té un problema molt seriós. No només Amèrica, sinó que el nostre poble té un problema molt seriós. El problema d’Amèrica som nosaltres. Nosaltres som el seu problema. La única raó del problema és que no ens vol aquí. Vol que siguem invisibles, que fabriquem els seus automòvils, que netejem els seus carrers i que enviem els nostres fills a la guerra, però no vol que siguem persones, no vol que pensem i ens organitzem. Amèrica s’horroritza davant la idea que ens emancipem sobre la base de prendre el control de les nostres pròpies comunitats. No vol que un negre pugui tenir el poder de decidir per sobre d’un blanc. Si la població blanca no està disposada a acceptar com una igual a la negra haurem de prendre cadascú un camí diferent. El temps de l’esclavatge s’ha d’acabar.

Vostè se sent nord-americà?

“No, no sóc nord-americà. Sóc un dels 22 milions de negres que són víctimes de l’americanisme. Un dels 22 milions de negres que són víctimes d’una democràcia que no és una altra cosa que hipocresia disfressada. Jo no veig per enlloc un somni americà. El que jo veig és un malson americà.

Però vostè ha nascut als Estats Units...

Seure a taula no fa el sopar, a no ser que mengis alguna cosa de la que tens al plat. Estar aquí a Amèrica no et fa americà. Haver nascut a Amèrica no et fa americà. Aquesta declaració va més enllà del rebuig a una identitat nacional. Rebutja el nord-americanisme que ens proposa la societat wasp el que ens fa sortir a les notícies només a l’apartat de successos, el que ens converteix en imbècils i servils a les sèries de televisió. Sí, no sóc nord-americà perquè rebutjo el bipartidisme democràtic i l’entel·lèquia d’un bé comú per al capitalista, per al proletari i per a l’immigrant rural.

En un cas hipotètic en el qual els negres d’Estats Units aconseguirien la independència política, com vostè ha reclamat moltes vegades, com s’organitzarien? Ho dic per què vostè no ha amagat mai la seva fe musulmana, però tampoc no ha amagat les seves simpaties pel comunisme...

L’Estat independent negre no es subestimaria pel seu color de pell. Seríem autosuficients econòmicament i a nivell internacional estaríem agermanats amb tots els negres del món. I és que el cavall de lluita de la classe negra és trencar amb el passat esclavista de la població afroamericana. Vivim una època revolucionària, i la rebelió contra l’opressió i el colonialisme ha de dur a la fi del capitalisme. Ensenya’m un capitalista i jo t’ensenyaré una sangonera. El capitalisme no pot existir sense el racisme. Quan parlis amb algun blanc i veguis que no és racista, llavors vol dir que és socialista. La revolució socialista és la forma de que els oprimits tirin a terra el sistema que els sotmet.

L’Islam és una via per combatre el poder dels blancs?

L’Islam és el que dóna el sentit a les coses, el que et permet no sentir-te inferior a la resta de la societat. L’Islam és una oportunitat pel moviment perquè ens permet agermanar-nos amb tots els pobles islàmics oprimits del món per construir, així, un moviment global d’insurrecció. El poder dels blancs als Estats Units es basa en el puritanisme d’una societat blanca i protestant. Des de l’islam ens unim com a poble i fem sentir la nostra veu.

Vostè es deia Malcolm Little. Perquè es va fer canviar el nom a Malcolm X?

La X em permet un cert misteri, una certa façana de poder davant dels amics i dels enemics. La X anuncia el que has estat i el que seràs: ex-fumador, ex-bebedor, ex-cristià, ex-esclau. A més, perquè continuar amb el cognom que amb tota seguretat va ser escollit per un propietari d’esclaus? O d’on us penseu que ve un cognom com Freeman? X és el cognom desconegut dels esclaus sense nom. I el d’aquell germà que veu passar els seus dies entre els barrots d’un penitenciari a Alabama? X. I el d’aquella germana que només troba consol davant de la seva racció de crack? X. I del buròcrata sense futur, l’advocat sense clients, l’estudiant sense estímuls, l’esportista sense cervell, la mare abandonada, el nen sense escola, el jove amb pistola, el soldat sense medalles? X, X, X, X, X.. Tots són negres, blacks, afroamericans. La X simbolitza no només la rebel·lia d’un poble que no és acceptat als Estats Units, sinó també la dignitat de qui es nega ara a suplicar aquesta acceptació.

Com veu els Estats Units d’aquí 50 anys?

M’agradaria tenir el mateix somni de Martin Luther King. Però amb només passejades per Washington l’escenari d’aquí 50 anys estarà igual que ara, o pitjor. La maquinària capitalista cada cop es fa més gran i necessita de més carnassa que alimenti el seu creixement. Ara som els negres. Però aviat els hispans ens faran companyia en la marginació. I els asiàtics cada cop més. Cada cop més i més gent veurà en l’explotació mentre les èlits viuran la seva particular primavera dels pobles.

Com recorda la seva infància als carrers d’Omaha?

