Paul Krugman i el retorn dels heretges

La periodista Naomi Klein ha estat una de les primeres en establir l'analogia segons la qual la caiguda del mur de Berlín va ser al comunisme el que la crisi financera mundial de l'actualitat és al neoliberalisme. De la mateixa manera que la fi del Bloc soviètic va suposar la decadència dels seus fonaments ideològics -per més que Marx s'hauria tallat les venes en contemplar l'exemple de fraternitat universal que era l'URSS-, la crisi actual ha suposat el descrèdit més absolut al personatge que en els darrers trenta anys ha estat el màxim profeta de l'economia de lliure mercat: Milton Friedman.

El fracàs de les teories del neoliberalisme s'havia fet palès fa temps. Llatinoamèrica n'és potser la millor prova: el Xile de Pinochet va ser el primer país en "vendre" l'economia nacional sota les directrius de l'Escola de Xicago. El corol·lari del procés és que en els darrers trenta anys els índexs de pobresa d'aquests països només han començat a reduir-se en el moment que dirigents populistes han decidit intervenir massivament en l'economia, començant per la nacionalització dels sectors estratègics. A escala global, el neoliberalisme ha empitjorat l'esquerda que separava el Nord del Sud i no ha fet res per pal·liar la pobresa global -en els darrers anys, el retrocés percentual de la pobresa a escala planetària és mèrit gairebé exclusiu de la Xina postcomunista.


En aquestes altures de la pel·lícula, el nou Nobel d'Economia s'ha apressat a enterrar a Milton Friedman. El mèrit de Paul Krugman és que el seu discurs no arrenca de l'agost de l'any passat, quan va començar la crisi de les subprime, sinó de fa vuit anys, quan George W. Bush va arribar a la presidència dels Estats Units i amb ell tot el seguici neocon, la minoria ultraconservadora del Partit Republicà fanàtica dels postulats de Friedman i Hayek. Neokeynesià convençut, afirma que enmig de la crisi dels anys 30 Keynes va ser el Martí Luter de l'època: partidari d'un Estat més intervencionista, partidari d'augmentar la despesa pública en temps de vaques magres per tal de reactivar l'economia. Segons Krugman, Keynes "aportava el rigor intel·lectual necessari per fer l'heretgia respectable". A la vegada, "si Keynes era Luter, Friedman era Ignasi de Loyola, el fundador dels jesuïtes". Igual que aquests, els abduïts friedmanites van abraonar-se en una contrarreforma que a finals del segle XX havia aconseguit una "àmplia, però incompleta, retirada de l'heretgia keynesiana". Però els heretges tornen, més forts que mai.

Just un any després de l'inici de la Gran Depressió, John Maynard Keynes va escriure: "ens hem ficat en un desordre colossal, hem comès enormes errors en el control d'una màquina delicada el funcionament de la qual no comprenem". Ara, un any després de la crisi financera actual, Krugman aposta per un nou sistema financer mundial. La seva, segurament serà una opinió que serà tinguda en compte en la reunió -que serà el preàmbul d'una altra reunió, llavors potser sí, més seriosa- d'aquest cap de setmana a Washington. En temps de la Gran Depressió va caldre esperar una dècada i una guerra mundial descartar el laissez-faire a Bretton Woods. Veurem quan temps tardarà el capitalisme per salvar-se de la desfeta. La factura, és clar, la pagaran els innocents.