Diplomàcia pública ianqui. La veritat és la mentida

Farà cosa de nou mesos ens va visitar a la facultat ni més ni menys que el portaveu de l'ambaixada nord-americana a Espanya, John Law. Més enllà d'un discurs que qualsevol amb una mica d'enteniment en podia flairar la perversió, un concepte semblava aflorar de les seves paraules (totes elles dites amb un somriure incondicional).

La que segueix és la crònica de l'esdeveniment que aleshores vaig fer. Molt edificant.

El somriure de les Amèriques

John Law és un home a qui li agrada citar a Thomas Jefferson, l’artífex de la Declaració de la Independència dels Estats Units. Portaveu de l’Ambaixada del país nord-americà a Espanya, Law sembla dur apresa aquella màxima de l’històric president il·lustrat de la nació de les barres i de les estrelles que afirma que no s’ha de ser massa severs amb els errors del poble, sinó que s’ha de tractar d’eliminar-los amb educació.

En una conferència pronunciada davant d’estudiants de Periodisme de la Universtitat Pompeu Fabra, Law es va dedicar a exposar (i al mateix temps a intentar convèncer) davant del seu públic la injustícia que representa la mala imatge dels Estats Units arreu del món. “Per què ens odien?”, es preguntava el diplomàtic nord-americà mentre dibuixava entre orella i orella el millor dels seus somriures. I és que l’home fa justícia al càrrec. Segurament l’Administració dels Estats Units deu haver près nota de l’antiamericanisme preocupant dels espanyols, manifestat fins a la sacietat en el conjunt de manifestacions que en el seu dia van omplir els carrers del país en contra de la Segona Guerra del Golf. I això preocupa Washington fins al punt de redefinir el concepte de propaganda política que tenim generalment entès com a tal.

Law personifica la nova diplomàcia, o com ell l’anomena, “la diplomàcia pública”. Històricament la diplomàcia ha estat patrimoni dels estats. Al segle XIX eren els Tayllerands i els Bismarks els qui s’entretenien en les llargues maratons que cristalitzaven en pactes secrets entre les potències, i al segle XX directament han estat les bombes les que ens ha ensenyat la cara més unilateral de la diplomàcia entre estats. Amb la diplomàcia pública Law afirma que és el torn de la població dels estats la qui ha d’entendre el perquè de les decisions del poder, en aquest cas de la Casa Blanca.

No és una línia nova. El seu precedent es troba amb la creació de la USIA en temps d’Eisenhower amb l’objectiu “d’explicar Amèrica al món”, un objectiu compartit per l’Ambaixada nord-americana a Espanya, la de persuadir l’opinió pública espanyola de l'autèntica veritat, l'oficial, sent creïbles i veritables, en un acte que de política no en té res.

No obstant, per molt que Law es va afanyar en exposar la cara més positiva de la política exterior nord-americana al llarg de la darrera centúria, sempre sense perdre el clotet de l’alegria a les comisures dels llavis, no va passar desapercebut per als oients el fet que mencionés a Woodrow Wilson i a Roosevelt, i alhora passés per alt a Truman i Reagan. Moltes celles també es van arquejar quan Law va afirmar que la diplomàcia pública que encarna no és un acte de propaganda, i alguna mirada de desaprovació va creuar l’auditori quan va citar les propietats hagiogràfiques de la USIA, agència amb una història tan edificat que va des del recolzament incondicional del cop d’estat de Pinochet a Xile al recent intent frustat de cop d’estat contra Hugo Chávez a Veneçuela.

Si una cosa és evident, però, és que John Law és un home que no només ha llegit Jefferson. També és una persona bregada i formada en les arts de la retòrica. Amb total desimboltura va saber escapolir-se com va poder de les preguntes que els assistents a la conferència van acabar adreçant-li sobre temes tan espinosos com Iraq, Guantànamo, la doble moral amb la que es jutja als països que no s’adscriuen al Tractat de No Proliferació Nuclear o l’aliança de ferro dels Estats Units amb dictadures tan denunciades com Aràbia Saudita i el Paquistan i, quan observava que els arguments l’abandonaven, es va treure de la màniga fins a sis vegades el cas de les beques anomenades Fullbright que tan bé reuneixen els valors de la “diplomàcia pública” i que els membres de l’auditori, tots estudiants de periodisme, se’n podien beneficiar.

Abans de concloure, i conscient que no havia deixat un públic convençut, va acceptar amb un rictus amarg que l’Administració nord-americana no acaba de triomfar en difondre la bona imatge del seu país. “Encara no som prou hàbils com per competir amb la CNN o Al-Jazeera”, va afirmar.