(sic)

El problema del nacionalisme, com a concepte irracional, és que (precisament perquè no entén de raons) és incapaç de discernir i calibrar els diferents perills als què aquesta nació magnífica està sotmesa.

(Nota entre parèntesi i paràgrafs: no confondre nacionalisme amb independentisme, llegeixi's Rubert de Ventós)

El cas és que l'Espanya eterna, amb la fantàstica tribuna que són uns mèdia venuts al sensacionalisme de l'estirabot, ha judicat que la insuportable actitud de Chávez amb el Rei (sic) es mereix una resposta diplomàtica contundent perquè on s'és vist, un zambo que... mmm... bé, que faci quedar com un preescolar al Borbó fent callar al personal com si al temps de les colònies estiguéssim (sic).

El cas és que ara Espanya està ofesa amb el nou Bolívar, una espècie de Carod a la veneçolana. De baix continu, Espanya continua ofesa amb tots els qui van de perifèrics en un Estat que per pebrots ha de ser centralista. I sobretot, Espanya està ofesa amb tots aquells que se'n riuen de tot plegat i tant se'ls hi en dóna el Chávez, el Rei, Unión Fenosa i les papereres d'Uruguai.

Anem al gra, però, que és tard i vol ploure. Amb tant de rebombori ha passat desapercebut el què és un dels atacs més bèsties a la insígnie pàtria. I és que l'altre dia vaig anar a veure en companyia d'un carnisser Elizabeth. The Golden Age, una pel·lícula que, dit sigui de pas, és genial, immensament ben muntada, històricament fascinant i on podem veure en la seva màxima esplendor a la que per un servidor és la millor actriu del firmament, Cate Blanchett.


És la resposta a moltes preguntes. 1588, l'inici d'una amnèsia que dura fins avui en dia. Inclús la Monarquia Hispànica gloriosa i bruta del XVII resta oblidada dels annals hipnopèdics dels espanyolets d'avui en dia. Només resta un fantasme vague de quan eren (érem) l'hòstia (sic). Els millors del món. El imperio donde nunca se pone el sol. Un integrista Felip II que li passa deu mil tombs a l'Ahmadinejad, amb les cames conjuntivítiques, envia en nom de la cristiandat, una flota de 137 naus amb 30.000 homes a salvar Anglaterra i llevar del món la reina del dimoni. I, ai las. Amb la Reforma, l'anglicanisme, la bona estrella de França i Anglaterra comença a pondre's el sol hispànic. I Elizabeth és la crònica del moment precís en què la Monarquia Hispànica comença a ser contestada (avui en diríem desacceleració imperial).

Plantejada en evidents termes de xovinisme anglo-saxó (la coda del film esguerra la testimonial però agraïda presència de la tortura anglesa), la pel·lícula ve en un moment històric que tampoc és res de l'altre món. Només que, com sempre, per tots aquells que convindria que s'eclipsessin amb el seu Sol de 24 hores, la peli els porta una reflexió escagarrinant. No cal ser els reis del mambo, per ser els millors., ni cavalcar en onades de petroli i superar en mig punt el creixement anual de la Xina per recrear-te com a país. Potser hi ha coses més importants que l'orgull de pertanyer a una raça que no existeix.

Enlaire Espanya (sic).