Les tres edats de l'abstencionista actiu

Ja en tenia de raó el polític victorià Benjamin Disraeli quan deia que "esperant, esperant, tot acaba arribant".

Google Maps ha caçat el meu company de pis

D'acord, això comença a fer por. Recordeu allò de l'Orwell de 1984? Una societat vigilada, tutel·lada, controlada, jutjada a tota hora per tot de càmeres que no et deixen mai de petja i etcètera, etcètera? Doncs bé, aquest estiu vaig tenir el privilegi de comprovar com a Londres ja n'existeix la versió Beta. Tant als carrers com a les empreses, la videovigilància hi era més present que l'Esperit Sant. A la feina, en incomptables ocasions em deixava la identificació al l'escriptori -no m'agrada portar coses penjant del coll- i en els meus anars i venirs per l'empresa sense identificació, goril·les amb corbata sorgien del no-res i m'engrapaven per l'espatlla, es donaven instruccions entre ells pel busca i només em deixaven en pau quan, després d'escortar-me fins l'escriptori, els mostrava la identificació. Al carrer era prou similar -fins i tot els carrerons més foscos i lúgubres tenen un mínim de quatre càmeres disposades a sorprendre't a la mínima que la bufeta et pugui dir prou-.

Les càmeres de seguretat a Barcelona comencen a implantar-se amb alegria. És bonic que la plaça George Orwell sigui la més ben dotada en aquest sentit, permetent a la gent amb poques idees fer analogies fàcils.

Ara bé, tot això són futileses. Res a veure amb el que s'aproxima. Ens observen. Google Maps o Google Earth són petits tastets per al públic en general. Els serveis cars, l'espionatge en directe, el paguen els millors postors.

Fins a finals d'any, visc entre el 20 i el 40 de Carreras Candi. El sagal amb rastes de la captura de pantalla és el meu company de pis, per cortesia de Google Maps en mode Street View.

Oh, amb la cara difuminada.

Manuel Fraga no repapieja

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Lluís Llach

Els partits nacionalistes haurien de "ser penjats" en alguna banda, segons l'inefable don Manuel Fraga Iribarne. Mentre l'estirabot de Joan Tardà ha ocupat la primera pàgina dels diaris de Madrid durant uns dies, és poc creïble que el comentari del polític gallec tingui massa repercussió. És una de les tantes altres gràcies que sol dir el senyor Fraga, com quan deia que els tancs hi són per mantenir la unitat d'Espanya. Qui som nosaltres per ficar-nos amb aquesta venerable relíquia del pleistocè, aquest colós que repapieja, que ens fa venir més pena que ganes de revenja? La resposta, és clar, és que som uns ignorants -els joves- i uns amnèsics amb bona voluntat -els més grans-. En ple debat sobre si haurien de ser investigats els crims del franquisme -així com les seves extensions més enllà de 1975-, deixar impunes personatges amb l'historial criminal de Don Manuel no és una mostra de concòrdia nacional. Més aviat ho és de traició envers els qui van sofrir els seus crims, dient-los-hi a cau d'orella que els afanys dels detinguts, exiliats, morts i torturats potser van ser actes heroics... però no van passar del rang d'anècdotes.

Fa uns anys el jutge Garzón s'atrevia a iniciar un procés contra Augusto Pinochet pels crims que havia comès durant el seu regnat del terror. Des d'Europa, es considerava que Xile era un país no suficientment madur com per enfrontar-se i encarar-se amb valentia amb els fantasmes del seu passat. Seria divertit que ara fos un jutge xilè qui iniciés un procés semblant contra don Manuel.

Llistat extret, d'aquí i d'allà, que conté les perles de la biografia de don Manuel Fraga Iribarne:

- Entre 1962 i 1969, com a Ministre d'Informació i Turisme de Franco:
1962 Repressió salvatge contra els miners asturians, amagada per la censura informativa de Fraga. A les dones dels miners les duen als quartels de la Guàrdia Civil, rapades al zero.
1962 Fraga impulsa una nova llei de premsa teòricament menys censora, però al 1966 es segresta l'ABC, es persegueix la revista Destino i es dinamita el rotatiu Madrid l'any 1968.
1966 Fraga amaga l'accident amb armes nuclears més greu de la història quan un B-52 nord-americà amb quatre bombes H s'estavella a la platja de Palomares a Almeria

- En aquesta època, com a membre del Consell de Ministres va ser còmplice de:
1962 La pena de mort per Jordi Conill, membre de Joventut Llibertària, commutada després de la pressió del futur papa Pau VI.
1963 La pena de mort de Julià Grimau, dirigent del Partit Comunista a la clandestinitat, per uns suposats crims comsesos durant la guerra. S'intenta simular un suïcidi llançant-lo des de dalt d'un edifici, però sobreviu i acaba sent executat.
1963 Les sentències de mort i d'execució dels anarquistes Francisco Granados i Joaquín Delgado.
1965 Les condemnes a mort dels activistes socials Raimundo Medrano i Eleuterio Sánchez.
1968 Procés contra 16 suposats membres d'ETA detinguts per l'assassinat del cap de la policia de Sant Sebastià, responsable de les tortures a desenes de persones. Sis penes de mort que acabarien commutades i 300 exiliats forçosos.
1969 Detenció de quatre estudiants acusats de repartir propaganda contra el règim. Un d'ells, Enrique Ruano, mor en caure des de dalt d'un edifici. Fraga organitza una campanya explicant que el jove tenia una certa tendència al suïcidi.

- Del 1975 al 1976, com a vicepresident i ministre de la Governació del govern d'Arias Navarro, després de la mort de Franco:
1976 El desallotjament d'una concentració a la catedral de Vitòria causa cinc morts, desentes de detinguts i torturats. Poc després se'n produeixen dues més, a Tarragona i Basauri Al respecte Fraga es vanta: "La calle es mía" i es nega a investigar cap de les morts. Al mateix any, complicitat del govern en els assassinats de Montejurra on tres persones són mortes per l'acció dels paramilitars mentre la guàrdia civil s'ho contempla passiva.