31 de desembre 2007

El retorn del nacionalcatolicisme


Aquesta darrera legislatura amb Zapatero al govern estatal hem assistit a un dels sainets que més recorden que ens trobem en un Estat anòmal on la modernitat encara no ha acabat d’atracar al port. La força de pressió dels sectors més cavernaris de l’Església catòlica ha dut a omplir els carrers de manifestants contra les mesures progressistes del govern en matèria de família i divorcis. El vel de vergonya que des de la transició cap aquí semblava dur a sobre l’apostòlica i romana resulta que ja fa temps que ha caigut i per fi el nacionalcatolicisme ha pogut tornar a manifestar-se amb tota la seva glòria divina. Les funestes figures dels cardenals i bisbes beneint a les masses i encoleritzant-les contra el govern, més l’efervescència reaccionària que des dels púlpits de la COPE passa per l’escorxador qualsevol cosa que soni a homosexual, català o antifranquista, són símptomes evidents que la bèstia per fi s’ha alliberat.

Zapatero, temerós d’un altre Bienni Negre, s’ha deixat la pell per donar a l’Església el què és del Cèsar. Lluny de prosseguir el què hauria estat normal en els verals d’un estat modern, el govern del PSOE ha posat la marxa endarrera en el camí cap a l'Estat laic i ha elevat fins al 0’7% la part de pastís que l’Església es pot endur anualment dels pressupostos de l’Estat.

No obstant això, aquesta baixada de pantalons no sembla haver tingut cap efecte en el clima de relacions govern-Església, segons es pot comprovar de les últimes declaracions del púgil Rouco Varela. En un arravatament de trempera, l’home en porpra ha arribat a afirmar que les mesures del govern estant provocant una involució en els drets humans a Espanya(!). I per increïble que pugui semblar, qui ho denuncia és una institució com l’eclesiàstica, amb una història que s’ha escrit a contradirecció dels drets humans. La inquisició, l’aferrament al dogma de fe, la seva estreta vinculació als feixismes la van convertir fins fa molt poc en l’enemiga número u de les conquestes democràtiques i en drets bàsics. No és cap casualitat que no sigui fins després de la II Guerra Mundial que es consolidi la democràcia cristiana; fins aleshores era la corrent més marginal i heretge d’una Església autoritària que trobaria en l’assimilació als feixismes la seva mort prematura. O això semblava, perquè ara reneix de les seves cendres.

I mentrestant, l’Església catalana què fa? On són els Vidal i Barraquer i els Abats Escarré? Morts i ben enterrats, a jutjar pel silenci dels actuals bisbes catalans. És evident que no se senten còmodes amb els vents reaccionaris que bufen a Madrid, però ni a sottovoce s’atreveixen a obrir la boca. És el preu del càrrec de cardenal per Martínez-Sistach. Ara bé, el flamant arquebisbe de Barcelona, tant profilàctic a l’hora de ficar-se amb la Conferència Episcopal Espanyola, no dubta en criticar el programa de Televisió de Catalunya Polònia per la versió sacrílega que dijous passat van fer dels Pastorets. No tenen res millor a fer mentre els seus correligionaris desfilen per Madrid.

Per mantenir-los un xic més ocupats estaria bé que un bon advocat pleitegés contra Roma per totes les lletres que el catolicisme va estrafer de cançons del setanta i vuitanta a major glòria de l'Altíssim.

28 de desembre 2007

Per Nadal, cada rei al seu corral

Clic per ampliar.

El lector de La Vanguardia mai sap què li espera a la portada del dia de Nadal.

24 de desembre 2007

Anomia


Entre la palla, l'agulla. Secció de web 2.0 a la web d'El País. La perla, un articlet de Rafael Granero Chulbi sobre la pèrdua de tots els referents racionals que va aportar la Il·lustració davant l'avenç de la revolució homogeneïtzadora de les masses. El corol·lari de tot plegat és una societat què es vol comportar igual, vol pensar de la mateixa manera, i persegueix uns mateixos objectius que la resta del ramat. És una societat gregària que tira cada cop més a tot allò que és pràctic, a l'eficiència econòmica, i en menor mesura a l'eficàcia, i, al mateix temps és una societat que torna a girar-se cap a les supersticions i als fantasmes de l'Antic Règim. El neoliberalisme com un dels últims graons de l'anomia social. Com escriu Granero Chulbi:


Durkheim advirtió que el mercado, el exceso de oferta (clave para el capital) y las relaciones fabriles (en la sociedad de finales del XIX a inicios del XX) provocarían la anomia social (en tanto que desaparición de un determinado nomos o ley: la ley moral). Anomia determinada tanto por una sobreabundancia de la oferta de bienes de consumo (que sólo persiste en tanto que el capital infla artificialmente el deseo de consumo para su propio beneficio) como por una destrucción de las regulaciones sociales anteriores a la modernidad. [...]

