Google Maps ha caçat el meu company de pis

D'acord, això comença a fer por. Recordeu allò de l'Orwell de 1984? Una societat vigilada, tutel·lada, controlada, jutjada a tota hora per tot de càmeres que no et deixen mai de petja i etcètera, etcètera? Doncs bé, aquest estiu vaig tenir el privilegi de comprovar com a Londres ja n'existeix la versió Beta. Tant als carrers com a les empreses, la videovigilància hi era més present que l'Esperit Sant. A la feina, en incomptables ocasions em deixava la identificació al l'escriptori -no m'agrada portar coses penjant del coll- i en els meus anars i venirs per l'empresa sense identificació, goril·les amb corbata sorgien del no-res i m'engrapaven per l'espatlla, es donaven instruccions entre ells pel busca i només em deixaven en pau quan, després d'escortar-me fins l'escriptori, els mostrava la identificació. Al carrer era prou similar -fins i tot els carrerons més foscos i lúgubres tenen un mínim de quatre càmeres disposades a sorprendre't a la mínima que la bufeta et pugui dir prou-.

Les càmeres de seguretat a Barcelona comencen a implantar-se amb alegria. És bonic que la plaça George Orwell sigui la més ben dotada en aquest sentit, permetent a la gent amb poques idees fer analogies fàcils.

Ara bé, tot això són futileses. Res a veure amb el que s'aproxima. Ens observen. Google Maps o Google Earth són petits tastets per al públic en general. Els serveis cars, l'espionatge en directe, el paguen els millors postors.

Fins a finals d'any, visc entre el 20 i el 40 de Carreras Candi. El sagal amb rastes de la captura de pantalla és el meu company de pis, per cortesia de Google Maps en mode Street View.

Oh, amb la cara difuminada.