El meu pare era un líder del moviment nacionalista negre que lluitava pels drets civils... Pel seu activisme va rebre amenaces de mort de diferents grups racistes i abans que jo fes quatre anys ens vam arribar a mudar de casa dues vegades. El meu pare acabaria assassinat pels racistes feixistes del Ku Klux Klan i la meva mare va haver de ser internada a un manicomi. A partir d’aquest moment vaig estar-me a un reformatori i més endavant vivint pels carrers de michigan i Boston, on vaig aprendre la llei del carrer, com tants d’altres germans de la meva condició. Seria així com acabaria tastant la presó estatal de Massachussets i on gràcies a Déu em vaig convertir a la Nació de l’Islam que em va treure del pou de la ignorància en què em trobava.

El seu pare va ser assassinat per defensar les mateixes idees que vostè. Sent que la seva vida també pot córrer perill?

Des de la meva entrevista amb el Che Guevara a Cuba sé que la CIA m’està investigant i són molts els que voldrien veure el meu cap sobre una safata. Enemics, però també germans. Des que vaig trencar amb la Nació de l’Islam hem sento amenaçat inclòs pels meus germans. Fa uns mesos, un membre del Setè Temple em va confessar que havia rebut ordres de la Nació de l’Islam per suprimir-me. Però que no es pensin els qui em volen mort que em doblegaré per la por. Si no estàs preparat per morir per la paraula llibertat, treu-te-la del teu vocabulari.

La violència és el primer o l’últim recurs per la seva lluita?

Jo refuso la violència sense sentit. De fet m’agradarien altres mitjans de defensa. Però no estic en absolut en contra de la violència en legítima defensa, que jo anomeno intel·ligència. Penso que hi ha molta gent bona a Amèrica, però també gent dolenta, i els dolents són aquells que semblen disposar de tot el poder i que estan en aquesta posició per negar-nos el que tu i jo necessitem. Davant d'aquesta situació, tu i jo hem de conservar el dret a fer tot el que sigui necessari per acabar amb una situació així. Si la violència està malament a Amèrica, la violència està malament a tot arreu. Si està malament ser violent defensant dones negres i nens negres i nadons negres i homes negres, llavors està malament per Amèrica portar-nos a les quintes i fer-nos violents arreu en defensa seva. I si és correcta per Amèrica portar-nos a les quintes, i ensenyar-nos com ser violents en defensa d'Amèrica, llavors és correcte per tu i per mi fer el que sigui necessari per defensar la nostra gent aquí, en aquest país.

(En Malcolm parlant lleidatà tenia el seu ganxo).

Montt fascina

Diplomàcia pública ianqui. La veritat és la mentida

Farà cosa de nou mesos ens va visitar a la facultat ni més ni menys que el portaveu de l'ambaixada nord-americana a Espanya, John Law. Més enllà d'un discurs que qualsevol amb una mica d'enteniment en podia flairar la perversió, un concepte semblava aflorar de les seves paraules (totes elles dites amb un somriure incondicional).

La que segueix és la crònica de l'esdeveniment que aleshores vaig fer. Molt edificant.

El somriure de les Amèriques

John Law és un home a qui li agrada citar a Thomas Jefferson, l’artífex de la Declaració de la Independència dels Estats Units. Portaveu de l’Ambaixada del país nord-americà a Espanya, Law sembla dur apresa aquella màxima de l’històric president il·lustrat de la nació de les barres i de les estrelles que afirma que no s’ha de ser massa severs amb els errors del poble, sinó que s’ha de tractar d’eliminar-los amb educació.

En una conferència pronunciada davant d’estudiants de Periodisme de la Universtitat Pompeu Fabra, Law es va dedicar a exposar (i al mateix temps a intentar convèncer) davant del seu públic la injustícia que representa la mala imatge dels Estats Units arreu del món. “Per què ens odien?”, es preguntava el diplomàtic nord-americà mentre dibuixava entre orella i orella el millor dels seus somriures. I és que l’home fa justícia al càrrec. Segurament l’Administració dels Estats Units deu haver près nota de l’antiamericanisme preocupant dels espanyols, manifestat fins a la sacietat en el conjunt de manifestacions que en el seu dia van omplir els carrers del país en contra de la Segona Guerra del Golf. I això preocupa Washington fins al punt de redefinir el concepte de propaganda política que tenim generalment entès com a tal.

Law personifica la nova diplomàcia, o com ell l’anomena, “la diplomàcia pública”. Històricament la diplomàcia ha estat patrimoni dels estats. Al segle XIX eren els Tayllerands i els Bismarks els qui s’entretenien en les llargues maratons que cristalitzaven en pactes secrets entre les potències, i al segle XX directament han estat les bombes les que ens ha ensenyat la cara més unilateral de la diplomàcia entre estats. Amb la diplomàcia pública Law afirma que és el torn de la població dels estats la qui ha d’entendre el perquè de les decisions del poder, en aquest cas de la Casa Blanca.

No és una línia nova. El seu precedent es troba amb la creació de la USIA en temps d’Eisenhower amb l’objectiu “d’explicar Amèrica al món”, un objectiu compartit per l’Ambaixada nord-americana a Espanya, la de persuadir l’opinió pública espanyola de l'autèntica veritat, l'oficial, sent creïbles i veritables, en un acte que de política no en té res.

