El retorn del nacionalcatolicisme

Aquesta darrera legislatura amb Zapatero al govern estatal hem assistit a un dels sainets que més recorden que ens trobem en un Estat anòmal on la modernitat encara no ha acabat d’atracar al port. La força de pressió dels sectors més cavernaris de l’Església catòlica ha dut a omplir els carrers de manifestants contra les mesures progressistes del govern en matèria de família i divorcis. El vel de vergonya que des de la transició cap aquí semblava dur a sobre l’apostòlica i romana resulta que ja fa temps que ha caigut i per fi el nacionalcatolicisme ha pogut tornar a manifestar-se amb tota la seva glòria divina. Les funestes figures dels cardenals i bisbes beneint a les masses i encoleritzant-les contra el govern, més l’efervescència reaccionària que des dels púlpits de la COPE passa per l’escorxador qualsevol cosa que soni a homosexual, català o antifranquista, són símptomes evidents que la bèstia per fi s’ha alliberat.

Zapatero, temerós d’un altre Bienni Negre, s’ha deixat la pell per donar a l’Església el què és del Cèsar. Lluny de prosseguir el què hauria estat normal en els verals d’un estat modern, el govern del PSOE ha posat la marxa endarrera en el camí cap a l'Estat laic i ha elevat fins al 0’7% la part de pastís que l’Església es pot endur anualment dels pressupostos de l’Estat.

No obstant això, aquesta baixada de pantalons no sembla haver tingut cap efecte en el clima de relacions govern-Església, segons es pot comprovar de les últimes declaracions del púgil Rouco Varela. En un arravatament de trempera, l’home en porpra ha arribat a afirmar que les mesures del govern estant provocant una involució en els drets humans a Espanya(!). I per increïble que pugui semblar, qui ho denuncia és una institució com l’eclesiàstica, amb una història que s’ha escrit a contradirecció dels drets humans. La inquisició, l’aferrament al dogma de fe, la seva estreta vinculació als feixismes la van convertir fins fa molt poc en l’enemiga número u de les conquestes democràtiques i en drets bàsics. No és cap casualitat que no sigui fins després de la II Guerra Mundial que es consolidi la democràcia cristiana; fins aleshores era la corrent més marginal i heretge d’una Església autoritària que trobaria en l’assimilació als feixismes la seva mort prematura. O això semblava, perquè ara reneix de les seves cendres.

I mentrestant, l’Església catalana què fa? On són els Vidal i Barraquer i els Abats Escarré? Morts i ben enterrats, a jutjar pel silenci dels actuals bisbes catalans. És evident que no se senten còmodes amb els vents reaccionaris que bufen a Madrid, però ni a sottovoce s’atreveixen a obrir la boca. És el preu del càrrec de cardenal per Martínez-Sistach. Ara bé, el flamant arquebisbe de Barcelona, tant profilàctic a l’hora de ficar-se amb la Conferència Episcopal Espanyola, no dubta en criticar el programa de Televisió de Catalunya Polònia per la versió sacrílega que dijous passat van fer dels Pastorets. No tenen res millor a fer mentre els seus correligionaris desfilen per Madrid.

Per mantenir-los un xic més ocupats estaria bé que un bon advocat pleitegés contra Roma per totes les lletres que el catolicisme va estrafer de cançons del setanta i vuitanta a major glòria de l'Altíssim.