Avui he somiat

Avui he descansat. Portava molta son a sobre i he fet una migdiada de tres hores. He somiat. Un somni de ficció, vull dir. Feia anys que no en tenia cap. Ha estat genial. Això és el que n'he pogut salvar.

* * * *

No en recordo quasi res. De fet només recordo el final. Estava escalant com per una espècie de escalinata gegant i multicolor, on els graons eren molt alts, i amples, amb colors, blanc, vermell, blau, i segurament també groc. Semblava com una monstruosa versió -no sé perquè inflable, d'unes escales de la catedral kitsch, molt kitsch. Tan kitsch com la pantalla de superar pisos d'un videojoc. Però no era un videojoc. Jo era un d'ells. Impossible de saber si un alumne, un noble, un empresari. L'únic que sé era que era un individu vestit com molts d'altres amb un un curiós uniforme que s'estil·lava oriental, sense ser-ho jo. I el duien molts més, i segur que era un vestit representatiu d'un orde, d'un estament, d'un gremi, d'una universitat o de quelcom corporatiu, perquè havia estat molt abans de pujar per les escalinates de colors dimoniats, l'escala de cotó fluix boja, amb terrasses buides, de blancs incomprensibles, havia estat molt abans deia, assistint dins d'un palau, junt amb desenes de persones vestides com jo, passejant distrets, no pas mantenint-nos rígids, obeïnt ordres, havíem estat convocats davant d'algú. Quan hi penso només em ve al cap el Rei Sol i Maria Antonieta, però no n'estic segur.

Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una mangrana un segon abans de despertar (Dalí)

Però tornem a l'escalinada, que el record se m'esmuny, i el conservo en compta-gotes. Ningú pujava tant bestialment com jo l'escalinada. De fet ningú la pujava. I algú la baixava tranquil, per un caminet d'escaletes, més racionals, blanques. Però jo la pujava bèstialment, qui sap perseguit per què. Crec que més aviat per fer alguna cosa. No sé pas. Llavors em faltava un metre per sortir de l'escalinada.

Això és un palau tibetà. No s'hi sembla en res a l'escalinata, però els colors serveixen

Vaig treure el cap per l'últim graó. Aquest estava fet d'alguna cosa semblant a porexàn, o com s'escrigui. I era vermell. Això seguríssim. No era un graó. Era com un merlet d'un castell. Enorme i ovalat, potser d'un metre d'ample i no s'hi veia el què hi havia a l'altre cantó. Vaig recolzar-hi la mà per prendre empenta i saltar. No obstant, em vaig frenar en sec. I llavors va sortir ella.
No era ella. Aviam, esclar que li podia dir 'ella' perquè pertanyia a totes llums al gènere femení, però no era la "ella" de la història. No. Em resisteixo a pensar que l'era la Maria Antonieta. Senyor. Doncs llavors vaig veure-la a ella que se m'inclinava cap a mi, allargant-me la mà. La devia tenir a tres pams de la meva. Ella sí que era oriental. I tenia la cara pintada de blanc. D'un estrany blanc amb motius alegres. Jo ja la coneixia d'algun lloc. Crec que voltava per dins del palau. Crec que és l'eterna "ella" secundària, la Plaerdemavida, l'Éowyn, l'Éponine. En tot cas semblava voler-me ajudar. Però tenia un esbirro.

El somni d'un bon esbirro: Cristòfor Colom, per Dalí

Un guarda-espatlles estrany. Diria que també era oriental, però ara que hi penso podria ser ben bé un vampir. Tenia un puny molt estrany. Abans que pogués fer res, el va clavar sobre la meva mà, aquella que es mantenia encara al merlet vermell i ovalat, amb prou feines a tres pams de l'Ella secundària. Era el seu protector, i es devia pensar que li volia injectar sosa càustica entre els ulls. No va servir de res que jo comencés a badar la boca per explicar-li que no podia anar darrere Ella, ja que en el fons no era l'autèntica, jo en buscava una altra.
I a l'acte, una fiblada, a la mà esclar. Va baixar com un llampec sobre el parallamps. De l'estructura de ferro que duia al puny, finíssims ganivets que no podia entreveure s'havien clavat a la meva mà. En un principi creia que només hi havien entrat algun milímetre. Però aviat vaig adonar-me que l'havien travessat netament i s'havien clavat al merlet ovalat. Vaig sentir un mal terrible, prò no a la mà. Va enretirar el puny i els ganivets. Jo em vaig enretirar, merlet enrere, d'esquenes, i també em vaig enretirar del mateix merlet, i de l'escalinada, i del vampir i de la seva protegida.

Em vaig despertar. Indignat. Heu vist mai algun relat on el protagonista (és a dir, tu, o jo, o ell, o ella) mori o abandoni la història, per culpa de l'assistent d'un personatge secundari, potser no mancant d'encant, però secundari al capdavall, i no sapiguem res més de la resta?

L'important a descobrir ara és (per ordre [crec]):

1. Què tenia la intenció de fer?
2. Qui és ella?
3. Què va passar al Palau, que em va fer sortir-ne esperitadament?