Les venes obertes de Llatinoamèrica

La regla de tres és el principi sil·logístic més brutal de la història de la humanitat (aforisme). Çò és, si quan en circumstàncies en què la meva vida és feliç i despreocupada l'activitat redactora en aquest bloc és talment relaxada, quan vaig de bòlit en temps d'examens o d'altres situacions extenuants el bloc, fidel reflex de la psique malalta de l'individu, també treu fum (sil·logisme).

La qüestió és que últimament, com que és temps de calamarsa, no paro de llegir qualsevol cosa que em caigui a les mans (a excepció dels apunts de Règim Jurídic de la Informació, clar). I així, com aquell qui no vol la cosa, el miner descregut va descobrint autèntiques meravelles com la que aquí relato.

Mapa de Llatinoamèrica realitzat per Arnoldos Fiorentinus al segle XVI

En clau de mite i de gran història que es mou al compàs de centúries, Eduardo Galeano construeix a Las venas abiertas de América Latina el que és la crònica de la tragèdia més tragicòmica mai vista. D'una banda, Galeano narra amb posat d'escriptor total com la metròpoli espanyola va tiranitzar la població indígena, estrafent-ne els seus propis trets identitaris i d'organització humana, destruint lògiques d'adaptació al medi que es basaven en la complementarietat de les comunitats a través dels diferents nivells ecològics, reduint-los a la carn de canó a la mita i a les haciendas. Una història terrible de mares que assassinaven els seus propis fills abans que fossin reclutats pels espanyols.

D'altra banda, la trempera de Galeano com a bon historiador que entén d'ironies dramàtiques vol explicar als indígenes actuals el per què de tot plegat. El per què de les massacres, de les humiliacions, de l'esclavatge. I el motiu no és altre que per inflar de suficients capitals Europa com per fer l'acumulació primitiva de capital per engegar el sistema capitalista al Vell Món. Misteris de la ciència, la paradoxa irrisòria, però, mostra com no van ser els qui explotaven els indis a les mines els qui van treure més profit de l'explotació colonial. Al contrari, com més metall preciós va ser dut a Europa per la Monarquia Hispànica, més aquesta es va consolidar com la nova perifèria d'Europa, creant-s'hi un superàvit de nobles i rendistes que no feien sinó comprar les manufactures i les espècies de l'exterior, enfonsant tot l'entramat industrial castellà.

Ja de per si és una història macabra. Però explicada per Galeano, el relat es fa autèntic i esdevé un d'aquests contes màgics que, malgrat ser terribles, encandilen per vet a saber quin malefici. Una cita, agafada a la babalà per acabar.

"Los turistas adoran fotografiar a los indígenas del altiplano vestidos con sus ropas típicas. Pero ignoran que la actual vestimenta indígena fue impuesta por Carlos III a finales del siglo XVIII. Los trajes femeninos que los españoles obligaron a usar a los indígenas eran calcados de los vestidos regionales de las labradoras extremeñas, andaluzas y vascas, y otro tanto ocurre con el peinado de las indias, raya al medio, impuesto por el virrey Toledo. No sucede lo mismo, en cambio, con el consumo de coca, que no nació con los españoles; ya existía en tiempos de los incas. La coca se distribuía, sin embargo, con mesura; el gobierno incaico la monopolizaba y sólo permitía su uso con fines rituales o para el duro trabajo en las minas. Los españoles estimularon agudamente el consumo de coca. Era un espléndido negocio. En el siglo XVI se gastaba tanto en Potosí, en ropa europea para los opresores como en coca para los oprimidos. [...] La Iglesia extraía impuestos a la droga. El inca Garcilaso de la Vega nos dice, en sus "cometarios reales", que la mayor parte de la renta del obispo y de los canónigos y demás ministro sde la iglesia del Cuzco provenía de los diezmos sobre la coca, y que el transporte y la venta de este producto enriquecían a muchos españoles. [...] A esta altura del siglo veinte, los indígenas de Potosí continúan masticando coca para matar el hambre y matarse y siguen quemándose las tripas con alcohol puro. Son las estériles revanchas de los condenados. En las minas bolivianas, los obreros llaman todavía mita a su salario".