No obstant, per molt que Law es va afanyar en exposar la cara més positiva de la política exterior nord-americana al llarg de la darrera centúria, sempre sense perdre el clotet de l’alegria a les comisures dels llavis, no va passar desapercebut per als oients el fet que mencionés a Woodrow Wilson i a Roosevelt, i alhora passés per alt a Truman i Reagan. Moltes celles també es van arquejar quan Law va afirmar que la diplomàcia pública que encarna no és un acte de propaganda, i alguna mirada de desaprovació va creuar l’auditori quan va citar les propietats hagiogràfiques de la USIA, agència amb una història tan edificat que va des del recolzament incondicional del cop d’estat de Pinochet a Xile al recent intent frustat de cop d’estat contra Hugo Chávez a Veneçuela.

Si una cosa és evident, però, és que John Law és un home que no només ha llegit Jefferson. També és una persona bregada i formada en les arts de la retòrica. Amb total desimboltura va saber escapolir-se com va poder de les preguntes que els assistents a la conferència van acabar adreçant-li sobre temes tan espinosos com Iraq, Guantànamo, la doble moral amb la que es jutja als països que no s’adscriuen al Tractat de No Proliferació Nuclear o l’aliança de ferro dels Estats Units amb dictadures tan denunciades com Aràbia Saudita i el Paquistan i, quan observava que els arguments l’abandonaven, es va treure de la màniga fins a sis vegades el cas de les beques anomenades Fullbright que tan bé reuneixen els valors de la “diplomàcia pública” i que els membres de l’auditori, tots estudiants de periodisme, se’n podien beneficiar.

Abans de concloure, i conscient que no havia deixat un públic convençut, va acceptar amb un rictus amarg que l’Administració nord-americana no acaba de triomfar en difondre la bona imatge del seu país. “Encara no som prou hàbils com per competir amb la CNN o Al-Jazeera”, va afirmar.

Gent amb caràcter, gent de poder

Un dels primers diaris d’empresa de l’Estat al servei d’una idea de país (i de societat)

(Segona andanada consecutiva contra LV, no sé quina tírria li he agafat darrerament)

Imatge extreta de www.sindominio.net/miles

De la mateixa manera que Stendhal definia la novel·la com un mirall al bell mig del camí, l’editor de La Vanguardia, Javier Godó, va permetre’s recordar en el 150è aniversari del rotatiu, la metàfora que va fer del diari el seu antic director “maleït”, Gaziel, segons la qual el diari “ocupa una posició de centralitat perquè al llarg de tota la [seva] trajectòria ha aconseguit ser el mirall de la societat catalana”.[1] Era un retorn a la vella tesi formulada per primer cop potser pel director del rotatiu durant la Gran Guerra, Miquel dels Sants Oliver, quan explicava que el seu “periòdic no pot tenir res de violent ni de combatiu, sinó que ha de procurar expressar les pròpies opinions amb reserva i timidesa”.[2]

No obstant, Huertas Claveria[3] ha posat en dubte el caràcter apolític i independent del diari dels Godó, tot considerant que des dels seus inicis, tots els seus propietaris han ostentat algun càrrec polític, a excepció precisament de l’actual comte. Així, quan el rotatiu va deixar de ser el diari de partit dels liberals de Sagasta (amb els fundadors, Carlos i Bartolomé, sent membres del partit) per conformar-se com a diari informatiu al tombant de segle, el diari estava sota la batuta de Ramon de Godó, que seria diputat liberal i després de la Unión Monárquica Nacional, i més tard el seu fill, Ramón, pare de l’actual comte, que seria militant maurista i durant el franquisme, de la FET y de las JONS, arribant fins a dues ocasions a ser procurador de les Corts franquistes.

Si a això li sumem les campanyes polítiques del diari al llarg de la seva història, sembla evident que, més que un reflex de la societat, la capçalera ho era de la classe burgesa —“som l’òrgan de la gent quieta i acomodatícia”, va dir Sants dels Olivers. Així, recollí les peticions de la burgesia industrial noucentista a favor del proteccionisme —“fins al punt de demanar que, si calia, havia de fer-se una manifestació als carrers per tal que el Govern ho entengués”[4]—, i emulà l’alta societat barcelonina en la benvinguda que es donà a l’alçament de Primo de Rivera —“el golpe se ha preparado noblemente y patrióticamente”[5]—. Per contra, haurien de passar cinc dies després de la proclamació de la II República el 14 d’abril del 1931 perquè el diari hi dediqués un editorial al respecte.

Quan el pare de l’actual editor de La Vanguardia escrivia que era “fundamentalmente gubernamental”, segons Huertas Claveria això volia dir “fidelitat als qui manen en el moment concret, i que no cal conservar-la envers els que van manar en el passat”[6]. En aquest sentit, d’existir aquest demon de La Vanguardia segons el qual sempre es vol estar bé amb el govern de torn, es poden entendre millor certs nomenaments i destitucions de directors del rotatiu durant la democràcia, com ara Lluís Foix, Joan Tàpia o José Antich. Tot plegat sense deixar d’abandonar una certa línia editorial d’empresa iniciada per dos industrials cotoners igualadins l’any 1881, i que encara es deixaria endevinar en les paraules de l’actual director adjunt del diari, Alfredo Abián, quan fa poc afirmava sobre el dret de vaga que “aún hay quien cree que la huelga es una herramienta válida en una sociedad desarrollada, cuando en realidad evoca medicinas tan caducas como el ungüento para sabañones”.[7]

---

[1] Declaracions de Javier Godó, recollides a La Vanguardia de l’1 de febrer de 2006.