La gravedad de lo que hoy acontece estriba en que la anomia ha dejado de ser un mero producto de una determinada cultura social y económica, como lo fue a inicios del siglo pasado, para pasar a ser la estrategia básica de una derivación de esa cultura (la cultura del llamado capitalismo impaciente, en palabras de Richard Sennet: desregulación es su leitmotiv, su concepto insignia) y que la utiliza para su violenta imposición urbi et orbi.

Ya no es que si actuamos de una determinada manera caeremos en la anomia, es que si no nos convertimos voluntariamente en anómicos seremos excluidos de la sociedad capitalista, de toda ella. La racionalidad de la Modernidad Ilustrada buscaba la autonomía (aquel que se dicta las leyes) del ser humano contra la heteronomía (aquel que se rige por leyes de otro) dictada por la Religión y el Mito. Hoy, y ante la contradicción que la racionalidad de la cultura del capitalismo impaciente genera en un ser social y político, como lo es persona por naturaleza, por la doble imposibilidad de dejar de serlo y de poder habitar otra cultura, hay que estar extremadamente formado e instruido en el humanismo para no ser seducido por la religión o el mito. Irónicamente, estudiar sólo ciencias nos puede arrojar en los brazos de los enemigos de la Modernidad.

21 de desembre 2007

Censura a l'IEI

Extreta de http://www.carles-santos.com/

Ens escandalitzem que en d'altres latituds muntin saraus quan ens dediquem a fer caricatures de profetes exclusius posats a kamikazes, però ens sembla d'allò més normal que per proposar una manifestació artística entorn els límits de la religió cristiana els representants genuïns de les institucions hagin de fer acte d'aparició a través de la censura. Ull viu, que n'hi ha que fins i tot posen bombes en defensa dels drets d'imatge del Crist redemptor.

Alguna cosa no rutlla quan en un estat laic que curiosament segueix finançant -en una lògica d'Antic Règim- l'Església es practica la censura sobre els temes que aporten noves visions a les formes clàssiques de concebre els símbols religiosos, ja que d'això únicament es tracta. L'última a portació en aquesta espiral genuïna de despropòsits és la de l'Institut d'Estudis Ilerdencs que ha emplaçat al pianista i foll artista Carles Santos a retirar la seva exposició titulada amb el magnífic nom de Crits de Crist al Crist de crits.

Les imatges de l'exposició mostren la zona zero que el cristianisme va deixar darrera el dogma: la sexualitat i l'escatologia -categories degradants de l'ésser humà- ara relacionats ni més ni menys amb els signes religiosos. Entre les imatges escandalitzants hi ha un Jesucrist amb corones d'espines petonejat a voluntat, jocs amb crucifixes als talons de les senyores -quina creu!, que diria aquell- o el relleu d'un altre crucifixe que s'insinua sota uns calçotets.

En algun moment alguns van perdre el camí pel que respecta al què ha de prevaldre, si la forma o el contingut. La idea d'un Jesucrist que pogués tenir una amant o que dugués alguna espècie de tapacues és quelcom tan heretge que de vegades cal agrair no trobar-nos uns segles enrere i gaudir de l'escalfor d'una bona pira aixecada per l'ocasió.

08 de desembre 2007

Les venes obertes de Llatinoamèrica

La regla de tres és el principi sil·logístic més brutal de la història de la humanitat (aforisme). Çò és, si quan en circumstàncies en què la meva vida és feliç i despreocupada l'activitat redactora en aquest bloc és talment relaxada, quan vaig de bòlit en temps d'examens o d'altres situacions extenuants el bloc, fidel reflex de la psique malalta de l'individu, també treu fum (sil·logisme).

La qüestió és que últimament, com que és temps de calamarsa, no paro de llegir qualsevol cosa que em caigui a les mans (a excepció dels apunts de Règim Jurídic de la Informació, clar). I així, com aquell qui no vol la cosa, el miner descregut va descobrint autèntiques meravelles com la que aquí relato.


Mapa de Llatinoamèrica realitzat per Arnoldos Fiorentinus al segle XVI


En clau de mite i de gran història que es mou al compàs de centúries, Eduardo Galeano construeix a Las venas abiertas de América Latina el que és la crònica de la tragèdia més tragicòmica mai vista. D'una banda, Galeano narra amb posat d'escriptor total com la metròpoli espanyola va tiranitzar la població indígena, estrafent-ne els seus propis trets identitaris i d'organització humana, destruint lògiques d'adaptació al medi que es basaven en la complementarietat de les comunitats a través dels diferents nivells ecològics, reduint-los a la carn de canó a la mita i a les haciendas. Una història terrible de mares que assassinaven els seus propis fills abans que fossin reclutats pels espanyols.

