24 de novembre 2008

El somiatruites

21 de novembre 2008

La insostenible lleugeresa dels transgènics


La Vanguardia entrevistava ahir a la periodista francesa Marie Monique Robin, que els darrers tres anys ha estat investigant la famosa Monsanto, multinacional nord-americana líder en producció de transgènics. Resulta que hi ha molts dubtes sobre els efectes d'aquest tipus de productes sobre la salut. La periodista cita uns experiments que la mateixa Monsanto va realitzar en ratolins sans que havien consumit aquest tipus de productes... i que per obra i gràcia de la transgènia van acabar convertits en ratolins diabètics amb problemes de fetge. Pel que sembla, Espanya és l'únic Estat de la Unió Europea on es poden cultivar transgènics.

Tot plegat resulta d'allò més tranquilitzador.
Com que un no és expert en ciències naturals, serà millor que em limiti a apuntar els efectes socials i econòmics que una aposta pels transgènics pot dur al nostre món. Segons el meu parer, alguns efectes perniciosos dels transgènics. Es diu que en última instància, i en la seva accepció més perversa, el boom dels transgènics ve a ser una segona "Revolució Verda", és a dir, un paquet tecnològic destinat a augmentar els rendiments -sobretot cerealítics- en la producció amb la finalitat bonhomiosa de disminuir la fam al món. Des del punt de vista d'un Mr. Scrooge és evident que els transgènics ofereixen múltiples possibilitats, però sostinc que des d'un punt de vista autènticament democràtic són un dels nous perills que amenacen la humanitat. Per pams:

1. En la vessant agrícola, els grans beneficiats d'aquest augment de la producció són els grans productors excedentaris. Què en faran sinó, amb els grans estocs de producció que no poden col·locar en el seu propi mercat? Envair-ne de foranis, a un preu rebaixat, provocant de passada l'agonia dels petits productors que observen impotents com no poden competir amb el preu d'aquests productes.


2. Els transgènics, com la revolució verda abans, aposten per l'eficiència en els cultius, accelerant la desaparició de les diferents varietats autòctones de cada producte.


3. Qui té la paella dels transgènics pel mànec són les corporacions internacionals amb seu als països del Nord. Tradicionalment, els productors utilitzaven una part de la collita per sembrar el cultiu de l'any següent. Ara bé, els transgènics no deixen llavor de reemplaç, són estèrils. Així, els petits productors entren en un cicle de dependència vers les multinacionals ja que es veuen obligats a seguir comprant-los-hi les llavors.


4. Des de posicions massa ben intencionades es diu que l'augment de la producció d'aliments que faciliten els transgènics pot ajudar a fer desaparèixer la misèria als països del Sud. Ara bé, si en l'actualitat els països pobres ja exporten més matèries primes de les que importen, realment és creïble que la seva situació millori amb els transgènics? Més aviat -podria pensar algú- els transgènics estan sent el mitjà a través del qual els països del Nord puguin mantenir a un preu regalat la base de matèries primes necessària pel seu creixement.
La revolució dels transgènics podem dir que comparteix el mateix objectiu que la Revolució Verda que va començar a Mèxic als anys quaranta i que aviat es va estendre al món. Ara bé, el tret de sortida als primers fertilitzants, pesticides i herbicides químics va coincidir, de forma prou sospitosa, amb l'inici de l'extensió de la misèria arreu del Tercer Món. Igual que la fracassada Revolució Verda, els transgènics volen arreglar el panorama. Com deia aquell, éramos pocos y parió la abuela.

16 de novembre 2008

Deu mil esglais


Els felins de tot el món no se'n saben avenir: el meu germà m'avisa que és la visita 9.999 del bloc, i com que sempre m'han agradat les xifres rodones, disparo el flaix:

14 de novembre 2008

La caputxeta curta de vista


Nova aportació del meu germà petit després de la demolidora redacció sobre Ray Charles. Aquest cop, la professora de castellà ha tingut la temptadora idea d'encomanar-los-hi una sobre la Caputxeta Vermella. Us la transcric fidelment:

Esa famosa narración, también conocida bajo el nombre de “Caperucita Encarnada”, quizá es el cuento más conocido, juntamente con los Tres cerditos y alguno más, del mundo.

La historia tiene muchas versiones, la famosa es esta:

“Érase una vez había una niña, conocida como Caperucita Roja por su vestimenta repetitiva. Un día, llevó de comer a su abuelita, que estaba enferma. De camino, se encontró con el lobo (personaje socialmente marginado en todos los cuentos), que engaña a la caperucita, haciéndola ir por el camino más largo para llegar a casa de su abuela, y se viste con sus ropas, substituyéndola. Llega entonces la consentida Caperucita Roja, y empieza a hacerle preguntas incómodas al lobo, creyéndose que es su anciana abuela. Luego el lobo se la come, entra el cazador en la casa, mata al lobo y, de dentro suyo, salen la abuela y la Caperucita. Fin. Moraleja: No confies en los desconocidos”.

Se supone que muchos niños y niñas escarmentarán leyendo ese final feliz, pero en el cuento original (de título citado anteriormente), tanto la abuela como la caperucita mueren en la panza del lobo. La moraleja, pero, siempre es la misma, pues nunca es “usa gafas graduadas” ni nada por el estilo. Referente a ese cuento, creo que hay mucho de que hablar, aún.