[2] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia, Angle Editorial, Manresa, 2006, pàg. 63.

[3] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 131.

[4] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 17.

[5] Editorial de La Vanguardia del 13 de setembre de 1923.

[6] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 203

[7] La Vanguardia, 9 d’agost de 2007.

¿La vanguardia de qué?

Voltava Gaziel com a corresponsal de La Vanguardia per Europa quan un bon home, no recordo si suís o suec, li pregunta:

- Em podria explicar de què és avantguarda el seu diari?

El suís, qui sap si suec, era home llegit i d'època, i ja s'imaginava que el diari en qüestió deuria ser una espècie de pamflet polític dels espanyols surrealistes, futuristes, feixistes, comunistes, o vet a saber què. Però heus ací que el pobre d'en Gaziel arruga el front i no sap ben bé què respondre-li.

Ajudarem al pobre d'en Gaziel a donar resposta a aital qüestió. Imaginem-nos que en una reunió entre els màxims responsables de diferents països, el teu cap d'Estat -que potser no ha estat elegit per les urnes- increpa a un altre -que potser sí que ho ha estat- i el fa callar. Com reaccionaria demà la premsa lliure del teu propi país?


És l'avantguarda del Borbó, que lloa al monarca quan calla -per la seva equanimitat democràtica- i surt en tromba a defensar-lo quan rellisca. Torna, XIX, torna.

(sic)

El problema del nacionalisme, com a concepte irracional, és que (precisament perquè no entén de raons) és incapaç de discernir i calibrar els diferents perills als què aquesta nació magnífica està sotmesa.

(Nota entre parèntesi i paràgrafs: no confondre nacionalisme amb independentisme, llegeixi's Rubert de Ventós)

El cas és que l'Espanya eterna, amb la fantàstica tribuna que són uns mèdia venuts al sensacionalisme de l'estirabot, ha judicat que la insuportable actitud de Chávez amb el Rei (sic) es mereix una resposta diplomàtica contundent perquè on s'és vist, un zambo que... mmm... bé, que faci quedar com un preescolar al Borbó fent callar al personal com si al temps de les colònies estiguéssim (sic).

El cas és que ara Espanya està ofesa amb el nou Bolívar, una espècie de Carod a la veneçolana. De baix continu, Espanya continua ofesa amb tots els qui van de perifèrics en un Estat que per pebrots ha de ser centralista. I sobretot, Espanya està ofesa amb tots aquells que se'n riuen de tot plegat i tant se'ls hi en dóna el Chávez, el Rei, Unión Fenosa i les papereres d'Uruguai.

Anem al gra, però, que és tard i vol ploure. Amb tant de rebombori ha passat desapercebut el què és un dels atacs més bèsties a la insígnie pàtria. I és que l'altre dia vaig anar a veure en companyia d'un carnisser Elizabeth. The Golden Age, una pel·lícula que, dit sigui de pas, és genial, immensament ben muntada, històricament fascinant i on podem veure en la seva màxima esplendor a la que per un servidor és la millor actriu del firmament, Cate Blanchett.


És la resposta a moltes preguntes. 1588, l'inici d'una amnèsia que dura fins avui en dia. Inclús la Monarquia Hispànica gloriosa i bruta del XVII resta oblidada dels annals hipnopèdics dels espanyolets d'avui en dia. Només resta un fantasme vague de quan eren (érem) l'hòstia (sic). Els millors del món. El imperio donde nunca se pone el sol. Un integrista Felip II que li passa deu mil tombs a l'Ahmadinejad, amb les cames conjuntivítiques, envia en nom de la cristiandat, una flota de 137 naus amb 30.000 homes a salvar Anglaterra i llevar del món la reina del dimoni. I, ai las. Amb la Reforma, l'anglicanisme, la bona estrella de França i Anglaterra comença a pondre's el sol hispànic. I Elizabeth és la crònica del moment precís en què la Monarquia Hispànica comença a ser contestada (avui en diríem desacceleració imperial).

Plantejada en evidents termes de xovinisme anglo-saxó (la coda del film esguerra la testimonial però agraïda presència de la tortura anglesa), la pel·lícula ve en un moment històric que tampoc és res de l'altre món. Només que, com sempre, per tots aquells que convindria que s'eclipsessin amb el seu Sol de 24 hores, la peli els porta una reflexió escagarrinant. No cal ser els reis del mambo, per ser els millors., ni cavalcar en onades de petroli i superar en mig punt el creixement anual de la Xina per recrear-te com a país. Potser hi ha coses més importants que l'orgull de pertanyer a una raça que no existeix.

Enlaire Espanya (sic).

Mostassa

Aló!!

El bon salvatge encara respira. L'únic, com aquell mític salvatge de Huxley, de tant en tant s'ha de purificar amb un bon batut de mostassa. Disculpeu l'abscència. Tant temps sense despotricar pels canals coaxials tot el que tinc al pap acabarà per reventar algun dia. Fins aleshores, algú em pot recomanar la forma més barata de tenir internet a casa? Amb el furt de wifi no hi puc comptar, els que tinc clixats són massa fugissers.

