Gent amb caràcter, gent de poder

Un dels primers diaris d’empresa de l’Estat al servei d’una idea de país (i de societat)

(Segona andanada consecutiva contra LV, no sé quina tírria li he agafat darrerament)

Imatge extreta de www.sindominio.net/miles

De la mateixa manera que Stendhal definia la novel·la com un mirall al bell mig del camí, l’editor de La Vanguardia, Javier Godó, va permetre’s recordar en el 150è aniversari del rotatiu, la metàfora que va fer del diari el seu antic director “maleït”, Gaziel, segons la qual el diari “ocupa una posició de centralitat perquè al llarg de tota la [seva] trajectòria ha aconseguit ser el mirall de la societat catalana”.[1] Era un retorn a la vella tesi formulada per primer cop potser pel director del rotatiu durant la Gran Guerra, Miquel dels Sants Oliver, quan explicava que el seu “periòdic no pot tenir res de violent ni de combatiu, sinó que ha de procurar expressar les pròpies opinions amb reserva i timidesa”.[2]

No obstant, Huertas Claveria[3] ha posat en dubte el caràcter apolític i independent del diari dels Godó, tot considerant que des dels seus inicis, tots els seus propietaris han ostentat algun càrrec polític, a excepció precisament de l’actual comte. Així, quan el rotatiu va deixar de ser el diari de partit dels liberals de Sagasta (amb els fundadors, Carlos i Bartolomé, sent membres del partit) per conformar-se com a diari informatiu al tombant de segle, el diari estava sota la batuta de Ramon de Godó, que seria diputat liberal i després de la Unión Monárquica Nacional, i més tard el seu fill, Ramón, pare de l’actual comte, que seria militant maurista i durant el franquisme, de la FET y de las JONS, arribant fins a dues ocasions a ser procurador de les Corts franquistes.

Si a això li sumem les campanyes polítiques del diari al llarg de la seva història, sembla evident que, més que un reflex de la societat, la capçalera ho era de la classe burgesa —“som l’òrgan de la gent quieta i acomodatícia”, va dir Sants dels Olivers. Així, recollí les peticions de la burgesia industrial noucentista a favor del proteccionisme —“fins al punt de demanar que, si calia, havia de fer-se una manifestació als carrers per tal que el Govern ho entengués”[4]—, i emulà l’alta societat barcelonina en la benvinguda que es donà a l’alçament de Primo de Rivera —“el golpe se ha preparado noblemente y patrióticamente”[5]—. Per contra, haurien de passar cinc dies després de la proclamació de la II República el 14 d’abril del 1931 perquè el diari hi dediqués un editorial al respecte.

Quan el pare de l’actual editor de La Vanguardia escrivia que era “fundamentalmente gubernamental”, segons Huertas Claveria això volia dir “fidelitat als qui manen en el moment concret, i que no cal conservar-la envers els que van manar en el passat”[6]. En aquest sentit, d’existir aquest demon de La Vanguardia segons el qual sempre es vol estar bé amb el govern de torn, es poden entendre millor certs nomenaments i destitucions de directors del rotatiu durant la democràcia, com ara Lluís Foix, Joan Tàpia o José Antich. Tot plegat sense deixar d’abandonar una certa línia editorial d’empresa iniciada per dos industrials cotoners igualadins l’any 1881, i que encara es deixaria endevinar en les paraules de l’actual director adjunt del diari, Alfredo Abián, quan fa poc afirmava sobre el dret de vaga que “aún hay quien cree que la huelga es una herramienta válida en una sociedad desarrollada, cuando en realidad evoca medicinas tan caducas como el ungüento para sabañones”.[7]

---

[1] Declaracions de Javier Godó, recollides a La Vanguardia de l’1 de febrer de 2006.

[2] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia, Angle Editorial, Manresa, 2006, pàg. 63.

[3] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 131.

[4] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 17.

[5] Editorial de La Vanguardia del 13 de setembre de 1923.

[6] Huertas, J. M.; Una història de La Vanguardia..., pàg. 203

[7] La Vanguardia, 9 d’agost de 2007.