Anarcocapitalisme penal

D’una forma similar, per bé que més exagerada, que a finals del segle XIX, sembla que en els últims trenta anys hem assistit a un retorn del laissez faire a tota ultrança en la forma d’un neoliberalisme econòmic radical que vol convertir els diferents Estats en mers gestors d’uns recursos cada cop més limitats (entre els quals s’hi compta la mà d’obra, id est, persones) deixant a la mà invisible del mercat que dugui als pobles pel camí unilinial i inequívoc del desenvolupament. En aquest sentit, la democràcia esdevé mercantil i hom arriba a decisions en base a un exercici de compra-venda.


En aquesta conjuntura en que les polítiques keynesianes semblen haver-se abandonat a la categoria de vestigis del pleistocè -quan precisament s’havien tret del barret per treure del mal pas a una cangrena generada per semblants postulats salvatges de no intervencionisme estatal, d’especulació i de lliure competència-, l’Estat se sorprèn de veure minada llur sobirania en camps que tradicionalment se li havien associat tals com el de garantir el benestar de la societat amb variables com el control públic de l’educació i la sanitat, així com la creació de polítiques socials i oportunitats per als més desfavorits. En un article al diari El País, el filòsof Josep Ramoneda argumentava com la globalització ha atorgat al poder econòmic la capacitat normativa tan en el camp jurídic com en el moral, pel que l’Estat abandona les seves responsabilitats en matèria econòmica i ha renunciat a compensar els efectes colaterals de la lògica del mercat.

“De què serveix l’Estat si no ens protegeix dels vaivens d’un sistema econòmic cada cop més inestable i de més alt risc que s’ha carregat les fronteres i els valors que conformaven els nostres marcs de referència i d’adscripció?”. En opinió de Josep Ramoneda, “l’Estat ha descobert en la seguretat la legitimació perduda al deixar de complir la demanda dels ciutadans com a Estat social”. Davant la incapacitat de l’executiu de combinar polítiques dedicades a la reducció de l’atur, a un manteniment del sistema de pensions i subsidis i de l’Estat del Benestar en general, amb els preceptes del dogma de l’economia neoliberal de flexibilització de la mà d’obra i reducció del cost públic, l’Estat ha esdevingut una gestoria de serveis que només troba en el monopoli de la seguretat l’únic referent per a autoafirmar-se.