I l'enquesta de la setmana (a l'estil dels de Libertaddigital). Us heu sentit ofesos davant dels atacs de Chávez a "todos los españoles"?

a) No, Unión Fenosa i Aznar no em representen.
b) No, el que estic és indignat perquè un individu no elegit pel poble, sinó per un dictador, estigui sentat entre representants electes dels respectius països.
c) Sí, sóc José María Aznar.
d) Sí, sóc el president d'Unión Fenosa.
e) Sí, Sóc el director del 90% de mitjans de comunicació de l'Estat espanyol.

40 anys del Che

Es preveu una tardor... calenta

Nostàlgia pel marxisme

O per un intent racional d'entendre el món. Solucions parcials aplicades a problemes globals. Projectes puntuals per a qüestions endèmiques. Visions focalitzades per a realitats holístiques. Un mar de penes heteri contra un complex feix de forces socials en què les classes i els interessos dels sectors econòmics entren en contradicció.

Durant els anys en què vaig treure'm Història em va cridar l'atenció que els llibres que més bé et parlaven d'una realitat pretèrita s'havien escrit als setantes i vuitantes. No és que avui en dia no es facin assajos exhaustius sobre el tema que toqui. El què passa és que no hi ha llibres que t'expliquin el perquè de les coses. I el perquè del perquè. El món després de l'11-S. L'hem d'entendre com una nova etapa en la història, talment com l'existent entre la II GM i la caiguda del Mur, si en el fons únicament és la reestructuració de la política exterior nord-americana contra un enemic invisible amb uns lligams prou estranys amb els mateixos Estats Units? O és l'inici d'una nova lluita en què el món occidental està cridat a derrotar un enemic invisible que es mou per un codi genètic intrínsecament terrorista i que es reprodueix com un conill?

És la capacitat de fer preguntes més que la de donar respostes la que serveix per analitzar una realitat. En aquest sentit, l'inusitat i genial article de l'historiador econòmic Gabriel Tortella que surt avui a El País dóna oxigen quan l'alternativa és un espectre vestit amb ponxo indígena i palestí al coll.

Fracasado el ensayo comunista, desprestigiado el marxismo, el pensamiento "anti-sistema" se ha entregado con fruición al irracionalismo. Los que antes hablaban de "plusvalía", de "acumulación", de "internacionalismo" o de "centralismo democrático", hoy hablan de "sensibilidades", de "realidades nacionales", de "hechos diferenciales" o de "derechos de los pueblos"; los que ayer se conmovían por la suerte del trabajador alienado y explotado, hoy vibran por el folklore y la tradición; los que eran agnósticos o ateos, ahora respetan tremendamente todas las religiones (menos la católica); los que soñaban con el progreso y proyectaban el futuro, hoy quieren volver al pasado preindustrial y, si es medieval, mejor; los que pensaban que la historia era la lucha de clases, hoy profesan que es la lucha de tribus. En otras palabras, lo que antes era pensamiento crítico se ha convertido en sentimiento crítico. Como la racionalidad está del lado del liberalismo, al diablo la racionalidad, viva el sentimiento, la identidad, el irracionalismo. [...]

En este sentido, el mundo se ha vuelto infinitamente más peligroso que cuando competían dos intentos racionales de comprender la sociedad y la historia. Marx era un adversario mucho más noble que Putin, Ahmadineyad, Otegi o Bin Laden: de ahí la nostalgia.

Bombardegem Austràlia

Assaig sobre l'estupidesa

Gamba

Aprofito les meves vacances esporàdiques, just abans de començar a veremar, per ordenar alguns articles en arxivadors de colors, encara que ja sé prou que allà s'hi quedaran fins a la fi del temps.

El cas és que entre els articles d'opinió hi ha dos temes que no podrien ser més recurrents:

- L'encís Sarkozy i la petició dels nostres intel·lectuals empresarials de crear-ne un d'autòcton a imatge i semblança seva.
- El pessimisme de l'esquerra, la falta de perspectives, la incapacitat de reinventar el marxisme després de 1989 i la negació a reconèixer que potser en altres latituds ja està reinventat, com seria el cas d'Amèrica Llatina.

Sobre el segon tema, que m'interessa força més que la promoció d'un bulldog xenòfob de barri, l'altre dia hi vaig tenir una prometedora aproximació. Per primer cop en tot l'estiu vaig poder escapar-me cap a la platja. L'escenari, Vinaròs, el primer poble del País Valencià i, deixant de banda el seu passeig marítim, un dels més ni fu ni fàs dels Països Catalans. El cas és que les meves conviccions roges es van veure més reforçades que mai en una sessió de cinc hores sota el sol. Em vaig untar com si de mantega es tractés, però, ai las! Pel que es veu no era crema solar. Era after sun.

Mai m'he sentit tan dolorosament roig.

I picant.

¿?