D'altra banda, la trempera de Galeano com a bon historiador que entén d'ironies dramàtiques vol explicar als indígenes actuals el per què de tot plegat. El per què de les massacres, de les humiliacions, de l'esclavatge. I el motiu no és altre que per inflar de suficients capitals Europa com per fer l'acumulació primitiva de capital per engegar el sistema capitalista al Vell Món. Misteris de la ciència, la paradoxa irrisòria, però, mostra com no van ser els qui explotaven els indis a les mines els qui van treure més profit de l'explotació colonial. Al contrari, com més metall preciós va ser dut a Europa per la Monarquia Hispànica, més aquesta es va consolidar com la nova perifèria d'Europa, creant-s'hi un superàvit de nobles i rendistes que no feien sinó comprar les manufactures i les espècies de l'exterior, enfonsant tot l'entramat industrial castellà.

Ja de per si és una història macabra. Però explicada per Galeano, el relat es fa autèntic i esdevé un d'aquests contes màgics que, malgrat ser terribles, encandilen per vet a saber quin malefici. Una cita, agafada a la babalà per acabar.

"Los turistas adoran fotografiar a los indígenas del altiplano vestidos con sus ropas típicas. Pero ignoran que la actual vestimenta indígena fue impuesta por Carlos III a finales del siglo XVIII. Los trajes femeninos que los españoles obligaron a usar a los indígenas eran calcados de los vestidos regionales de las labradoras extremeñas, andaluzas y vascas, y otro tanto ocurre con el peinado de las indias, raya al medio, impuesto por el virrey Toledo. No sucede lo mismo, en cambio, con el consumo de coca, que no nació con los españoles; ya existía en tiempos de los incas. La coca se distribuía, sin embargo, con mesura; el gobierno incaico la monopolizaba y sólo permitía su uso con fines rituales o para el duro trabajo en las minas. Los españoles estimularon agudamente el consumo de coca. Era un espléndido negocio. En el siglo XVI se gastaba tanto en Potosí, en ropa europea para los opresores como en coca para los oprimidos. [...] La Iglesia extraía impuestos a la droga. El inca Garcilaso de la Vega nos dice, en sus "cometarios reales", que la mayor parte de la renta del obispo y de los canónigos y demás ministro sde la iglesia del Cuzco provenía de los diezmos sobre la coca, y que el transporte y la venta de este producto enriquecían a muchos españoles. [...] A esta altura del siglo veinte, los indígenas de Potosí continúan masticando coca para matar el hambre y matarse y siguen quemándose las tripas con alcohol puro. Son las estériles revanchas de los condenados. En las minas bolivianas, los obreros llaman todavía mita a su salario".

07 de desembre 2007

Moll de boca

Aviat, el ridícul més esperat de la història.

05 de desembre 2007

Notes aïllades sobre un poble en diàspora


Els jueus en la diàspora medieval van viure la seva edat d'or a la Península Ibèrica sota domini musulmà mentre els que es trobaven a França i Anglaterra eren ferotjament perseguits pels cristians.

***

En general pot afirmar-se que els jueus van gaudir de prosperitat a les zones dominades pels musulmans ... Als regnes cristians van rebre un tracte molt desigual: hi va haver moments en què van acaparar el comerç i les finances ... i en d'altres van ser massacrats, perseguits i expulsats.

***

En temps de les Croades hi va haver jueus que van tornar a Palestina, però no per mòbils religiosos o amb intencions de restaurar el regne d'Israel, sinó per motius comercials.

***

En les negociacions a les Nacions Unides sobre la creació de l'Estat d'Israel els països àrabs s'hi van oposar argumentant que "el món esdevindria un manicomi si tots els pobles desplaçats de la Història tractessin ara de retornar a les terres dels seus avantpassats; més encara: que la població autòctona de Palestina no tenia cap motiu per pagar per les persecucions seculars del món cristià contra els israelites i, menys encara, pel genocidi nazi.

