El diable va de TDT (1)

Aquí us deixo la primera part d'un articlet que vaig escriure l'any passat sobre la TDT. Realment no en tenia ni idea de què anava el tema fa un any, i segueixo igual. Si és que en el periodisme es pot aplicar aquella gran màxima de vet a saber quin literat del XIX (Chesterton potser?) que deia que el periodisme és la legitimació per parlar de qualsevol tema invertint-hi només trenta minutets del teu temps.

Una revolució virtual

El 3 d’abril de 2010 marcarà la fita a partir de la qual totes les emissions de televisió es passaran a realitzar mitjançant tècniques digitals. Els profetes geek del tercer mil·leni estan expectants de les possibilitats que la Televisió Digital Terrestre (TDT d’ara en endavant) ens oferirà als telespectadors de forma exclusiva d’aquí tres anys. Els avantatges de la TDT es poden reunir en tres aspectes:

1) A Espanya, curiosament, els qui en aquest moment ja tenen accés als canals digitals gaudeixen d’una qualitat d’emissió semblant a la de la senyal analògica, per no dir pitjor,. Malgrat això, ens diuen que quan es generalitzi el model digital la qualitat de la imatge televisiva serà comparable a la d’un DVD, gràcies al fet que el pas al codi binari permetrà que la senyal sigui molt més immune a les interferències. Al seu cantó, la senyal analògica serà equiparable a una vella cinta VHS reutilitzada ininterrompudament des del 1990.

2) Dels tres factors que els apòstols de la TDT ens diuen que canviaran les nostres vides, el que més notarem serà l’augment de les emissores en un mateix espai radioelèctric. Si abans només es podia dur la senyal d’una cadena per canal UHF, els multiplexes permeten ara poder transmetre entre sis i cinc senyals de cadena per canal, permetent que on abans s’hi rebien vuit canals analògics ara n’arribin quaranta de digitals.

3) El tercer factor és més metafísic i difícil de comprendre. S’afirma que la TDT permetrà la interactivitat entre emissor i receptor del producte televisiu, malgrat que no s’especifica de quina manera, i crea lògics malentesos. Interactivitat implica per a l’espectador rebre, però també transmetre, pel que podríem concloure que la TDT permetrà un succedani digital i televesiu del Tria la teva aventura. També hi ha la possibilitat que amb aital misteriós concepte amaguin que el públic de la TDT podrà accedir a noves i sofisticades formes de publicitat que deixarien caduc el model SMS, convertint la tele en un mercat del dilluns, o el que és el mateix, en una Tienda en Casa per ordinador, que a més t’oferiria programació televisiva (espais de descans entre els blocs publicitaris).

El pas a l’era digital va començar a l’Estat el novembre del 2005 quan alguns dels canals analògics van començar a emetre també en digital. Malgrat que la fi dels canals analògics locals i autonòmics està prevista pel 2007, i el de les cadenes generalistes al 2010, no sembla percebre’s un entusiasme encomanadís entre els consumidors d’hores de televisió per tal d’adaptar els aparells receptors a la nova era. Potser és pel model de televisió per barba que impera a les llars domèstiques espanyoles, o perquè ningú pensa ja invertir un cèntim a la tele, o perquè entre d’altres coses el consumidor no hoolligan inclou en la definició de l’aparell la gratuïtat dels seus continguts, o pel gust amb el què les televisions analògiques estan assaborint els seus últims moments, untant-se amb l’increment dels ingressos per una publicitat que sempre es relaciona amb l’alta audiència (impossible d’assolir amb el model digital)... El que és evident és que ningú sembla apostar decididament per la TDT, amb l’excepció de la classe política i de la indústria electrònica que feia temps necessitava el seu particular Pearl Harbour; el pas d’un sistema de televisió a un altre és, a la indústria electrónica d’equips de producció i difusió, el que en el seu temps devia ser per la indústria barretinera el pas al barret d’ala curta.

Potser caldria preguntar-se si realment les cadenes digitals que ja s’emeten poden ajudar-nos a explicar aquest poc interès per la TDT. Una ràpida mirada a aquests canals ens posarà ràpidament en situació. Lluny d’oferir-nos continguts novedosos, d’alta qualitat i amb un nivell d’interactivitat metafísic, ens trobem, per exemple, que Televisió de Catalunya (de la mateixa manera que Antena 3) omple la parrella amb sèries de ficció com Els Joves, Starsky i Hutch o Dallas, terriblement valorades en el seu moment (i encara ara restem acèrrims incondicionals d’aquestes reposicions mítiques). Ara bé, si es pretén fer la televisió del futur amb productes de la primeria dels vuitanta és evident que ja podem plegar: és la conclusió d’un públic passota que no s’interessa en massa per aquesta oferta i, el que és pitjor, també la d’una publicitat que se sent discriminada a la TDT davant la falta d’audiència.