"Ésas son las preguntas que le dan vueltas en la cabeza a Teresa desde la infancia. Y es que las preguntas verdaderamente serias son aquellas que pueden ser formuladas hasta por un niño. Sólo las preguntas más ingenuas son verdaderamente serias. Son preguntas que no tienen respuesta. Una pregunta que no tiene respuesta es una barrera que no puede atravesarse. Dicho de otro modo: precisamente las preguntas que no tienen respuesta son las que determinan las posibilidades del ser humano, son las que trazan las fronteras de la existencia del hombre".

Milan Kundera, La insoportable levedad del ser

PD: Com a nota al marge, avui és el sant de la Mariona. Felicitats!

Xirinacs. Entre el compromís i el deliri

Tot un homenatge a la coherència. Fins a la seva mort, en Xirinacs ha actuat en consonància amb el seu demon particular. Defensor acèrrim de les llibertats ha dedicat la seva vida a una causa, molt més enllà de les claudicacions de tants i tants membres de la classe política. L’altre dia tots el reverenciaven, en Pujol el va arribar a anomenar profeta. Segurament pel fet que va predicar en el desert, sol, a la Plaça Sant Jaume. La Caputxinada, l’Assemblea de Catalunya, la presó Model, les vagues de fam, els desvariejos, els processaments, els desvariejos i el suïcidi. Un home que va tenir l’encert d’insistir salvatgement que, sense Franco, els somnis que es van crear en temps republicans segueixen perennes. També, però, un home que va tenir la follia de declarar-se amic d’ETA.
Entre el compromís i el deliri, fins al suïcidi. Ara bé, com em va comentar un bon camarada, a vegades ens hem d’apropar al deliri per comprendre la realitat.
La trista història d’un personatge a qui trobarem a faltar.

Alberto Montt o el foll món de les paraules

Farà un meset que sóc consumidor insaciable d'unes tires còmiques (i diàries!) que un tal Alberto Montt penja al seu blog i que són una mostra atípica i gens tòpica del que pot ser l'humor gràfic. Sense pretensions de ser res més que un bon fart de riure, juga amb les paraules i les expressions fetes, així com amb els mites i històries particulars que, malgrat ni creure'ns nosaltres mateixos, els hi donem caràcter de ciència infusa en l'univers de les relacions socials. Dos petites mostres d'aquest geni:

Visca la terra

Un altre article que he colat a la Manyana i que a casa ha agradat força. És molt mossèncinto.

Visca la terra

Com més elevada és una persona, més sofreix. Qui ho deia era Schopenhauer i, seguint aquesta simple i terrible regla de tres, tots aquells i aquelles que treballen amb tenacitat alexandrina la terra de la Plana d’Urgell són tan elevats, es troben tan amunt, que volten pel cel mentre estan dempeus al tros.

Té mèrit. Mantenir-se serè i continuar amb els tràfecs del dia a dia en té molt de mèrit quan et ve un regal endimoniat del cel -observi’s la paradoxa- en forma de pedra i et destrossa la collita d’enguany. Aquests dies aneu a Vilanova, a Castellnou i ja em direu. Aneu a Barbens i, una mica més enllà, a Tornabous. Són un cúmul de forces i de braços que es passen l’any esperant les gotes de pluja i que, quan per fi semblen poder-les abraçar, han de precipitar-se a tota velocitat a cobert pel poder colpidor de les pedres de gel.
I aguanten. Amb el mateix amor tel·lúric envers una terra i un temps que en teoria no són els seus. Ai, que els fills ja no treballen la terra dels seus pares. Ai, que els pares treballen amb una inseguretat econòmica mai vista pels seus avis. Ai, que l’únic que es manté són les pedregades. Algun teòric hauria d’establir una ciclologia de pedregades. Cicle de Juglar, cicle de Schumpeter, cicle de Kondratieff, cicle de pedregades: de cada quatre anys un cau segur.

La defensa a tota ultrança de la pagesia no sorgeix in media res. Resulta que jo em trobava fent un reportatge sobre les cases rurals de la comarca i vet-ho aquí que vaig conèixer una família suïssa que s’esmerçava per explicar a la gent del Pla que trobaven la contrada idíl·lica. Pel que es veu, els suïssos van trobar que tenim un complexe d’inferioritat de la mida d’un autobús. “Però si aquí no hi ha res!” els hi etzibaven. Però a veure. Per Tutatis. Si precisament la immensa gràcia del Pla, allò que ens fa únics en espècie, és precisament que aquí no hi ha res!

Que no em malinterpreti ningú. No hi ha res que pugui desitjar el turista de borratxera. I heus ací que la resposta ens ve de Suïssa, de la família suïssa, dic, que ens diu que la Plana és un remanso de pau inaudit en cap més lloc. Els enamora la tranquilitat que s’hi respira als pobles i la frescor i la verdor d’uns camps que s’ofereixen al llarg d’un territori pla com una truita.

No ens enganyem. Espais idíl·lics com els camins de la banqueta del Canal, amb l’ombriu espectacular dels arbres -si us plau, no en talem més- i les postes de sol eternes sobre un horitzó traçat amb escaire i cartabó, no es fan sols. En un submón de yuppies i brokers la Plana seria una entel·lèquia. Els artífexs del que tenim són les generacions de pagesos que un darrrera l’altre, passant-se el testimoni, o més ben dit l’arada, han dibuixat el nostre paisatge. Amb el sofriment de Schopenhauer sens dubte, però també amb l’alegria de poder veure que una cosa que neix es perpetua més enllà de la seva existència, en l’entorn. No seran ells els qui crearan Blade Runner. Com a molt un Matrix amb el motor d’un Super Ebro.