***

Al 1896, un periodista austrohúngar anomenat Theodor Herzl publica Der Judenstaat després de l'afer Dreyfuss. El llibre clama per crear un Estat jueu a Palestina on els descendents d'Abraham poguessin sentir-s'hi segurs. Com escriuria temps després l'historiador jueu Eric Hobsbawm, "més li hauria valgut quedar-se a la Neue Freie Presse en qualitat de columnista estrella" que posar-se a fer d'ideòleg del futur estat israelià. "Si fem l'experiment mental d'imaginar que el somni de Herzl es fa realitat i que tots els jueus acabem en un petit Estat territorial independent, en què s'hi exclou dels plens drets de ciutadania a tots aquells que no siguin fills de mare jueva, veurem com seria això de nefast per a la resta de la humanitat, i inclús per al mateix poble jueu".

Font: El laberinto de Palestina, de David Solar

Un periodisme al servei de la societat

JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA (1939-2007)



“Com d’interessant podria ser una història plena de ducs, reis i batalles, i una altra més quotidiana, a base d’esforços i de sacrificis, basada en aquest poble anònim treballador les reivindicacions dels quals omplen a Alemanya pàgines apassionants d’una història sovint desconeguda”. La cita es va escriure en un moment, els anys setanta, en què per fi es consolidava la història social predicada des dels anys trenta pels màxims predicadors de l’Escola dels Annales i des de la historiografia marxista. Aviat Catalunya va ser un dels primers ports d’aquesta nova concepció total d’entendre la història, entre d’altres coses gràcies a les ànsies eclèctiques d’un historiador del país, Jaume Vicens Vives, i de la curiositat d’un historiador francès anomenat Pierre Vilar envers les causes del primerenc desenvolupament industrial del Principat.

Però l’autor de la cita no és un historiador. O almenys no d’entrada, si bé va dedicar uns quants llibres a la història de la seva professió, el periodisme, al nostre país. Qui clama per una història de la gent del carrer, de les seves pors i misèries contra la història positivista dels fets i de les batalletes és Josep Maria Huertas Claveria, una de les icones del periodisme de la Transició. La curiositat voraç per tot allò relatiu al temps pretèrit de Huertas obeeix a una màxima que en el seu moment ja va formular el mateix pare dels Annales, Marc Bloch: el recurs a la història amb la finalitat d’entendre i interpretar el present, i preveure el futur. Amb aquest entusiasme per comprendre la societat del moment, la dels últims anys del franquisme, i en concret la situació del moviment obrer a l’Estat, Huertas assistiria a una exposició sobre el moviment obrer alemany des del segon Reich fins a la República de Weimar i n’extreu les conclusions aplicables al nostre cas.

En conseqüència, Huertas no va dubtar en guanyar-se enemics i en fer-se empresonar per poder fer de sense veu dels col·lectius que no podien expressar-se —que a les acaballes del franquisme seguien sent molts. És el cas dels treballadors del Born —just abans que fossin desplaçats a Mercabarna— de qui va recollir la reclamació històrica de treballar en torns de matí i tarda enlloc de tarda i de nit. De resultes, Huertas en va recollir una protesta oficial del sindicat vertical i una bronca del director del Correo Catalán.

Es podria dir que Huertas va ser un fanàtic creient —i soldat— de la finalitat social del periodista, però seríem incauts sinó anéssim més enllà i afirméssim que el que el periodista perseguia en el fons era la finalitat social de la mateixa persona dins de la família humana. La màxima, que podria semblar grandiloqüent, es desprèn no només dels temes que persegueix en els seus reportatges, sinó del tractament mateix del gènere periodístic, estrafent a voluntat entrevistes, reportatges i cròniques al servei de la causa. Un bon exemple d’això, és la reacció d’horror del periodista quan reflexiona sobre una entrevista a quatre farmacèutics: “és difícil que algú es trobi amb uns graduats que posin en dubte la utilitat social de la seva professió. Sens dubte, aquest és el cas dels farmacèutics. [...] Per a què servim si, sovint, no fem servir els nostres coneixements?”.

Tot plegat arranjat d’una curiositat periodística cap al passat que el faria investigar sobre la presència del general Tito a Catalunya durant la Guerra Civil o seguir les passes dels grans homes que han bregat en el seu moment pel benestar social, com Patrice Lumumba, entrevistant al que havia estat el seu millor amic, un diplomàtic espanyol posat a poeta.

La seva mort produïda al mes de març d’enguany ha suposat la pèrdua d’una de les veus més crítiques del periodisme, alhora que una de les més constructives. En una conjuntura històrica en què les visions de profunditat i la recerca de la “utilitat social” de les persones no sembla trobar-se a l’ordre del dia dels mitjans, el llegat de Huertas és la torxa que des dels arxius i biblioteques ha d’il·luminar a tots aquells que creiem, d’alguna manera, que el periodisme és alguna cosa més que picar notes de premsa.