Avui he somiat

Avui he descansat. Portava molta son a sobre i he fet una migdiada de tres hores. He somiat. Un somni de ficció, vull dir. Feia anys que no en tenia cap. Ha estat genial. Això és el que n'he pogut salvar.

* * * *

No en recordo quasi res. De fet només recordo el final. Estava escalant com per una espècie de escalinata gegant i multicolor, on els graons eren molt alts, i amples, amb colors, blanc, vermell, blau, i segurament també groc. Semblava com una monstruosa versió -no sé perquè inflable, d'unes escales de la catedral kitsch, molt kitsch. Tan kitsch com la pantalla de superar pisos d'un videojoc. Però no era un videojoc. Jo era un d'ells. Impossible de saber si un alumne, un noble, un empresari. L'únic que sé era que era un individu vestit com molts d'altres amb un un curiós uniforme que s'estil·lava oriental, sense ser-ho jo. I el duien molts més, i segur que era un vestit representatiu d'un orde, d'un estament, d'un gremi, d'una universitat o de quelcom corporatiu, perquè havia estat molt abans de pujar per les escalinates de colors dimoniats, l'escala de cotó fluix boja, amb terrasses buides, de blancs incomprensibles, havia estat molt abans deia, assistint dins d'un palau, junt amb desenes de persones vestides com jo, passejant distrets, no pas mantenint-nos rígids, obeïnt ordres, havíem estat convocats davant d'algú. Quan hi penso només em ve al cap el Rei Sol i Maria Antonieta, però no n'estic segur.

Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una mangrana un segon abans de despertar (Dalí)

Però tornem a l'escalinada, que el record se m'esmuny, i el conservo en compta-gotes. Ningú pujava tant bestialment com jo l'escalinada. De fet ningú la pujava. I algú la baixava tranquil, per un caminet d'escaletes, més racionals, blanques. Però jo la pujava bèstialment, qui sap perseguit per què. Crec que més aviat per fer alguna cosa. No sé pas. Llavors em faltava un metre per sortir de l'escalinada.

Això és un palau tibetà. No s'hi sembla en res a l'escalinata, però els colors serveixen

Vaig treure el cap per l'últim graó. Aquest estava fet d'alguna cosa semblant a porexàn, o com s'escrigui. I era vermell. Això seguríssim. No era un graó. Era com un merlet d'un castell. Enorme i ovalat, potser d'un metre d'ample i no s'hi veia el què hi havia a l'altre cantó. Vaig recolzar-hi la mà per prendre empenta i saltar. No obstant, em vaig frenar en sec. I llavors va sortir ella.
No era ella. Aviam, esclar que li podia dir 'ella' perquè pertanyia a totes llums al gènere femení, però no era la "ella" de la història. No. Em resisteixo a pensar que l'era la Maria Antonieta. Senyor. Doncs llavors vaig veure-la a ella que se m'inclinava cap a mi, allargant-me la mà. La devia tenir a tres pams de la meva. Ella sí que era oriental. I tenia la cara pintada de blanc. D'un estrany blanc amb motius alegres. Jo ja la coneixia d'algun lloc. Crec que voltava per dins del palau. Crec que és l'eterna "ella" secundària, la Plaerdemavida, l'Éowyn, l'Éponine. En tot cas semblava voler-me ajudar. Però tenia un esbirro.

El somni d'un bon esbirro: Cristòfor Colom, per Dalí

Un guarda-espatlles estrany. Diria que també era oriental, però ara que hi penso podria ser ben bé un vampir. Tenia un puny molt estrany. Abans que pogués fer res, el va clavar sobre la meva mà, aquella que es mantenia encara al merlet vermell i ovalat, amb prou feines a tres pams de l'Ella secundària. Era el seu protector, i es devia pensar que li volia injectar sosa càustica entre els ulls. No va servir de res que jo comencés a badar la boca per explicar-li que no podia anar darrere Ella, ja que en el fons no era l'autèntica, jo en buscava una altra.
I a l'acte, una fiblada, a la mà esclar. Va baixar com un llampec sobre el parallamps. De l'estructura de ferro que duia al puny, finíssims ganivets que no podia entreveure s'havien clavat a la meva mà. En un principi creia que només hi havien entrat algun milímetre. Però aviat vaig adonar-me que l'havien travessat netament i s'havien clavat al merlet ovalat. Vaig sentir un mal terrible, prò no a la mà. Va enretirar el puny i els ganivets. Jo em vaig enretirar, merlet enrere, d'esquenes, i també em vaig enretirar del mateix merlet, i de l'escalinada, i del vampir i de la seva protegida.

Em vaig despertar. Indignat. Heu vist mai algun relat on el protagonista (és a dir, tu, o jo, o ell, o ella) mori o abandoni la història, per culpa de l'assistent d'un personatge secundari, potser no mancant d'encant, però secundari al capdavall, i no sapiguem res més de la resta?

L'important a descobrir ara és (per ordre [crec]):

1. Què tenia la intenció de fer?
2. Qui és ella?
3. Què va passar al Palau, que em va fer sortir-ne esperitadament?

Que no ens venguin la moto

Aquí us deixo el primer article d'opinió que he aconseguit colar al diari, a la pàgina 2 del suplement del Pla d'Urgell!

