Que no ens venguin la moto

Aquí us deixo el primer article d'opinió que he aconseguit colar al diari, a la pàgina 2 del suplement del Pla d'Urgell!

Una mirada distreta a aquest descomunal oracle del segle XXI que és Google ens pot fer quatre cèntims sobre el peculiar estat del transport públic al nostre país i, més en concret, al Pla d’Urgell. I de
passada, deixar-nos esmaperduts. Resulta que, sota el panorama que la Generalitat preveu en infreastructures, figura un maoísta “salt endavant” al ferrocarril, al que es vol convertir en principal mitjà de transport. En un horitzó de vint anys, el Govern pretén augmentar el finançament del transport públic, realitzar actuacions específiques per accedir als municipis i als polígons industrials, així com impulsar pel 2026 el que seria la Joia de la Corona, l’Eix Ferroviari Transversal, que podria unir amb tren les dues capitals provincials de Catalunya sense mar.
Amb la voluntat de no desil·lusionar a ningú i sense voler mostrar un esperit escèptic, crec que hauria d’estar prohibit fer aquesta espècie de propostes. I és que els desenganys de la ciutadania amb la classe política es troben a un nivell inversament proporcional a la confiança que els representants electes inspiren.
Aturades cardíaques les que es poden endur les pobres ànimes que per imperatius categòrics esperem en inhòspites estacions de mitja nit -citant a Sau- trens igualment inhòspits en trajectes que massa sovint tenen a veure amb la davallada als inferns de Dant. O el que pot ser el mateix, el trajecte Lleida-Barcelona via Manresa. Si amb el cotxe amb prou feines algú hi inverteix una hora i mitja de la seva vida, amb el tren representa l’inigualable epopeia de quatre hores de calvari. Fa anys que la saviesa popular ha batejat el tren
com El Borreguero.
La conclusió és evident. A falta d’una inversió brutal en els transports públics a petita escala, el que la societat s’autoimposa és un món motoritzat on necessites vehicle propi per la més petita de les lletanies. Una inversió, dèiem, com la que va significar i significa l’AVE, que a tants (no) ens ha canviat la vida.
Somiar i planejar, com fa la Generalitat, en un marge de temps de dos dècades per establir un sistema de transport públic més racional que ens permeti prescindir del cotxe, és aplaçar les solucions que ara per ara podrien ser més urgents.
Solucions que podrien començar a petita i modesta escala, establint un sistema d’autobusos intercomarcal que comuniqués els diferents pobles de la comarca amb els municipis amb tren per tal d’accedir fàcilment als mercats, hospitals, instituts o llocs de feina sense necessitat de treure el cotxe de casa. Una petita decisió per als polítics de torn, però una passa de gegant per a tots aquells que han de demanar a tercers que els duguin al CAP de Mollerussa o a rehabilitació, i és que són molts els que volten amb el cotxe de San Fernando, un ratito a pie y un ratito andando.
Són les petites millores en la qualitat de la vida de les persones les que determinen l’estat de salut d’un país. L’aposta pels regionals de Lleida i l’opció d’un transport circular intracomarcal serien un bon principi perquè ens decidissim a acceptar altres motos.