13 de novembre 2008

Curs avançat de periodisme, by Terry Pratchett


Consells bàsics per al bon periodista, segons l'hil·larant creador de l'absurda saga de fantasia Discworld, Terry Pratchett.

ENTREVISTAS

<La Regla Número Uno para las entrevistas (incluyendo a todo el mundo que me entrevista para la revista de su universidad, porque debo haber hecho cientos de esas cosas) debería ser:

Escribe una lista con tus preguntas principales para fijar las cosas en tu mente; Tírala; Empieza con la entrevista; Entonces ESCUCHA lo que te está diciendo el tipo en cuestión para poder seguir cualquier hilo interesante; Porque si no lo haces, lo que tienes es un test, no una entrevista.

Ufff... Esto me ocurre continuamente:

P: ¿De dónde sacaste la idea del Mundodisco?
R: Se la robé a un anciano que conocía y ahora he decidido contároslo todo.
P: ¿Cuál es tu personaje favorito?

Ufff...

Ventajas de haber sido periodista

Sí, Dave Gemmel y Neil Gaiman eran periodistas. Y Bob Shaw también. Y yo. Es un buen entrenamiento porque:

1) Cualquier tendencia hacia el bloqueo del escritor desaparece a las pocas semanas de empezar a trabajar con editores de noticias poco comprensivos.

2) Aprendes muy rápidamente la relación directa entre escribir y comer.

3) Coges una especie de estilo.

4) Te mueves por lugares interesantes.

5) Aprendes a editar mientras escribes, y tiendes a ser fiable con los plazos de entrega.

6) Acabas con la capacidad de pensar al teclado y reducir el mundo a ti mismo y el trabajo que tienes entre manos. Tienes que hacerlo para sobrevivir en un mundo de teléfonos que suenan y sub-editores que gritan.

Nada de esto hará que tengas talento o seas bueno, pero sí ayuda a que aproveches al máximo lo que tienes.

Font: http://dreamers.com/mundodisco/words.htm

12 de novembre 2008

Paul Krugman i el retorn dels heretges

La periodista Naomi Klein ha estat una de les primeres en establir l'analogia segons la qual la caiguda del mur de Berlín va ser al comunisme el que la crisi financera mundial de l'actualitat és al neoliberalisme. De la mateixa manera que la fi del Bloc soviètic va suposar la decadència dels seus fonaments ideològics -per més que Marx s'hauria tallat les venes en contemplar l'exemple de fraternitat universal que era l'URSS-, la crisi actual ha suposat el descrèdit més absolut al personatge que en els darrers trenta anys ha estat el màxim profeta de l'economia de lliure mercat: Milton Friedman.

El fracàs de les teories del neoliberalisme s'havia fet palès fa temps. Llatinoamèrica n'és potser la millor prova: el Xile de Pinochet va ser el primer país en "vendre" l'economia nacional sota les directrius de l'Escola de Xicago. El corol·lari del procés és que en els darrers trenta anys els índexs de pobresa d'aquests països només han començat a reduir-se en el moment que dirigents populistes han decidit intervenir massivament en l'economia, començant per la nacionalització dels sectors estratègics. A escala global, el neoliberalisme ha empitjorat l'esquerda que separava el Nord del Sud i no ha fet res per pal·liar la pobresa global -en els darrers anys, el retrocés percentual de la pobresa a escala planetària és mèrit gairebé exclusiu de la Xina postcomunista.


En aquestes altures de la pel·lícula, el nou Nobel d'Economia s'ha apressat a enterrar a Milton Friedman. El mèrit de Paul Krugman és que el seu discurs no arrenca de l'agost de l'any passat, quan va començar la crisi de les subprime, sinó de fa vuit anys, quan George W. Bush va arribar a la presidència dels Estats Units i amb ell tot el seguici neocon, la minoria ultraconservadora del Partit Republicà fanàtica dels postulats de Friedman i Hayek. Neokeynesià convençut, afirma que enmig de la crisi dels anys 30 Keynes va ser el Martí Luter de l'època: partidari d'un Estat més intervencionista, partidari d'augmentar la despesa pública en temps de vaques magres per tal de reactivar l'economia. Segons Krugman, Keynes "aportava el rigor intel·lectual necessari per fer l'heretgia respectable". A la vegada, "si Keynes era Luter, Friedman era Ignasi de Loyola, el fundador dels jesuïtes". Igual que aquests, els abduïts friedmanites van abraonar-se en una contrarreforma que a finals del segle XX havia aconseguit una "àmplia, però incompleta, retirada de l'heretgia keynesiana". Però els heretges tornen, més forts que mai.

Just un any després de l'inici de la Gran Depressió, John Maynard Keynes va escriure: "ens hem ficat en un desordre colossal, hem comès enormes errors en el control d'una màquina delicada el funcionament de la qual no comprenem". Ara, un any després de la crisi financera actual, Krugman aposta per un nou sistema financer mundial. La seva, segurament serà una opinió que serà tinguda en compte en la reunió -que serà el preàmbul d'una altra reunió, llavors potser sí, més seriosa- d'aquest cap de setmana a Washington. En temps de la Gran Depressió va caldre esperar una dècada i una guerra mundial descartar el laissez-faire a Bretton Woods. Veurem quan temps tardarà el capitalisme per salvar-se de la desfeta. La factura, és clar, la pagaran els innocents.