Una mirada distreta a aquest descomunal oracle del segle XXI que és Google ens pot fer quatre cèntims sobre el peculiar estat del transport públic al nostre país i, més en concret, al Pla d’Urgell. I de
passada, deixar-nos esmaperduts. Resulta que, sota el panorama que la Generalitat preveu en infreastructures, figura un maoísta “salt endavant” al ferrocarril, al que es vol convertir en principal mitjà de transport. En un horitzó de vint anys, el Govern pretén augmentar el finançament del transport públic, realitzar actuacions específiques per accedir als municipis i als polígons industrials, així com impulsar pel 2026 el que seria la Joia de la Corona, l’Eix Ferroviari Transversal, que podria unir amb tren les dues capitals provincials de Catalunya sense mar.
Amb la voluntat de no desil·lusionar a ningú i sense voler mostrar un esperit escèptic, crec que hauria d’estar prohibit fer aquesta espècie de propostes. I és que els desenganys de la ciutadania amb la classe política es troben a un nivell inversament proporcional a la confiança que els representants electes inspiren.
Aturades cardíaques les que es poden endur les pobres ànimes que per imperatius categòrics esperem en inhòspites estacions de mitja nit -citant a Sau- trens igualment inhòspits en trajectes que massa sovint tenen a veure amb la davallada als inferns de Dant. O el que pot ser el mateix, el trajecte Lleida-Barcelona via Manresa. Si amb el cotxe amb prou feines algú hi inverteix una hora i mitja de la seva vida, amb el tren representa l’inigualable epopeia de quatre hores de calvari. Fa anys que la saviesa popular ha batejat el tren
com El Borreguero.
La conclusió és evident. A falta d’una inversió brutal en els transports públics a petita escala, el que la societat s’autoimposa és un món motoritzat on necessites vehicle propi per la més petita de les lletanies. Una inversió, dèiem, com la que va significar i significa l’AVE, que a tants (no) ens ha canviat la vida.
Somiar i planejar, com fa la Generalitat, en un marge de temps de dos dècades per establir un sistema de transport públic més racional que ens permeti prescindir del cotxe, és aplaçar les solucions que ara per ara podrien ser més urgents.
Solucions que podrien començar a petita i modesta escala, establint un sistema d’autobusos intercomarcal que comuniqués els diferents pobles de la comarca amb els municipis amb tren per tal d’accedir fàcilment als mercats, hospitals, instituts o llocs de feina sense necessitat de treure el cotxe de casa. Una petita decisió per als polítics de torn, però una passa de gegant per a tots aquells que han de demanar a tercers que els duguin al CAP de Mollerussa o a rehabilitació, i és que són molts els que volten amb el cotxe de San Fernando, un ratito a pie y un ratito andando.
Són les petites millores en la qualitat de la vida de les persones les que determinen l’estat de salut d’un país. L’aposta pels regionals de Lleida i l’opció d’un transport circular intracomarcal serien un bon principi perquè ens decidissim a acceptar altres motos.

Publicita't, ganàpia

Publicitant el publicitador espera cridar l'atenció del consumidor per l'article que publicita. Com que espera que en clissar el què és publicitat el consumidor s'identificarà amb una nova necessitat, fins ara no publicitada, la feina del publicista és publicitar clitxés, arquetips i demés lletanies amb la finalitat que el resultant publicitat sigui una bella icona del què és la societat o, en el seu defecte, en el que publicitàriament voldria ser.

Una mirada a segons quins anuncis ens defineixen millor que cap monografia sociològica en divuit volums com n'està de malalta la nostra societat. Alguns diran que som sexistes, d'altres racistes, els més eixerits malalts, els altres relativistes (veure Google). Endavant doncs amb la tria.

Il·lustratiu


Mercedes, 8 airbags...Dolça estampa familiar

Catàleg supermercat Google
(Publicitat d'una universitat pública al Messenger. Inaudit!)

El capital s'adapta als gustos (Google -fer click a la imatge)

Baixada de pantalons amb sushi

És sabut per tothom que el Japó és un poble orgullós de la seva història i llegat cultural. És sabut també que des del temps de la modernització amb la revolució Meiji els sectors més nacionalistes i folclòrics del país nipó s'han queixat amargament de l'occidentalització de l'illa.

Des de la Segona Guerra Mundial, però, la flema orgullosa de la nació japonesa ha renascut de les seves cendres en la forma de l'exalçament de la invasió militar japonesa contra la Xina l'any 1937. Ja sigui a les escoles o en monuments, el Japó ret homenatge als criminals de guerra d'un conflicte que va provocar uns quants centenars de milers d'assassinats i desenes de milers de violacions.

Les visites entusiastes de l'exprimer ministre Koizumi al santuari Yasukuni, clara mostra de la memòria sel·lectiva del Japó, és el paradigma d'aquest hybris nipó en matèria de memòria històrica. Ara bé, davant d'això i l'embolcall nacionalista que tot ho impregna, el govern japonès no sembla aplicar el conte a la mare dels ous d'or, malgrat tenir en la retina l'espectre del record dels 210.000 morts amb la bomba nuclear de Hiroshima i els 140.000 (només, per un error de càlcul) de Nagasaki sembla que haurien de fer enarborar tota la verborrea nacionalista japo fins a la cima del Mont Fuji. Mais non:

Fer clic per ampliar i descobrir què significa la diferència entre metròpoli i metròpoli perifèrica.