Creuen no tenir res i tenen tot un imperi. Visca la terra. En tots els sentits.

Descobriment - Sigur Ros

Le Diplo i Hugo Chávez

Des de la passada tardor que sóc un subscriptor entusiasta de Le Monde Diplomatique. La desacomplexada i històrica publicació d'esquerres que sense caure en tòpics típics i judicis de valor completament sense fonament -com molts diaris, llibres, bitàcores, documentals, etc.- té la virtud d'oferir-te una visió profunda i hol·lística del què s'esdevé al món, acompanyant d'un aparell argumental inaudit en d'altres publicacions que es puguin trobar al quiosc. Més enllà del "para saber más" de les revistes especialitzades, cada article del Diplo va acompanyat amb les seves respectives notes al peu de pàgina per fonamentar tots els arguments i totes les dades que s'hi donen.

Pels que encara creiem en la informació lliure i fonamentada, llarga vida al Diplo!
Us deixo l'article que obre l'edició espanyola del mes d'agost. Impagable.

HUGO CHÁVEZ

Per Ignacio Ramonet

Pocos Gobiernos en el mundo son objeto de campañas de demolición tan cargadas de odio como Hugo Chávez, presidente de Venezuela. Sus enemigos no han vacilado ante nada: golpe de Estado, huelga petrolera, éxodo de capitales, intentos de atentados... Desde los ataques de Washington contra Fidel Castro no se había visto un ensañamiento semejante en América Latina.

Contra Chávez se divulgan las más miserables calumnias, concebidas por las nuevas oficinas de propaganda -National Endowment for Democracy, Freedom House- financiadas por la Administración del presidente de Estados Unidos George W. Bush. Dotada de recursos financieros ilimitados, esta máquina de difamar manipula repetidores mediáticos (entre ellos los diarios de referencia) y organizaciones de defensa de los derechos humanos, enroladas a su vez al servicio de designios tenebrosos. Sucede también, ruina del socialismo, que parte de la izquierda socialdemócrata sume su voz a este coro de difamadores.

¿Por qué tanto odio? Porque en momentos en que la socialdemocracia pasa en Europa por una crisis de identidad, las circunstancias históricas parecen haber confiado a Chávez la responsabilidad de asumir la conducción a escala internacional de la reinvención de la izquierda. Mientras que en el viejo continente la construcción europea ha tenido como efecto hacer prácticamente imposible toda alternativa al neoliberalismo, en Brasil, Argentina, Bolivia y Ecuador, inspirados por el ejemplo venezolano, se suceden experiencias que mantienen viva la esperanza de realizar la emancipación de los más humildes.

En ese sentido el balance de Chávez es espectacular. Se comprende que se haya convertido en referencia obligada en decenas de países pobres. ¿No ha refundado la nación venezolana sobre una base nueva, legitimada por una nueva Constitución que garantiza el involucramiento popular en el cambio social, siempre dentro del más escrupuloso respeto de la democracia y de todas las libertades? (1). ¿No ha devuelto a unos cinco millones de marginados, entre ellos las poblaciones indígenas, su dignidad de ciudadanos? ¿No ha recuperado la empresa pública Petróleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? ¿No ha desprivatizado y devuelto al servicio público la principal empresa de telecomunicaciones del país como así también la empresa de electricidad de Caracas? ¿No ha nacionalizado los campos petrolíferos del Orinoco? Por último, ¿no ha consagrado parte de la renta petrolera a conseguir una autonomía efectiva frente a las instituciones financieras internacionales, y otra al financiamiento de programas sociales?

Más de tres millones de hectáreas de tierra han sido distribuidas entre los campesinos. Millones de niños y adultos han sido alfabetizados. Se han instalado millares de dispensarios médicos en los barrios populares. Decenas de miles de personas sin recursos con afecciones oculares han sido operadas gratuitamente. Los productos alimentarios básicos son subvencionados y ofrecidos a los pobres a precios inferiores en un 42% respecto de los del mercado. La duración del trabajo semanal ha pasado de 44 horas a 36, mientras que el salario mínimo ascendía a 204 euros mensuales (el más alto en América Latina después de Costa Rica).

El resultado de todas estas medidas es que entre 1999 y 2005 la pobreza disminuyó del 42,8% al 33,9% (2), mientras que la población que vive de la economía informal cayó del 53% al 40%. Este retroceso de la pobreza permite sostener con fuerza el crecimiento, que en el curso de los tres últimos años fue de un 12% promedio, entre los más altos del mundo, estimulado por un consumo que ha aumentado un 18% por año (3).

Ante estos resultados, para no hablar de los logrados en política internacional, ¿cabe sorprenderse de que el presidente Hugo Chávez se haya convertido en un hombre contra el cual disparar para los dueños del mundo y sus agentes?

Notas:
(1) Las mentiras a propósito de Radio Caracas Televisión acaban de ser desmentidas, dado que esta cadena ha reanudado sus programas por cable y satélite a partir del pasado 16 de julio.
(2) Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right , Center for Economic and Policy Research, Washington DC, mayo de 2006.
(3) Leer el dossier "Chávez, not so bad for business", Business Week , New York, 21 de junio de 2007.

Avui he somiat

Avui he descansat. Portava molta son a sobre i he fet una migdiada de tres hores. He somiat. Un somni de ficció, vull dir. Feia anys que no en tenia cap. Ha estat genial. Això és el que n'he pogut salvar.

* * * *

No en recordo quasi res. De fet només recordo el final. Estava escalant com per una espècie de escalinata gegant i multicolor, on els graons eren molt alts, i amples, amb colors, blanc, vermell, blau, i segurament també groc. Semblava com una monstruosa versió -no sé perquè inflable, d'unes escales de la catedral kitsch, molt kitsch. Tan kitsch com la pantalla de superar pisos d'un videojoc. Però no era un videojoc. Jo era un d'ells. Impossible de saber si un alumne, un noble, un empresari. L'únic que sé era que era un individu vestit com molts d'altres amb un un curiós uniforme que s'estil·lava oriental, sense ser-ho jo. I el duien molts més, i segur que era un vestit representatiu d'un orde, d'un estament, d'un gremi, d'una universitat o de quelcom corporatiu, perquè havia estat molt abans de pujar per les escalinates de colors dimoniats, l'escala de cotó fluix boja, amb terrasses buides, de blancs incomprensibles, havia estat molt abans deia, assistint dins d'un palau, junt amb desenes de persones vestides com jo, passejant distrets, no pas mantenint-nos rígids, obeïnt ordres, havíem estat convocats davant d'algú. Quan hi penso només em ve al cap el Rei Sol i Maria Antonieta, però no n'estic segur.

Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una mangrana un segon abans de despertar (Dalí)

Però tornem a l'escalinada, que el record se m'esmuny, i el conservo en compta-gotes. Ningú pujava tant bestialment com jo l'escalinada. De fet ningú la pujava. I algú la baixava tranquil, per un caminet d'escaletes, més racionals, blanques. Però jo la pujava bèstialment, qui sap perseguit per què. Crec que més aviat per fer alguna cosa. No sé pas. Llavors em faltava un metre per sortir de l'escalinada.

Això és un palau tibetà. No s'hi sembla en res a l'escalinata, però els colors serveixen

Vaig treure el cap per l'últim graó. Aquest estava fet d'alguna cosa semblant a porexàn, o com s'escrigui. I era vermell. Això seguríssim. No era un graó. Era com un merlet d'un castell. Enorme i ovalat, potser d'un metre d'ample i no s'hi veia el què hi havia a l'altre cantó. Vaig recolzar-hi la mà per prendre empenta i saltar. No obstant, em vaig frenar en sec. I llavors va sortir ella.
No era ella. Aviam, esclar que li podia dir 'ella' perquè pertanyia a totes llums al gènere femení, però no era la "ella" de la història. No. Em resisteixo a pensar que l'era la Maria Antonieta. Senyor. Doncs llavors vaig veure-la a ella que se m'inclinava cap a mi, allargant-me la mà. La devia tenir a tres pams de la meva. Ella sí que era oriental. I tenia la cara pintada de blanc. D'un estrany blanc amb motius alegres. Jo ja la coneixia d'algun lloc. Crec que voltava per dins del palau. Crec que és l'eterna "ella" secundària, la Plaerdemavida, l'Éowyn, l'Éponine. En tot cas semblava voler-me ajudar. Però tenia un esbirro.

El somni d'un bon esbirro: Cristòfor Colom, per Dalí

Un guarda-espatlles estrany. Diria que també era oriental, però ara que hi penso podria ser ben bé un vampir. Tenia un puny molt estrany. Abans que pogués fer res, el va clavar sobre la meva mà, aquella que es mantenia encara al merlet vermell i ovalat, amb prou feines a tres pams de l'Ella secundària. Era el seu protector, i es devia pensar que li volia injectar sosa càustica entre els ulls. No va servir de res que jo comencés a badar la boca per explicar-li que no podia anar darrere Ella, ja que en el fons no era l'autèntica, jo en buscava una altra.
I a l'acte, una fiblada, a la mà esclar. Va baixar com un llampec sobre el parallamps. De l'estructura de ferro que duia al puny, finíssims ganivets que no podia entreveure s'havien clavat a la meva mà. En un principi creia que només hi havien entrat algun milímetre. Però aviat vaig adonar-me que l'havien travessat netament i s'havien clavat al merlet ovalat. Vaig sentir un mal terrible, prò no a la mà. Va enretirar el puny i els ganivets. Jo em vaig enretirar, merlet enrere, d'esquenes, i també em vaig enretirar del mateix merlet, i de l'escalinada, i del vampir i de la seva protegida.

Em vaig despertar. Indignat. Heu vist mai algun relat on el protagonista (és a dir, tu, o jo, o ell, o ella) mori o abandoni la història, per culpa de l'assistent d'un personatge secundari, potser no mancant d'encant, però secundari al capdavall, i no sapiguem res més de la resta?

L'important a descobrir ara és (per ordre [crec]):

1. Què tenia la intenció de fer?
2. Qui és ella?
3. Què va passar al Palau, que em va fer sortir-ne esperitadament?